També em trobareu a:

dissabte, 30 de juny de 2012

Ahir vaig plorar cendra. De Ferran Aleixandre

AQUEST ESCRIT HE CREGUT OPORTÚ PENJAR-ĿO. DESCRIU LA RÀBIA I IMPOTÈNCIA DAVANT DEL DARRER GRAN INCENDI QUE CREMA EL NOSTRE PAÍS. Ahir vaig plorar cendra Què està passant al nostre voltant? De veritat els importa el nostre demà? Les retallades al futur, a l’evolució i al benestar, de veritat són necessàries? Com sabeu, estic recuperant-me d’una operació a casa de la meua mare a València. Tot anava bé, animat i millorant a poc a poc. Però ahir em passà algun fet excepcional, d’eixos que escoltes: -“en un segon et canvia la vida...” Així va ser, vaig viure les hores més horribles de la meua vida. Quan m’alcí de matí, el cel era molt gris, no passaven els raigs de sol, i queia un tapís blanc i negre sobre els arbres i els cotxes del carrer de ma mare. Ràpidament vaig assabentar-me de què passava al cel, al nostre país. Les meues pitjors previsions es van complir, hi havia un gran incendi a Cortes i a Dos Aigües. Vaig encendre l’avorrida televisió i un nus travessà la meua gola. Dos aigües, que està a prop del meu poble on visc amb el meu germà, Montroi, estava sent literalment arrasat per les flames d’aquells que volen acabar en tot. Una dóna de Dos aigües, deia que des de fa anys, volen tirar-los del poble i acabar amb ell, i després del desastre d’ahir, m’ho crec. El meu germà estava a casa, i des de les quatre de la vesprada del dia vint-i-vuit, quan començà l’incendi, no va escoltar cap avió, helicòpter, camió de bombers... i, curiosament, cap veí tampoc escoltà el “gran desplegament de mitjans aeris i humans” que vora al migdia d’ahir vint-i-nou de juny, declarava el president de la “comunitat”, després de baixar d’un helicòpter i fent el paripé al centre d’emergències de Gàtova, MENTIDA!!! Però, ràpidament, i com si de màgia negra es tractara, i sense ningú, i dic ningú, explicar-nos com ni per què, (bé, encara que si ho pense, podríem saber per què, per exemple voreres de carreteres molt brutes, boscos deixats, retallades en medi ambient, interessos econòmics, especulació, acabar amb el benestar...) el foc va córrer en un temps record, varies muntanyes de gran valor ecològic, de fauna i flora, carreteres i valls, per arribar a rodejar la vall dels Alcalans, just on està la meua casa, la meua urbanització. Mentre, el foc també cremava part de Torís i corria implacable acabant amb tot ésser viu que es trobava pel seu camí. El meu germà estava celebrant l’últim dia de curs a l’escoleta, quan li digueren que anara ràpidament a casa, perquè estaven desallotjant la urbanització pel dens fum que hi havia. Anà, acompanyat d’una mare, ficà dins la casa a la nostra gata, arreplegà el meu cotxe i baixaren els dos al poble. Poc després, va pensar en la nostra xica, i valentment, amb un pare de l’escoleta, tornà a agafar-la per baixar a casa de la mare. La seua definició d’aquells moments és terrible, com una peli de por, de catàstrofes naturals i negror per tot arreu... Travessà dos controls d’aquells que diuen que són professionals, i arribà a casa. El fum era insuportable i la muntanya que tenim enfront de casa ja era part d’un paisatge en flames. El meu germà, valent, entrà a casa, agafà la gata, la ficà en la seua caseta, agafà alguna roba, la memòria de l’escoleta i ràpidament, baixà a València. Eixes hores van ser les més tenses, difícils i nefastes de la meua vida. Quan vaig sentir al meu germà diguent-me que ja estava bé, vaig començar a plorar, a plorar cendra, a plorar per aquest tremend delicte ecològic, per aquest país en el que sí saben de cotxes, d’arquitectures inviables i de lladres, però no saben cuidar, mantenir i valorar una de les coses més importants del ahir, de l’avui i del demà, els nostres arbres, el nostre benestar i el futur de verds i cants d’ocells dels nostres fills i filles. Per tot això, senyors polítics de retalls, ineptes d’actuacions, d’helicòpters, de mans de foc i de butxaques plenes d’euros, us demane, per tot el dany emocional, al nostre benestar i per aquest delicte terrorista i ecològic que heu fet o permés, la vostra immediata dimissió. Sense més paraules, i sols, amb un futur gris i de boscos negres, m’acomiade plorant i esperant que qualsevol dia, els responsables d’això, estigau plantat pins i pins per tot el nostre país, fins que caigueu morts de pena, com estem avui una gran part d’aquest país de titelles i borinots. Ferran Aleixandre i Barreda            

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada