divendres, 5 de juliol de 2013

MUGROMAN. «No hi ha sol, però encara queden esperances» (publicat al número de juny de Saó)

Javi Ivànyez dels Mugroman

El grup xixonenc torna amb «Sol d'hivern» (autoeditat). Un disc d'excel·lent so i facturació. Més optimista que mai en les lletres, Mugroman tria el rock com a drecera definitiva, fent minvar la música més lúdica i festera. Raonem amb el cantant, Javi Ivànyez, qui explica les motivacions d'aquest disc produït per Jesús Rovira, dels Lax'n'busto.

-Quin camí heu pres amb aquest disc comparat amb els anteriors?
«Sol d’hivern» és el disc amb el què menys complexes hem tingut a l’hora de crear i de gravar. Amb el «Volem més» (l’anterior cedé de 2011) ja vam agafar un nou camí deixant enrere l’ska i el heavy-punk confús, que ens havia acompanyat durant tants anys, per apostar pel que realment disfrutàvem, que era el rock. Ara hem seguit el mateix rumb, però amb més llibertat encara, afegint nous instruments, cançons més tranquil·les i fins i tot reduint la presència de la dolçaina, sense eliminar-la, perquè forma part de la nostra identitat.  
-De nou heu confiat en Jesús Rovira dels Lax'n'Busto. Es trobeu bé a la Casa Murada?
La Casa Murada potser és un dels estudis més idonis per a enregistrar un disc, però  no és la raó més important. Durant aquests deu anys ens ha costat horrors trobar un productor que ens entenga i traga el millor de Mugroman. Amb el «Volem més» vam apostar per Jesús i vam quedar més que satisfets. Ja ens coneix i sap les nostres virtuts, defectes i les nostres possibilitats. Era una cosa natural repetir amb ell. A més, és un dels músics i compositors que més admirem i la nostra confiança és plena. Cal recordar que ell ha parit joies com «Llença’t» o «La meva terra és el mar». Li vam enviar les 20 demos que havíem composat, i ell ha estat qui ha triat les 11 finals que han entrat, i qui li ha donat forma junt a nosaltres.
-Ha estat fàcil la col.laboració de Salva Racero dels Lax?
Més que fácil ha estat un plaer. Aconseguir una col·laboració com aquesta és una cosa que ens emociona molt. A més de ser uns fans reconeguts dels Lax, ens encanta la veu del Salva. Quan va vindre a l’estudi a gravar-la, no sabíem ben bé a quin tema podria col·laborar, i vam provar amb «Mil melodies», cançó que obri el disc, però ens vam adonar que no lluïa massa el duet, així que vam pensar que quedaria molt millor en una balada. Li vam mostrar «Com quan érem veu i so» i ho va tindre clar de seguida. La veritat és que ha quedat brutal. Per a mi especialment ha estat un plaer cantar-la amb ell.
-És cert que eixa cançó va dedicada a Canal 9?
Més bé als periodistes que han intentat fer de Canal 9 una TV de qualitat i en valencià. Resulta que jo sóc periodista i vaig estar un any de pràctiques en Canal 9-Alacant, on vaig conèixer des de dins tota la situació. Quan van comunicar als treballadors si es vorien afectats per l’ERO o no, vaig parlar amb els companys i amics que van rebre els mails i vaig viure en primera persona com se sentien. La «Carta a la Ràdio» d’Amalia Garrigós –acomiadant-se de la seua «companya i amiga» la ràdio– em va commocionar i em va donar què pensar. Assegut al piano vaig fer «Com quan érem veu i so». Aquesta balada narra la situació d'un periodista que es divorcia forçosament del periodisme. Encara que comença d’una manera trista, el missatge final és clar: algun dia «Tornaràs a nosaltres», perquè «la veritat mai mor», i el periodisme  necessita de periodistes per a narrar el que passa al món.
Imatge promocional del grup

-El disc és optimista, però la situació no convida molt, veritat?
Mugroman s'ha caracteritzat sempre per tindre un rerefons optimista. Aquest «Sol d’hivern» reflecteix el que estem patint els joves (i no tan joves). Vivim en un hivern que no s’acaba mai, i ens costa molt vore la llum. El «sol d’hivern» no dóna calor, però sí que il·lumina, i ara mateix necessitem eixa llum per a poder tirar endavant.
La situació no convida massa a ser positius, amb més de 6 milions d’aturats, jo un d’ells, i unes polítiques que no ajuden. Estan carregant-se la cultura, l’estat del benestar i tots els drets bàsics que tant havien costat d’aconseguir. Davant açò no tenim altra que ser optimistes. Com diem al disc «no hi ha sol, però encara queden esperances» i eixe és el missatge que volem transmetre.
-Xixona està massa lluny de València i Barcelona musicalment?
Estem al sud del món. Sí que quedem un poc allunyats del que seria el nostre «públic objectiu». I més, sabent que amb la crisi hi ha menys diners per a la cultura, cosa que ha obligat a rebaixar preus, i ha fet que eixir de les comarques d'Alacant siga molt complicat. No ens queixem, perquè amb cada disc hem estat fent gires de més de 50 concerts, però reconeixem que ens agradaria poder tirar més cap al nord. Enguany eixirem a tocar fora de l'àmbit lingüístic, concretament a Madrid i Porto.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada