No amaguem la precarietat, eliminem-la

(Article publicat a la revista Saó de gener de 2016).

Mox –des de Puçol– una de les bandes del moment. Foto Xepo WS

Iniciem el 2016 amb les bateries reposades, amb la satisfacció d’haver passat per un any, el 2015, que ens ha deixat una més que correcta collita musical.

Amb tot, no vull malgastar aquest espai per fer el tradicional refregit. Eixe resum anual de revistes i diaris que s’ha convertit més en un còpia-pega de nevera, que en un balanç o anàlisi de tot el que ha succeït. M’abelleix posar l’accent sobre la imperiosa necessitat de dignificar la música en valencià i de tot el que l’envolta. Hem acabat l’any eufòrics pel canvi de les institucions públiques i pel suport que sembla que van a donar a la cultura.

Encara hi ha gent que està aplaudint extasiada a polítics i músics des de la butaca del Palau de la Música, en la nit del lliurament dels premis Ovidi. Aquest mant de flors i violes, però, no hauria d’amagar una crua realitat: la música en valencià és precària. I tots ho sabem.

I és precària, entre moltíssimes altres coses, perquè el pes “del país”, de “la defensa de la llengua i la cultura” encara ens té acollonats, o millor dit acomodats. Ens hem acostumat a malpagar els nostres músics, a no respectar la seua feina, a demanar resultats a curt termini, a guanyar titulars abans que notícies, a empobrir, en definitiva, un moviment musical que és massa gran i bo com perquè s’immobilitze eternament. Quantes vegades hem actuat, escrit gratis, fotografiat o dissenyat cartells “pel país”...

Quantes vegades hem pagat per la música com toca? Quantes vegades hem apostat per la innovació i la creativitat sense pensar en els resultats? Poques. Ens ha esglaiat el pànic al fracàs, a que ens diguen que als concerts van quatre gats. Quan quatre gats eren els artistes que un dia decidiren cantar en català.

I els exemples són nombrosos: els programadors volen només grups que porten públic o ressò mediàtic i la fórmula és repetitiva fins l’avorriment. Els grups de masses aparquen la seua creativitat davant la por de no ser programats o de perdre seguidors. Les bandes de menys públic són ignorades o els demanen que canvien d’estil per a entrar als grans festivals. A la majoria dels cantautors els contracten només si van amb la guitarreta, per no pagar als músics que els acompanyen, o pitjor encara: si es posen de moda les versions d’Ovidi, Llach, Estellés o “l’homenot” de torn, per poc els exigeixen una versió en el repertori del poema o cançó de l’artista per a poder participar de la nit musical. Això sí, amb un jornal de luxe: un entrepà, vi i cacaus. Després arriba la part fiscal: es paga en negre, es creen associacions per no tributar com a empreses o autònoms, hisenda xucla en cada trimestre, el fastigós Iva cultural...

La inestabilitat de la música és una cadena de deficiències que cal resoldre. Si els músics estan ben pagats podran deixar-se els diners en un bon estudi de gravació, en un productor, en un dissenyador de portades i en un realitzador de vídeo clips. Per tant, els discos seran millors i tots eixirem guanyant. Els mànagers podran invertir en publicitat a les revistes, ràdios, teles i diaris i, per tant, els mitjans de comunicació (aquells que també funcionen amb el xantatge del “fes-ho pel país”) podran pagar a redactors, fotògrafs, dissenyadors, comercials...

La connexió entre tots és tan gran i els recursos econòmics del públic tan limitats que cal entendre que no és fàcil. Però tots hem d’apostar per l’autoestima, la professionalitat i la generació de riquesa. Quants músics valencians s’han deixat la pell tocant de franc per fer-se escoltar? Quants han demanat crèdits als bancs o a les famílies per llogar teatres, treure discos o comprar-se instruments?

La música en valencià s’ha de reivindicar com qualsevol altre moviment o negoci artístic. Si el producte cultural és bo ha de tindre un preu i si es regala ha de ser per a una bona causa, no per norma.

L’any 2006 vaig escriure a l’anuari de la Música i l’Espectacle dels Països Catalans que la cultura estava molt per damunt de la indústria i dels polítics. Ara afegiria que la cultura, la que genera la música en valencià, ha de despertar i reivindicar-se com a motor econòmic d’un sector que vol eixir de l’estatus amateur per esdevindre una realitat laboral.

Gener i Mox triomfen l'any de la Fera al Palau

En pop i rock, respectivament, s’enduen dos guardons cadascun d’ells amb els discos El temps del llop i Tuactes i rebomboris (tots dos editats per MésdeMil) en una convocatòria dels Ovidi que passarà a la història per fer-se al Palau de la Música de València i amb el desembarcament de la plana major del Consell, encapçalada per Ximo Puig. El President demana perdó, en nom de la Generalitat, pels anys de marginació i d’oblit de la música en valencià per part de les institucions públiques.

(Publicat a la revista Saó de desembre de 2015)

Els premiats en els Ovidi 2015. Imatge de Xepo WS.

Tot fou igual d’atípic com d'emotiu i alegre. La música cantada en valencià prenia possessió del Palau de la Música deu anys després del tancament de diversos artistes al mateix edifici. Llavors reclamaven a les institucions públiques governades pel PP que no foren marginats, que es programara música en valencià amb normalitat a tots els contenidors culturals públics.

Amb el govern de PSPV i de Compromís, el gir sembla ser absolut. La nit dels Ovidi, batejada encertadament com «La Fera al Palau», fou una gala anormal en la qual es repetia allò que «havia tornat la normalitat democràtica». Veure tants polítics i càrrecs institucionals en les primeres butaques sorprenia els músics de tota la vida, aquells que han omplit d’entusiasme i aplaudiments el galliner del Teatre Micalet en les passades edicions. El president de la Generalitat, Ximo Puig; el president de les Corts, Enric Morera; la vicepresidenta Mónica Oltra i una llarga representació de la Conselleria de Cultura, de la Diputació de València, de l’Ajuntament del Cap i Casal, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua… Tots units per abraçar-se als músics i donar espenta mediàtica a la música en valencià.

S’omplí la sala Joaquín Rodrigo del Palau de la Música i s’habilitaren les sales annexes amb pantalles per seguir els premis des de fora. Presentà Amàlia Garrigós, i el protagonisme –per fi– el guanyà Ovidi Montllor i la seua herència musical. Un referent de resistència i qualitat creativa en tants àmbits que és difícil quedar-se’n amb un. Manel Rodríguez Castelló posà veu a l’Ovidi. Alcoi vibrava al Palau. L’audiovisual sobre l’artista féu la resta.

I sorgiren els parlaments i els premiats en una nit, repetisc, diferent. Com diferent –em perdonareu els guanyadors– que és aquest escrit de Saó. Perquè allò foren més de dues hores de goig, però també de compromisos polítics. Molta responsabilitat assumida pel govern actual (programació, gires, nova ràdio i televisió…). Però hem d’estar tranquils, si és que finalment no ho compleixen. La Fera mossega, està solta i més forta que mai (134 discos han competit enguany pels premis). Desbocada, en diria jo. S’encarregà de recordar-ho Manolo Miralles, el president del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics en Valencià (el COM).

El president de la Generalitat i Obrint Pas: la foto impossible

Un president de la Generalitat en uns premis de la música en valencià i demanant perdó als artistes? Impensable. Hauria de ser normal després del que ha plogut, però no ho és. El protagonisme de Ximo Puig té un gran valor. No en tingueu cap dubte. Paregut al que en els darrers anys, de concert en concert, ha tingut Enric Morera, l’actual president de les Corts.

No continuem emmirallant-nos, per favor. Això no ha passat a Catalunya; ha passat a València. Ho vaig parlar aquella nit amb Lluís Gendrau, director de la revista Enderrock, publicació que dóna els guardons més importants de la música en català. Artur Mas mai ha assistit als Premis Enderrock. Potser, qui sap, perquè al Principat no faça falta posar el focus dels mitjans sobre la música; perquè hi ha més normalitat i trellat. Certament, el tema dóna per a més d’una tertúlia.

El cas és que Ximo Puig demanà perdó, en nom de la Generalitat, pels anys de marginació de la música en valencià per part de la institució pública de tots els valencians. El president lliurà el Premi a la Trajectòria Artística a Obrint Pas. Fins i tot s’atreví a demanar que tornaren. Una proposta que irònicament contestà el grup a Puig: «Quan va nàixer Obrint Pas, guanyà el PP a la Generalitat. A vore si tornem i entren de nou…».

Els vencedors: Clara Andrés, Mara Aranda, Zoo, Mox, Gener, Aspencat i Geografies

Pel que fa als mereixedors del titular d’aquesta «crònica de la normalitat», hem de dir que Mox, Gener i el segell MésdeMil (cinc guardons) coparen el protagonisme. Gener  com a millor grup de pop amb el disc El temps del llop, i s’hi imposà amb la millor lletra per l’excel·lent «Contrallum». Per la seua part, Mox triomfà amb Tuactes i rebomboris en rock, i en millor cançó amb «Si el poguera partir. Cançó de batre», en la qual participa Pep Gimeno Botifarra. Zoo, amb Tempestes vénen del sud, s’endugué l’Ovidi en hip hop i electrònica. En cançó d’autor, Clara Andrés tornà a guanyar amb Entrelínies (ja ho féu en 2008) i Mara Aranda en folk per Mare Vostrum (ja té ovidis amb Solatge de 2013 i 2009). Geografies (el projecte dels ex 121db) obtingué el premi en maquetes. Pau Berga aconseguí l’èxit en l’apartat de videoclips per Música naix de la ràbia d’Aspencat, i Sofia Hernández rebé el reconeixement al disseny pel disc Nuvolàstic de Júlia. Per acabar, cal recordar que el portal d’Internet Viasona fou premiat amb un Ovidi especial per la seua tasca de penjar al web vora 58.000 cançons en català de prop de 3.400 grups.

A tots i totes, l’enhorabona. L’any que ve, més i millor.

Premis Ovidi 2015

• Millor disc de cançó d’autor: Clara Andrés (Entrelínies. MésdeMil)
• Millor disc de folk: Mara Aranda (Mare Vostrum. Picap)
• Millor disc de hip hop i electrònica: Zoo (Tempestes vénen del sud. Propaganda pel Fet)
• Millor disc de pop: Gener (El temps del llop. MésdeMil)
• Millor disc de rock: Mox (Tuactes i rebomboris. MésdeMil)
• Millor maqueta: Geografies, Primer condicional. Autoeditada.
• Millor producció i arranjaments: Aspencat (Tot és ara. Mark Dasousa. Halley Records)
• Millor cançó: «Si el poguera partir. Cançó de batre» (Mox amb Pep G. Botifarra)
• Millor lletra: «Contrallum» (Gener)
• Millor videoclip: Aspencat (Música naix de la ràbia, de Pau Berga)
• Millor disseny: Nuvolàstic, de Júlia. Disseny de Sofia Hernández
• Premi a la trajectòria: Obrint Pas
• Premi especial: Viasona

Dies del COM, anys inoblidables

Sant Gatxo i els fills. Escenari del Palau de la Música de València (11-11-15). Xepo WS

La imatge que Xepo WS m'ha cedit diu molt més que un grapat de músics-pares ben pagats amb els seus nanos dalt de l'escenari. És la foto dels deures fets, de l'objectiu assolit, la satisfacció plena per haver arribat a la meta.

Són els components de Sant Gatxo, una gent a la qual m'uneix amistat, respecte i gust musical. Al grup el vaig conèixer l'any 1999, a l'Almadrava Rock dels Poblets, muntant amplis i compartint cartell amb Pinka, Sopa de Cabra, Ja t'ho diré, Obrint Pas, Gramoxone... una aventura insòlita que caminava imparable des de la Marina.

Han passat els anys i el  Col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià (el COM) celebra per fi els seus premis al Palau de la Música, després d'anys d'oblit i marginació per part de la Generalitat i de l'Ajuntament de València.

Sant Gatxo ho ha deixat, però aquesta setmana ha tornat a actuar al mateix Palau, en un moment històric de la música en valencià. Així que, possiblement, estem davant de la darrera foto de la formació de la Vila Joiosa mirant el públic des d'un territori conquerit amb esforç, dignitat, rebel·lia i estima pel país i la música.

És la postal de la normalitat. La música en valencià és visible i s'ha fet gran, molt gran. Aquells joves que començaren a muntar grups, a l'estel de l'esclat del rock català i del Tirant de Rock, tenen fills. El futur és fantàstic. Hi ha llum amics.

BRIZ. La veritat menyspreada

L'artista de l'Alcúdia segons Ximo Bueno

Potser siga dels artistes amb més reconeixement i prestigi a casa nostra. Ho ha fet gairebé tot en la música i vaja per davant que no és la primera vegada que ix en les pàgines de Saó. Fa just dos anys que Òscar Briz va copar el Sona V amb motiu de Youth.

Ara retorna amb aquest Entre llums i ombres (Més de Mil), un disc en què, segons Briz, el protagonisme pertany per complet a «la música amb intuïció», «la direccionalitat i la rapidesa per captar l’instant». El rigor de la senzillesa. Els mateixos vectors que en l’anterior cedé, com ja va apuntar aquell dia. El cas és que aquestes deu cançons van començar a florir fa ara un any, quan el cantautor de l’Alcúdia va entendre que tenia material suficient com per enregistrar-lo. «No volia fer un disc llarg; volia plasmar eixe so directe a l’estudi», afirma Briz. Dit i fet. Amb Nacho Villanueva (baix) i Víctor Traves (bateria) entrà el juliol passat a l’estudi Tressets d’Algemesí per enllestir el gros de la gravació. Més tard s’arredoní el projecte a Atomic Studio (Ondara), on el productor del moment, Mark Dasousa, s’encarregà de la vestimenta dels temes amb la incorporació de tres teclats, guitarres i veus.

El resultat possiblement siga menor que el dels anteriors discos –el cim, de moment, el té amb l’aclamat Estiu–, però hi ha aspectes de Briz que ens interessen força. Les relacions entre els éssers humans, les misèries de les persones, la descripció d’una societat, d’uns individus buits, hipòcrites, descarats o simplement malalts de cobdícia... Tot això dóna per a molt. I Òscar Briz –ho tenim clar– té el cul més que pelat i la seua capacitat analítica és igual de bona que les seues facultats musicals.

El títol escollit, Entre llums i ombres, és la realitat del que plantegem, d’igual manera que la portada escollida, obra de Jordi Albinyana (un home envoltat de màscares de tota mena). «És molt fort com la veritat és menyspreada contínuament, sempre es menteix: abans, ara i després. Era un fet que m’interessava reflectir. La mentida, que damunt porta implícita la burla, són aspectes de la condició humana», explica el músic.

Llavors conversem sobre com se li va acudir fer una cançó a Giordano Bruno –filòsof i científic cremat viu per l’Església catòlica– en un tema que es manifesta com una mena d’homenatge als qui diuen la veritat: «Glòria als pensadors que ens han fet avançar». I llavors Briz ens comenta que tot va sorgir llegint El somni de Lucreci, de Martí Domínguez. Un bon assaig per tal de refermar el discurs.

L’engany, la falsedat i la mentida, llavors, es passegen per bona part de les composicions: la carta de presentació en «Màscares», la irònica «Delicat Narcís», les rockeres «Les justes» i «Paranormal»... I després tens aquelles cançons per les quals pots reconéixer el Briz dels darrers anys amb «Entropia» i «Un instant», per a tancar l’obra amb la mandrosa «Florentina Sunset», un tema clàssic dels seus directes i revisat per a l’ocasió. Així s’ha presentat Òscar Briz aquest 2015, un home que va sumant discos i més discos.

L’afegitó

I per finalitzar aquesta peça, no volia deixar de recordar que la X Edició dels Premis Ovidi Montllor se celebra aquest mes de novembre. El Palau de la Música de València acollirà el lliurament dels guardons el diumenge 22 a partir de les 20 hores. L’entrada és lliure i, com cada any, la participació ha anat en augment amb vora 130 discos editats en valencià. Ja us ho contarem en la Saó de desembre.

Vicent Xavier Contrí. Periodista i crític musical

Fotografia: Ximo Bueno