dissabte, 19 de novembre del 2016

ARTHUR CARAVAN. Poetes hipnagògics

El grup alcoià, un altre any en primera línia. Foto de Dp. Chaigneau

Són un delit creatiu, un llir entre cards en el món de les lletres de la música en valencià. Arthur Caravan torna a l’escena amb un disc amb suficients senyals per a llegir i interpretar. Viatges filosòfics lligats al món del pintor surrealista belga, René Magritte, i un recorregut pel rock psicodèlic del segle passat. Art conceptual i missatge boirós, àcid i ple. Major propòsit (Música de Telers, 2016) navega amb el tamís final del músic català Mau Boada a la producció. Pau Miquel Soler, veu i autor dels textos, ens apunta en aquesta entrevista alguns viratges del disc.
–Per què Magritte?
Pau Miquel Soler. Per fer més ric el joc de significats del disc. Vam pensar que era interessant linkar cadascuna de les cançons amb quadres d’aquest autor per sobredimensionar les imatges poètiques i el missatge global del disc. És, alhora, un mètode experimental de composició i una manera de fer més suggeridor el producte i estimular l’oient.
Una vegada pensada la temàtica i la inspiració del disc és quan decidiu treballar amb Mau Boada, o ja el teníeu a l’agenda?
Mau va vindre en l’última fase de la producció, quan més o menys el disc estava compost, però certament va revolucionar tots els plantejaments aportant un to psicodèlic i d’indeterminació en la producció que era justament el que necessitava perquè prenguera ales i consistència. Era el que millor podia passar a un disc que versa sobre el surrealisme: l’acidesa.
I què volíeu amb el disc?
El de sempre: passar-nos ho bé, crear, comunicar i intentar, en la mesura del possible, no repetir-nos.
Hi ha massa poesia i romanç en els grups alcoians dels darrers anys, o el pes de la cultura a la vostra ciutat marca a qualsevol que no siga Francisco o Camilo Sesto?
És cert que, en general, les lletres dels grups alcoians tenen un punt poètic; ara mateix no se m’acut cap excepció llevat de les que esmentes. Amb tot, cadascú tenim un estil diferent però possiblement una sola influència: l’Ovidi, sobretot en el seu paper de poeta/rapsode. Pense que a tots ens ha marcat, a banda d’altres opcions personals o estètiques.
La portada… un ull, una diana, un mugró…? Què us ha agradat per triar-la?
Més complicat encara: l’absolut indeterminat. L’estat previ al big bang. Està basada en un diagrama tàntric del Rajahstan del segle XVII que expressa aquest concepte cosmològic i també amb una il·lustració que l’autora, Àngela Tarrazó, estava preparant per a un observatori astronòmic a Porto. De tota manera, si algú hi veu un ull o un mugró, també està bé, perquè potser tot siga la mateixa cosa.
Les cançons. On es troba millor Arthur Caravan, en el pop de samarretes de ratlles ben actual o en la psicodèlia dels 70?
Ens sentim més còmodes bussejant en el gran llegat de la música popular de la segona meitat del segle XX que no pretenent sonar massa moderns o actuals. Amb el tipus de producció i de cançons ho demostrem. Amb tot, sempre hi alguna cosa d’actualitat en el nostre treball; vull dir, no crec que siguem cap anacronisme ni excessivament manieristes.
Cal somiar molt o estar ben despert per escriure lletres com «El més enllà», un tema tan estimulant…
Cal somniar despert. En la lletra parlem dels estats hipnagògics; estats fronterers entre el somni i la vigília en què, d’alguna manera, el teu jo és conscient que està manifestant-se un altre ordre de coses o estat de consciència. És una espècie també d’estat meditatiu; en eixe sentit, la lletra de la cançó no és més que una reflexió –inspirada en el quadre homònim de Magritte– al voltant del significat o sentit de la mort.
–En «Principi de plaer» sorgeix un protagonista que sembla de pel·lícula, de novel·la. Qui és Johnny? Quin és el seu turment? Quants johnnies hi ha al món?
Johnny és un personatge que busca la seua identitat al marge de les conviccions socials; és a dir, un outsider. També és un personatge dramàtic, tràgic i, per tant, una mica humorístic. És víctima d’una societat que confon el plaer amb l’excés i que mai no repara en el consum d’energia, sovint irreversible, que comporta la superació incessant del límit corporal. Ben mirat, Johnny som tots, o si no tots, una immensa minoria, els qui estem alhora fora i dins del joc, per dir-ho d’alguna manera.

divendres, 4 de novembre del 2016

"ALABATRE". Voltor torna a enlairar-se

La gent metallera i hardcorera està que balla amb un peu. Aquest estiu, la formació d’Aldaia anunciava la «#Voltornada» i setembre ha estat el mes triat per llançar la primera cançó, «Punt d’inflexió», a través d’un videoclip. Voltor, huit anys després del seu darrer treball, presenta l’EP Alabatre: tres temes que tornen a posar en l’escena un dels grups més contundents i de millor directe de la dècada passada.
El grup d'Aldaia de nou en marxa. Foto Joan Varona

«És com quan escrius un article i no t’ixen les paraules, allò que vols explicar o que no saps explicar. Al remat, notes que no hi aportes res nou. L’art és això. Si no ets capaç de fer la revolució al teu propi grup, no paga la pena seguir». Així explica Lluís Albert Granell, cantant de Voltor, la parada indefinida que tingueren després de traure dos discos, Aprenent a volar (Cambra Records, 2005) i Perill d’extinció (Radikal Records, 2008). Paradoxes de la vida, Voltor no s’ha extingit. Seguint amb la que sembla la singladura vital d’aquesta gran au carronyaire, ara presenten Alabatre. És a dir, que s’enlairen de nou.
I la volada és atractiva. «Tenim una dotzena de cançons, material suficient per a traure un llarga durada, però no volíem demanar un préstec per a la producció i l’enregistrament», argumenta Granell. Així que la pela mana. Han gravat tres temes que no decebran els seus seguidors de sempre. Hi estan presents la força, les veus guturals però també espais per al rap i tornades més rock, escales heavy i guitarres virtuoses. Tot comprimit en «Punt d’inflexió», «Dolç esglai» i «Ànima/art».  Alabatre està enregistrat a Elefante Musice (Sant Isidre-VLC) per Alberto Díaz, mesclat per Paco Morillas i masteritzat per Enrique Soriano (Crossfate).
El grup, però, ha canviat, i prou, respecte d’aquell comunicat en el qual anunciaven l’adéu temporal. Hi continuen Lluís Granell (veu) i Joan F. Mas (bateria), i s’hi han afegit Vincent Garcia (baix), Jota (guitarra) i Julien Kanyaveres (guitarra), membres joves i experimentats provinents de bandes com ara Funkiwi’s.
El carismàtic Lluís Granell remarca que amb els nous components, i sobretot amb la presència de Julien Kanyaveres, ha experimentat com un «xute d’aire fresc. M’han demostrat que puc tornar a fer cançons».
Pel que fa a la temàtica de les composicions, hi trobem un cant a la creativitat i la imaginació amb «Ànima/art» i una emotiva «Dolç esglai» dedicada al fill del cantant. Possiblement, aquest siga el tema més sorprenent d’Alabatre, perquè estilísticament és molt variat i creix amb diferents seqüències musicals dins de la mateixa història. De segur que aconseguirà apropar Voltor a gent que mai havia escoltat la seua música. Una cançó per entrar per la porta gran, igual que el senzill promocional escollit que es mou en els paràmetres evolutius de Voltor. Una contundència que agradarà els seus fans amb lletra denúncia inclosa. «Parla de la immigració, del genocidi en les fronteres, un tema que no ens podem perdonar com a espècie humana», diu Granell. Les lletres de Voltor 2016 són més treballades, més riques i intimistes. El missatge directe i explícit ja no hi juga tant. «Ens agradaria que cadascú fera seues les cançons i les interpretara a la seua manera», apunta el vocalista.
Al seu Facebook podem trobar Alabatre i els vídeos, però… per a quan el concert a casa seua? «La #Voltornada serà a l’Àgora d’Aldaia al mes de novembre», conclou Granell. La data, la diran més endavant, i anuncien pròximes sorpreses. Atents.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

La música als cotxes


Smoking Souls per Xepo WS


Cadascú té la seua banda sonora per viatjar, per recórrer pobles i carreteres amunt i avall i per creuar núvols i oceans. En companyia dels Obrint Pas eren les cançons de Kortatu, amb Dropo Rory Gallagher, amb Anselmos The Cult i amb Munlogs U2 o Supergrass. Al cotxe sempre hi ha qui mana de l’aparell de música. Si hi ha bon criteri el trajecte és fantàstic i el paisatge, moltes vegades, es fusiona amb els discos de per vida. Videoclips personals amagats als indrets més insospitats del cervell. Llistes d’èxits  recordades davant de cada mar, de cada muntanya.

Les vacances d’estiu semblen fetes per als festivals; per a fugir de les ciutats i dels pobles i descobrir nous paratges i gent. Passats els anys la música al cotxe ha canviat majorment. Per diferents raons Tardor i Smoking Souls han guanyat pes en els viatges llargs del meu vehicle, igual que han aconseguit entrar a moltíssims cartells de les principals cites estiuenques. Especialment significatiu és el cas del “Tour Salvatge” dels Smoking. Els pegolins no han parat en torreta i podem dir que toquen igual o més que la Gossa Sorda i Obrint Pas en els seus respectius millors moments. 

L’increment de les nits de rock en valencià i dels grans festivals on hi participen els nostres grups (Aplec dels Ports, Fira de Juliol, Meruts Festival, Gandia Sound Festival, Figa Rock, Ceba Rock, Medusa, Xufa Rock, Canet Rock...) fa vertigen. I els valencians traem pit allà on anem amb les samarretes dels nostres grups preferits i dels festivals. Sí, també som capaços d’aguantar les polseres ronyoses fins que comence el curs a setembre.

El recent agost, en un d’eixos viatges buscant la frescor a la Selva d’Irati i entre mirades de complicitat, la meua samarreta de Sant Gatxo va coincidir en el buffet de l’hotel amb una de Zoo. L’anecdotari lluny de quedar ací va créixer a la nit en una sidreria d’Otsagavia. En la taula del costat sopaven Andreu Garcia (Soul Atac) i Anna Franco (Quàmlibet, Soul Atac). Tota una alegria. Soul Atac fou una de les formacions de veus femenines que més em va impactar en el seu moment i que vaig tindre la sort de posar al cartell d’aquell Rock a la Mar de Dénia l’any 2007.

En seure junts vam fer un repàs dels darrers anys i de les dificultats que han tingut molts grups per poder tocar en condicions òptimes, una situació que en l’actualitat s’ha capgirat per la quantitat i qualitat dels grups, però també pel canvi de color polític a molts ajuntaments. També vaig apuntar en el debat si hi havia bombolla musical en haver tant de festival en dansa amb la repetició de grups i de públic.

La conversa s’endinsà en les festes de poble i les orquestres i xarangues que ja incorporen repertori del rock en valencià. Pel que fa a les xarangues gent com Pau Puchol (Lilit i Dionís), Joan Mont, José Luis Server o el mateix Miquel Gironés (Obrint Pas) han ajudat a posar al carrer els clàssics del rock valencià amb les seues partitures i arranjaments.

En el cas de les nits de verbena, orquestres valencianes com “La Pato” igual et fan una versió del Canto del Loco que aconsegueixen enfollir a milers de persones amb “La Flama” d’Obrint Pas. Comentava amb Andreu i Anna –irònicament– que a Bétera vaig vore a Alberto Comesaña (Semen Up i Amistades Peligrosas) amb Pablo Perea (La Trampa) interpretant les seues cançons i d’altres amb una banda solvent en un espectacle titulat “La edad de oro del pop español”. Hi haurà algun mànager capaç de posar dalt de l’entaulat als membres “jubilats” o en “mode pausa” de les formacions més importants del rock en valencià? S’imagineu una nit de revetlla amb el bo i millor dels darrers vint anys de la nostra música?


L’estiu s’ha acabat, igual l’agost de 2017 tindrem alguna sorpresa. Una nova banda sonora potser.
(Publicat a la revista Saó de setembre)

dissabte, 25 de juny del 2016

NOVEMBRE ELÈCTRIC I HÈCTOR SERRA. SOLVÈNCIA POÈTICA


La música està plena de col·laboracions. La majoria d’elles fruit de les amistas dels artistes o, per contra, impulsades per objectius estrictament comercials. L’escena en valencià no està òrfena en aquest aspecte. 

Ara bé, hi ha obres musicals que naixen i es treballen amb cura. Sorgeixen de l’estima per la cultura i les ganes de portar a bon port idees i projectes que es volen compartir.

Escoltar “Tremole” (Mésdemil), de Novembre Elèctric i Hèctor Serra, et reconcilia amb la poesia i el pop de casa nostra. És el triomf d’una realitat: la de la gent que proposa i executa fórmules que naden lluny dels convencionalismes. 

L’enregistrament és càlid i dolç. Rodó. Si el so del guardonat “Intacte” ja ens va agradar, aquests catorze poemes d’Hèctor Serra convertits en cançons per Yeray Calvo (Novembre Elèctric) no es queden enrere. Encara que el cantant d’Algemesí recorde que “Intacte” “tenia una producció potent i amb molts arranjaments”, el cert és que l’aparent senzilleza d’aquest “Tremole” amaga un treball ben estudiat.

La proposta, però, ha sigut més fàcil d’executar del que hom puga imaginar. Yeray Calvo i Hèctor Serra (tots dos periodistes) es van retrobar un dia i després de diferents col·laboracions s’inicià el projecte. Com explica Calvo “es tractava d’una evolució personal, de desenvolupament creatiu per a deixar l’àrea de confort” i està clar que els textos de Serra eren el repte perfecte. “És una proposta honesta i arriscada. Els poemes han sigut fàcils de portar, eren versos que demanaven ser musicats”, apunta Yeray Calvo. Com a exemple “Oceànica”. “Eren cinc frases, amb les guitarres acústiques”. Deliciosa, com també “Secret” amb piano, cançons que les podria haver signat la millor versió de Marcel Cranc.

Un disc recomanable per a escoltar amb auriculars, treballant a casa, per a gaudir passejant pel carrer, al metro…

En aquesta història qui potser tindria més a perdre que a guanyar era Hèctor Serra. Del resultat en vam raonar via mail. Aquí teniu la conversa amb el poeta d’Aldaia que cal seguir sí o sí, sobre tot si continua vinculant-se a la música. Que no pare.



SERRA: «Yeray m’ha ajudat molt en donar una nova volada a la transmissió dels poemes»

- La relació amb Yeray Calvo té un temps, com ha anat construint-se el matrimoni artístic fins arribar a Tremole?

Tremole ha suposat la consecució de moltes complicitats gestades entre tots dos a partir de l'any 2013. Fou eixe any quan Yeray em va enviar un correu electrònic amb un arxiu sonor adjunt que acabaria encenent la metxa de tot el que ha vingut posteriorment. Aquell adjunt era una gravació casolana del poema "Secret" que Yeray havia trobat per la xarxa. Certament, alguns poemes del llibre Trèmolo es prestaven al fil musical perquè, en bastir-los, havia pensat en estructures que potser s'adeien millor en una cançó: versos d'art menor, concisió en el símbol... Amb tot, mai pensava veure textos meus en partitura musical. Després de "Secret" vingueren més cançons. I llavors vam plantejar-nos crear l'espectacle poèticomusical que hem rodat durant aquest temps i que ha desembocat en la publicació de Tremole.

És curiós: Yeray i jo havíem estudiat junts Periodisme a la Universitat de València però no va ser fins aquest moment que la nostra relació es va fer contundent. Es pot dir que la poesia i la música ens han unit, ni que siga de manera conjuntural. Ara mateix, no concep una altra manera de difondre els meus poemes que no siga amb l'acompanyament de Yeray als recitals. M'ha ajudat molt en donar una nova volada a la transmissió dels poemes i a immortalitzar-los en el canal de transmissió més popular dels nostres temps. 

- Quan s’accepta la musicació d’un poema no hi ha por al resultat? Hi ha alguna peça de Novembre Elèctric en la qual has dit: "Xe, aquesta no". O, directament, "ostres, no pensava que quedaria bé així”.

La feina de Yeray m'ha sorprès gratament. Trobe que, en la majoria de les cançons, ha aconseguit encaixar els versos amb molta destresa i ha captat l'essència dels poemes que va triar. Fins i tot, hi ha cançons que han superat amb escreix el poema. "Mediterrània" o "Habitacle III" són poemes que mai defensaria en la presentació dels meus llibres, però transmutats en cançó han pres una nova perspectiva i han salvat el poema. Aquesta és la virtut d'unir disciplines: el poema s'hi presta gràcies a la seua propietat dúctil i la música és un artefacte que envola les paraules a cotes emocionals vertiginoses. També s'ha donat el cas de poemes que mai pensava que acabarien esdevenint cançó: "Avinguda Ovidi Montllor" i molt especialment "Oceànica" són poemes molt plàstics que difícilment es podien transportar. O això pensava. Novembre Elèctric ho ha aconseguit i m'han deixat amb la boca oberta. 

- Has intervingut en la part musical?

He estat ajudant en l'encaix dels versos, assessorant quan calia. Però les composicions de Yeray ja venien molt ben apuntalades. Més que en el disc, la meua intervenció amb Yeray o amb Novembre Elèctric es requereix als espectacles, on cal assajar prèviament tots els passatges de recitació i encabir les atmosferes musicals que l'acompanyen. No val qualsevol arpegi per a tot poema ni a l'inrevés. Això s'ha d'anar cercant amb paciència. 

- Trèmolo i tremole. L’alternança de sons i la tremolor que són per a tu?

En l’àmbit musical, un trèmolo (o trèmol) és una vibració o una reiteració ràpida d’un so que aconsegueix produir l’efecte d’un gran trasbals. La sonoritat de la paraula, efectivament, remet a la tremolor, a l’agitació, a la commoció. Així és com veig el meu món. Tot és una successió que es trepitja. Novembre Elèctric ha pres el relleu del concepte i l'ha convertit en verb, personificant el sentiment i incrustant-lo en el jo mundanal. 
A l'espectacle poèticomusical és on més clarament es percep la idea de la tremolor. Dividim l'acte en tres passatges temàtics: un de més urbà, un altre de més reivindicatiu i un tercer de més amatori. Ciutat, lluita i amor formen un triangle caòtic, desordenat, dolorós, amerat de contradiccions diàries... però alhora carregats d'agitació i commoció. 

- Serà aquesta la darrera col·laboració poètica musical o tens nous projectes?

El meu nou llibre, Cinètica, no és tan musical. He enfilat per proses poètiques i allargament dels versos. Necessitava expandir-me més. Però una cosa no lleva l'altra. De fet, hem incorporat peces de Cinètica a l'espectacle. De moment, Tremole me'l mire com el millor regal que un grup de música pot fer-li a un escriptor de poesia; estaré eternament agraït als Novembre i a Yeray per aquesta joia. No és l'única vegada que els meus poemes s'han vist involucrats en la música. També l'Orfeó d'Aldaia i l'Orfeó Universitari de València han creat peces a partir de poemes meus. Tot això és molt engrescador. 

dimecres, 15 de juny del 2016

VISCA LA INESTABILITAT


Irromp amb sis cançons excel·lents el segon treball de Geografies, la banda sorgida de membres de 121dB i Spheniscidae. “De Creus en dins” –amb clara referència en el nom a la ciutat de València– és un emocionant relat de l’esclat indie que viu la música en valencià.

Foto promocional de Geografies
“Cantàvem narrant les històries que el temps no va voler desfer. La vida buscava sentir en un so, una tradició ancestral. Natura, que parla i recorda raons, que tot és cosmos i ficció, que cada pedra la tomba un gegant que vol fer seua la ciutat. Si escoltes, es pot sentir cridar des de la mar als llamps; reclamen la pau d’un cel on només volen els ocells. Vents i tempestes, escapen, caminen d’esquenes a un bosc, buscant el seu lloc. Si tots som aigua, escapa’t i sigues com riu fang, cabal perdut”.

 Prosa poètica de veu esquinçada, dura, de vegades gustosament anàrquica. Guitarres ben treballades, escales rítimiques infinites i tornades simples però eclosionadores, com a conclusions dels contes apassionats que les precedeixen (“el teu equipatge està desfet i jo t’espere en Gandia”).

“De creus endins” és la realitat d’un grup –Geografies– nascut per matar el cuquet d’Albert Belda i Ramon Marrades, després de la desaparició de 121dB, amb la suma d’Íñigo Soler (Mare i Spheniscidae) i Alejandro Gómez-Lechón (Spheniscidae), dos guitarristes valencians instal·lats a Madrid i que caldrà seguir de prop. Per a la producció han comptat amb dos vells coneguts dels músics: Pau Paredes i Guillermo Sanz,.


El resultat és d’una potència sòlida, com van demostrar a la “Festa de l’Eufòria” de Tardor (Sala Wah Wah. VLC. 6-5-16). El camí literari de Geografies l’explica la veu de la banda, Iñigo Soler. “Les lletres sorgeixen d'una necessitat d'expressió d'un moment concret. Molt natural, sense pretensió i sense premeditació. Després d'eixe moment, tot i que l'emoció que va generar la cançó pot ser que ja no la tingues, gaudeixes com a músic de la cançó i de la fotografia d'eixe instant”. “La temàtica evoluciona amb les situacions personals que van sorgint i segur que en un futur tractaré nous temes. El que pense que no canviarà és la perspectiva des d'on es parla, és la meua manera d’escriure». A les sis cançons de Geografies (penjades al bandcamp) li hem d’afegir nous temes que ja interpreten amb èxit als directes, com “Barcelona” i “Bollit” i les primeres cançons de “Primer condicional”.

Íñigo Soler i Albert Belda (Geografies) a la Sala Wah Wah de València. (Foto V. X. C.)


Del mapa sonor raonem amb el baixista Ramon Marrades (qui també és Director Estratègic del Consorci 2007 del port de València.). Un bon coneixedor de l’economia urbana a les grans ciutats, una temàtica que està present, amagada en molts dels versos, en les imatges del grup, en el nom del quartet, en les creus que marquen el terme municipal de València , allò que tradicionalment ocorre “De creus endins”…“Sí. La cosa va de mapes. Jo et diría que –de l’estil– n’hi ha un pèl dels 90, un pèl de música alternativa actual i un pèl de soroll estatal. Però el mapa musical és el més desdibuixat de tots”, explica Marrades. Quan li parles de 121dB contesta directe. “La primera idea era no tocar més, pensàvem que ja ho teníem bé. Després Albert i jo decidírem que ens volíem seguir veient (i per tant tocant) i al remat ens hem vist envoltats d’una espiral ascendent d’espontaneïtat i gaudi que no esperaven”.


Espontaneïtat, això sí, en el marc d’una seguretat musical ben adobada. El resultat és clar. Seran el que ells vulguen. La vida és risc i diversió. La música també. Com metafòricament podria apuntar-se al tercer tall del disc. “Visca la inestabilitat i els nervis i la por de vore que no està gens clar. Tu jugues, t’amagues, amb el vertigen fosc d’acomiadar-nos. Estàvem esperant de tu una resposta”.

dimecres, 25 de maig del 2016

GENER

Gener, en directe. Sala Wah Wah (VLC)


És un dels grups del moment i un dels artistes de moda entre el públic valencià. Carles Chiner (Gener) sembla fet per a l'escenari. Escoltar en directe "El temps de llop"  (Mésdemil) –el guardonat disc dels premis Ovidi– és una proposta cultural a tindre en compte en els pròxims mesos.
Així que ja sabeu, consulteu l'agenda.

dissabte, 21 de maig del 2016

La música es veu

#RTVVtornarà, diu el hashtag de la darrera piulada llegida, mentre una bona part de la societat valenciana està perdent la paciència, just quan aviat farà un any del compromís adquirit pel nou govern de la Generalitat de reobrir la ràdio i la televisió públiques. Aquesta maror es llig en els diaris, s’escolta a les ràdios, es veu a les xarxes socials, en les declaracions de personatges i entitats del món de la cultura, de l’educació, dels esports o de les arts. Ningú no entén com –per exemple– no s’ha posat en marxa un canal, ni que siga per Internet, on reproduir totes les sèries de dibuixos infantils que estan doblades al valencià. O també una ràdio musical on durant les 24 hores sonen els grups valencians, com arribà a passar amb Sí Ràdio. I damunt, tot aquest efervescent mal rotllo es produeix quan veiem perplexos com TV3 arriba de nou a les llars de les Illes Balears i ací no hi ha manera de veure un Polònia a casa si no és per Internet.


Deixant de costat la voluntat política i la realitat econòmica de les institucions públiques, el que està clar és que la música en valencià fa anys que reclama el seu espai als mitjans de comunicació del nostre país. Amb tot, la manca d’eixe suport no ha impedit que la creativitat i la producció augmenten. Els grups valencians s’han adaptat amb èxit a les noves tecnologies. La seua presència a les plataformes digitals de vídeo i àudio és més que òptima. Com succeeix en la indústria del disc planetària, la música es veu per Internet. I es veu perquè els canals de videoclips musicals estan guanyant la partida a les plataformes que només ofereixen l’àudio als consumidors. 


Al nostre país tenim exemples ben curiosos. Pau Alabajos ha llançat el seu darrer disc físicament, en plataformes d’Internet i amb un canal de Youtube on hi ha un vídeo musical per cadascuna de les dotze cançons que conformen L’amor i la ferocitat (Bureo Músiques). Zoo –el projecte de l’ex Orxata Panxo– es muntà com a grup després d’escampar a les xarxes el vídeo i la cançó «L’estiu», que ha estat dels més reproduïts de la història de la música en català a Youtube, amb un milió llarg de visualitzacions. Des d’aleshores, Zoo és imprescindible en directe per a qualsevol gran festival. L’audiovisual valencià està trobant un espai en la creació de vídeos que pocs imaginàvem temps enrere. «Pense que la qualitat, pel que fa a la imatge, ha anat en paral·lel a la professionalització de molts grups. Nosaltres, en poc més de dos anys, hem fet 25 videoclips, pràcticament tots per a grups de l’escena valenciana, i la demanda és creixent, cosa que ens motiva molt a seguir millorant i exigint-nos cada vegada més. Veiem que els nostres companys de professió són joves com nosaltres, i això ens espenta de cara al futur», afirma Pau Berga, realitzador a Tresdeu Media a més de guitarrista de Mai Mai. Berga, amb el vídeo d’Aspencat «Música naix de la ràbia», ha guanyat un Ovidi i el premi de la revista Enderrock per votació popular.
Àlex Martínez, cantant de Tardor, també dirigeix vídeos i impulsa la seua empresa de comunicació (Blat). La darrera producció, «L’eufòria» (Tardor-Montaña Estudio), amb l’actor Eugeni Alemany com a protagonista d’una història coral, està aconseguint excel·lents crítiques. «Està molt bé donar una dimensió audiovisual a un treball musical. La gent ja consumeix més música en Youtube que en iTunes, per exemple. Però és fonamental no perdre de vista les cançons. La música és el més important. Últimament hi ha massa tecnologia i aquesta ha d’estar al servei de les idees, i no a l’inrevés», constata el membre de Tardor.

L’avanç és inqüestionable i no deixa de ser curiosa la presència de músics en les tasques audiovisuals. Tubal Perales té una llarga trajectòria als escenaris com a baixista (Bakanal, Trineu Tanoka, Pau Alabajos…), però no és menys llarga la seua activitat com a realitzador i director de vídeos (treballa per a la discogràfica Mésdemil). «La producció s’ha democratitzat: quan jo vaig començar, les càmeres professionals eren molt cares. Ara no. I els dispositius, a més a més, tenen més frames. Es poden fer moltes coses amb imaginació», explica Perales, qui també remarca que «cal invertir esforços perquè darrere o davant d’una cançó hi haja una bona idea per a la imatge; i més tenint en compte que hi ha més visionats dels vídeos que descàrregues del propi disc».
Respecte de la nova ràdio i televisió públiques, Tubal Perales diu que amb les videoentrevistes i material extra que acompanyen molts discos (Mésdemil) donaria per fer un programa de TV. Pau Berga recorda la recent estrena del vídeo de Mai Mai, «Mil pulmons». «L’hem gravat a les instal·lacions de RTVV, i hem fet sonar allí dins els crits de molts músics, per tal que no s’oblide que el nou canal ha de donar veu a tota aquesta escena efervescent, amb l’objectiu de tindre un mitjà públic, democràtic, de qualitat i en valencià. Els valencians que ens dediquem a l’audiovisual tenim una feina urgent: crear quasi des de zero un discurs visual que case amb el potencial cultural i artístic del nostre territori. Necessitem una RTVV exigent, que tinga memòria, que tracte els valencians de tu a tu, que potencie els discursos no convencionals. Cal tornar a crear els públics valencians que ja s’havien destruït molt abans de tancar la ràdio i la televisió». Ho remata Àlex Martínez: «Aquest potent panorama audiovisual musical no serà normal fins que no hi donem difusió».

Publicat a la revista Saó de Maig de 2016

dimecres, 18 de maig del 2016

Fars i Balenes

Meteor, la banda de la Marina. Per Revela't Fotògrafs.

La primavera floreix farcida de noves produccions. Discos apareguts en un any que podrien consolidar la tendència guitarrera en la música jove en valencià. Meteor és una d’eixes bandes que hem seguit des dels inicis a les pàgines de Saó. Amb Enllà la llum, els seus integrants han decidit centrar-se en allò que volen ser com a grup (curiosament, l’anterior disc es deia Allò que som). Per això, potser, en aquesta ocasió no han confiat en Marc Dasousa als botons. Ha estat Joel Gilabert, baterista del grup, qui s’ha encarregat de portar la batuta i el pes del disc en una gravació realitzada a l’estudi SoundKeys (el Verger). «Volíem definir més el nostre so, amb temes més madurs i buscant la cohesió. Teníem clar que calia anar amb més calma per assentar les bases estilístiques del grup». El resultat és més dens que la producció anterior: composicions AOR, més gustoses de digerir i no tan fàcils d’empassar. Més complet. Evolució.
Temàtica marinera, el far, els penya-segats, el Penyal d’Ifac, les fotos que acompanyen el disc al litoral de Benissa, el videoclip del primer senzill «La gravetat»… la mar en essència per a una banda de rock que ha crescut i molt. «Des de ben jove marxava a les Rotes [la costa sud de Dénia] i allí em posava a escriure», explica Gilabert. Enllà la llum és també una recerca en el món dels sentiments i objectius dels quatre músics. Cançons sobre persones estimades que ja no hi són, reptes de futur, relacions amoroses… un recull vital vestit amb una veu –la d’Adrián Hyde– imparable.
El disc pot adquirir-se al seu bandcamp i físicament autoeditat pel grup. Com a atractiu per als fans, les cançons «L’instint» i «Ni un pas en fals» tenen col·laboracions de luxe: Julio Maloa (La Raíz) i Ivan Gosp (Aspencat). A més a més, es nota la mà de Jaime Morell al piano en «Seràs amb mi», un tema emotiu i d’excel·lent factura vocàlica.
L'Home brut. Foto d'Andrea Penalba

I més llum
La comunicació de les balenes i la creació de llum dels éssers de les profunditats marines ha servit d’excusa creativa per al disc de debut de L’Home Brut. Aquest quartet –abans trio– de la Vall Farta (la Ribera Alta) ja es va donar a conéixer amb una notable maqueta en els premis Ovidi Montllor de 2015. En Cants de balena (Mésdemil) ha comptat amb la producció de la meitat de Tardor (Tono Hurtado i Àlex Martínez. Globo Estudio), i aquest casament creatiu ha donat bon resultat. Un disc directe, rítmicament interessant i recomanable. Guitarres i riffs que enganxen amb veus doblades que potencien els onze talls del disc.
Eneas Ribelles, baixista i lletrista del grup, relata que els agradava la metàfora de crear llum en l’obscuritat, en les profunditats de la mar: «Volíem buscar la llum on hi ha foscor, com ho fan les criatures marines abissals, que aconsegueixen sobreviure creant formes d’il·luminació».
Cants de balena és un crit sonor per a escoltar la música de L’Home Brut, seguint amb la idea de la comunicació sota l’aigua i a grans distàncies, un disc en què trobem el mateix Àlex Martínez en la deliciosa «Silenci abissal».
«Jo pensava que era un far. Somiava a deixar el mar, llum que trenca la foscor, augmenta la pressió». L’Home Brut. «Projectat com si fos la llum d’algun far, afegint planes a la nostra història. Et desfàs com el paper sota la pluja, esvaint cada paraula inoportuna». Meteor.


Seguiu la llum de la nova onada del rock valencià: paga la pena.
Article publicat a la revista Saó d'abril de 2016.

dissabte, 7 de maig del 2016

SOPA DE CABRA. Dies de carretera al país allargat

Imatge promocional de Sopa de Cabra per a la gira del disc "Cercles"
Han tornat i de nou xafaran terres valencianes per actuar. Sopa de Cabra s’ha guanyat a pols l’atribut de grup mític. Des que irromperen als anys 80, les seues cançons acompanyen generacions i generacions, de pares a fills. Com a banda de rock ha viscut el millor i el pitjor; esdeveniments de tota índole que potencien la llegenda i fomenten carretades d’articles. El 13 de maig actuaran a Vila-real per presentar Cercles, un disc 100 % Sopa que s’edita catorze anys després del seu darrer treball d’estudi. Potser és més pausat. Deu cançons que ens connecten a treballs discogràfics d’indiscutible vàlua per saber-ne un poc més de la música moderna al nostre país: Nou (1998), Plou i fa sol (2001) i La roda (1990). Ara toca veure’ls en concert per certificar que els seus discos en directe –Ben endins (1991), La nit dels anys (1997) i Bona nit, malparits (2002)– gaudeixen encara d’una vigència extrema. El grup està en forma. Però, quina ha sigut la relació de Sopa de Cabra amb el públic valencià? A Saó en fem algunes pinzellades.
Ens trobem a Gata de Gorgos, juliol de 1993. La Festa Major ha propiciat que Sopa de Cabra actue en aquesta localitat de la Marina Alta. Els Sopa presenten el disc en castellà Mundo Infierno amb la multinacional BMG-Ariola al darrere. Un intent de guanyar-se el públic espanyol que no passà de ser això, un intent. A Catalunya s’han convertit en una mena de traïdors i són escridassats a pobles i ciutats. Mentrestant, a terres valencianes, el canvi d’idioma, després de triomfar en català, fa que no entren al cartell del Tirant de Rock que organitza Acció Cultural del País Valencià, i on sí que participen les altres grans estrelles del rock català: Sau i Sangtraït.
Gerard Quintana comença a cantar en català davant del públic de Gata, i el jovent aplaudeix i coreja a rabiar les cançons, però quan interpreta «Todo lo que sé» –com en un circ romà– el seguidors abaixen el dit cap avall, es giren d’esquena a l’escenari i ni ballen ni canten. I així durant la interpretació dels temes en castellà. Sopa de Cabra va entendre a més de 400 km de Girona que tenien públic a la Marina i que el país –tot i ser molt llarg– era més homogeni del que podien imaginar. Només 200 persones rebien el grup a València aquell mateix any en la presentació del disc a Arena Auditorium.
Però aquell parèntesi de Mundo Infierno no frenà els viatges de la formació gironina cap a les comarques valencianes. Conduïts per Xavi Fortuny (RGB) i ja amb segell gironí (Música Global), hem vist els autors de «L’Empordà» en plena expansió quan retornaren al català com a llengua d’expressió. Com a promotor ho vaig passar d’allò més bé a l’Almadrava Rock (Els Poblets, 1999). Actuaren al costat del riu Girona amb Ja t’ho Diré, Pinka, Gramoxone Ska Band, Sant Gatxo i Obrint Pas (quasi res).
La normalitat fou total des d’aleshores. Durant tots aquests anys, si no ho recorde malament, hem gaudit de Sopa de Cabra a Paiporta (l’Horta), Bellreguard (la Safor), Cullera (la Ribera Baixa), Mislata (l’Horta), Elx (el Baix Vinalopó), Benidoleig i la Xara (la Marina Alta) i molts més municipis.
També hem constatat entre bambolines les bronquines del grup i l’amargor de Joan Cardona Ninyín en els camerinos, abans de morir de càncer l’any 2002. Fou al Poble Nou de Benitatxell (la Marina Alta) en un altre concert que vam produir Isabel Moreno, els Pinka i jo mateix. Era el 25 d’agost de 2001, en la presentació del Plou i fa sol. Gerard Quintana (lletrista i cantant) i Josep Thió (guitarra, productor i compositor de les cançons) mantenien una relació tensa; eren les últimes cuetades del grup. La maror s’havia traslladat als mitjans de comunicació. Quintana aparegué tard a la prova de so. Venia de Dénia de desembarcar d’un ferri d’Eivissa. La resta del grup es va fartar d’esperar. El cantant provà veu a soles. Ninyín –malalt– no es trobava bé per actuar, els companys l’ajudaven i Jaume Peck suplia les necessitats guitarreres de la banda a l’escenari. L’actuació fou impecable, malgrat tot. Encara els vam veure després a Mislata. Al mes de gener de 2002 moria Ninyín i Sopa de Cabra feia els darrers concerts de comiat al Principat.El 2011 començà el retorn en una unió puntual al Sant Jordi. El 2015, els concerts «3, 2 i 1…» serviren per anunciar disc i gira. Ara, a Vila-real, arranca una nova etapa pel que fa a les visites del grup gironí al País Valencià. De moment és l’única data confirmada. Thió i Quintana parlen de Cercles com el retorn al punt de partida. El disc té cançons molt potents que respiren vida, el pas del temps, la mort, l’amor: «Dolços plans», «Fugaç», «Cercles», «Eix de rotació» agradaran els seguidors vells i nous de Sopa de Cabra. L’excelsa producció ha fet la resta. L’espectacle està servit.
Publicat a la Revista Saó de març de 2016

dimarts, 1 de març del 2016

"L'amor i la ferocitat". El disc americà de Pau Alabajos


Pau Alabajos a Nashville, fotografiat per Xepo WS


Conversem amb el cantautor sobre L’amor i la ferocitat (Bureo Músiques), un disc enregistrat als Estats Units sota la producció de Brad Jones (Els Pets, Josh Rouse o Quique González). Un nou gir en la carrera de Pau Alabajos que, amb un acurat treball, l’apropa al rock i al pop més directe i fresc.
–Per què Pau puja a un avió i se’n va a gravar a Nashville?
Teníem molt bones referències d’un productor artístic que es diu Brad Jones, m’encanta el seu treball: intercanviàrem diversos mails i mp3 i vam aprofitar una minigira de concerts per diverses universitats nord-americanes per allargar-nos a Nashville, on Brad té el seu estudi de gravació, que es diu Alex The Great.
–Hi anares a soles? On actuares?
No, em va acompanyar, com ja és habitual en les gires internacionals, el meu amic Xepo WS (que és un fotògraf espectacular), i va fer un reportatge gràfic de la gira de concerts, va documentar la gravació i em va fer també algunes fotos de sessió per a L’amor i la ferocitat. Actuàrem a la Universitat de Columbia a Nova York, a la Universitat de Chicago i a la Universitat de Missouri. Un autèntic road trip!
–Com va sorgir la idea?
Després de celebrar els deu anys de carrera musical al Palau de la Música de València amb una orquestra simfònica, volíem fer alguna cosa diferent, més elèctrica i contundent. Les cançons de L’amor i la ferocitat són fruit dels moments convulsos que estem vivint socialment i política: una situació d’emergència humanitària en els nostres barris, en les nostres places i carrers. També hi ha cançons d’amor, salvatges i plenes de passió, com indica el títol del disc. (Riu)
–Quina diferència de músics i de producció has trobat respecte dels estudis d’aquí?
Hi ha molt bons músics ací i allà, això que vaja per davant. Però la manera de treballar és diferent: Brad sol fer produccions amb molta cruesa i una amplíssima gamma de matisos. Es grava tot en directe i els músics estem mirant-nos als ulls dins de la sala de gravació. Com si fóra un concert, però sense públic: s’intenten potenciar les emocions i l’espontaneïtat del moment, es grava sense metrònom i queden enregistrades totes les imperfeccions i errades, que no molesten, sinó al contrari: fan més humanes les cançons, més reals, més vives.
–Com encaixes aquest disc tan fresc, pop/rock… en la teua trajectòria?
Crec que els discos són com polaroids, fotografies instantànies dels moments que vius, de les experiències vitals que t’inspiren. Conte i cante el que em demana el cos, i ara el cos em demana una miqueta de rock and roll.
–Què t’agrada més del disc, quines cançons, detalls…?
M’agrada el concepte. Brad va pensar els arranjaments com si estiguera component una banda sonora per a una pel·lícula. Cada cançó és com una mena de curtmetratge sonor. La idea és que allò que expliquen les lletres siga transmés també a través de la música, a través dels efectes, dels ornaments i l’acompanyament de la resta d’instruments. Això fa que els oients s’identifiquen més amb les lletres, afavoreix l’empatia de qui escolta les cançons, com si la pròpia música els transportara a la ciutat concreta de què parla cada tema. Per això, el primer pas de la producció fou traduir i explicar a Brad les històries que conta el disc. No agafàrem la guitarra fins que no estigué clar què era el que volíem expressar!
–Què creus que el seguidor de Pau trobarà de diferent en les lletres, temàtiques, composicions…?
Trobe que les sonoritats poden sorprendre molta gent. Guitarres elèctriques, distorsió, slidespedal steel, trompetes, trombons… Són instruments testimonials en els nostres treballs anteriors i en el nou disc prenen bona cosa de protagonisme. També és veritat que els oients podran trobar-hi també arranjaments de quartet de corda i cançons despullades amb guitarres acústiques. És un disc molt eclèctic, molt visceral; he cantat sobre el que m’abellia cantar sense pensar en la cohesió final del disc. La vida no està ordenada, tendeix a l’entropia, i la vida és la matèria primera de qualsevol cançó que et passe pel cap…
–Per què el cor?
El cor és el símbol de l’amor, de l’afecte, de la tendresa, però també és el motor del cos humà, l’òrgan vital que fa bombejar la sang que circula per les nostres venes. La ferocitat del títol fa referència a la lluita, a la passió, a la força incommensurable de la vida palpitant dins del nostre tòrax. La il·lustració és d’Alba López Soler, i em sembla una imatge potentíssima per explicar d’un sol colp d’ull de què parlen les cançons del disc.
–El tema «Viure» em sembla brutal. Hi ha una intrahistòria de la cançó amb Compromís i Mònica Oltra. La podries explicar?
Amb les eleccions municipals i nacionals del 24 de maig de 2015 a la vora, Mònica va contactar amb mi per fer la sintonia de campanya de Compromís. Jo li vaig enviar un esborrany de la cançó «Viure» que parla dels dies històrics que estàvem vivint: els valencians i valencianes prenent el carrer per tal d’obrir per sempre les finestres del nostre país i que fluïra l’oxigen per fi i desapareguera la pudor de naftalina després de vint anys de polítiques cavernícoles del PP. Ella em va dir que estava buscant una cosa molt concreta: una cançó entre «Aniversari» dels Manel, la meua cançó «Inventari» i les cançons mítiques de Nino Bravo; volia un tema molt alegre i amb instruments del terreny. Li vaig dir que si estava segura que jo era la persona adequada (les cançons alegres no són precisament la meua especialitat!). Finalment em va vindre la inspiració i vaig escriure «Valentia», una sintonia gravada i interpretada per músics de la meua estricta confiança, produïda per Toni Xuclà i amb la participació de la Xaranga Kriptonita.
–No et fan por els espais grans per actuar? Després del Palau, del Teatre Romà de Sagunt…
Sembla mentida, però en realitat em fan molta més por els llocs xicotets, íntims, espais escènics on tens el pati de butaques a menys de tres metres del micròfon i veus les cares del públic, perceps la mirada inquisitorial dels espectadors, i de vegades notes fins i tot la respiració de la gent… En grans escenaris com el Palau de la Música o el Teatre Romà de Sagunt portava un exèrcit de músics al meu costat; no hi havia tant de risc com quan estic només jo i la meua guitarra en el cadafal i et sents despullat i vulnerable.
–Has anat un poc contracorrent: tu tocares al Palau pagant la sala quan el COM reivindicava que els músics volien tocar i hi havia censura. Com avalues tot el procés fins arribar a l’estat de normalitat actual?
Nosaltres vam suar el que no està escrit per poder actuar al Palau de la Música de València. Teníem les institucions en contra i vam haver de picar pedra per aconseguir posar una pica en Flandes. És una de les coses de les quals em sent més orgullós de la meua carrera musical: haver pogut penjar el cartell de «Sold out» en un espai tan simbòlic com el Palau de la Música de València i, a més, pujar a l’escenari acompanyat per una orquestra simfònica, retre homenatge a Vicent Andrés Estellés i cloure l’espectacle amb la Muixeranga sonant i tot el públic en peu. La gent tenia moltes ganes de recuperar els espais escènics que ens havia negat el PP durant dècades! En els darrers deu anys el COM ha fet una intensa feina de reivindicació: hem plorat, ens hem queixat i hem exigit un tracte just per part de les institucions. La dreta mai no va voler asseure’s a parlar amb nosaltres perquè molestàvem; la cultura crítica els feia por. Estàvem vetats a la Conselleria de Cultura i a RTVV. Esperem que a partir d’ara les polítiques culturals facen un gir de 180 graus.
–Has fet un vídeo clip xinès, has tocat a Palestina, Estats Units,un bon grapat de ciutats del centre d’Europa… El pròxim objectiu és l’Antàrtida o l’espai exterior?
Hahahaha… És una de les coses que més m’agrada de la meua feina: viatjar constament, conéixer noves ciutats, impregnar-me d’altres formes d’entendre el món, aprehendre noves cultures i creuar-me amb tantíssimes persones, diferents i úniques. Ara mateix estem preparant la gira de presentacions de “L’amor i la ferocitat” que encetem a l’Auditori de Barcelona (27 de febrer) i al Centre Cultural Les Naus de València (12 de març). Sobre la marxa anirem veient a quines altres ciutats ens porta la nova aventura!
–Quina vida li espera en el futur a mitjà termini, el Pau Alabajos polític o el músic?
Hauràs de telefonar a un d’eixos endevins que fan tarot per les nits en televisions de la TDT perquè jo ara mateix no tinc ni la més remota idea del futur que m’espera! Pasapalabra!
L’AMOR I LA FEROCITAT
Lloc i data de gravació. Estudis Alex The Great, Nashville-Tennessee. Enregistrat durant 21 dies de l’hivern de 2015
Productor: Brad Jones
Músics: Jason Cheek (bateria i percussió), 
Will Kimbrough (guitarres), 
Dan Cohen (guitarres), Brad Jones (baix i contrabaix),
 Chris Carmichael (cello, viola, violins),
Jamison Sevitz (vents), 
Tyson Rogers (piano i teclats) i 
Pau Alabajos (guitarres i veu)
Segell: Bureo Músiques
Entrevista publicada al nº 412 de la Revista Saó, corresponent a febrer de 2016.