dimarts, 29 de maig de 2018

La força de l'interior

INÈRCIA. La banda de Banyeres de Mariola amb nou disc: "Lluita". Foto Garay Green


Bandes com Auxili (Ontinyent) i Inèrcia (Banyeres de Mariola) es reivindiquen des de les comarques de muntanya del nostre país amb un discurs contundent, clar, solidari i optimista. Els primers presenten Tresors (Propaganda pel fet) i els segons Lluita (Autoeditat). Dos regals per escoltar aquesta primavera.

Podem celebrar-ho. Veus nítides en els versos que lluentegen dins del rock guitarrer d’Inèrcia i també tots els colors corals en les composicions d’aires jamaicans d’Auxili. Dos grups que han tornat enguany amb treballs nous i ganes de pujar graons, cadascú en el seu camp de batalla particular.
En el cas d’Auxili és evident que no pararan de tocar mentre ells així ho decidisquen. Aclamats pel públic, en els festivals més importants de dins i fora del país, es troben en un any decisiu per enfilar la seua carrera musical. Aquests apunts s’escriuen mentre preparen quatre concerts claus per a la seua gira: la presentació de llarg a la Sala Apolo de Barcelona, el concert al frontó del municipi navarrés de Lizarra, en el Viñarock de Villarrobledo i en la Sala Soundstage de Madrid. A partir d’ací, un estiu i una tardor de no parar. El rodatge ja el van realitzar a casa el 31 de març, en el multitudinari concert del Festival Diània (Ontinyent). 
El disc conté realment algunes de les joies més ballables i cantables per al 2018. “Hui la liem”, “Com Camot” (amb Panxo de Zoo), “No m’esperes” l’estiuenca i fresca “Converses de balcons” “ i potser el tema més bell del disc “T’escric” (amb Ander de Greeen Valley) consoliden “Tresors” com un cedé de referència per als amants del reggae.  
Però en el pack d’Auxili no entren només les seues cançons i un directe de nivell. Cal remarcar la proximitat dels seus membres al públic, la simpatia que desprenen i el bé que comuniquen amb gestos, paraules i naturalitat. I això és una benedicció per a qualsevol grup.
Entrevistats en el magazín Al Ras (d’À Punt Mèdia) foren sincers en tot el que envolta l’escena musical i el seu paper com a grup. Així, van criticar l’ajuntament del seu municipi, Ontinyent, per no recolzar la música en valencià. De fet, “Tresors” és una barreja de cançons d’amor i de denúncia. En aquest segon camp trobem temes que reflecteixen el Procés a Catalunya (“No m’esperes”), el paper de les festes més “sexistes, “privades i feixistes” als pobles (“Hui la liem”) i la corrupció política amb aquella gravació d’Alfonso Rus (mil, dos mil, tres mil, quatre mil...) per contextualitzar el “qui la fa la pagaen “Com Camot” (frase feta que recorda el bandoler de Xàtiva Camot, que acabà mort i esquarterat pels seus propis companys). 
AUXILI (Ontinyent) no para de tocar de dalt a baix del país. Foto Xepo WS

I ara toca Inèrcia. I toca prestar-li atenció perquè és una de les bandes més coherents i fermes dels darrers anys. So guitarrer compacte i ara, amb “Lluita”, amb una delicada i excelsa producció a càrrec de Kaki Arkarazo dels històrics Garate Studios del País Basc. “Vam barallar diverses opcions i vam pensar que la millor era anar a casa de Kaki Arkarazo. Ens vam decidir perquè per allí han passat grups referents com Berri Txarrak o Vetusta Morla i perquè seria complicat trobar algú amb més experiència que Kaki. També ens atreia la idea de passar uns dies evadits de la civilització a Andoain”.
L’EP és per a gaudir-lo de principi a fi amb cançons que –si es radiara música en valencià amb major normalitat – tindrien un parell de temes sonant a les emissores més comercials tot el dia. Perquè Inèrcia ha trobat l’equilibri a la seua ràbia i potència instrumental amb aquestes cinc cançons que conformen “Lluita”.  Al disc s’escolta tot amb precisió milimètrica d’estudi. Els arranjaments, els cors, l’electrònica, els efectes... “Lluita” és un treball complet, encara que la curta durada faça pensar el contrari.
De les lletres es fa palès que ens trobem amb un discurs solidari, d’ajuda i estima per la gent que busca la seua particular llibertat. Així es llig en “Refugi”, “Màgia” i “Mans” (aquestes darreres capítol II i I en la seua producció audiovisual, cal vore-les).  
Totes les cançons tenen el seu punt d’emoció. Bé siga amb les tornades, els sons guitarrers, l’ús dels botonets (Martín Arnau & Ibrah Pedernera en la base electrònica de “Màgia”) o les dures veus de Marcos, de Mafalda, en “Mans”.
Aitor Estan, veu del grup, reconeix que viure allunyat dels pols d’atracció i creació musical (València o Barcelona) no és fàcil per a un grup d’un poble menut de muntanya. “Suposa fer molts kilòmetres en cotxe. La nostra zona no està massa integrada en l’escena de la música en valencià i els pocs festivals són molt joves i autogestionats. Al País Valencià la majoria de concerts es fan a l’àrea de la Marina o prop de València i això fa que siga més difícil per nosaltres, que vivim lluny i que, per lògica, arrosseguem menys quantitat de gent”.
Però Inèrcia va. I això és el més important. La formació de Banyeres de Mariola segueix fent la seua disc rere disc. A per totes!

Article publicat a la revista Saó d'abril de 2018

divendres, 27 d’abril de 2018

L'Estellés més íntim de Pau Alabajos

Pau Alabajos per Xepo WS


Alabajos continua amb la seua producció musical ferma i sincera. Un esforç constant que l’ha situat entre els grans de la Cançó actual, amb tot un seguit de discos que ens ajuden a entendre la música valenciana dels darrers quinze anys i bona part del que li ha passat al nostre país durant eixe temps. Ara torna a la palestra amb el disc “Ciutat a cau d’orella” (Bureo Músiques). Dotze poemes d’Estellés que han marcat l’aprenentatge poètic, musical i, perquè no, vital, del cantautor de Torrent. Conversem amb Pau Alabajos en dies frenètics, just abans de la presentació del disc al Teatre Micalet de València.



Dins de la immensitat creativa de Vicent Andrés Estellés, què ha motivat aquesta tria de poemes?

Són dotze poemes que d’una manera o d’una altra m’han marcat en la meua trajectòria artística. És a dir, són poemes que des de ben jove he anat llegint i m’han influït en la forma d’escriure i que pense que tenen una força poètica molt gran. Evidentment se n’han quedat fora molts i alguns dels que he triat ja havien estat enregistrats per altra gent com “Coral Comput” per Ovidi Montllor, “Els amants”, recitat per Ovidi o cantat per Bertomeu… al remat el que volíem era fer la nostra lectura pròpia i sobretot fer un disc conceptual, que poguera ser un espectable en el qual hi haguera molt de diàleg entre poesia i música. Per això és el meu Estellés íntim, o el que més m’ha tocat el cor.

Parlem del procés de gravació. T’has envoltat d’alguns dels teus músics de confiança, també de nous, però els teus seguidors notaran la signatura en la producció de Santos&Fluren.

Ha sigut un treball en el qual hem posat molt poquetes mans. Jo he portat a l’estudi les cançons amb la guitarra, enregistrades amb la gravadora i les hem treballat des de zero, des de l’esquelet que li hem lliurat als productors artístics, Santos i Fluren. Tots dos treballen com un tàndem. Santos se n’ocupa més bé de l’estructura de la cançó i de la part més rítmica i Fluren té un poquet més de fantasia, d’arranjaments, és qui posa els pianos i les guitarres. Després he comptat amb Laura Navarro, com sempre, al violí i en alguns arranjaments de corda, dels més bonics del disc. També Adriana Sena, que ha tocat el violoncel i que ja havia col·laborat en altres treballs i que s’ha afegit a la formació de directes. Hem comptat amb La Lira Ampostina, que és una banda simfònica d’Amposta. Ha tocat el tema “Coral Comput” per al qual el músic de Tarragona Roger Conesa va fer un arranjament preciós, que li donava un poquet eixe aire de música popular. Com que Estellés parlava molt sobre la terra i les tradicions hem buscat lligar-ho amb eixa sonoritat.

“Volíem musicar un Estellés més actual, vigent i avantguardista, per això hem comptat amb la producció de Santos&Fluren (Izal, Love of Lesvian, Sidonie…)”

Pau Alabajos presenta enguany el disc estellesià "Ciutat a cau d'orella"













En el panorama musical valencià vivim un moment de saturació estellesiana? O el que cal és buscar noves musicacions?

No crec que n’hi haja saturació de cançons. Estellés era tan prolífc que hi ha moltíssima literatura seua que encara no s’ha treballat, que no s’ha musicat, que no s’ha convertit en cançó. A més a més, com era un poeta tan metòdic en la mètrica això fa que es puguen fer moltíssimes lectures i relectures d’Estellés. El que sí que és veritat, des del meu punt de vista, és que l’objectiu que teníem era portar Estellés al dia d’avui, fer-lo vigent i actual i per això el llenguatge que hem utilitzat s’allunya una miqueta del classicisme i intenta ubicar-se en sons més moderns, més actuals i avantguardistes. Per això vam comptar amb Santos i Fluren que venen d’un tipus de produccions més indies després de treballar amb Izal, Love of lesbian, Sidonie, Supersubmarina… en definitiva amb grups més urbans i més tenint en compte que aquest disc es diu “Ciutat a cau d’orella”.

“Són poemes escrits a la València de la dictadura, de la postguerra. En un ambient duríssim que comença a semblar-se a l’actual, després de la “llei mordassa” i de la pèrdua de drets civils”

Del nom del disc voldríem parlar. Per què “Ciutat a cau d’orella” i no, per exemple, l’Estellés lligat a l’Horta, als pobles?

Hem triat aquest títol perquè hi ha uns homenatges implícits a la ciutat de València, però també a qualsevol altra ciutat que puga haver viscut un amor com el del poema “Els amants”, per exemple. I a més a més perquè és el títol del primer llibre escrit en valencià per Vicent Andrés Estéllés, la qual cosa ens servia de punt d’inici i de tria simbòlica d’eixa decisió personal de començar a escriure en valencià en una època duríssima de repressió i de censura. Per què no hem escollit l’Horta? Els poemes que ell escriu en eixe temps, d’on hem triat els textos, és just quan Estellés és periodista en Las Provincias i està vivint la ciutat molt aprop. Ha abandonat el Burjassot de la seua joventut i se’n va al carrer Micer Mascó 17 a viure a València i a fer una crònica de la ciutat de la dictadura, de la postguerra, que és terrible però on intenta sempre trobar una mirada d’esperança. Estellés buscava la bellesa en un ambient que és molt dur i que s’assembla al que està passant ara, després de la “llei mordassa” amb alguns drets civils que estem perdent a la carrera. Per exemple amb el tema dels rapers que han sigut processats.

El disc (Fitxa)
“Ciutat a cau d’orella” ha estat enregistrat als estudis Blind Records de Barcelona i masteritzat als estudis Kadifornia Mastering, d’El Puerto de Santa María. Els poemes de Vicent Andrés Estellés musicats són “Crònica especial”, “Els amants”, “D’un any” (llibre de meravelles),  “Sonata d’Isabel” (Sonata d’Isabel), “També”, “Testament mural”, “Memòria tristíssima”, “Postal”, “Show”, “Saló”, “Coral romput” i “Cançó de bressol”. El treball es completa amb un acurat treball gràfic i conceptual en tots els camps de la comunicació (Disseny del disc Raquel Escrivà, Maquetació David Vila, Web Laia Marqués i Fotografia Xepo WS). Modestament, crec que “Ciutat a cau d’orella” alberga un tema que destaca i molt. En temps de cançons efímeres, teasers promocionals i píndoles musicals paga la pena escoltar els vora cinc minuts de “Sonata d’Isabel”. 




(Publicat a la Revista Saó de Març de 2018)

dilluns, 2 d’abril de 2018

#6cordesi88tecles en Al ras d'À punt mèdia




Urbàlia Rurana

Aviat farà quatre mesos de la posada en marxa de la ràdio d'À punt Mèdia. 
Des del primer dia estic embarcat en el magazín Al ras, amb la bona gent que capitanegen Ernest Parra, Jèssica Crespo i Joan Tur.
Tots els dijous en #6cordesi88tecles convidem un grup de la música en valencià a l'estudi de Burjassot perquè presente les seues cançons en directe. L'experiència no pot ser més gratificant. I, a més a més, estem d'enhorabona perquè per les vesprades comptem amb el programa Territori Sonor, per on passa el milloret de l'escena musical valenciana de la mà d'Amàlia Garrigós. Per altra banda, entre setmana, també pose la veu per les vesprades en Caixa de ritmes (la selecció musical de la ràdio).
Ací us deixe una selecció fotogràfica de tots els grups i solistes que ens han acompanyat fins ara en #6cordesi88tecles d'Al ras.
Evidentement no estan tots i en vindran molts més. Recordeu que teniu totes les entrevistes en el web d'À punt mèdia i que podeu escoltar en directe la secció tots els dijous a partir de les 12, després de l'informatiu.
I si teniu un disc per mostrar al món no dubteu i contacteu amb nosaltres.

Us esperem, ens escoltem.


Amb Pau Alabajos i Josep Rodríguez (redactor d'Al ras)

Recepció de Tardor
Mireia Vives i Borja Penalba en l'actuació
Arrop i tallaetes

















Smoking Souls
Amb Elies Monxolí i Jèssica Crespo
Abraham Rivas


















Amb GEM

Vadebo




















Miquel Pérez i Maria Jesús Moreno




















Amb el company Ernest Parra (Al ras)
Bertomeu amb Joan Tur (Al ras)




















Nuc a l'entrada d'A punt mèdia




















Jonatan Penalba entre Pere Rodenas i Hèctor Peropadre

Vicent Torrent en el programa fet a l'Ajuntament de València



















Inèrcia
En la redacció amb el fotògraf Xepo WS


divendres, 30 de març de 2018

VADEBO. Consciència i diversió

Vadebo en la presentació del disc "La por" a València. V. X. C.

Hi havia ganes de saber si el llistó dels Vadebo havia pujat poc o molt amb el nou disc. Així que el passat 15 de febrer ens vam apropar a la presentació en concert de "La Por" (Maldito Records) en la sala 16 Toneladas de València.
Escoltat el disc (en directe i a casa) intuïm que Vadebo té potencial artístic per consolidar-se entre el públic de masses. En aquest nou capítol musical per a fer l’assalt estem d’acord que és un treball més ambiciós, per les col·laboracions, la producció i els continguts, i en un context clau per a una banda que ha decidit caminar entre el rock de guitarres, el mestissatge, el reggae, el rap, els sons llatins i les pinzellades electròniques.
“La Por” és un disc ric en ritmes i amb algunes tornades ben parides. Però on destaca sobretot és en el discurs social que recorre cadascuna de les deu composicions. La societat viu amb por i el relat dels Vadebo parla de la diversitat de temors que té la gent. Ja el primer tall és un compendi de situacions que dibuixen eixa sensació de pànic per a desembocar en un recorregut musical ben carregat de crítiques. Així “La condemna” parla de “repressió, mordassa i barrots” (amb menció expressa d’ànim per al raper Valtonyc, condemnat a tres anys i mig per les seues cançons); “Al foc” és un crit per la resistència i contra la corrupció: “Al foc, amb el món dirigit per la por, al foc, amb les mentides, al foc, amb els farsants corruptes dictadors, que en arribar la nit cremen com un ninot”; i així una darrere de l’altra. Sense pausa.
En l’estrena del disc a València, el guitarrista Víctor Ferreró, va fer de mestre de cerimònies per a la premsa i, arribat el moment, explicà les facilitats posades pels diferents artistes que han col·laborat en “La por”. Laura Esparza en “Abraçades viatgeres”, les raperes Machete en boca en “Misèria”, Josep “Panxo” de La Raíz en “La pols de la por” (cent euros a la corda que serà un dels temes que millor funcionarà) i la frenètica i vitalista “Somnis”, amb Adrià Salas de La Pegatina.

Així que això va de bo, certament. Una bona producció a càrrec de Sam Ferrer, amb els tècnics Tony García i Carles Zapater, un acurat disseny de Münster Studio i la companyia de management Pro21, per mirar de recollir els fruits sembrats per bandes com Aspencat o Zoo. El mercat del “reggae-rock tecno-rapejat” està que no para. I alerta! Ja venen els nous discos d’Auxili I Atzembla. Festival.
"La por" és l'aposta de Vadebo per a 2018. V. X. C.