dimarts, 7 de novembre de 2017

SERGI CONTRÍ. La Marina intensa

ALS PEUS DEL MONTGÓ. Sergi Contrí a Jesús Pobre. Foto XEPO WS

Després de 25 anys d’escriure i parlar de la música en valencià ha arribat el moment d’entrevistar per primera vegada el meu germà, Sergi Contrí. El motiu és diu “Un dia de febrer”, el tercer disc que edita el cantautor denier de la mà d’Albert Bertomeu (Estelstudi) i amb el qual celebra dues dècades de trajectòria musical. Conversem sobre poesia, música, urbanisme, medi ambient i, com qui no fa la cosa, sobre els sentiments. Les emocions d’un artista que vol compartir les  històries arrelades a la Marina amb un disc net i clar. Intens.

Per què ara “Un dia de febrer”? 

“Un dia de febrer” arriba després d’uns anys d’aturada artística. No tenia intenció de tornar a enregistrar res si no es presentaven les condicions idònies per fer-ho i en aquest cas s’han donat. Tot va començar al febrer d’enguany després de parlar amb Albert Bertomeu i d’explicar-li la idea que portava sobre el que volia fer. Tenia noves cançons i m’abellia tornar a enregistrar-ne algunes de més antigues per celebrar d’alguna manera que seguim cantant pràcticament 20 anys després. Volia ser un disc recopilatori amb algun tema nou però al final ha sigut un disc nou amb tres temes dels anteriors dos discos.

“Jesus Pobre” (on apareix el nom del disc), és una cançó molt personal, com quasi tot el que fas, amb referències a gent important de la música valenciana com Lluís el Sifoner, Paco Muñoz i Remigi Palmero. Com va sorgir?

Tots tres són artistes que respecte i admire i amb els quals he tingut la sort de coincidir en algun moment i que sonaven a casa quan era menut, i tot això transportat a la Marina de finals dels 80 principi dels 90. Una història com una altra d’un xiquet que queda pres del seu entorn i sempre, sempre, amb la música de fons.


ROCK D'ARREL. Guitarra acústica en mà. Foto XEPO WS

També està “La llum del far”, tan marinera...

“La llum del far” parla de l’ofici de mariner, de la seua duresa, del sacrifici que implica, familiarment parlant, el fet d’eixir cada dia a la mar. Malgrat que els pescadors de hui en dia ja no amollen veles, segueix sent un treball duríssim i molt poc reconegut. La llum del far és tornar a casa.

Quin criteri has seguit per a revisar i enregistrar les cançons velles. Sembla que després d’un disc més guitarrer (“Dies de fira i flors”) ha parat el temporal i estàs en calma. 

Sí, és cert, és un disc molt més pausat. M’abellia molt que el so fóra molt net, tant de les guitarres com de la veu. Volia que sonara com si estiguera cantant molt a la vora de la gent. I això hem intentat. Les cançons que hem tornat a enregistrar estan més o menys enquadrades dins del que és el conjunt del disc…jugar molt amb el so de les acústiques i amb la claror de la veu. Tant “Vides Noves” com “Recorde” i Quan mirant-te” eren cançons que s’adaptaven a la filosofia i engranatge de la gravació. Hem introduït algun piano i algun teclat en diferents temes, un fet que mai havia passat en els anteriors discos.


SERGI CONTRÍ presenta el seu tercer disc. FOTO XEPO WS


"ÉS UN DISC MOLT MÉS PAUSAT. M'ABELLIA QUE EL SO FORA NET, TANT DE LES GUITARRES COM DE LA VEU. VOLIA QUE SONARA COM SI ESTIGUERA CANTANT A LA VORA DE LA GENT"

I el paper de Bertomeu?
Bertomeu ha estat fonamental, sense ell ni m’hauria plantejat tornar a enregistrar res. S’ha implicat al màxim en la producció i al directe m’acompanyarà. Ha estat una sort poder treballar amb ell i aprendre una miqueta de tot el que sap fer, que és una autèntica barbaritat.

Les històries vinculades al Medi Ambient, a l’entorn personal i nostàlgic són el teu baluard literari. Hi haurà un nou llibre de poemes com en “La Pena i la reixa” (Editorial Germania)?

De moment no. Les coses van sorgint i l’experiència de “La pena i la reixa” amb Manel Alonso –poeta i editor de Germania– fou altament positiva. La veritat és que no tanque les portes a publicar alguna cosa més però  no hi ha res planejat.

El teu imaginari creatiu segueix sent la Marina tot i que vius a cavall entre la Ribera i la Costera. És difícil ser músic lluny de València o Barcelona o està tot igual de malament. 

Pense que les coses estan igual de malament vivint a la ciutat que en un poble xicotet. Viure de la música continua sent complicat, hem avançat molt poquet en eixe sentit. Tot i el canvi de color polític al nostre país queda molta feina per fer culturalment parlant. Ja veus… dos anys i mig després del canvi i seguim sense mitjans públics en la nostra llengua.

"ALGUNES CANÇONS QUE HE FET SÓN UNA EINA MÉS PER TRACTAR DE CONSCIENCIAR LA GENT QUE LA SOLUCIÓ NO ÉS UN TURISME BASAT EN LA RAJOLA I LA MASSIFICACIÓ"

Amb el grau de Dret i postgrau en urbanisme has sigut molt crític amb el creixement desmesurat del País Valencià. Quina visió tens de l’evolució en matèria de planejament als pobles i ciutats. 

L’especulació urbanística és el gegant adormit que sembla que de nou comença a despertar. La figura de l’agent urbanitzador ha estat un dels pitjors invents que hem patit els valencians. Vas a tocar pels pobles i veus polígons deserts, camps de golf, urbanitzacions fantasma i un llarg etcètera de desficacis dels quals podríem estar parlant hores i hores. Sembla que no hem aprés res i de nou comencen a créixer les grues a primera línia de platja en els pocs metres quadrats que es van salvar en plena efervescència de la bombolla. Evidentment la tendència hauria de ser encaminar tots els planejaments a un creixement 100% sostenible i respectuós amb el medi ambient. Sempre ho he pensat; sense territori no hi ha país. Algunes cançons que he fet són una eina més per tractar de conscienciar la gent que la solució no és un turisme basat en la rajola i la massificació.
Hi ha alternatives, tenim els suficients atractius com per oferir un turisme de qualitat basat en la sostenibilitat i posada en valor del nostre entorn sense que això implique destrossar-ho tot.

En què penses quan composes, et marques algun objectiu quan traus un disc com ara el que estàs presentant?

Sobretot quan escric m’agrada no fugir de la quotidianitat; les històries que explique les he viscut o em toquen de ben aprop. Sempre dic que no hi ha res d’excepcional en el que faig. Voràs que en moltes de les cançons parle de natura, de fauna, de plantes… si aconseguisc que algú busque a través de la xarxa que és un esparver o una geneta (per exemple) em done per satisfet. Som uns priviligiats pel que fa al nostre entorn i si amb les cançons puc donar a conèixer espais que cal preservar o despertar certa inquietud en eixe sentit, valdrà la pena cantar malgrat les dificultats que se’ns plantegen a diari.

(Publicat a la Revista Saó d'Octubre de 2017)



dilluns, 30 d’octubre de 2017

Posa un festival al teu poble

La transició va portar d’afegitó “la modernització” de les festes majors de moltíssims pobles de la geografia valenciana. A poc a poc, anaren morint a les places i els carrers aquells esdeveniments festers anacrònics en un nou temps que respirava llibertat i que volia espolsar-se de damunt la caspa artística lligada a la dictadura. Els espectacles de varietats –la vedet, l’humorista i el cantant melòdic o folklòric– donaren pas estiu rere estiu a les nits de rock, de cançó i de folk valencià.

És curiós com en els anys huitanta una significativa relació de localitats inicià una espècie de competició per vore quin ajuntament era capaç de portar al grup del moment; eixa formació que sonava a les principals ràdios comercials del país o que eixia en la tele. Tot un ritual. Els festers i festeres rebien la visita del “representant”, acompanyat del regidor o alcalde de torn, qui per guanyar-se la gent jove signava contractes sucosos.
Cartells de diferents festivals que se celebren a terres valencianes

Com en tot en aquesta vida, hi havia grans programadors externs que confeccionaven cartells de festes dignes i ajustats als pressupostos. Però també hi havia comercials sense escrúpols, que s’embutxacaven grans comissions per portar aquestes o aquelles bandes de rock. Les comparacions entre les festes de ciutats i pobles eren la millor ferramenta per a fer l’agost, mai millor dit. Si el poble A portava el grup X, el poble B contractava X2, costara el que costara.

Els temps canviaren i la música en valencià anà guanyant pes en les nits de rock. Primer, tímidament, acompanyant altres grups espanyols o que cantaven en altres llengües, i després, telonejant les bandes més conegudes de Catalunya, on el rock en català volava alt. Aquelles empreses d’espectacles, que igual et portaven al Titi, una desencaixonada de bous o una orquestra, incorporaren al seu catàleg artístic la nit de rock, primer, i després la nit de rock en valencià. Però qui realment portà el pes de les programacions musicals foren les associacions culturals, juvenils, les “quintades” i les autoritats municipals que apostaren pels músics valencians.

A les acaballes de la dècada dels noranta arribà el boom dels festivals i és aquí on volia arribar. Portem gairebé vint anys de creixement d’un model que planteja, en no poques ocasions, seriosos dubtes pel que fa a l’oferta musical i que, per altra banda, m’imagine que deu ser beneficiós per als promotors i companyies de management: si mirem les xifres de cada temporada. Des que arranca la primavera i fins que comencen les pluges de la tardor comptabilitzem al País Valencià –pam dalt, pam baix– una trentena de festivals de rock, pop, folk i electrònica on hi participen grups que canten en català. Evidentment, el canvi de govern a gran part dels ajuntaments (governats per forces progressistes, que aposten per la cultura pròpia) ha ajudat a consolidar el fenomen. En l’actualitat el patró és el següent: els consistoris no es barallen per tindre la seua nit de rock més gran i grossa que al poble del costat. Ara la lliga es juga en festivals de dos, tres i quatre dies amb zona d’acampada, activitats paral·leles i el negoci de les barres i l’alcohol. I si hi ha platja, pinada, riu o piscina, millor que millor.

Patisc en vore com hi ha programadors de debó que arrisquen. Que volen conjugar públic i noves tendències. Que no tenen por a fer cartells variats i de qualitat front a les repeticions de grups, que any sí, any també, es repeteixen en les grans cites de l’estiu. El negoci és el negoci... però, i la cultura?

Fa anys, des de dalt de l’escenari del Rock a la Mar de Dénia (2005-2007), Miquel Gironés –el dolçainer d’Obrint Pas, la banda valenciana més exitosa de la història– em va explicar una anècdota o metàfora del que li passava com a músic. Venia a dir que quan, repetidament, en cada concert que feien de la gira, es trobava amb aquell personatge peculiar, amb el gos a la mà al fons del recinte, se n’adonava que el públic havia tocat sostre. Es repetia.

I eixe és el debat. El públic, evidentment, es renova. Les generacions canvien però ja portem un temps instal·lats en festivals amb promotors que els vénen al millor (postor) poble. Gran part dels grups accepten el paper de secundaris i el públic només trau el cap de les tendes de campanya quan actuen els caps de cartell, quan cal dutxar-se o es necessari renovar l’arsenal de la nevera.


Potser per això les bandes punteres, quan saturen el circuit, fan tot el possible per eixir a tocar a l’estranger, amb la intenció d’oxigenar-se i calibrar nous mercats. Però ací, a casa nostra, què fem? S’acabarà el boom dels festivals com els entenem ara? Hi ha mutació? Els artistes i promotors estan disposats a prendre els teatres i auditoris municipals de debó? Perquè per descomptat tenim programadors valents i festivals de categoria. Ajudem-los. Tots hi guanyarem.

(Publicat a la revista Saó d'agost-setembre de 2017)

diumenge, 29 d’octubre de 2017

URBÀLIA RURANA: “Aquest disc és extens i obert, ens ha permés donar via lliure a l'expressió més poètica”

El folk valencià suma un nou disc en 2017. Una de les formacions més importants del nostre país –Urbàlia Rurana– torna a enregistrar cançons quan compleixen 28 anys de xafar escenaris i places. Toni Torregrossa (ànima i motor dels Urbàlia) ens explica els principals detalls d’aquest “De tornada a les ribes” (Mesdemil). 

Urbàlia Rurana al Centre Octubre de València en la presentació del disc. VXC.



Com es gestà el vostre retorn discogràfic? 


En realitat hem anat gravant bases de fa temps i acabant els temes a mesura que sentíem que estaven «arreglats». Això perquè teníem dins el grup al productor artístic i tècnic de gravació, Bernat Pellisser. Tots hem participat en altres projectes simultanis i aquesta forma de treballar ens va bé. D'altra banda, sempre hem sigut un grup de directe, no ens posem un objectiu a presentar obra nova amb terminis concrets. Ja sabem que això no és «promocional», sabem que la promoció és més fàcil si presentes disc nou, però ens preocupa més que un treball discogràfic deixe una bona impressió entre els seguidors. Encara som del pensament que un disc és per a tota la vida. Des de l'anterior disc hem anat incorporant i descartant peces amb la idea nostra de combinar música popular valenciana amb d'altra de l'Europa mediterrània i finalment han quedat 19 pistes que són representatives dels distints espectacles que fem, en concert o festius.


Per què decidireu incorporar textos de poetes actuals (Granell, Gumbau i Soler) i un clàssic dels poetes arabigovalencians com Ibn al-Labbana?


El poema de Marc Granell «Esbós de xiquet eixint d'escola» ja fa anys que li pegàvem voltes, no encaixava en altres treballs més «monogràfics», i sentíem que quedava desaprofitat, perquè el poema parla de tantes coses i té tantes lectures! Hi ha l'esperança, també l'enyor, l'afany de lluita i superació... i tot amb unes paraules que enamoren, com tota la poesia de Granell. En un treball on anàvem a portar el discurs que la música i la cultura viatja pel mar, toca les ribes i torna a casa carregada d'altres aires, el fragment «... de tornada a les ribes...» ha estat una feliç coincidència. A Rosabel Gumbau li vam preguntar si se sentia inspirada per a renovar els textos vells de les Seguidilles de Carlet, experta com és amb la mètrica. No va tardar gens a enviar-nos unes estrofes de seguidilla clàssica amb unes imatges lluminoses i tan mediterrànies que s'adiuen totalment amb aquesta melodia anònima arreplegada a Carlet. L'adpatació de Joan Soler i Amigó del rondeu «Tres a buscar fortuna» ja havia aparegut en un espectacle i Cd que es diu Mar Mur (2010), sobre la desafortunada experiència de l'emigració per mar. Aquests últims anys, com tothom sap, el problema s'ha agreujat i no fa la impressió que s'ature. Soler i Amigó és un home conegut per centenars d'adaptacions de cançons folk (la més célebre potser siga aquella «La vall del riu Vermell»), però amb uns recursos poètics i creatius imprevisibles, a més, el seu cabal de coneixements històrics, mitològics, etc. fa que treballar qualsevol tema amb ell isques carregat d'aprenentatge. Finalment el «Panegíric» d'Ibn al-Labbana, poeta de la Taifa de Dénia, en una bella versió de Josep Piera, és una d'aquelles creacions musicals que tampoc havíem pogut incorporar encara. Podríem dir que aquest disc, més extens i obert de mires que altres nostres, ens ha permés donar via lliure a l'expressió més poètica i, inclús, reforçar la millor poesia popular que hem sabut trobar.


I la selecció de melodies i peces tradicionals... quin patró heu seguit per confeccionar-les o refer-les.


Ací ens hem basat en el leit motiv del grup des dels nostres inicis del 1989, reconéixer totes les influències que ha tingut la nostra música i fer-ne una tria personal. La música popular valenciana és molt variada estilísticament, si hi afegim la tradicional, els gèneres es multipliquen, en el context de la musicalitat mediterrània, imagineu-vos. Les fonts d'inspiració són innumerables i depenen dels gustos de cada membre del grup. Carles Gil fa els seus arranjaments tenint en ment l'ús preponderant de la doble corda mediterrània; Josep Sebastià, per la seua experiència, coneix la major part de repertori de dolçaina i gralla, i ha buscat com i on sonen el piffero del Piemont o el zurnàs de Grècia i Turquia; Joan Buigues amb tot el cabal del repertori de banda, popular i d'autor, que coneix, ho trasllada a la producció d'un so englobador; jo mateix he procurat escoltar les versions més arcaiques de la música popular, però també les adaptacions contemporànies i Bernat Pellisser, pel seu treball i experiència com a tècnic d'estudi és capaç de donar una coherència sonora a tota l'obra.

Després de tres dècades de trajectòria amb Urbàlia i tota una vida als escenaris, com veus l'ofici de músic?

Anem endarrerits respecte d'altres àrees. No pas en els aspectes de creativitat, de propostes artístiques, de vitalitat del folklore, etc. No conec bé els sectors que no siguen el folk, que és un món més bé amateur que no professional, però en general, es percep un dèficit de normalitat en la difusió, siga en mitjans de comunicació (a excepció de la fonamental revista Caramella) o a través de festivals. La projecció exterior d'altra banda no és suficient, i el mercat intern és limitat. Puc parlar del folk, on els festivals de referència es poden contar amb els dits d'una mà i estan concentrats en poques àrees, però altres estils també pateixen aquestes mancances. Ara bé, molts titulars de premsa i declaracions institucionals diuen que som «el país de la música», «les bandes, una cosa única al món»... Alguna cosa no quadra.

El folk valencià és la part de la nostra cultura més invisible?

No crec que estiga pitjor que la poesia, el teatre, el cinema... Segurament té més visibilitat que qualsevol altra faceta de la cultura. Potser per això se la deixa caminar massa sola, sense llocs de trobada i debat, que li vindrien bé a l'hora de generar opinió i tendències i compartir experiències. Potser ni tan sols es considera cultura. Què en diria la majoria de les persones? Un bon professor deia: quan una disciplina pretén ser ciència, primer ha de dotar-se d'una terminologia. Fent un paral·lelisme amb el folk, la meua impressió és que no s'acaba de donar importància a conceptes bàsics com «popular» o «tradicional», s'abusa del concepte «recuperació» quan es vol dir difusió... invisibles no, però sí una mica emboirats.

Com apropem la música tradicional a les noves generacions de públic i músics?

Cada època té les seues modes, com és natural. La música tradicional aguanta bé i arriba als joves per l'ús social en festes i rituals. És curiós com té prestigi per als joves en una processó com la de la Mare de Déu d'Algemesí, o el cant d'estil en determinats contextos, o la música interpretada en les festes de moros i cristians, on a més trobem que conviuen tradició i innovació, però massa sovint els i les intèrprets són autodidactes i la formació reglada no s'estés suficientment, per la qual cosa hem d'aplaudir iniciatives privades com l'Escola de Música Tradicional de la Ciutat de València (ESMUTRAD) o altres intents d'incorporar instruments a més de dolçaina i tabal, com l'Escola de Música Tradicional «La Xafigà» de Muro.

Què vorem, escoltarem i ballarem en els concerts d'aquest estiu?

Principalment volem mostrar el repertori del disc en diversos formats de concert: uns més representatius de De tornada a les ribes i altres més festius i reforçats amb repertori històric. En segon terme tenim ballades folk, el que nosaltres titulem «Sarau a la plaça», ací també hi ha molt de repertori del disc i busquem també combinar la música de ball valenciana amb les danses col·lectives italianes, gregues o macedòniques. D'altra banda, sempre que podem ens ajuntem amb La Romàntica del Saladar (Xàbia) per fer el concert més festiu que tenim: «La Vespra i la Festa».

(Publicat a la Revista Saó. Juliol de 2017).



divendres, 4 d’agost de 2017

La franquesa d'Abraham Rivas

Abraham Rivas presenta "Cançons de la roba estesa". Foto promocional de Jorge Molina

Crec recordar que vaig escoltar per primera vegada Abraham Rivas a Manises, quan Xavier Morant m’ensenyava les cançons que havien fet conjuntament per aquell notable “Revolutum”, un disc que possiblement no tingué el recorregut que mereixia. Anys enrere, però, ja me n’havia parlat del potencial del músic afincat a Xàtiva, quan l’acompanyava en directes i gravacions.

Des d’aleshores, el treball en solitari de Rivas és ferm per a un intèrpret que per damunt de tot és músic; i dels més sol·licitats (teclats, flauta, saxo…). ÒscarBriz, Musicants, Josep Maravilla, Ona Nua o Àlvar Carpi, entre d’altres, han comptat o compten amb ell per a directes i discos.

Aquest “Cançons de la roba estesa” (Mésdemil) arriba en un bon moment per a un segment de públic i artistes –potser encara reduït– que ja no li fa ois als cantautors pop: Aquests solistes del segle XXI que ens expliquen històries sense més reivindicació que la pròpia poesia i les ganes d’oferir un relat honrat, de composicions musicals ambicioses, on la producció i els arranjaments brillen i molt. (Sí, eixa part que molts grups i músics ignoren o deixen per al final, just quan xafen l’estudi per gravar).

Trobar-se al Josep Pérez (Ona Nua) és una sort per que fa als arranjaments. Un compositor que tracta els temes de forma artesanal i els detalls que confecciona –xiulits sintetitzats, pianos, guitarres sinuoses, o raspades efímeres– fan de cada cançó un ric vestit de colors. També hi té molt a vore en el resultat l’experimentat Toni García en l’enregistrament del disc.

De les lletres cal parlar, i tant. No espereu tornades fàcils ni continguts volàtils. Perquè Abraham Rivas esculpeix si vol històries complexes, com la vida. La vida dels records familiars, dels secrets amagats, dels moments més tendres i bonics de l’existència. Diu Rivas que volia expressar-se sense amagatalls, contant la veritat. “Lliureu-ho tot al vent, al vent de la roba estesa. Tot al vent. Que no és temps que estalvieu res al vent que mou la roba estesa. Ara és el moment. Si us preocupava el temps és el moment. Abans que cap oblit, que cap oblit asseque la roba estesa”.

L’expressió ‘hi ha roba estesa’ és un codi oral per no parlar de segons quines coses davant de fills, amics o familiars. El músic afirma que la paternitat li ha marcat la creació d’aquest disc. “És l’espurna, encara que la temàtica és transversal”, apunta Rivas. Un fet que per a molts artistes es tradueix en la concepció d’un arxiu vital retrospectiu o en un nou inici. I Abraham Rivas aprofita l’esplèndida musicació dels poemes per recordar, amb franquesa, històries de iaos, de silencis, d’enganys, de pors i recriminacions i de passatges temporals bells i tendres com en “Sigues la primavera” (feia temps que no escoltava una cançó capaç amb les guitarres de traslladar-me al passat, a eixa habitació de persiana baixada i sol badant el plàstic, entre escletxes. O vivint els primers ponents al camp o a la mar, preludi de l’estiu).


El cap d’Abraham Rivas té molt encara per musicar i escriure. Un cap que bull com el de l’arquer Colós de Miquel Guillem, que il·lustra la portada del disc. Igual és l’hora de fer com Rivas i traure dels nostres cervells els secrets, allò que per por no volem explicar. La sinceritat truca a la porta de la música en valencià.

Publicat a la revista Saó de Juny de 2017


A propòsit d'Apa

Apa, al centre, envoltat de grans músics

Una visita al segell Mésdemil em va permetre conèixer in situ la feina que fan Carme i Andreu Laguarda, Tubal Perales i Ramir Calvo, tant a l’estudi de gravació com als diferents departaments de producció. Sempre és gratificant entrar als espais on es cou la música en valencià, des dels locals d’assaig dels grups, fins a les sales on s’enregistren definitivament les cançons.

En tornar de Benaguasil em vaig posar el darrer disc d’Apa, “Flamencianes”, una de les recomanacions de la discogràfica per a aquesta temporada. La veu del cantaor de Godella esclatà amb força al meu cau mentre els pensaments es disparaven. El primer que em va vindre al cap en fullejar els crèdits fou Eduard Navarro. Un dolçainer amb una trajectòria espectacular, que ha acompanyat les millors formacions del folk del nostre país. Encara el recorde, de ja fa més de vint anys, donant classes de dolçaina a la Capella de la Casa de Cultura de Manises. Regirant els noms vingué després el percussionista Diego López i aquella experiència compartida amb Dropo i el seu posterior assentament definitiu en les formacions d’arrel. I Josemi Sánchez, el versador,  em retornà al carrer Moratín de València i aquella Acció Cultural del País Valencià que oferia artistes valencians als diferents ajuntaments com a oficina de contractació. Moltes batalles les protagonitzades per un grup coral, el d’aquest disc d’Apa, format per músics –com remarquem– de gran nivell i carrera: Ricardo Esteve, Jesús Gimeno, Paco Lucas, Sergio Cifuentes “Cifu”, Lucho Aguilar, Teresa Segarra o Cèsar Giner, a banda dels ja esmentats.

I així anava sonant a la meua cambra l’aposta diversa de Josep Aparicio “Apa”. Tota una institució en el cant d’estil. Un disc que ha volgut apropar i difondre diferents palos del flamenc junt a peces valencianes, però on igualment hi ha el protagonisme dels versos d’Estellés (gran duel entre la veu i les dolçaines en Ací em pariren i ací estic), l’Homenatge a Teresa d’Ovidi, Els Serrans de Paco Muñoz i el preciós l’Ú de Quart de Maribel Crespo. Així que suposem que els més puristes no estaran gaire satisfets pel resultat divers i valent. Ni els amants del flamenc ni els cantaors de tabal, dolçaina i albades. Perquè a Apa també se li apareix Camarón (com a d’altres artistes) i Moraíto i la Paquera de Jerez, en una lletra d’Eduard Marco per explicar la fusió d’estils en “Cosins germans”. Aquesta confluència, en condicions normals, deuria de sumar i obrir portes. Però la realitat, malauradament, és més complexa. El mercat dels concerts en directe del folk valencià és reduït i el poquet que hi ha en els darrers anys se l’han menjat sempre les mateixes figures. En el seu moment Al Tall, Urbàlia Rurana o Miquel Gil i darrerament el fenomen Botifarra, omnipresent a cada poble.

Així que potser “Apa” continuarà trencant fronteres per altres indrets de l’Estat amb la seua portentosa veu. El disc, però, ja és enguany dels millors del seu gènere. És un treball que pot apropar el cant des d’una perspectiva oberta a gent que –com un servidor– no està acostumada a gaudir amb assiduïtat del flamenc, jotes i fandangos.
Per arrodonir el pòquer del folk valencià cal esperar per assaborir el cedé de Xavier de Bétera, el retorn dels Urbàlia Rurana i si Xiromita Trad. Project –el muntatge de Miquel Gironés, Rafa Arnal i Miquel Gil, entre d’altres– enregistra les seues músiques.


Cal una nova embranzida per a la música tradicional, per tornar a tocar amb força a les places i carrers del país i per omplir els cartells dels principals festivals.

Publicat a la revista Saó de Maig de 2017.

dimarts, 13 de juny de 2017

“ÉSSER VIU”. Gent del Desert




Hi ha formacions que deambulen discretament pel panorama musical valencià al mateix temps que ens deixen notables treballs. Històries que saben envellir, com si buscaren la fermentació en caves, per fer-nos entendre amb un nou tast que les melodies i narracions cantades han estat concebudes per a mantindre’s eternes. I això té mèrit.
Ho he sentit escoltant algunes de les cançons del disc en directe “Ésser viu” de Gent del Desert (Comboi Records). Un disc recopilatori de tot el que han fet i volen mostrar els músics d’aquest grup liderat per Jesús Barranco. Folk rock obert a tot, però amb continguts etnològics que ens ajuden a entendre la història del nostre país. País de roders, d’oficis tradicionals, de fonts, rius i muntanyes, de llegendes i de poetes. La Vall d’Albaida amagada.
Retrobar-se amb “Toni Pep” en directe és recordar una de les millors lletres que s’han escrit en els darrers anys: La vida d’un cadirer valencià, el pas per la indústria del moble i el seu zenit. Barranco escriu bé, i es nota el seu punt pedagògic (és profe de secundària).
Saber-ne dels avatars del bandoler “Cameta” o del relat tradicional de “La Senda dels cinc germans” (en un 1), amb la mort de cinc joves llauradors infectats d’aigua enverinada per una “cuca papera”, és com endinsar-se en un llibre de rondalles, ple de detalls, explicatiu. Perquè aquestes lletres tenen un treball d’investigació i documentació darrere. Tenen vida. En el cas de l’insecte que deixa malalts de mort aquells cinc donzells Jesús Barranco consultà l’insigne Martí Domínguez (doctor en Biologia) per conèixer sobre quin animalot cantaven. I es tractava del Meloe proscarabeus, un escarabat llarg amb retxes roges que realment produeix substàncies tòxiques.
Arribats a aquest punt “Ésser viu” ens mostra l’interés del grup d’Ontinyent per la Cançó i la poesia. Remarcable la versió que feren i han tornat a gravar  de “Montserrat”, d’Ovidi Montllor. I les musicacions de poetes coneguts, amics i estimats per Barranco, com ara Sergi Torró, Manel Alonso o Sergi Gómez…
Però el disc ens mostra també l’interés per la música d’arrel anglosaxona amb unes adaptacions de textos al valencià de conegudes peces de Bob Dylan, Mark Knopfler o Eric Bogle. Una bona forma d’apropar els clàssics de la música contemporània en la nostra llengua. El fácil, potser, hauria estat cantar en anglès, però el treball de traducció i interpretació és un valor afegit a les inquietuds de Gent del Desert.
El disc en directe s’enregistrà al cinema del Centre d’Interpretació Turística de la Serra de Mariola, a Bocairent, just quan el grup complia deu anys. Una dècada en la qual ens han deixat sis discos i aquest resum que ara presenten. “Veig Ontinyent” diu el darrer tall, amb text de David Mira. Ontinyent, paga la pena escoltar-se’l. I la Vall d’Albaida sencera. Desert florit.


L’estiu de ZOO i el destí d’Aspencat
Per altra banda, com a epíleg primaveral, volia recordar que Zoo ja estan de tornada amb “Raval” (Propaganda pel fet). Un disc d’imminent aparició que ha tornat a posar els Panxo, Arnau i companyia en la llista dels grups preferits de la música en català. Ja han exhaurit totes les entrades per a la presentació a la Sala Apolo de Barcelona, quan en el moment d’escriure aquestes ratlles encara falta un mes llarg per a l’actuació (26 d’abril). El 20 d’abril s’estrenaran a Repvblicca (Mislata).

Aspencat, l’altre grup valencià de masses, continua tocant amb consistència quan ja fa dos anys del seu exitòs “Tot és ara” (Halley Records). Darrerament, els concerts els concentren també a diferents ciutats de l’Estat. Han estat per Madrid, la Manxa, Cantàbria… obrint mercat, vaja. El que és preocupant per als seus fans és que han anunciat una aturada indefinida per a l’any vinent. Si finalment pleguen, seria bo que tragueren material nou o de comiat. Possiblement la gent en vol més.

(Publicat a la Revista Saó d'Abril de 2017)

dilluns, 27 de març de 2017

Arriscar per a guanyar


La banda de Pego en una imatge promocional obra de Xepo WS

El nou disc dels Smoking Souls “Cendra i or” torna a situar el grup de Pego en el centre d’atenció de la música feta al sud del Sénia. Noves sonoritats i la mateixa contundència. Decidits a petar-ho tot.

La música valenciana viu aquests mesos l’eixida al carrer dels discos d’alguns dels grups que més públic tenen, si agafem com a patró la quantitat de concerts que realitzen al llarg de l’any. Smoking Souls ha arribat al tercer disc en una situació que ja desitjarien moltes bandes del nostre país. Des que publicaren “Nòmades” (2015) pràcticament no han deixat de tocar cada cap de setmana en una gira amb un nom ben explícit “Tour Salvatge”.

Com ja hem escrit, tradicionalment el tercer disc es pren, en termes comercials, com el treball de la veritat, el de l’esclat definitiu, el sempre amanit terme del punt d’inflexió per saber si “la cosa” es dispara professionalment, es desinfla i si es queda en divertiment o proposta cultural que no dóna per pagar el lloguer del pis i menjar cada dia.

De números no sabem com aniran els pegolins Smoking Souls però és indiscutible que la publicació d’aquest “Cendra i Or” (Propaganda pel fet) es produeix en plena eufòria dels seguidors i del grup. Però, el més important, com són les noves cançons?

El disc manté, a grans trets, les constants musicals anteriors. Si ha funcionat i és el que li ve de gust al grup, per què no repetir-se? Però no és el cas exactament. El rock (contundent i en ocasions linial) dels Smoking potser podria cansar al públic a mitjà termini. Per això eixamplar possibilitats i estructures en les composicions és un clar encert. Hi ha temes més delicats que semblen obrir l’aixeta estilística sense allunyar-se del fil embastit per la força de les guitarres i la pegada rítmica. “Cançó de la son” en seria un dels exemples, amb fragments en eusquera interpretats per Gorka Urbizu de Berri Txarrak, un grup que sempre ha estat present en la música de la formació de la Marina. Destacable el tall final “Guarda’m l’aire”. El tema que volien fer els membres del grup, com confessaren, “durara el que durara”. Cinc minuts i mig en diferents seqüències, per a gaudir plenament, amb lletra emotiva i cors preparats per fer cantar el públic. Els riffs de “Vida” (amb un vídeo promocional de nivell, amb el segell de Tresdeu) i la fantàstica “Lluna”, amb una tornada de pes que reclama estima en un moment de deriva, són alguns motius per escoltar “Cendra i Or”. Impecable la producció (un altra vegada ho has fet Mark Dasousa) ben farcida de tot. El grup així ho volia. Igual caldria mirar-se la repetició dels “eoos” “ooos” i “oees” de tota mena que apareixen en els cors de moltes cançons.

Les lletres tornen a situar-los en el context vital i històric de la joventut. De fet argumenten que “Cendra i or” és la imatge poètica de l’au fènix, que resorgeix daurada després de morta. “La immortalitat de les idees, l’estat permanent del canvi, fer front als obstacles...” .  El segon senzill “Murs” ens parla de la incomunicació de la gent en una era tecnològica en la qual les eines de contacte ens allunyen físicament contraposant-se al que abans eren les relacions humanes reals.

El disc és optimista, per omplir pulmons i ànima d’aire, assegut a l’arena de la platja, al penya-segat, a l’escull, al cim de la muntanya o llançant pedres al riu. Tot té remei en aquesta vida. Just és acabar aquestes ratlles amb els versos d’”Eterna força”.

“Si m’ofegue seràs l’aigua
que s’endinsa dins de mi.
Si em disparen seràs el moment
just abans de morir.
Seràs la llei més justa,
l’eterna força,
seràs la meva llar!
Si em fan fora de les cases,
tu seràs el meu abric!
Si em fan presoner per no callar,
seràs la llibertat!
Seràs l’exèrcit que farà
cremar la soledat,
Seràs la meva llar!

.




dimecres, 22 de març de 2017

La lletra perfecta

Portada del disc d'Ona Nua, lletres originals i treballades


De ben menut ja m’apassionaven les cançons de rock i pop. Recorde com, amb catorze anys, les influències eren les que em proporcionaven el meu germà major i els companys d’escola. Les xiques de la meua classe traduïen les lletres de Michael Jackson i les posaven en llibretes monogràfiques, amb dibuixos, colors i cors. Amb aquelles traduccions i la manca d’atenció que tenia jo, poc vaig entendre de «Billie Jean» (1982), per exemple. Una cançó que va reflectir el moviment de les groupies, eixes joves fans disposades a tindre sexe amb els artistes després dels concerts.
«Billie Jean» fou un tema aclamat per la crítica. Estigué setanta-sis setmanes liderant les llistes d’èxits dels Estats Units, i si en repassem la lletra potser no era –líricament– un text com per a tirar coets. En canvi, el contingut era bo, sobretot si el contextualitzem en l’època i el posem en boca d’una estrella de la música. Era una novetat que Michael Jackson cantara una història (possiblement vinculada a la seua biografia) sobre una dona que deia que tenia un fill amb el protagonista, i més encara si es lligava amb la vida que portaven els artistes i les bogeries que arribaven a fer els i les fans per passar una estona a soles amb els seus ídols.
Sovint ens qüestionem –els qui escrivim i opinem sobre la música en valencià– què fa que la lletra d’una cançó siga especial, que ens toque la fibra i que siga capaç d’aconseguir l’excel·lència quan casa a la perfecció amb música i interpretació. Els experiments, els porte al cotxe però també els he duts a classe. Alumnes que responen amb emoció a les lletres de Tardor o que els costa barbaritats entendre els versos d’Ona Nua. De tot hi ha. (Els qui vam aprendre literatura escoltant els versos de March amb Raimon ho vam tindre més difícil…).
Però, per què «Al País de l’Olivera», d’Obrint Pas, és una gran lletra? O quines raons portaren els membres del jurat dels Premis Ovidi a premiar la surrealista i poètica cançó d’amor «Les amants» d’Arthur Caravan? No és fàcil trobar grans continguts en les cançons. L’originalitat no sempre té el premi del públic, i crec que als grups els agrada més tocar que no compondre. Millor dit, pensen abans en el directe, en si funcionarà la seua música en concert, que en la creativitat.
I hem de dir que es poden fer les dues coses. Es pot ser una banda reivindicativa, skatalítica i festera i escriure textos digníssims alhora. Heu escoltat «Al poble de les rondalles» de Pellikana? Ho han aconseguit. Una cançó d’amor de les més boniques que s’han escrit en els darrers anys, alegre i amb Castalla com a context vital. És allò que espera el seu públic, reivindiquen el sentiment de pertinença, també l’escriptor Enric Valor, i parlen d’estima amb la fórmula del mestissatge musical.
Més grups actuals, o que travessen un moment dolç. A qui no li ha agradat «Quan caminàvem» d’Aspencat? Un repàs tendre, combatiu i melangiós sobre tot allò que fa de València una gran ciutat d’acollida per als estudiants vinguts de comarques. Perquè està clar que cantar versos d’Estellés és plaent, però també és fonamental aprendre l’ofici de poeta.
Ens endinsem en el que expliquen els versos. Potser «Els fills de la nit», un dels temes més reeixits dels Smoking Souls, diu molt de les generacions de pares i mares que visqueren la por, per exemple, de la dictadura, del pecat, de l’Església, del què diran al poble, sobre si tenim aquest o altre comportament… Una bona idea per a portar a una cançó, no?
Parlem, doncs, d’escriure bé, de tindre un lèxic acurat, vocabulari extens i de saber usar els mots segons en quin moment. Però el més important, almenys crec que per a la gent que consumeix molta música, és el relat: allò que es vol explicar directament o mitjançant metàfores i símils. Després ens seduirà la música, si la cançó no té tornada, o si en té una, o fins i tot dues de ben diferenciades. Cal llegir molt i no pensar en el què diran els crítics o el públic. Escriure i crear amb imaginació, expandir les idees i gaudir de l’acte de la concepció textual.
Travessem moments en què la immediatesa guanya a l’art de meditar allò que es vol transmetre. També en la música. Potser ha arribat el moment de frenar. D’aturar-se i pensar què expliquem. L’hora del desendoll. És una bona opció.
«Foscos boscos de gent,/ cossos cegos d’amor./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Benefactors virtuals,/ complaença fugaç./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Dogma de la imatge,/ esclaus de la idea./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?»

Publicat a la Revista Saó de febrer de 2017.