dimecres, 16 d’abril del 2014

«Naix la llum mentre el món s'apaga»

Mai Mai debuta amb sis temes guitarrers i una interessant campanya audiovisual a la xarxa


Mai Mai. Un grup creat a València amb músics de la Costera i del Camp de Túria



Quan sonen les sis cançons de Mai Mai perceps que estàs davant d’uns músics que no són precisament novençans. I en certa mesura és així. Provinents d’altres formacions –com ara Skalingrad– Mario Sancho, Pau Belda, Pau Berga i Miquel Albero han presentat al públic un rigorós treball de debut (Mai Mai, Graphic Records).

Un EP ben parit pel que fa a la producció (Tono Hurtado) i als estudis triats per a l’enregistrament (Río Bravo i Caramelo). El resultat és una banda de rock en procés de recerca. Dit això, es nota l’interés per dissenyar les estructures dels temes, els canvis, la lluita de guitarres i el tractament de les veus. Una obra bullint, per concretar en els pròxims discos, i un futur interessant, en tots els sentits. Perquè Mai Mai són cosins germans d’una generació de bandes que reclamen un so i un discurs allunyat de mestissatges i reivindicacions polítiques directes. Ja vaig apuntar signes d’aquest gir al País Valencià en el número de Saó de novembre del 2012. Mai Mai sorgeix des de dins de l’esclat de grups com Smoking Soul’s, Tardor, Trineu Tanoka, els desapareguts 121db, Malnom, Neuròtics, ECP, Inèrcia… o els Pinka i Sant Gatxo en la llunyania del temps. Formacions que s’aparten de l’etiqueta que molts li han posat al rock en valencià, gràcies a l’èxit i multiplicació dels «grups-denúncia» o festers (Obrint Pas, la Gossa Sorda, Atzukak, Aspencat, Odi, Atzembla…).

«Nosaltres hem crescut a l’institut escoltant els Obrint Pas i potser per això mateix hem volgut fer una música diferent», explica Pau Berga, un dels guitarres del grup.

Una potent campanya de clips a les xarxes socials ha fet que Mai Mai siguen més coneguts pels seus vídeos promocionals que per la seua música. Dos dels membres han estudiat Comunicació Audiovisual i això marca bona part del que envolta la creativitat de la banda. Però temps al temps. Si públic i programadors despleguen el velam per què formacions com Mai Mai agafen aire, hi haurà relleu generacional i estílístic. Encara que, sent realistes, és més fàcil pensar que s’incrementarà el colorit en el panorama valencià i punt.


«Filibusters», el tema de llançament

Hi hagué planificació? «No hi havia res premeditat quan vam crear Mai Mai», afirma Pau Berga. «Cadascú tenia les seues influències dins del rock i la música indie (…) quan una cançó entra al local d’assaig la refem i al final no s’assembla en res».

I si parlem de la forma? Berga apunta que primen «les melodies guitarreres i les veus acurades». I això es nota en «Filibusters», el tema de llançament. Un crit a l’optimisme en una societat on la farsa i l’engany estan destrossant la gent, o en «La cançó que mai s’acaba» (l’enganxós tall que obri el disc). Per altra banda, com raonen, «les lletres no volen ser explícites», s’estimen més que hi haja diferents interpretacions.

«Mai Mai és una doble negació (sempre?), una guerrilla africana i moltes coses que volem que la gent descobrisca»


I per què Mai Mai? Ho argumenta Mario Sancho (cantant i baixista). «El nom de Mai Mai va arribar tard. Fins i tot havíem gravat les sis cançons del disc i encara no teníem un nom. Ens costava molt, i ens seduïen poques propostes. Pau, el nostre bateria, marxava al Brasil una setmana després de la gravació per a un període de 5 mesos. Vam anar a fer birres per Benimaclet per acomiadar-lo, i vam estar xarrant sobre el nom. Algú va dir en algun moment: ‘Mai trobarem un nom...’. I quasi sense voler, el nom va aparèixer. ‘I si ens diguem Mai?’. ‘I què vos sembla Mai Mai?’, i aleshores als quatre ens va agradar, per les múltiples interpretacions que se'n podien fer, per la sonoritat, per la facilitat de recordar-lo i perquè sonava a nou. És també una doble negació (sempre?), una guerrilla africana, i moltes coses que volem que la gent trobe».

Així és Mai Mai, un grup de la nova escena valenciana que reclama l’atenció del públic, amb rock solvent i escenografia cridanera (passamuntanyes color rosa, avellutats, amb orelles de conill per als seus vídeo-clips!). Molta imatge, un show que fa falta. El que està per vindre.