També em trobareu a:

dimecres, 22 de març de 2017

La lletra perfecta

Portada del disc d'Ona Nua, lletres originals i treballades


De ben menut ja m’apassionaven les cançons de rock i pop. Recorde com, amb catorze anys, les influències eren les que em proporcionaven el meu germà major i els companys d’escola. Les xiques de la meua classe traduïen les lletres de Michael Jackson i les posaven en llibretes monogràfiques, amb dibuixos, colors i cors. Amb aquelles traduccions i la manca d’atenció que tenia jo, poc vaig entendre de «Billie Jean» (1982), per exemple. Una cançó que va reflectir el moviment de les groupies, eixes joves fans disposades a tindre sexe amb els artistes després dels concerts.
«Billie Jean» fou un tema aclamat per la crítica. Estigué setanta-sis setmanes liderant les llistes d’èxits dels Estats Units, i si en repassem la lletra potser no era –líricament– un text com per a tirar coets. En canvi, el contingut era bo, sobretot si el contextualitzem en l’època i el posem en boca d’una estrella de la música. Era una novetat que Michael Jackson cantara una història (possiblement vinculada a la seua biografia) sobre una dona que deia que tenia un fill amb el protagonista, i més encara si es lligava amb la vida que portaven els artistes i les bogeries que arribaven a fer els i les fans per passar una estona a soles amb els seus ídols.
Sovint ens qüestionem –els qui escrivim i opinem sobre la música en valencià– què fa que la lletra d’una cançó siga especial, que ens toque la fibra i que siga capaç d’aconseguir l’excel·lència quan casa a la perfecció amb música i interpretació. Els experiments, els porte al cotxe però també els he duts a classe. Alumnes que responen amb emoció a les lletres de Tardor o que els costa barbaritats entendre els versos d’Ona Nua. De tot hi ha. (Els qui vam aprendre literatura escoltant els versos de March amb Raimon ho vam tindre més difícil…).
Però, per què «Al País de l’Olivera», d’Obrint Pas, és una gran lletra? O quines raons portaren els membres del jurat dels Premis Ovidi a premiar la surrealista i poètica cançó d’amor «Les amants» d’Arthur Caravan? No és fàcil trobar grans continguts en les cançons. L’originalitat no sempre té el premi del públic, i crec que als grups els agrada més tocar que no compondre. Millor dit, pensen abans en el directe, en si funcionarà la seua música en concert, que en la creativitat.
I hem de dir que es poden fer les dues coses. Es pot ser una banda reivindicativa, skatalítica i festera i escriure textos digníssims alhora. Heu escoltat «Al poble de les rondalles» de Pellikana? Ho han aconseguit. Una cançó d’amor de les més boniques que s’han escrit en els darrers anys, alegre i amb Castalla com a context vital. És allò que espera el seu públic, reivindiquen el sentiment de pertinença, també l’escriptor Enric Valor, i parlen d’estima amb la fórmula del mestissatge musical.
Més grups actuals, o que travessen un moment dolç. A qui no li ha agradat «Quan caminàvem» d’Aspencat? Un repàs tendre, combatiu i melangiós sobre tot allò que fa de València una gran ciutat d’acollida per als estudiants vinguts de comarques. Perquè està clar que cantar versos d’Estellés és plaent, però també és fonamental aprendre l’ofici de poeta.
Ens endinsem en el que expliquen els versos. Potser «Els fills de la nit», un dels temes més reeixits dels Smoking Souls, diu molt de les generacions de pares i mares que visqueren la por, per exemple, de la dictadura, del pecat, de l’Església, del què diran al poble, sobre si tenim aquest o altre comportament… Una bona idea per a portar a una cançó, no?
Parlem, doncs, d’escriure bé, de tindre un lèxic acurat, vocabulari extens i de saber usar els mots segons en quin moment. Però el més important, almenys crec que per a la gent que consumeix molta música, és el relat: allò que es vol explicar directament o mitjançant metàfores i símils. Després ens seduirà la música, si la cançó no té tornada, o si en té una, o fins i tot dues de ben diferenciades. Cal llegir molt i no pensar en el què diran els crítics o el públic. Escriure i crear amb imaginació, expandir les idees i gaudir de l’acte de la concepció textual.
Travessem moments en què la immediatesa guanya a l’art de meditar allò que es vol transmetre. També en la música. Potser ha arribat el moment de frenar. D’aturar-se i pensar què expliquem. L’hora del desendoll. És una bona opció.
«Foscos boscos de gent,/ cossos cegos d’amor./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Benefactors virtuals,/ complaença fugaç./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Dogma de la imatge,/ esclaus de la idea./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?»

Publicat a la Revista Saó de febrer de 2017.

divendres, 3 de febrer de 2017

Cançó per al 2017

Bertomeu el dia que presentà "Collita i llaurador" al Micalet (VXC)

Encentem l’any amb dues produccions de les acaballes de 2016: Segona mà,(Mésdemil) de Tomàs de los Santos, i Collita i llaurador (El Petit Editor), de Bertomeu. Maneres diferents d’interpretar la cançó d’autor que troben el nexe comú d’aquelles composicions poètiques lluentes, que manifesten l’estima per la quotidianitat de les persones que estimem. Bertomeu i De los Santos, una invitació musical per al nou any. Arrelats al poble, a la terra, al barri, a la vida.
Bertomeu és una màquina de fer cançons. Té la fórmula definida i sembla trobar-se còmode  fent allò que més li agrada. I a més ho fa tocant-ho tot solet a Estels Estudi, eixe llogaret creatiu que ha construït a Alberic. Rock d’autor amb unes coordenades que transmeten proximitat i bagatge personal. Records que podrien ser eterns, ben vius als municipis més menuts del  país. Collita i llaurador és un homenatge a la vida rural, senzilla, la que dibuixà Estellés en infinitat d’ocasions i que tan bé ha musicat Bertomeu en els darrers discos. En l’estrena d’aquest nou treball al Teatre Micalet comprovàrem la solvència de les guitarres en un espectacle directe, pla i amé. Un concert de tu a tu, de distàncies curtes, amb contrabaix i teclat d’acompanyament. Perquè és possible emocionar-se amb la coca de llanda de la iaia, cantant a la geografia més immediata o component versos sobre els fills. Albert Ortega, Bertomeu, és un músic de llarga experiència, que arriba a la maduresa com a compositor. «M’ha vingut la calma, vas fent-te major. Intente ser més sincer en la música. M’agrada treballar les guitarres, m’agrada sentir-me guitarrista», afirma. Música que podria ser de l’altre costat de l’Atlàntic, però que s’ha parit al cor de la Ribera Alta, i poèticament té poc a veure amb Nova Orleans, Memphis o les veus més reconegudes de l’Argentina i l’Uruguai. Cal recordar que Bertomeu guanyà l’any passat el concurs  «Terra i Cultura», que apadrina Llach, motiu pel qual estarà al Born de Barcelona el 17 de febrer. Així que si voleu escoltar les 10 cançons de Collita i llaurador en un lloc emblemàtic, ja podeu anotar-ho a l’agenda.
De «Terra i Cultura», també en sap Tomàs de los Santos, qui aconseguí el mateix guardó en 2011. Ara ha pujat un graó amb aquest Segona mà. Sota la producció de Pau Romero (VerdCel, Anna Moliner…) als estudis BeatGarden, els tretze talls de De los Santos brillen i de segur que arribaran a més públic, sobretot a eixe oient que està cansat de convencionalismes i de l’encasellament que encara pesa en el gènere de la Cançó. Segona mà és fresc i té detalls honestos i delicats en la producció. El tema «Camí de Farinós» (dedicat a son pare) és, simplement, bell. La manera amb la qual tracta la vida en una finca de vivendes en «Balconades» ens recorda –com Bertomeu– que la poesia està a la porta que fita amb el teu pis, en la conversa de l’ascensor o en una mirada falsa i dolorosa dels ulls del veí que du quatre anys aturat. De los Santos canta també a les dones en aquest cedé. «Va ser Sergi Pitarch (músic del disc) qui em va dir: “hi ha moltes cançons de dones. Jo ni me n’havia adonat; les vaig compondre en moments diferents i sense haver pensat en el resultat final”, argumenta el cantautor de València. Dolors, Patrícia (Heras), Júlia, Daniela i Matilde Landa hi estan presents. Lluitadores, amigues, conegudes… Històries diverses sobre dones per a un disc complet i amb lletres ben tractades, on a més a més s’inclouen poemes musicats de Miquel Martí i Pol, Manel Alonso Català, Rosa Leveroni i Valls, Omar Khayyam i la veu del periodista Francesc Viadel.
Aquest cantautor tardà (pujà a l’escenari com qui diu fa quatre dies ) té més projectes. Al març traurà el disc sobre poesies musicades amb l’actriu Silvia Bel, amb qui condueix l’espectacle M’he estimat molt la vida. Està en el moment. Estan a punt. De los Santos i Bertomeu, bona collita.
Imatge de Tomàs de los Santos obra de Fernando Gimeno
Article publicat al nº 422 de la revista Saó (gener 2016).

diumenge, 22 de gener de 2017

De la furgoneta Ebro de Carraixet al vídeo amb gat d’Ona Nua

Carraixet dedicà al públic una cançó en el lliurament dels guardons


I arribà el dia en què els Ovidi viatjaren a Castelló per reforçar que la música en valencià ha quallat de nord a sud del país. Paralel·lament a aquesta realitat, la Fira Trovam s’ha consolidat com un referent professional i de públic de la indústria cultural valenciana, amb 11.000 visitants, segons l’organització, i desenes d’actuacions programades a la capital de la Plana del 10 al 13 de novembre.

Per arredonir les expectatives, l’onzena edició dels premis Ovidi Montllor tingué diferents protagonistes, més enllà dels dos grans vencedors musicals: Arthur Caravan (millor disc de rock, millor cançó i millor lletra) i Gener (millor disc de pop i millors arranjaments i producció). Fou la nit de Carraixet pel guardó a la trajectòria artística i també la nit de tribut per a Vicent Pastor, de Tres fan ball, qui ens ha deixat aquest 2016. El seu fill Jordi s’encarregà de donar les gràcies des de l’escenari.
Amàlia Garrigós –presentant– i altres veus durant la gala ens recordaren igualment que Leonard Cohen havia mort, però no els seus poemes que sonaren enllaunats abans de la foto final amb Arthur Caravan (gran “Suzanne”!).

També hi hagué reconeixement per al festival Barnasants. Pere Camps, el seu ideòleg, explicà com el COM, Col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià, havia fet possible el canvi necessari al País Valencià, per la llibertat i la defensa de la llengua. Després rememorà “El Partisà” de Cohen, per acabar animant el públic amb la proclama: “el nostre Kalashnikov amb què guanyarem la llibertat i la igualtat es diu Cultura!”. Aplaudiments.

Manolo Miralles, president del COM, es mostrà feliç pel premi obtingut en la secció de folk amb la seua banda “Musicants” i mantingué el discurs final en temps, llarg, i forma, com cada any. S’adreçà als governants i advertí que “la fera ferotge pot mossegar” en qualsevol moment. Si en l’edició anterior hi hagué desembarcament dels pesos pesants del Consell als Ovidi (amb Ximo Puig i Mónica Oltra al front) enguany la presència institucional va recaure en el President de les Corts, Enric Morera, el secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona, i la regidora de Cultura de Castelló, Verònica Ruiz.

Faltaren als premis els Arthur Caravan (de bolo a València) i Ona Nua (el projecte de Josep Pérez guanyador en l’apartat de cançó d’autor) i hi hagué espai per a les reivindicacions laborals dels músics. Interessant i necessari fou el discurs de Josep Lluís Notari com a portaveu de la Coordinadora per l’Escena Musical Valenciana, qui va anunciar que “treballen per fer el bolo més important”. El dels drets dels músics (repàs a l’iva cultural, als sous, a les cotitzacions a la Seguretat Social...).

La família de Gener recollint un dels premis
Per animar la vetllada i omplir de bon rotllo i d’alegria l’Auditori de Castelló ja estaven els Atupa (guanyadors en hip hop i música electrònica) i els Gener amb tota la tropa (amb les “Germanes” de veres i de cors). El seu disc dedicat a les dones “Oh germanes!” (Mesdemil) estigué ben present. Perquè de dones anà la nit. Perquè les úniques veus que cantaren en directe foren les de Rebeca Mut (Musicants) arrancant-se amb una versió valenciana d’”Alfonsina i el mar” de Mercedes Sosa, els fantàstics cors femenins de Gener i les germanes de Carraixet (aquestes de veritat) Mari Carme, Eva, Myriam i Vanessa quan interpretaren a pèl “El barranc de l’Assut”.

Foren els Ovidi de Carraixet. Més de 45 anys d’història de la música valenciana gràcies al treball incansable i il·lusionat de la família Giner. Un es quedà bocabadat en vore a la pantalla les fotos d’aquell jove Lleonard Giner amb les seues filles. Aquelles places plenes de públic, aquells concerts on l’escenari eren els propis músics. Aquella furgoneta Ebro que degué de portar el grup amunt i avall per totes les comarques.

Història vella de la música en imatges però també modernor. De la mítica Ebro a un vídeo amb gat, el de Josep Pérez d’Ona Nua, disculpant-se per no haver pogut assistir a la gala amb el fel·lí al braç (Lilo és l’animal del disc “Un gat i un home al seu costat”. Mesdemil). I d’ací a la professionalització de la música valenciana en clau còmica. L’excel·lent producció de Paco Loco per al disc de Gener al Puerto de Santa María, es va plasmar en un vídeo del reconegut tècnic de so donant les gràcies en un valencià xampurrejat sota les amenaces de dos encaputxats que l’obligaven a dir que Gener era el millor grup que mai havia produït. Bon ambient, bon humor i millor gent. Vora 100 discos enguany en uns premis competits i de nivell.

Foto final amb els premiats dels Ovidi de 2016


Els Ovidi 2016. Castelló 13 de novembre.

Millor disc de rock. Arthur Caravan. “Major Propòsit”. Música de Telers.
Millor disc de pop. Gener. “Oh germanes!”. Mésdemil.
Millor disc de cançó d’autor. Ona Nua. “Un gat i un home al seu costat”. Mésdemil.
Millor disc de folk. Musicants. “Adsabara”. Picap.
Millor disc de hip-hop i electrònica. Atupa. “Quasi res porta el diari”. Mésdemil.
Millor maqueta. Àcids.
Millor cançó. Arthur Caravan. “La traïció de les imatges”. Música de Telers.
Millor lletra. Arthur Caravan. “Les amants”. Música de Telers.
Millor producció i arranjaments. Gener. Paco Loco i Gener per “Oh germanes!”. Mésdemil.
Millor disseny de disc. Pau Alabajos. Alba López per “L’amor i la ferocitat”. Bureo Músiques. 
Millor clip. Joe Pasq. “Blau”. Enredo Films.

dissabte, 19 de novembre de 2016

ARTHUR CARAVAN. Poetes hipnagògics

El grup alcoià, un altre any en primera línia. Foto de Dp. Chaigneau

Són un delit creatiu, un llir entre cards en el món de les lletres de la música en valencià. Arthur Caravan torna a l’escena amb un disc amb suficients senyals per a llegir i interpretar. Viatges filosòfics lligats al món del pintor surrealista belga, René Magritte, i un recorregut pel rock psicodèlic del segle passat. Art conceptual i missatge boirós, àcid i ple. Major propòsit (Música de Telers, 2016) navega amb el tamís final del músic català Mau Boada a la producció. Pau Miquel Soler, veu i autor dels textos, ens apunta en aquesta entrevista alguns viratges del disc.
–Per què Magritte?
Pau Miquel Soler. Per fer més ric el joc de significats del disc. Vam pensar que era interessant linkar cadascuna de les cançons amb quadres d’aquest autor per sobredimensionar les imatges poètiques i el missatge global del disc. És, alhora, un mètode experimental de composició i una manera de fer més suggeridor el producte i estimular l’oient.
Una vegada pensada la temàtica i la inspiració del disc és quan decidiu treballar amb Mau Boada, o ja el teníeu a l’agenda?
Mau va vindre en l’última fase de la producció, quan més o menys el disc estava compost, però certament va revolucionar tots els plantejaments aportant un to psicodèlic i d’indeterminació en la producció que era justament el que necessitava perquè prenguera ales i consistència. Era el que millor podia passar a un disc que versa sobre el surrealisme: l’acidesa.
I què volíeu amb el disc?
El de sempre: passar-nos ho bé, crear, comunicar i intentar, en la mesura del possible, no repetir-nos.
Hi ha massa poesia i romanç en els grups alcoians dels darrers anys, o el pes de la cultura a la vostra ciutat marca a qualsevol que no siga Francisco o Camilo Sesto?
És cert que, en general, les lletres dels grups alcoians tenen un punt poètic; ara mateix no se m’acut cap excepció llevat de les que esmentes. Amb tot, cadascú tenim un estil diferent però possiblement una sola influència: l’Ovidi, sobretot en el seu paper de poeta/rapsode. Pense que a tots ens ha marcat, a banda d’altres opcions personals o estètiques.
La portada… un ull, una diana, un mugró…? Què us ha agradat per triar-la?
Més complicat encara: l’absolut indeterminat. L’estat previ al big bang. Està basada en un diagrama tàntric del Rajahstan del segle XVII que expressa aquest concepte cosmològic i també amb una il·lustració que l’autora, Àngela Tarrazó, estava preparant per a un observatori astronòmic a Porto. De tota manera, si algú hi veu un ull o un mugró, també està bé, perquè potser tot siga la mateixa cosa.
Les cançons. On es troba millor Arthur Caravan, en el pop de samarretes de ratlles ben actual o en la psicodèlia dels 70?
Ens sentim més còmodes bussejant en el gran llegat de la música popular de la segona meitat del segle XX que no pretenent sonar massa moderns o actuals. Amb el tipus de producció i de cançons ho demostrem. Amb tot, sempre hi alguna cosa d’actualitat en el nostre treball; vull dir, no crec que siguem cap anacronisme ni excessivament manieristes.
Cal somiar molt o estar ben despert per escriure lletres com «El més enllà», un tema tan estimulant…
Cal somniar despert. En la lletra parlem dels estats hipnagògics; estats fronterers entre el somni i la vigília en què, d’alguna manera, el teu jo és conscient que està manifestant-se un altre ordre de coses o estat de consciència. És una espècie també d’estat meditatiu; en eixe sentit, la lletra de la cançó no és més que una reflexió –inspirada en el quadre homònim de Magritte– al voltant del significat o sentit de la mort.
–En «Principi de plaer» sorgeix un protagonista que sembla de pel·lícula, de novel·la. Qui és Johnny? Quin és el seu turment? Quants johnnies hi ha al món?
Johnny és un personatge que busca la seua identitat al marge de les conviccions socials; és a dir, un outsider. També és un personatge dramàtic, tràgic i, per tant, una mica humorístic. És víctima d’una societat que confon el plaer amb l’excés i que mai no repara en el consum d’energia, sovint irreversible, que comporta la superació incessant del límit corporal. Ben mirat, Johnny som tots, o si no tots, una immensa minoria, els qui estem alhora fora i dins del joc, per dir-ho d’alguna manera.