dimecres, 26 de maig del 2010

Retrobaments

Fa ara una setmana que vaig tindre una gran alegria en retrobar-me amb bons amics de la universitat. En dues dècades passen moltes coses i, per tant, amb un sopar i unes copes no en vam tindre prou per explicar-nos la vida. Això comportarà segur una segona part. Benvingut siga el "Sopar Dos" i si ve més gent millor. Que quan serà? No ho sé. Però entec que no passaran 15 anys més.
Aquestes reunions s'han posat de moda darrerament amb les xarxes socials que funcionen per internet. Fa un mes un vell amic em va dir que havia participat en un fòrum d'antics alumnes del col.legi que va desembocar en un inevitable sopar.
La nit pintava bé amb vora una dotzena de confirmacions que ja és molt, en un curs acadèmic (recorde) prou desestructurat i fracturat per una època (els setantes) difícil per a l'educació pública, en una escola desbordada en acollir el primer gran boom de la immigració que jo recorde.
El cas és que al remat, conforme s'apropava el dia, la gent anava despenjant-se. El meu amic es va quedar a soletes amb una xica que just compartia filera de taules amb mi a classe.
Podria parlar-vos d'un sopar a dos. D'una nit que acabà entre vins i rialles parlant dels fills d'un i de l'altre. O, millor encara, podria escriure sobre una nit boja de sexe entre dues persones que sempre es van mirar amb bons ulls quan estudiaven l'Educació General Bàsica.
Res d'això va passar. Els dos van decidir no quedar a soles i esperar una nova ocasió on el grup fora consistent i nombrós.
Em sap greu. Un sopar de dos pot arribar a ser igual de divertit que de vint. La vergonya cibernàuta, ja se sap, a tots arriba. Com la quantitat de missatges de l'insistent senyor Facebook!

dilluns, 24 de maig del 2010

La calor dels optimistes

Hi ha persones que reviscolen amb l'arribada de la calor. Eixa sensació de bonhomia, que a tots ens ha entrat alguna vegada al mes de maig, fa que caminem per una singladura més optimista gràcies a tot el que significa incrementar la vida a l'aire lliure.
L'altre dia, al claustre de la Beneficència, vaig poder entrevistar al professor José Antonio Marina. He de reconèixer que de filòsofs en conec pocs, però amb tots tinc eixa sensació de cafè-conversa (amb el sol baix de fons) a una terrassa a la vora de la mar.
Aquest home vol fer dels pares uns bons educadors de fills. També té unes idees interessants per millorar les empreses. Propostes que passen -evidentment- per la cohesió de directius, accionistes i treballadors. En aquest apartat d'empresa intel.ligent va repetir en diferents moments la paraula confiança. Confiança entre els treballadors i els directius, confiança dels accionistes envers els directius, confiança dels clients cap al producte que es vén i cap als responsables del producte...
No hi ha res pitjor que la pèrdua de confiança. I no parle del món laboral, empresarial o econòmic solament. Ara bé, hi ha una situació pitjor. Aprofitar-se'n de la confiança de la gent per actuar com un tirà. Creure's que un es Déu, o una divinitat venerada.
El lema econòmic, polític o social de la confiança és d'alt risc. Per a posar-lo en pràctica cal ser una persona normal, a ser possible honrada i sobretot intel.ligent, com diria el pensador-xarraire de Marina.
Amb l'optimisme primaveral i l'espenta de la confiança, si més no, es pot pair una bona entrada a l'estiu. Ja se sap que "la partida la guanya no el que té les millors cartes, i sí el que millor les juga" com vaig escoltar l'altre dia envoltat de psicòlegs i docents.
Per tant, rellegiré fragments de l'obra "Els veïns del meu carrer" de J. V. Foix. Avui necessite retrobar-me amb les avantguardes.

dimecres, 5 de maig del 2010

Un lloc per a seure i pensar

Els habitants de les Bassetes, al litoral més pròxim de Dénia en direcció nord, sempre hem tingut els límits dels pontets que travessen els vells "regatxos".
Com a "regatxo" a Dénia entenem els grans canals que recollien l'aigua de totes les sèquies dels bancals de les partides agrícoles. Aquestes sèquies mare tenien la funció d'alleugerir l'excés hídric de cada hort fent-lo arribar a la mar els dies d'intenses pluges.
Els pontets eren doncs unes passarel.les per travessar els "regatxos" a vora mar. Amb el pas del temps es van convertir en zona de jocs per als xiquets, llocs de trobada per als adolescents i espais de contemplació de la mar, de les dunes, de les barques i de tot l'imaginari de deniers i visitants. A les escales i als trapecis de pedra dels dos pontets, separats per una distància que no arriba al kilòmetre d'arena i mar, podríem recollir moltes històries.
Els pontets sempre han estat un lloc per a pensar i imaginar entre gripaus, corriols, granotes, llises i serps. Unes construccions per a, llibreta en mà, anar explicant coses.
Amb aquesta voluntat d'apuntar idees naix el Pontet.
Res més que això: el passeig assossegat per la mar amb parada obligada per descansar als peus del "regatxo".