També em trobareu a:

divendres, 3 de febrer de 2017

Cançó per al 2017

Bertomeu el dia que presentà "Collita i llaurador" al Micalet (VXC)

Encentem l’any amb dues produccions de les acaballes de 2016: Segona mà,(Mésdemil) de Tomàs de los Santos, i Collita i llaurador (El Petit Editor), de Bertomeu. Maneres diferents d’interpretar la cançó d’autor que troben el nexe comú d’aquelles composicions poètiques lluentes, que manifesten l’estima per la quotidianitat de les persones que estimem. Bertomeu i De los Santos, una invitació musical per al nou any. Arrelats al poble, a la terra, al barri, a la vida.
Bertomeu és una màquina de fer cançons. Té la fórmula definida i sembla trobar-se còmode  fent allò que més li agrada. I a més ho fa tocant-ho tot solet a Estels Estudi, eixe llogaret creatiu que ha construït a Alberic. Rock d’autor amb unes coordenades que transmeten proximitat i bagatge personal. Records que podrien ser eterns, ben vius als municipis més menuts del  país. Collita i llaurador és un homenatge a la vida rural, senzilla, la que dibuixà Estellés en infinitat d’ocasions i que tan bé ha musicat Bertomeu en els darrers discos. En l’estrena d’aquest nou treball al Teatre Micalet comprovàrem la solvència de les guitarres en un espectacle directe, pla i amé. Un concert de tu a tu, de distàncies curtes, amb contrabaix i teclat d’acompanyament. Perquè és possible emocionar-se amb la coca de llanda de la iaia, cantant a la geografia més immediata o component versos sobre els fills. Albert Ortega, Bertomeu, és un músic de llarga experiència, que arriba a la maduresa com a compositor. «M’ha vingut la calma, vas fent-te major. Intente ser més sincer en la música. M’agrada treballar les guitarres, m’agrada sentir-me guitarrista», afirma. Música que podria ser de l’altre costat de l’Atlàntic, però que s’ha parit al cor de la Ribera Alta, i poèticament té poc a veure amb Nova Orleans, Memphis o les veus més reconegudes de l’Argentina i l’Uruguai. Cal recordar que Bertomeu guanyà l’any passat el concurs  «Terra i Cultura», que apadrina Llach, motiu pel qual estarà al Born de Barcelona el 17 de febrer. Així que si voleu escoltar les 10 cançons de Collita i llaurador en un lloc emblemàtic, ja podeu anotar-ho a l’agenda.
De «Terra i Cultura», també en sap Tomàs de los Santos, qui aconseguí el mateix guardó en 2011. Ara ha pujat un graó amb aquest Segona mà. Sota la producció de Pau Romero (VerdCel, Anna Moliner…) als estudis BeatGarden, els tretze talls de De los Santos brillen i de segur que arribaran a més públic, sobretot a eixe oient que està cansat de convencionalismes i de l’encasellament que encara pesa en el gènere de la Cançó. Segona mà és fresc i té detalls honestos i delicats en la producció. El tema «Camí de Farinós» (dedicat a son pare) és, simplement, bell. La manera amb la qual tracta la vida en una finca de vivendes en «Balconades» ens recorda –com Bertomeu– que la poesia està a la porta que fita amb el teu pis, en la conversa de l’ascensor o en una mirada falsa i dolorosa dels ulls del veí que du quatre anys aturat. De los Santos canta també a les dones en aquest cedé. «Va ser Sergi Pitarch (músic del disc) qui em va dir: “hi ha moltes cançons de dones. Jo ni me n’havia adonat; les vaig compondre en moments diferents i sense haver pensat en el resultat final”, argumenta el cantautor de València. Dolors, Patrícia (Heras), Júlia, Daniela i Matilde Landa hi estan presents. Lluitadores, amigues, conegudes… Històries diverses sobre dones per a un disc complet i amb lletres ben tractades, on a més a més s’inclouen poemes musicats de Miquel Martí i Pol, Manel Alonso Català, Rosa Leveroni i Valls, Omar Khayyam i la veu del periodista Francesc Viadel.
Aquest cantautor tardà (pujà a l’escenari com qui diu fa quatre dies ) té més projectes. Al març traurà el disc sobre poesies musicades amb l’actriu Silvia Bel, amb qui condueix l’espectacle M’he estimat molt la vida. Està en el moment. Estan a punt. De los Santos i Bertomeu, bona collita.
Imatge de Tomàs de los Santos obra de Fernando Gimeno
Article publicat al nº 422 de la revista Saó (gener 2016).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada