divendres, 19 d’octubre de 2012

JOAN PALOMARES. Tralla contra les retallades. (Publicat a la revista SAÓ de setembre. Foto Rebeca Estrugo)

El segon disc de Joan Palomares (Bellreguard / la Safor) és una descàrrega virulenta de guitarres, de textos directes i crítics davant la crisi que ens toca viure. Versos com "Al combat per destruir Espanya", "Demà no hi ha demà" o "En un sec jardí" donen pistes d'un treball amb molt de pes ideològic, però en el qual destaca per damunt de tot una correcta producció que li dona a Palomares suficient fonament per a pensar en un futur musical sòlid. Amb 22 anys ho toca gairebé tot en les dotze cançons de "Moltes putades i ningun miracle" (Més de mil. 2012). Un virtuós amb esperit punk? Això sembla. M'he de sincerar. M'agraden els artistes canyers i que arrisquen. Aquelles bandes o solistes que intenten trencar tòpics fent barreges amb salts del heavy al pop, del metall al rap, de les bases programades al punk i del rock al folk. Em criden l'atenció les aventures creatives que quasi sempre acaben en la incomprensió dels propis músics i del seu públic potencial. És el que té formar part d'una minoria minoritzada, que es projecta també en les apetències culturals. Podríem dir que a la Safor ha nascut un diamant per polir que ens ofereix tot això. Un artista que mostra les seues armes musicals i discursives per a –clar i contundent– no deixar estaca en paret. Discurs punk, rebel, anticapitalista i altament inflamable, fàcil d'escriure i d'escopir. Però no tot és així en els textos. Hi ha versos més acurats, que volen manifestar el malestar de milers de joves valencians: "M'he trobat una flor seca en un sec jardí/ mira si era rara ella que em recorda a mi/ he pensat botar la tanca i traure-la d'allí/ Però m'ha dit: No ho intentes, tinc arrels de pi". Palomares és un músic que no defuig dels problemes de la seua generació i que no es tanca en la autocontemplació. "Moltes putades i ningun miracle" és un disc potent on hi predominen moltes variants del rock dur i del metall, però que té la virtut d'endisar-se en melodies i veus pop per a cercar nous espais d'experimentació. Pel que fa al contingut el músic de Bellreguard separa les lletres en dues temàtiques "les que reflecteixen les agressions a la nostra llengua i demanen una resposta" afirma Palomares, "i les que mostren un sentiment d'empatia i solidaritat cap als pobles del món que pateixen qualsevol tipus d'opressió". Després de passar per bandes com Aixada o La Comuna, Joan Palomares s'obri camí en solitari gravant en el seu estudi –muntat a casa– i amb les dificultats que comporta dur a l'escenari el muntatge musical. La crisi no dóna treva tampoc a la música cantada en català. "Com és difícil actuar participe en trobades literàries on es lligen versos i toque temes en acústic", apunta. Si us agrada la música amb volum considerable no deixeu d'escoltar les trallades guitarreres d'aquest treball i pareu l'orella per entendre el que diu a les cançons: "Eixos senyors que xarren en el parlament són els que a tu t'escuren les butxaques, són els que firmen totes les retallades, són els que envien les porres a les places. S'omplin la boca de pau i dignitat, mentre ordenen la guerra al servei del capital. Es riuen de tu…que se m'acaba l'atur. És riuen d'ell…que ja no té futur. Rita, Suárez, Rubalcaba, Franco, Camps i Calatrava. Lerma, Primo de Rivera, Juanca, Leti i tota la granja".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada