dimecres, 25 de maig del 2016

GENER

Gener, en directe. Sala Wah Wah (VLC)


És un dels grups del moment i un dels artistes de moda entre el públic valencià. Carles Chiner (Gener) sembla fet per a l'escenari. Escoltar en directe "El temps de llop"  (Mésdemil) –el guardonat disc dels premis Ovidi– és una proposta cultural a tindre en compte en els pròxims mesos.
Així que ja sabeu, consulteu l'agenda.

dissabte, 21 de maig del 2016

La música es veu

#RTVVtornarà, diu el hashtag de la darrera piulada llegida, mentre una bona part de la societat valenciana està perdent la paciència, just quan aviat farà un any del compromís adquirit pel nou govern de la Generalitat de reobrir la ràdio i la televisió públiques. Aquesta maror es llig en els diaris, s’escolta a les ràdios, es veu a les xarxes socials, en les declaracions de personatges i entitats del món de la cultura, de l’educació, dels esports o de les arts. Ningú no entén com –per exemple– no s’ha posat en marxa un canal, ni que siga per Internet, on reproduir totes les sèries de dibuixos infantils que estan doblades al valencià. O també una ràdio musical on durant les 24 hores sonen els grups valencians, com arribà a passar amb Sí Ràdio. I damunt, tot aquest efervescent mal rotllo es produeix quan veiem perplexos com TV3 arriba de nou a les llars de les Illes Balears i ací no hi ha manera de veure un Polònia a casa si no és per Internet.


Deixant de costat la voluntat política i la realitat econòmica de les institucions públiques, el que està clar és que la música en valencià fa anys que reclama el seu espai als mitjans de comunicació del nostre país. Amb tot, la manca d’eixe suport no ha impedit que la creativitat i la producció augmenten. Els grups valencians s’han adaptat amb èxit a les noves tecnologies. La seua presència a les plataformes digitals de vídeo i àudio és més que òptima. Com succeeix en la indústria del disc planetària, la música es veu per Internet. I es veu perquè els canals de videoclips musicals estan guanyant la partida a les plataformes que només ofereixen l’àudio als consumidors. 


Al nostre país tenim exemples ben curiosos. Pau Alabajos ha llançat el seu darrer disc físicament, en plataformes d’Internet i amb un canal de Youtube on hi ha un vídeo musical per cadascuna de les dotze cançons que conformen L’amor i la ferocitat (Bureo Músiques). Zoo –el projecte de l’ex Orxata Panxo– es muntà com a grup després d’escampar a les xarxes el vídeo i la cançó «L’estiu», que ha estat dels més reproduïts de la història de la música en català a Youtube, amb un milió llarg de visualitzacions. Des d’aleshores, Zoo és imprescindible en directe per a qualsevol gran festival. L’audiovisual valencià està trobant un espai en la creació de vídeos que pocs imaginàvem temps enrere. «Pense que la qualitat, pel que fa a la imatge, ha anat en paral·lel a la professionalització de molts grups. Nosaltres, en poc més de dos anys, hem fet 25 videoclips, pràcticament tots per a grups de l’escena valenciana, i la demanda és creixent, cosa que ens motiva molt a seguir millorant i exigint-nos cada vegada més. Veiem que els nostres companys de professió són joves com nosaltres, i això ens espenta de cara al futur», afirma Pau Berga, realitzador a Tresdeu Media a més de guitarrista de Mai Mai. Berga, amb el vídeo d’Aspencat «Música naix de la ràbia», ha guanyat un Ovidi i el premi de la revista Enderrock per votació popular.
Àlex Martínez, cantant de Tardor, també dirigeix vídeos i impulsa la seua empresa de comunicació (Blat). La darrera producció, «L’eufòria» (Tardor-Montaña Estudio), amb l’actor Eugeni Alemany com a protagonista d’una història coral, està aconseguint excel·lents crítiques. «Està molt bé donar una dimensió audiovisual a un treball musical. La gent ja consumeix més música en Youtube que en iTunes, per exemple. Però és fonamental no perdre de vista les cançons. La música és el més important. Últimament hi ha massa tecnologia i aquesta ha d’estar al servei de les idees, i no a l’inrevés», constata el membre de Tardor.

L’avanç és inqüestionable i no deixa de ser curiosa la presència de músics en les tasques audiovisuals. Tubal Perales té una llarga trajectòria als escenaris com a baixista (Bakanal, Trineu Tanoka, Pau Alabajos…), però no és menys llarga la seua activitat com a realitzador i director de vídeos (treballa per a la discogràfica Mésdemil). «La producció s’ha democratitzat: quan jo vaig començar, les càmeres professionals eren molt cares. Ara no. I els dispositius, a més a més, tenen més frames. Es poden fer moltes coses amb imaginació», explica Perales, qui també remarca que «cal invertir esforços perquè darrere o davant d’una cançó hi haja una bona idea per a la imatge; i més tenint en compte que hi ha més visionats dels vídeos que descàrregues del propi disc».
Respecte de la nova ràdio i televisió públiques, Tubal Perales diu que amb les videoentrevistes i material extra que acompanyen molts discos (Mésdemil) donaria per fer un programa de TV. Pau Berga recorda la recent estrena del vídeo de Mai Mai, «Mil pulmons». «L’hem gravat a les instal·lacions de RTVV, i hem fet sonar allí dins els crits de molts músics, per tal que no s’oblide que el nou canal ha de donar veu a tota aquesta escena efervescent, amb l’objectiu de tindre un mitjà públic, democràtic, de qualitat i en valencià. Els valencians que ens dediquem a l’audiovisual tenim una feina urgent: crear quasi des de zero un discurs visual que case amb el potencial cultural i artístic del nostre territori. Necessitem una RTVV exigent, que tinga memòria, que tracte els valencians de tu a tu, que potencie els discursos no convencionals. Cal tornar a crear els públics valencians que ja s’havien destruït molt abans de tancar la ràdio i la televisió». Ho remata Àlex Martínez: «Aquest potent panorama audiovisual musical no serà normal fins que no hi donem difusió».

Publicat a la revista Saó de Maig de 2016

dimecres, 18 de maig del 2016

Fars i Balenes

Meteor, la banda de la Marina. Per Revela't Fotògrafs.

La primavera floreix farcida de noves produccions. Discos apareguts en un any que podrien consolidar la tendència guitarrera en la música jove en valencià. Meteor és una d’eixes bandes que hem seguit des dels inicis a les pàgines de Saó. Amb Enllà la llum, els seus integrants han decidit centrar-se en allò que volen ser com a grup (curiosament, l’anterior disc es deia Allò que som). Per això, potser, en aquesta ocasió no han confiat en Marc Dasousa als botons. Ha estat Joel Gilabert, baterista del grup, qui s’ha encarregat de portar la batuta i el pes del disc en una gravació realitzada a l’estudi SoundKeys (el Verger). «Volíem definir més el nostre so, amb temes més madurs i buscant la cohesió. Teníem clar que calia anar amb més calma per assentar les bases estilístiques del grup». El resultat és més dens que la producció anterior: composicions AOR, més gustoses de digerir i no tan fàcils d’empassar. Més complet. Evolució.
Temàtica marinera, el far, els penya-segats, el Penyal d’Ifac, les fotos que acompanyen el disc al litoral de Benissa, el videoclip del primer senzill «La gravetat»… la mar en essència per a una banda de rock que ha crescut i molt. «Des de ben jove marxava a les Rotes [la costa sud de Dénia] i allí em posava a escriure», explica Gilabert. Enllà la llum és també una recerca en el món dels sentiments i objectius dels quatre músics. Cançons sobre persones estimades que ja no hi són, reptes de futur, relacions amoroses… un recull vital vestit amb una veu –la d’Adrián Hyde– imparable.
El disc pot adquirir-se al seu bandcamp i físicament autoeditat pel grup. Com a atractiu per als fans, les cançons «L’instint» i «Ni un pas en fals» tenen col·laboracions de luxe: Julio Maloa (La Raíz) i Ivan Gosp (Aspencat). A més a més, es nota la mà de Jaime Morell al piano en «Seràs amb mi», un tema emotiu i d’excel·lent factura vocàlica.
L'Home brut. Foto d'Andrea Penalba

I més llum
La comunicació de les balenes i la creació de llum dels éssers de les profunditats marines ha servit d’excusa creativa per al disc de debut de L’Home Brut. Aquest quartet –abans trio– de la Vall Farta (la Ribera Alta) ja es va donar a conéixer amb una notable maqueta en els premis Ovidi Montllor de 2015. En Cants de balena (Mésdemil) ha comptat amb la producció de la meitat de Tardor (Tono Hurtado i Àlex Martínez. Globo Estudio), i aquest casament creatiu ha donat bon resultat. Un disc directe, rítmicament interessant i recomanable. Guitarres i riffs que enganxen amb veus doblades que potencien els onze talls del disc.
Eneas Ribelles, baixista i lletrista del grup, relata que els agradava la metàfora de crear llum en l’obscuritat, en les profunditats de la mar: «Volíem buscar la llum on hi ha foscor, com ho fan les criatures marines abissals, que aconsegueixen sobreviure creant formes d’il·luminació».
Cants de balena és un crit sonor per a escoltar la música de L’Home Brut, seguint amb la idea de la comunicació sota l’aigua i a grans distàncies, un disc en què trobem el mateix Àlex Martínez en la deliciosa «Silenci abissal».
«Jo pensava que era un far. Somiava a deixar el mar, llum que trenca la foscor, augmenta la pressió». L’Home Brut. «Projectat com si fos la llum d’algun far, afegint planes a la nostra història. Et desfàs com el paper sota la pluja, esvaint cada paraula inoportuna». Meteor.


Seguiu la llum de la nova onada del rock valencià: paga la pena.
Article publicat a la revista Saó d'abril de 2016.

dissabte, 7 de maig del 2016

SOPA DE CABRA. Dies de carretera al país allargat

Imatge promocional de Sopa de Cabra per a la gira del disc "Cercles"
Han tornat i de nou xafaran terres valencianes per actuar. Sopa de Cabra s’ha guanyat a pols l’atribut de grup mític. Des que irromperen als anys 80, les seues cançons acompanyen generacions i generacions, de pares a fills. Com a banda de rock ha viscut el millor i el pitjor; esdeveniments de tota índole que potencien la llegenda i fomenten carretades d’articles. El 13 de maig actuaran a Vila-real per presentar Cercles, un disc 100 % Sopa que s’edita catorze anys després del seu darrer treball d’estudi. Potser és més pausat. Deu cançons que ens connecten a treballs discogràfics d’indiscutible vàlua per saber-ne un poc més de la música moderna al nostre país: Nou (1998), Plou i fa sol (2001) i La roda (1990). Ara toca veure’ls en concert per certificar que els seus discos en directe –Ben endins (1991), La nit dels anys (1997) i Bona nit, malparits (2002)– gaudeixen encara d’una vigència extrema. El grup està en forma. Però, quina ha sigut la relació de Sopa de Cabra amb el públic valencià? A Saó en fem algunes pinzellades.
Ens trobem a Gata de Gorgos, juliol de 1993. La Festa Major ha propiciat que Sopa de Cabra actue en aquesta localitat de la Marina Alta. Els Sopa presenten el disc en castellà Mundo Infierno amb la multinacional BMG-Ariola al darrere. Un intent de guanyar-se el públic espanyol que no passà de ser això, un intent. A Catalunya s’han convertit en una mena de traïdors i són escridassats a pobles i ciutats. Mentrestant, a terres valencianes, el canvi d’idioma, després de triomfar en català, fa que no entren al cartell del Tirant de Rock que organitza Acció Cultural del País Valencià, i on sí que participen les altres grans estrelles del rock català: Sau i Sangtraït.
Gerard Quintana comença a cantar en català davant del públic de Gata, i el jovent aplaudeix i coreja a rabiar les cançons, però quan interpreta «Todo lo que sé» –com en un circ romà– el seguidors abaixen el dit cap avall, es giren d’esquena a l’escenari i ni ballen ni canten. I així durant la interpretació dels temes en castellà. Sopa de Cabra va entendre a més de 400 km de Girona que tenien públic a la Marina i que el país –tot i ser molt llarg– era més homogeni del que podien imaginar. Només 200 persones rebien el grup a València aquell mateix any en la presentació del disc a Arena Auditorium.
Però aquell parèntesi de Mundo Infierno no frenà els viatges de la formació gironina cap a les comarques valencianes. Conduïts per Xavi Fortuny (RGB) i ja amb segell gironí (Música Global), hem vist els autors de «L’Empordà» en plena expansió quan retornaren al català com a llengua d’expressió. Com a promotor ho vaig passar d’allò més bé a l’Almadrava Rock (Els Poblets, 1999). Actuaren al costat del riu Girona amb Ja t’ho Diré, Pinka, Gramoxone Ska Band, Sant Gatxo i Obrint Pas (quasi res).
La normalitat fou total des d’aleshores. Durant tots aquests anys, si no ho recorde malament, hem gaudit de Sopa de Cabra a Paiporta (l’Horta), Bellreguard (la Safor), Cullera (la Ribera Baixa), Mislata (l’Horta), Elx (el Baix Vinalopó), Benidoleig i la Xara (la Marina Alta) i molts més municipis.
També hem constatat entre bambolines les bronquines del grup i l’amargor de Joan Cardona Ninyín en els camerinos, abans de morir de càncer l’any 2002. Fou al Poble Nou de Benitatxell (la Marina Alta) en un altre concert que vam produir Isabel Moreno, els Pinka i jo mateix. Era el 25 d’agost de 2001, en la presentació del Plou i fa sol. Gerard Quintana (lletrista i cantant) i Josep Thió (guitarra, productor i compositor de les cançons) mantenien una relació tensa; eren les últimes cuetades del grup. La maror s’havia traslladat als mitjans de comunicació. Quintana aparegué tard a la prova de so. Venia de Dénia de desembarcar d’un ferri d’Eivissa. La resta del grup es va fartar d’esperar. El cantant provà veu a soles. Ninyín –malalt– no es trobava bé per actuar, els companys l’ajudaven i Jaume Peck suplia les necessitats guitarreres de la banda a l’escenari. L’actuació fou impecable, malgrat tot. Encara els vam veure després a Mislata. Al mes de gener de 2002 moria Ninyín i Sopa de Cabra feia els darrers concerts de comiat al Principat.El 2011 començà el retorn en una unió puntual al Sant Jordi. El 2015, els concerts «3, 2 i 1…» serviren per anunciar disc i gira. Ara, a Vila-real, arranca una nova etapa pel que fa a les visites del grup gironí al País Valencià. De moment és l’única data confirmada. Thió i Quintana parlen de Cercles com el retorn al punt de partida. El disc té cançons molt potents que respiren vida, el pas del temps, la mort, l’amor: «Dolços plans», «Fugaç», «Cercles», «Eix de rotació» agradaran els seguidors vells i nous de Sopa de Cabra. L’excelsa producció ha fet la resta. L’espectacle està servit.
Publicat a la Revista Saó de març de 2016