dilluns, 3 de desembre de 2012

BUFA NOU VENT (Publicat a la revista Saó de Novembre)

En alguna xarrada entre músics, promotors i crítics em vaig referir al fenomen del rock amb dolçaines com "Obrint Pas i l'atac dels clons". La banda de València fou la primera a incorporar l'instrument de música tradicional al rock dur, el hardcore o l'ska, entre d'altres sons. Del seu èxit i qualitat no cal que escriga més. És un grup que va crear escola i per això feia broma amb allò dels clons, alguns d'ells de notable repercussió. Efectivament, la dècada passada aparegueren i moriren molts grups amb un mateix perfil: mestissatge musical, lletres reivindicatives i incorporació –als instruments de rock– de dolçaines, vents i percussions; seguint el patró dels Obrint. Ara mateix sembla que el vent ha canviat de direcció. La moda, els gustos musicals de les noves generacions, la saturació del "mercat" musical –amb tanta dolçaina i bandera– i la diversificació de discos de tota índole editats en valencià, ha fet que els nous grups agafen altres assagadors. En els darrers articles he parlat de formacions de pop, emocore, power pop o punk rock. Algunes d'elles supervivents dels 90, com Sant Gatxo i l'excel.lent "Llum", i d'altres més recents com els consolidats 121dB i la seua darrera entrega "Lesotho". Avui vull recomanar dues bandes que segueixen el mateix fil argumental i que acaben d'editar dos bons cedés. Tardor és, ara mateix, un fenomen inusual. S'han presentat amb un primer disc "Revolució de l'estat latent" (Més de mil) de magnífica facturació. Vaig apostar per la seua maqueta com a jurat dels premis Ovidi de fa dos anys, però no m'imaginava una evolució professional tan ràpida: bona promoció a les xarxes socials, web molt útil, un videoclip treballat del tema més comercial del disc "Baix de l'aigua" i un so en el qual es nota la mà de Pau Paredes a la producció, responsable també dels discos de 121dB. Crec que Tardor pot tindre un llarg camí en l'escena valenciana. El trio de València gaudeix d'un control absolut de les tornades (apegaloses a més no poder; "Dubtes", "Creuarem la ciutat"…), una veu addictiva, i força i bona tècnica en els recursos de guitarra. Ara bé, tot això caldrà ratificar-ho en directe, doncs els concerts són la vida i la mort d'una banda. L'altre grup –Inèrcia– arriba des de Banyeres de Mariola i Alfafara. Rock dur, punk rock melòdic i records nirvaners per al disc de debut "No és cap simulacre" (també editat per Més de mil). Més reivindicatiu i amb un so més cru que el dels seus germans de segell, no puc estalviar-me el comentari de recordar a uns pioners: Kartutx. Un grup de Bocairent i Banyeres de Mariola que mostrà el seu punk en valencià a principi dels anys noranta, quasi res. Inèrcia no sé si agafa el seu testimoni geogràfic i musical però té fonaments sòlids, incorpora a l'escena la peculiaritat de comptar amb una base rítmica femenina i, sobretot, el disc té algunes peces ben aconseguides ("L'escletxa", "Ara que tots dormen", "Adéu-Siau").
FOTO 1. Inèrcia. Punk rock als peus de la Serra Mariola. FOTO 2. Tardor. El so actual de València. Foto de Pablo Garrigós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada