dimarts, 29 de maig de 2018

La força de l'interior

INÈRCIA. La banda de Banyeres de Mariola amb nou disc: "Lluita". Foto Garay Green


Bandes com Auxili (Ontinyent) i Inèrcia (Banyeres de Mariola) es reivindiquen des de les comarques de muntanya del nostre país amb un discurs contundent, clar, solidari i optimista. Els primers presenten Tresors (Propaganda pel fet) i els segons Lluita (Autoeditat). Dos regals per escoltar aquesta primavera.

Podem celebrar-ho. Veus nítides en els versos que lluentegen dins del rock guitarrer d’Inèrcia i també tots els colors corals en les composicions d’aires jamaicans d’Auxili. Dos grups que han tornat enguany amb treballs nous i ganes de pujar graons, cadascú en el seu camp de batalla particular.
En el cas d’Auxili és evident que no pararan de tocar mentre ells així ho decidisquen. Aclamats pel públic, en els festivals més importants de dins i fora del país, es troben en un any decisiu per enfilar la seua carrera musical. Aquests apunts s’escriuen mentre preparen quatre concerts claus per a la seua gira: la presentació de llarg a la Sala Apolo de Barcelona, el concert al frontó del municipi navarrés de Lizarra, en el Viñarock de Villarrobledo i en la Sala Soundstage de Madrid. A partir d’ací, un estiu i una tardor de no parar. El rodatge ja el van realitzar a casa el 31 de març, en el multitudinari concert del Festival Diània (Ontinyent). 
El disc conté realment algunes de les joies més ballables i cantables per al 2018. “Hui la liem”, “Com Camot” (amb Panxo de Zoo), “No m’esperes” l’estiuenca i fresca “Converses de balcons” “ i potser el tema més bell del disc “T’escric” (amb Ander de Greeen Valley) consoliden “Tresors” com un cedé de referència per als amants del reggae.  
Però en el pack d’Auxili no entren només les seues cançons i un directe de nivell. Cal remarcar la proximitat dels seus membres al públic, la simpatia que desprenen i el bé que comuniquen amb gestos, paraules i naturalitat. I això és una benedicció per a qualsevol grup.
Entrevistats en el magazín Al Ras (d’À Punt Mèdia) foren sincers en tot el que envolta l’escena musical i el seu paper com a grup. Així, van criticar l’ajuntament del seu municipi, Ontinyent, per no recolzar la música en valencià. De fet, “Tresors” és una barreja de cançons d’amor i de denúncia. En aquest segon camp trobem temes que reflecteixen el Procés a Catalunya (“No m’esperes”), el paper de les festes més “sexistes, “privades i feixistes” als pobles (“Hui la liem”) i la corrupció política amb aquella gravació d’Alfonso Rus (mil, dos mil, tres mil, quatre mil...) per contextualitzar el “qui la fa la pagaen “Com Camot” (frase feta que recorda el bandoler de Xàtiva Camot, que acabà mort i esquarterat pels seus propis companys). 
AUXILI (Ontinyent) no para de tocar de dalt a baix del país. Foto Xepo WS

I ara toca Inèrcia. I toca prestar-li atenció perquè és una de les bandes més coherents i fermes dels darrers anys. So guitarrer compacte i ara, amb “Lluita”, amb una delicada i excelsa producció a càrrec de Kaki Arkarazo dels històrics Garate Studios del País Basc. “Vam barallar diverses opcions i vam pensar que la millor era anar a casa de Kaki Arkarazo. Ens vam decidir perquè per allí han passat grups referents com Berri Txarrak o Vetusta Morla i perquè seria complicat trobar algú amb més experiència que Kaki. També ens atreia la idea de passar uns dies evadits de la civilització a Andoain”.
L’EP és per a gaudir-lo de principi a fi amb cançons que –si es radiara música en valencià amb major normalitat – tindrien un parell de temes sonant a les emissores més comercials tot el dia. Perquè Inèrcia ha trobat l’equilibri a la seua ràbia i potència instrumental amb aquestes cinc cançons que conformen “Lluita”.  Al disc s’escolta tot amb precisió milimètrica d’estudi. Els arranjaments, els cors, l’electrònica, els efectes... “Lluita” és un treball complet, encara que la curta durada faça pensar el contrari.
De les lletres es fa palès que ens trobem amb un discurs solidari, d’ajuda i estima per la gent que busca la seua particular llibertat. Així es llig en “Refugi”, “Màgia” i “Mans” (aquestes darreres capítol II i I en la seua producció audiovisual, cal vore-les).  
Totes les cançons tenen el seu punt d’emoció. Bé siga amb les tornades, els sons guitarrers, l’ús dels botonets (Martín Arnau & Ibrah Pedernera en la base electrònica de “Màgia”) o les dures veus de Marcos, de Mafalda, en “Mans”.
Aitor Estan, veu del grup, reconeix que viure allunyat dels pols d’atracció i creació musical (València o Barcelona) no és fàcil per a un grup d’un poble menut de muntanya. “Suposa fer molts kilòmetres en cotxe. La nostra zona no està massa integrada en l’escena de la música en valencià i els pocs festivals són molt joves i autogestionats. Al País Valencià la majoria de concerts es fan a l’àrea de la Marina o prop de València i això fa que siga més difícil per nosaltres, que vivim lluny i que, per lògica, arrosseguem menys quantitat de gent”.
Però Inèrcia va. I això és el més important. La formació de Banyeres de Mariola segueix fent la seua disc rere disc. A per totes!

Article publicat a la revista Saó d'abril de 2018