També em trobareu a:

diumenge, 7 de febrer de 2016

No amaguem la precarietat, eliminem-la

(Article publicat a la revista Saó de gener de 2016).
Mox –des de Puçol– una de les bandes del moment. Foto Xepo WS



Iniciem el 2016 amb les bateries reposades, amb la satisfacció d’haver passat per un any, el 2015, que ens ha deixat una més que correcta collita musical.

Amb tot, no vull malgastar aquest espai per fer el tradicional refregit. Eixe resum anual de revistes i diaris que s’ha convertit més en un còpia-pega de nevera, que en un balanç o anàlisi de tot el que ha succeït. M’abelleix posar l’accent sobre la imperiosa necessitat de dignificar la música en valencià i de tot el que l’envolta. Hem acabat l’any eufòrics pel canvi de les institucions públiques i pel suport que sembla que van a donar a la cultura.

Encara hi ha gent que està aplaudint extasiada a polítics i músics des de la butaca del Palau de la Música, en la nit del lliurament dels premis Ovidi. Aquest mant de flors i violes, però, no hauria d’amagar una crua realitat: la música en valencià és precària. I tots ho sabem.

I és precària, entre moltíssimes altres coses, perquè el pes “del país”, de “la defensa de la llengua i la cultura” encara ens té acollonats, o millor dit acomodats. Ens hem acostumat a malpagar els nostres músics, a no respectar la seua feina, a demanar resultats a curt termini, a guanyar titulars abans que notícies, a empobrir, en definitiva, un moviment musical que és massa gran i bo com perquè s’immobilitze eternament. Quantes vegades hem actuat, escrit gratis, fotografiat o dissenyat cartells “pel país”...

Quantes vegades hem pagat per la música com toca? Quantes vegades hem apostat per la innovació i la creativitat sense pensar en els resultats? Poques. Ens ha esglaiat el pànic al fracàs, a que ens diguen que als concerts van quatre gats. Quan quatre gats eren els artistes que un dia decidiren cantar en català.

I els exemples són nombrosos: els programadors volen només grups que porten públic o ressò mediàtic i la fórmula és repetitiva fins l’avorriment. Els grups de masses aparquen la seua creativitat davant la por de no ser programats o de perdre seguidors. Les bandes de menys públic són ignorades o els demanen que canvien d’estil per a entrar als grans festivals. A la majoria dels cantautors els contracten només si van amb la guitarreta, per no pagar als músics que els acompanyen, o pitjor encara: si es posen de moda les versions d’Ovidi, Llach, Estellés o “l’homenot” de torn, per poc els exigeixen una versió en el repertori del poema o cançó de l’artista per a poder participar de la nit musical. Això sí, amb un jornal de luxe: un entrepà, vi i cacaus. Després arriba la part fiscal: es paga en negre, es creen associacions per no tributar com a empreses o autònoms, hisenda xucla en cada trimestre, el fastigós Iva cultural...

La inestabilitat de la música és una cadena de deficiències que cal resoldre. Si els músics estan ben pagats podran deixar-se els diners en un bon estudi de gravació, en un productor, en un dissenyador de portades i en un realitzador de vídeo clips. Per tant, els discos seran millors i tots eixirem guanyant. Els mànagers podran invertir en publicitat a les revistes, ràdios, teles i diaris i, per tant, els mitjans de comunicació (aquells que també funcionen amb el xantatge del “fes-ho pel país”) podran pagar a redactors, fotògrafs, dissenyadors, comercials...

La connexió entre tots és tan gran i els recursos econòmics del públic tan limitats que cal entendre que no és fàcil. Però tots hem d’apostar per l’autoestima, la professionalitat i la generació de riquesa. Quants músics valencians s’han deixat la pell tocant de franc per fer-se escoltar? Quants han demanat crèdits als bancs o a les famílies per llogar teatres, treure discos o comprar-se instruments?

La música en valencià s’ha de reivindicar com qualsevol altre moviment o negoci artístic. Si el producte cultural és bo ha de tindre un preu i si es regala ha de ser per a una bona causa, no per norma.


L’any 2006 vaig escriure a l’anuari de la Música i l’Espectacle dels Països Catalans que la cultura estava molt per damunt de la indústria i dels polítics. Ara afegiria que la cultura, la que genera la música en valencià, ha de despertar i reivindicar-se com a motor econòmic d’un sector que vol eixir de l’estatus amateur per esdevindre una realitat laboral.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada