divendres, 4 d’agost de 2017

La franquesa d'Abraham Rivas

Abraham Rivas presenta "Cançons de la roba estesa". Foto promocional de Jorge Molina

Crec recordar que vaig escoltar per primera vegada Abraham Rivas a Manises, quan Xavier Morant m’ensenyava les cançons que havien fet conjuntament per aquell notable “Revolutum”, un disc que possiblement no tingué el recorregut que mereixia. Anys enrere, però, ja me n’havia parlat del potencial del músic afincat a Xàtiva, quan l’acompanyava en directes i gravacions.

Des d’aleshores, el treball en solitari de Rivas és ferm per a un intèrpret que per damunt de tot és músic; i dels més sol·licitats (teclats, flauta, saxo…). ÒscarBriz, Musicants, Josep Maravilla, Ona Nua o Àlvar Carpi, entre d’altres, han comptat o compten amb ell per a directes i discos.

Aquest “Cançons de la roba estesa” (Mésdemil) arriba en un bon moment per a un segment de públic i artistes –potser encara reduït– que ja no li fa ois als cantautors pop: Aquests solistes del segle XXI que ens expliquen històries sense més reivindicació que la pròpia poesia i les ganes d’oferir un relat honrat, de composicions musicals ambicioses, on la producció i els arranjaments brillen i molt. (Sí, eixa part que molts grups i músics ignoren o deixen per al final, just quan xafen l’estudi per gravar).

Trobar-se al Josep Pérez (Ona Nua) és una sort per que fa als arranjaments. Un compositor que tracta els temes de forma artesanal i els detalls que confecciona –xiulits sintetitzats, pianos, guitarres sinuoses, o raspades efímeres– fan de cada cançó un ric vestit de colors. També hi té molt a vore en el resultat l’experimentat Toni García en l’enregistrament del disc.

De les lletres cal parlar, i tant. No espereu tornades fàcils ni continguts volàtils. Perquè Abraham Rivas esculpeix si vol històries complexes, com la vida. La vida dels records familiars, dels secrets amagats, dels moments més tendres i bonics de l’existència. Diu Rivas que volia expressar-se sense amagatalls, contant la veritat. “Lliureu-ho tot al vent, al vent de la roba estesa. Tot al vent. Que no és temps que estalvieu res al vent que mou la roba estesa. Ara és el moment. Si us preocupava el temps és el moment. Abans que cap oblit, que cap oblit asseque la roba estesa”.

L’expressió ‘hi ha roba estesa’ és un codi oral per no parlar de segons quines coses davant de fills, amics o familiars. El músic afirma que la paternitat li ha marcat la creació d’aquest disc. “És l’espurna, encara que la temàtica és transversal”, apunta Rivas. Un fet que per a molts artistes es tradueix en la concepció d’un arxiu vital retrospectiu o en un nou inici. I Abraham Rivas aprofita l’esplèndida musicació dels poemes per recordar, amb franquesa, històries de iaos, de silencis, d’enganys, de pors i recriminacions i de passatges temporals bells i tendres com en “Sigues la primavera” (feia temps que no escoltava una cançó capaç amb les guitarres de traslladar-me al passat, a eixa habitació de persiana baixada i sol badant el plàstic, entre escletxes. O vivint els primers ponents al camp o a la mar, preludi de l’estiu).


El cap d’Abraham Rivas té molt encara per musicar i escriure. Un cap que bull com el de l’arquer Colós de Miquel Guillem, que il·lustra la portada del disc. Igual és l’hora de fer com Rivas i traure dels nostres cervells els secrets, allò que per por no volem explicar. La sinceritat truca a la porta de la música en valencià.

Publicat a la revista Saó de Juny de 2017


A propòsit d'Apa

Apa, al centre, envoltat de grans músics

Una visita al segell Mésdemil em va permetre conèixer in situ la feina que fan Carme i Andreu Laguarda, Tubal Perales i Ramir Calvo, tant a l’estudi de gravació com als diferents departaments de producció. Sempre és gratificant entrar als espais on es cou la música en valencià, des dels locals d’assaig dels grups, fins a les sales on s’enregistren definitivament les cançons.

En tornar de Benaguasil em vaig posar el darrer disc d’Apa, “Flamencianes”, una de les recomanacions de la discogràfica per a aquesta temporada. La veu del cantaor de Godella esclatà amb força al meu cau mentre els pensaments es disparaven. El primer que em va vindre al cap en fullejar els crèdits fou Eduard Navarro. Un dolçainer amb una trajectòria espectacular, que ha acompanyat les millors formacions del folk del nostre país. Encara el recorde, de ja fa més de vint anys, donant classes de dolçaina a la Capella de la Casa de Cultura de Manises. Regirant els noms vingué després el percussionista Diego López i aquella experiència compartida amb Dropo i el seu posterior assentament definitiu en les formacions d’arrel. I Josemi Sánchez, el versador,  em retornà al carrer Moratín de València i aquella Acció Cultural del País Valencià que oferia artistes valencians als diferents ajuntaments com a oficina de contractació. Moltes batalles les protagonitzades per un grup coral, el d’aquest disc d’Apa, format per músics –com remarquem– de gran nivell i carrera: Ricardo Esteve, Jesús Gimeno, Paco Lucas, Sergio Cifuentes “Cifu”, Lucho Aguilar, Teresa Segarra o Cèsar Giner, a banda dels ja esmentats.

I així anava sonant a la meua cambra l’aposta diversa de Josep Aparicio “Apa”. Tota una institució en el cant d’estil. Un disc que ha volgut apropar i difondre diferents palos del flamenc junt a peces valencianes, però on igualment hi ha el protagonisme dels versos d’Estellés (gran duel entre la veu i les dolçaines en Ací em pariren i ací estic), l’Homenatge a Teresa d’Ovidi, Els Serrans de Paco Muñoz i el preciós l’Ú de Quart de Maribel Crespo. Així que suposem que els més puristes no estaran gaire satisfets pel resultat divers i valent. Ni els amants del flamenc ni els cantaors de tabal, dolçaina i albades. Perquè a Apa també se li apareix Camarón (com a d’altres artistes) i Moraíto i la Paquera de Jerez, en una lletra d’Eduard Marco per explicar la fusió d’estils en “Cosins germans”. Aquesta confluència, en condicions normals, deuria de sumar i obrir portes. Però la realitat, malauradament, és més complexa. El mercat dels concerts en directe del folk valencià és reduït i el poquet que hi ha en els darrers anys se l’han menjat sempre les mateixes figures. En el seu moment Al Tall, Urbàlia Rurana o Miquel Gil i darrerament el fenomen Botifarra, omnipresent a cada poble.

Així que potser “Apa” continuarà trencant fronteres per altres indrets de l’Estat amb la seua portentosa veu. El disc, però, ja és enguany dels millors del seu gènere. És un treball que pot apropar el cant des d’una perspectiva oberta a gent que –com un servidor– no està acostumada a gaudir amb assiduïtat del flamenc, jotes i fandangos.
Per arrodonir el pòquer del folk valencià cal esperar per assaborir el cedé de Xavier de Bétera, el retorn dels Urbàlia Rurana i si Xiromita Trad. Project –el muntatge de Miquel Gironés, Rafa Arnal i Miquel Gil, entre d’altres– enregistra les seues músiques.


Cal una nova embranzida per a la música tradicional, per tornar a tocar amb força a les places i carrers del país i per omplir els cartells dels principals festivals.

Publicat a la revista Saó de Maig de 2017.