També em trobareu a:

divendres, 26 d’abril de 2013

Lluís Vicent. Versos sobre melodies (Publicat a la revista Saó d'abril)


Lluís Vicent torna amb un notable treball discogràfic. Nou cançons colpidores que demostren la qualitat lírica dels textos que naveguen per una mar de melodies rock. Sons d'aquells que et col·loquen a dintre dels discos de la música ianqui més selecta que ha arribat a Europa.

"El dia de després" (Mésdemil) dibuixa a un autor que és poeta per damunt de tot (acaba de publicar un altre llibre "Les Penúltimes paraules de Sísif». Ed. Germania ). Per això cal preguntar-li sobre quina experiència li ompli més. I Lluís Vicent s'explica: «Són formats i llenguatges diferents, per molt poètiques que siguen les lletres de les cançons. També l’abast que té un llibre sol ser menor que el d’un disc, i més d’un gènere tan minoritari com és la poesia i en una llengua minoritzada com és el català. Una cançó necessàriament ha de tenir un llenguatge més directe, que s’entenga a la primera. En canvi un poema pots llegir-lo i rellegir-lo segons el propi tempo personal del lector. També la temàtica del disc i del poemari és diferent. El que jo pretenc, tant amb el disc com amb el poemari, és sacsejar consciències, aparentment adormides, i en qualsevol cas crear cultura. Quan un poble és capaç de crear cultura és símptoma que està ben viu».

En l'apartat de la producció del disc el cantautor ha tornat a confiar en el seu equip. «Tots els músics que han participat i jo, ja havíem treballat junts en altres ocasions. No va ser difícil reunir-los, encara que sí compensar-los d’alguna manera, econòmicament. Excepte a Miquel Herrero, que toca l’harmònica en la cançó “Com Bob Dylan després de deixar-se les drogues”, a tots els coneixia. He d’agrair el gran treball amb les guitarres de Joan Senchermés, així com la producció del disc feta entre Joan i son pare, Vicent Sengermés. Van saber molt bé plasmar la idea que tenia jo del disc».

Respecte al so "Velvet" que destil·la el cd, explica que «la composició primerenca de les cançons, indiscutiblement beu d’haver escoltat molt a cantautors nordamericans, tals com Lou Reed, Bob Dylan, Johnny Cash, Bruce Springsteen o fins i tot Tom Waits i  Johnny Thunders. Per tal que sonara fresc el vàrem gravar per pistes, però d’una assentada, de manera que fóra el més semblant a tocar tots els músics junts i alhora».

Pel que fa a l'evolució «es fa palès que tant la música com la lletra d’aquest treball és diferent. És una música de rock tranquil i “underground” i les lletres són més urbanes, més incisives també, que ajuden a sobreviure a certs condicionants que es donen a les grans ciutats. Així mateix, fugen del pamfletarisme i de la crítica fàcil. Són, en realitat, unes lletres molt personals. La música, com he dit, junt a les lletres, són totalment “underground”, parlen de coses de les quals no estem acostumats en la música en català i al meu entendre també la sonoritat del disc, que és fresca, tampoc és habitual». Pànic i atracció cap al precipici; com diu al tall "En la corda fluixa". En volem més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada