divendres, 4 d’agost de 2017

La franquesa d'Abraham Rivas

Abraham Rivas presenta "Cançons de la roba estesa". Foto promocional de Jorge Molina

Crec recordar que vaig escoltar per primera vegada Abraham Rivas a Manises, quan Xavier Morant m’ensenyava les cançons que havien fet conjuntament per aquell notable “Revolutum”, un disc que possiblement no tingué el recorregut que mereixia. Anys enrere, però, ja me n’havia parlat del potencial del músic afincat a Xàtiva, quan l’acompanyava en directes i gravacions.

Des d’aleshores, el treball en solitari de Rivas és ferm per a un intèrpret que per damunt de tot és músic; i dels més sol·licitats (teclats, flauta, saxo…). ÒscarBriz, Musicants, Josep Maravilla, Ona Nua o Àlvar Carpi, entre d’altres, han comptat o compten amb ell per a directes i discos.

Aquest “Cançons de la roba estesa” (Mésdemil) arriba en un bon moment per a un segment de públic i artistes –potser encara reduït– que ja no li fa ois als cantautors pop: Aquests solistes del segle XXI que ens expliquen històries sense més reivindicació que la pròpia poesia i les ganes d’oferir un relat honrat, de composicions musicals ambicioses, on la producció i els arranjaments brillen i molt. (Sí, eixa part que molts grups i músics ignoren o deixen per al final, just quan xafen l’estudi per gravar).

Trobar-se al Josep Pérez (Ona Nua) és una sort per que fa als arranjaments. Un compositor que tracta els temes de forma artesanal i els detalls que confecciona –xiulits sintetitzats, pianos, guitarres sinuoses, o raspades efímeres– fan de cada cançó un ric vestit de colors. També hi té molt a vore en el resultat l’experimentat Toni García en l’enregistrament del disc.

De les lletres cal parlar, i tant. No espereu tornades fàcils ni continguts volàtils. Perquè Abraham Rivas esculpeix si vol històries complexes, com la vida. La vida dels records familiars, dels secrets amagats, dels moments més tendres i bonics de l’existència. Diu Rivas que volia expressar-se sense amagatalls, contant la veritat. “Lliureu-ho tot al vent, al vent de la roba estesa. Tot al vent. Que no és temps que estalvieu res al vent que mou la roba estesa. Ara és el moment. Si us preocupava el temps és el moment. Abans que cap oblit, que cap oblit asseque la roba estesa”.

L’expressió ‘hi ha roba estesa’ és un codi oral per no parlar de segons quines coses davant de fills, amics o familiars. El músic afirma que la paternitat li ha marcat la creació d’aquest disc. “És l’espurna, encara que la temàtica és transversal”, apunta Rivas. Un fet que per a molts artistes es tradueix en la concepció d’un arxiu vital retrospectiu o en un nou inici. I Abraham Rivas aprofita l’esplèndida musicació dels poemes per recordar, amb franquesa, històries de iaos, de silencis, d’enganys, de pors i recriminacions i de passatges temporals bells i tendres com en “Sigues la primavera” (feia temps que no escoltava una cançó capaç amb les guitarres de traslladar-me al passat, a eixa habitació de persiana baixada i sol badant el plàstic, entre escletxes. O vivint els primers ponents al camp o a la mar, preludi de l’estiu).


El cap d’Abraham Rivas té molt encara per musicar i escriure. Un cap que bull com el de l’arquer Colós de Miquel Guillem, que il·lustra la portada del disc. Igual és l’hora de fer com Rivas i traure dels nostres cervells els secrets, allò que per por no volem explicar. La sinceritat truca a la porta de la música en valencià.

Publicat a la revista Saó de Juny de 2017


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada