El passat mes d'abril ha estat força mogut per a un servidor. Aprofite aquestes ratlles per dir-vos que aviat penjaré aquí les darreres col·laboracions publicades a la revista Saó. Parle de l'encàrrec que em va fer Vicent Boscà (el director) per explicar la recent evolució de la música en valencià (un text que s'emmarca en un quadern monogràfic de la revista on hi participen altres companys de batalla com Vicent Torrent, Carla González, Amàlia Garrigós, Francesc Burgos o Rafa Xambó, entre d'altres). També us deixaré a El Pontet la meua opinió mensual en la secció Sona V, que he dedicat als 21 i 20 anys de vida de dues bandes de rock de la Marina: PINKA (Xàbia) i SANT GATXO (la Vila Joiosa).
Un moment de l'entrevista a Radio 3 que molta gent va seguir per twitter
Per altra banda el 26 d'abril em van convidar a la festa que Radio 3 organitzà al teatre la Rambleta (València) i on actuaren Hugo Mas, Arthur Caravan, We are not brothers i moltes més bandes. Els periodistes de l'emissora m'entrevistaren i vaig ser crític amb el paper que havia jugat RTVV respecte a la música en valencià al llarg de la seua existència. I ho vaig argumentar, malgrat ser un ferm defensor de la necessitat de tindre mitjans de comunicació públics, en valencià i de qualitat. Així, em vaig dirigir al públic que omplia la Rambleta –i a tota l'audiència de la ràdio– per demanar que no permeten que el PP torne a tancar una ràdio i una televisió públiques.
Mai Mai debuta amb sis temes guitarrers i una interessant campanya audiovisual a la xarxa
Mai Mai. Un grup creat a València amb músics de la Costera i del Camp de Túria
Quan sonen les sis cançons de Mai Mai perceps que estàs davant d’uns músics que no són precisament novençans. I en certa mesura és així. Provinents d’altres formacions –com ara Skalingrad– Mario Sancho, Pau Belda, Pau Berga i Miquel Albero han presentat al públic un rigorós treball de debut (Mai Mai, Graphic Records).
Un EP ben parit pel que fa a la producció (Tono Hurtado) i als estudis triats per a l’enregistrament (Río Bravo i Caramelo). El resultat és una banda de rock en procés de recerca. Dit això, es nota l’interés per dissenyar les estructures dels temes, els canvis, la lluita de guitarres i el tractament de les veus. Una obra bullint, per concretar en els pròxims discos, i un futur interessant, en tots els sentits. Perquè Mai Mai són cosins germans d’una generació de bandes que reclamen un so i un discurs allunyat de mestissatges i reivindicacions polítiques directes. Ja vaig apuntar signes d’aquest gir al País Valencià en el número de Saó de novembre del 2012. Mai Mai sorgeix des de dins de l’esclat de grups com Smoking Soul’s, Tardor, Trineu Tanoka, els desapareguts 121db, Malnom, Neuròtics, ECP, Inèrcia… o els Pinka i Sant Gatxo en la llunyania del temps. Formacions que s’aparten de l’etiqueta que molts li han posat al rock en valencià, gràcies a l’èxit i multiplicació dels «grups-denúncia» o festers (Obrint Pas, la Gossa Sorda, Atzukak, Aspencat, Odi, Atzembla…).
«Nosaltres hem crescut a l’institut escoltant els Obrint Pas i potser per això mateix hem volgut fer una música diferent», explica Pau Berga, un dels guitarres del grup.
Una potent campanya de clips a les xarxes socials ha fet que Mai Mai siguen més coneguts pels seus vídeos promocionals que per la seua música. Dos dels membres han estudiat Comunicació Audiovisual i això marca bona part del que envolta la creativitat de la banda. Però temps al temps. Si públic i programadors despleguen el velam per què formacions com Mai Mai agafen aire, hi haurà relleu generacional i estílístic. Encara que, sent realistes, és més fàcil pensar que s’incrementarà el colorit en el panorama valencià i punt.
«Filibusters», el tema de llançament
Hi hagué planificació? «No hi havia res premeditat quan vam crear Mai Mai», afirma Pau Berga. «Cadascú tenia les seues influències dins del rock i la música indie (…) quan una cançó entra al local d’assaig la refem i al final no s’assembla en res».
I si parlem de la forma? Berga apunta que primen «les melodies guitarreres i les veus acurades». I això es nota en «Filibusters», el tema de llançament. Un crit a l’optimisme en una societat on la farsa i l’engany estan destrossant la gent, o en «La cançó que mai s’acaba» (l’enganxós tall que obri el disc). Per altra banda, com raonen, «les lletres no volen ser explícites», s’estimen més que hi haja diferents interpretacions.
«Mai Mai és una doble negació (sempre?), una guerrilla africana i moltes coses que volem que la gent descobrisca»
I per què Mai Mai? Ho argumenta Mario Sancho (cantant i baixista). «El nom de Mai Mai va arribar tard. Fins i tot havíem gravat les sis cançons del disc i encara no teníem un nom. Ens costava molt, i ens seduïen poques propostes. Pau, el nostre bateria, marxava al Brasil una setmana després de la gravació per a un període de 5 mesos. Vam anar a fer birres per Benimaclet per acomiadar-lo, i vam estar xarrant sobre el nom. Algú va dir en algun moment: ‘Mai trobarem un nom...’. I quasi sense voler, el nom va aparèixer. ‘I si ens diguem Mai?’. ‘I què vos sembla Mai Mai?’, i aleshores als quatre ens va agradar, per les múltiples interpretacions que se'n podien fer, per la sonoritat, per la facilitat de recordar-lo i perquè sonava a nou. És també una doble negació (sempre?), una guerrilla africana, i moltes coses que volem que la gent trobe».
Així és Mai Mai, un grup de la nova escena valenciana que reclama l’atenció del públic, amb rock solvent i escenografia cridanera (passamuntanyes color rosa, avellutats, amb orelles de conill per als seus vídeo-clips!). Molta imatge, un show que fa falta. El que està per vindre.
Us deixe quatre línies d'una fantàstica nit de rock el passat dijous a la Sala Matisse de València. Els protagonistes: Smoking Soul's i Mai Mai. Dues bandes potents que van agradar al nombrós públic que va omplir dos terços de l'aforament. I tot pagant l'entrada, que per als temps que córren no està gens malament.
Em va sorprende la força artística dels Smoking Soul's, amb un concert brut però compacte. Toquen animalades i saben transmetre. Apunteu-vos la versió que fan del tema de Feliu Ventura «Alacant per interior», doncs serà una de les cançons més corejades pels seguidors del grup en els pròxims mesos.
Mai Mai presentà el seu EP de debut a la Sala Matisse de València.
Mai Mai es presentaren davant del seu públic per mostrar les cançons del seu primer EP de debut. No es deixaren portar per l'eufòria en trobar-se envoltats d'amics i compliren amb un directe correcte. No us apunte més coses dels Mai Mai perquè parle d'ells al número de Saó de març.
Retrats dels membres del grup. El Corredor Polonés per www.joseperez.com
El Corredor Polonés ha tornat amb un disc que ens reaferma en la idea que un altre rock valencià és possible. Un rock directe, de gravació bruta, de proximitat. Perquè «Fenòmens tangibles» és això. Un treball acurat pel que fa a les composicions i les lletres però llançat com un rall, amb tècnica i força. Un gest per a potenciar la intencionalitat de les veus trencades, el soroll ronc de les guitarres o el petardeig del sintetitzador.
Flirtejar amb les avantguardes literàries del nostre país té això. I si, a més a més, has crescut emmirallat dins del grunge dels 90 és, llavors, quan tenim clar que el producte musical esdevé especial.
La banda d’Ontinyent sorprengué a la crítica el 2010 amb aquell «L’Embaràs d’Agnieska» i ara ha tornat a expandir la seua creativitat amb dotze cançons suggeridores, enregistrades gràcies al mecenatge de 92 persones.
«És un disc més eclèctic, no tan conceptual com el de «L’Embaràs d’Agnieska», relata Marc Pérez, baixista i veu del grup que ara s’ha reduït a trio. El treball ha sigut molt obert i participatiu. Al marge del mecenatge la banda demanà als seus seguidors que batejaren les cançons en una campanya inusual. «Enviàrem cada tema a diferents persones i ciutats –botigues de discos o grups de rock amics– i ens respongueren gratament amb les propostes de noms que hem posat», recorda Marc. Cal afegir el notable treball gràfic de Josep Pérez per al llibret del disc. «Agafà l’argumentari i el context històric del tall ‘Cançó trista de Cindy Lance’ per a recrear totes les imatges, il·lustracions i detalls que trobem a la carpeta». Ivan Aliaga (batería) i la resta del grup s’han encarregat de la producció.
En la part estrictament musical «Fenòmens tangibles» té material sonor per a reivindicar. El tema que obri i dóna nom al disc situa les coordenades del que t’espera: benvinguts a l’existència humana. «Volar» és un viatge dramàtic i vital a l’Argentina. El canvi en l’acceleració explosiva a crits d’«Hiperespai» no us deixarà indiferents, com tampoc «Oxidats en l’interfluxe». La història de Cindy Lance, és possiblement del millor que ha fet el grup. Si a tot això li afegim «Desaparèixer» –la versió del tema de «Los Planetas»– i la fantàstica revisió d’Estellés i d’Ovidi Montllor a «El Ball», podem estar més que satisfets. I per als col·leccionistes ja teniu una nova cançó dedicada al cap i casal: «València senil».
