diumenge, 20 de gener de 2019

Un any en Al ras d'À punt mèdia


L'onze de desembre de 2017 vaig començar la meua col·laboració en el programa matinal AL RAS de la ràdio d'À Punt Mèdia, just el mateix dia que els valencians i les valencianes recuperàvem el servei públic de ràdio. Des d'aquella data tots els dijous heu tingut l'oportunitat de conèixer en directe a un fum de grups i solistes de la música en valencià, de tots els estils i vinguts des de diferents comarques. 

Passat tot aquest temps vull manifestar-vos la meua satisfacció per vore que els nostres artistes per fi sonen amb normalitat en la ràdio pública. En la part personal i professional vull donar les gràcies a tot l'equip d'Al Ras i de la ràdio –de dins i de fora d'ella– per apostar per una programació de proximitat i que posa en valor la nostra cultura.

Dijous, a partir de les 12'15, tenim una cita en la ràdio d'À punt amb #6Cordesi88Tecles.

Acompanyeu-me!

Els discos que venen


Tres dels membres de NUC amb un servidor a les portes d'À punt Mèdia





(Publicat. Revista Saó gener 2019)
Encetem un exercici musical encoratjador per a la música en valencià i per això dediquem aquest text per parlar d’alguns dels discos que possiblement destacaran en 2019. La tria és complicada, però sí que ens agradaria aportar algunes pistes sobre el bo i millor dels fruits que aviat naixeran, si no ho han fet ja en aquest mes de gener. Ens centrem doncs, en els grups que busquen l’esclat definitiu i en els artistes plenament consolidats que editaran nous treballs després de molt de temps sense fer-ho.
L’EMPERADOR. Des de Canals (la Costera) la formació ha confiat la producció del disc a Carlos Hernández Nombela. El treball ja té nom, “La gran aventura”, i s’ha enregistrat als estudis Elefante de València. Després de l’èxit de crítica de “Vuit vuitmils” i “Alpinistes” sembla ser que el grup continua cercant la inspiració en el món de l’exploració, les gestes i els grans viatges. El pop guitarrer de l’Emperador demana a crits més presència a les sales i festivals del nostre país. Potser siga el moment.
FELIU VENTURA. El trobem a faltar. No és que haja marxat, perquè no ha parat de col·laborar en discos, fer produccions i d’actuar allà on fera falta. El cas és que des del 2011 (“Música i lletra”) que no edita un cedé sencer en solitari. Després del recent “Sessions ferotges” –pels camins del reagge amb Xerramequ i els Aborígens– i de fer possible l’homenatge musical a Antoni Miró –comboiant un grapat d’artistes en “Antoni Miró, Pintura musicada”– la pròxima primavera arriba per fi un nou disc del cantautor de Xàtiva. Esperem amb ganes les composicions d’un dels millors lletristes i intèrprets de la recent Cançó del nostre país.
EFRéN LóPEZ. El músic més internacional i de més recorregut en el món del folk i les músiques del món edita i per partida doble. El multiinstrumentista de Manises traurà un recopilatori de cançons amb motiu dels 20 anys de trajectòria. Un triple disc amb els 3 treballs protagonitzats amb l'Ham de foc, els d'Aman Aman, Sabir, Evo, els dos amb el trio amb Stelios Petrakis i Bijan Chemirani i el seu disc en solitari de 2015. Però la nota més rellevant serà l’eixida d’un disc de música experimental. És un treball amb cinc composicions noves, dues noves versions de temes antics d’Efrén, més peces tradicionals del Kurdistan, Turquia, Armènia i Grècia, tot amb una base de so elèctric. El projecte es diu EAR i en tindreu notícies aviat ací mateix.
VERDCEL. Alfons Olmo (Alcoi) ha tornat a posar en marxa un nou verkami de Verdcel per tancar l’obra magna que va encetar escrivint cançons sobre els elements: l’aigua amb “Els dies del Saurí” (2012), el foc amb “Argilaga” (2014), i la terra amb ‘De plantes, talaies i cims’ (2017). Ara li toca a l’aire i de nou ens trobarem amb un treball artísticament multidisciplinar format per dos discos i un llibre. Còmic, poesia, animació i música per tancar un cicle. Cançó d’autor de gran volada, en la qual la creativitat i les sorpreses d’afegit són el segell de la casa.
NUC. La banda de la Safor fou una de les grans sorpreses del 2017. Es van embutxacar el premi Ovidi Montllor com a grup revelació amb el seu disc “Arran del mar” i després de rodar-lo pels entaulats més importants de l’escena valenciana entraran a gravar el 2019. A la tardor probablement tindrem les noves cançons i podrem constatar si l’evolució de l’indie rock que facturen els consolida a l’estel d’altres bandes com Smoking Souls, per exemple.
MIQUEL GIL. La nova figura de la televisió valenciana (Bambant per casa, À punt) torna a enregistrar disc després de cinc anys i també ha optat per la plataforma de micromecenatge Verkami per editar-lo. El treball es dirà “Geometries” i comptarà amb textos musicats d’Estellés, Enric Cassasses, Anna Montero, Teresa Pasqual, Begonya Pozo, Imma Máñez i Rosa Roig. Melodies andalusís, veus i fils narratius per a les melodies amb més renom del panorama folk valencià. En el disc hi participem Abraham Rivas, Eduard Navarro, Antoni Porcar, Gusmà Gil i David Gadea. En la producció ha estat Borja Penalba i Jorge Pérez al comandament tècnic.

dijous, 17 de gener de 2019

Els Jóvens arrasen l’any de la Fera

Els Jóvens amb el president del COM, Manolo Miralles.

(Publicat. Revista Saó en 2018)
Unanimitat. Els Jóvens han xafat amb força l’escena de la música en valencià. Aquesta tardor passaran a la història cultural d’aquest país per aconseguir quatre premis Ovidi Montllor: millor cançó per “Anís Tenis”, millor lletra per “Ailoviu més que l’hòstia”, millor disseny de disc i, finalment, el guardó al grup revelació. Cal recordar, a més a més, que no van optar a fer el ple en l’apartat de folk perquè era impossible guanyar al “Cant Espiritual” de Carles Dénia (també premi a la millor producció i arranjaments). De justícia era començar aquests apunts sobre els XIII Premis Ovidi amb Els Jóvens, la banda sorgida des de Sant Vicent del Raspeig, que camina amb pas ferm per copar bona part dels cartells de sales i festivals. 
La gala del diumenge 21 d’octubre fou certament especial. S’acomplien 50 anys de l’edició de la cançó, encara vigent, “La fera ferotge” de l’artista alcoià Ovidi Montllor. Per tant, els premis tenien un valor afegit. Si deixem de banda els grans triomfadors dels Ovidi d’enguany, la resta de guardonats eren previsibles atesa la qualitat dels treballs que presentaren en les diferents categories. El Teatre Rialto de València va tindre música en directe (amb la formació ideada per Ximo Caffarena), una tele per enregistrar la gala (À Punt), un públic apassionat que va omplir la sala i tot arrodonit amb la presentació d’Amàlia Garrigós. Cal esmentar que entre bastidors s’hi trobava el músic, sociòleg i professor Rafa Xambó, qui va dirigir tota la família de la música en valencià amb Cèsar Amiguet, Jesús Barranco i Joan Palomares, entre d’altres, com ajudants d’excepció.
La nit va servir per reivindicar la música i la nostra llengua però també per demanar la llibertat dels presos polítics catalans i la fi de la persecució dels artistes que s’expressen sense mordasses (Valtonyc hi estigué present en els parlaments). Un dels moments més remarcables fou el premi als organitzadors de l’Aplec dels Ports, eixa trobada cultural i lúdica que ha celebrat el 40 aniversari i que ens recorda cada estiu la importància dels municipis rurals de muntanya. La imatge dels joves representants dels diferents pobles dalt de l’escenari es va convertir en un missatge de futur, sense cap dubte. 
Molt emotiu fou l’Ovidi a la trajectòria músical que recolliren els membres de la Gossa Sorda, una de les formacions més estimades pel públic i que més ha contribuït a fer gran el rock en valencià. L’altra fotografia, una campanya més, fou la poca presència femenina en la producció discogràfica d’enguany, la més gran dels premis amb 129 treballs. 
També hi hagué temps per recordar els que ja no hi són. Com Pep Laguarda, pioner del pop rock valencià, desaparegut el passat estiu. En el parlament final, Manolo Miralles, president del COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià) feu un repàs històric als cinquanta anys i al context de la Fera Ferotge, el maig del 68 i la resta de revolucions que sacsejaren el món fa mig segle. La festa continuà després al barri del Carme de València. Els Ovidi de 2019 ja estan en marxa.

ELS PREMIS OVIDI 2018
Millor disc de rock
Joe Pask, Salt (autoeditat, 2018)
Millor disc de pop
Novembre ElèctricQuart minvant (Primavera d'Hivern, 2018)
Millor disc de folk
Carles DéniaCant espiritual (Cátedra, 2018)
Millor disc de cançó d'autor
Carles PastorAndròmina (La Casa Calba, 2018)
Millor disc de hip-hop i electrònica
FridaGegants (autoeditat, 2018)
Millor disc de mestissatge
Auxili, Tresors (Propaganda pel Fet!, 2018)
Intèrpret revelació
Els Jóvens, Els Jóvens (El Niño de la Hipoteca, 2018)
Millor cançó
"Anís Tenis", Els Jóvens 
Millor lletra
"T'ailoviu més que l'hòstia", Els Jóvens
Millors arranjaments i/o producció
Carles DéniaCant espiritual (Cátedra, 2018)
Millor disseny
Luis Yang, per la il·lustració i el disseny d’Els Jóvens (El Niño de la Hipoteca, 2018), d'Els Jóvens
Millor videoclip
Cristóbal Quesada (direcció) i Manuel Rodríguez (il·luminació), per "Omertà", de Zoo(Terral Estudio i Zoo, 2018)
Premis a la trajectòria i suport a la música en   valencià
La Gossa Sorda
Aplec dels Ports

Qui fa negoci en la música

Xavi Sarrià i el Cor de la Fera. Xepo WS

(Publicat. Revista Saó 2018)

Porte uns mesos raonant amb músics, promotors de concerts i activistes de la cultura musical en valencià sobre les dificultats de professionalitzar el sector amb sous dignes per als artistes. Acabades les converses, no sé ben bé quina és la resposta idònia o quines les millors solucions. Ens trobem davant de molts i variats casos i cada part de l’engranatge musical té una perspectiva diferent del negoci.
Pel que fa a les empreses de managementla cosa se simplifica bastant. La seua tasca és “col·locar” els seus artistes –o d’altres aliens– en els cartells dels grans festivals, teatres i escenaris. Uns esdeveniments fonamentalment sufragats per les institucions públiques (ajuntaments, generalitats i diputacions) que han d’aportar a la societat una programació digna i, com sempre, amb el màxim ressò pel que fa al públic i l’impacte mediàtic. Si les partides pressupostàries de Festes i Cultura d’eixes administracions són sucoses tots n’eixiran beneficiats.
Però tothom en trau profit? Els cantautors i grups tenen moltes més dificultats per guanyar-se la vida. La fiscalització a la qual estan sotmesos no ajuda gens ni mica a un dels pilars de qualsevol societat democràtica moderna: la cultura. Fer-se treballador autònom per facturar a l’any uns pocs concerts és ruïnós i no fer-ho és un risc que suporten a títol individual baixistes, cantants, bateristes, dolçainers, pianistes, guitarristes... i músics de tota mena i condició. En tot aquest procés és llavors quan els artistes comencen a fer l’anguila per a cobrar sense perdre diners. Els grups es constitueixen en associacions culturals sense ànim de lucre, busquen societats “amigues” que facturen a canvi d’un percentatge o miren la manera de cobrar en negre. És així i tots ho sabem.
Després, arriba el problema de convertir les administracions públiques en un monocultiu. Les empreses de management, les promotores, les productores de so i de muntatge d’escenaris han de fer bé el càlcul per no fer fallida. Com en qualsevol sector econòmic pateixen, i molt, els retards en els pagaments (a 30, 40 o 60 dies i tu pagant treballadors, llum, aigua, telèfon, lloguer d’oficina...). Uns retards que al remat castiguen també els mateixos grups o solistes, que sempre estan al final de la cadena quan han sigut els primers en pagar el desplaçament a un poble, el lloguer d’una furgoneta i les despeses del sopar i de l’hotel.
Enhorabona si eres un artista d’èxit
La tan amanida frase de construir una societat més justa de baix cap a dalt està lluny de fer-se realitat en el món de la música. Els de baix, els músics, difícilment eixiran de l’amateurisme si les condicions no canvien. Però volem ser positius. Posem en Saó un exemple clar que ens aproxime a la situació anhelada. Imaginem un grup valencià de cinc components que triomfa i cobra 5.000 euros per actuació sense producció de so (en tenim alguns que es mouen i s’han mogut en eixes xifres). Si la seua companyia per cada concert contractat li cobra un 10% de comissió (500 euros), cada membre del grup té unes despeses per bolo de 100 euros per dinar, sopar i dormir (500 euros), el lloguer i el gasoil de la furgoneta li costa 150euros i ha de pagar un conductor-pipa, un tècnic de so i un tècnic de llums amb les seues dietes (uns 600 euros), al remat per cada concert el grup cobra nets 3.250 euros, és a dir, 650 euros per músic. Ara, posem per cas que actuen a l’any 48 vegades. Una xifra espectacular, amb una mitjana d’un concert totes les setmanes de l’exercici (molts ja ho voldrien). Doncs en aquesta situació immillorable, cada músic –d’eixa banda que arrasa en els escenaris i que no baixa mai el preu per actuació– rep a l’any un sou brut d’uns 31.200 euros. Un jornal de 2.600 euros al mes, que descomptades les retencions i els pagaments per estar donats d’alta en el règim d’autònoms es quedarien en uns 2.300 euros nets al mes. Sempre en el millor any de la gira d’un grup i havent tocat sostre. Altra cosa és que eixe ritme de concerts es puga aguantar i que la vida del grup s’allargue el màxim en el temps. Amb eixe sostre del qual parlem pocs grups aguantaran més de 4 o 5 anys. Retallar despeses serà l’objectiu següent: músics acompanyants més barats, hotels més assequibles, menús de carretera i equip tècnic més econòmic.

Si eres un grup que comença
Ens hem centrat en les actuacions en directe, que malauradament s’han convertit en l’única font d’ingressos fixa dels artistes. Amb l’era digital i el rebuig majoritari a l’SGAE –pel gros dels grups de la música en valencià– pocs guanyen royaltiespels drets d’autor. Un aspecte que ara es pot corregir amb el funcionament d’À Punt Mèdia, una fita importantíssima perquè per fi la música en valencià s’escolta i es veu, amb tot el que comporta i comportarà mentre no hi haja un canvi polític en l’ens públic de comunicació.
Però què passa amb els grups que comencen, els que encara no són contractats per omplir places de poble i camps de futbol? Doncs fan el que bonament poden. Com hem comentat abans, pateixen els entrebancs per facturar als ajuntaments i la resta d’entitats.
Fa un parell de dècades, anar a tocar a les sales de concerts de les principals ciutats del País Valencià era una alternativa. Et pagaven un mínim, s’acordava anar a mitges en la recaptació d’entrades, o es buscava un acord que beneficiara el pub o auditori i també el grup. Ara, la cosa és més complicada. Es tanquen més espais de música en directe que se n’obrin i els grups paguen per actuar. Sí, és així, pagues per actuar. A la sala de concerts li ix més a compte punxar música i fer caixa de les barres que invertir en un grup que igual no aporta públic. Arribats a aquest punt, els concerts de les bandes més novençanes es programen prompte i en dies poc atractius. Vull entendre que s’està treballant al respecte des de totes les parts implicades. Si es vol apostar per la cultura musical de base, cal que tots els actors s’assenten per buscar alternatives i traçar un pla que revertisca la situació actual. És necessari, si més no, fer una anàlisi completa que arribe més enllà d’aquestes línies.