dimarts, 9 de desembre del 2014

Figures mundials eternes

Gramoxone durant l'actuació a Real (Xepo W. S.)
–Publicat a la Revista Saó de Novembre–


Per entendre la música en valencià actual cal conèixer algunes de les formacions que li van donar l’espenta definitiva a finals del segle passat i principis del present. El recent 18 d’octubre un d’aquests grups –Gramoxone Ska Band– va decidir pujar a l’escenari per rememorar una efemèride tal i com apareixia a la publicitat que escamparen: Els vint anys de la gravació de “1er Congrés de Figures Mundials”. La reunió fou a Real (la Ribera Alta) gràcies a l’espenta i l’organització d’una de les persones que més ha fet per la nostra música i els mateixos Gramoxone: Vicent Sengermés (Cambra Records).

Vicent Sengermés rep de Pep Bolinches la portada de la maqueta (Xepo W. S)

Gramoxone ha passat a la història per ser una de les bandes més divertides de l’escena valenciana. Un autèntic equip de futbol de Cullera, Albalat i Favara (així apareixien en aquella K7 de fa dues dècades, aliniats en fotomuntatge com a jugadors del València C.F.). Els riberencs l’any 1994 començaren a tocar per posar en pràctica eixe tarannà de poble tan nostrat –desllenguat, etílic, utòpic, irònic i graciós– acompanyat quasi sempre de sons skatalítics i jamaicans. Gramoxone fou i és un grup de culte per a molta gent. Cançons d’aquella primera gravació feren les delícies dels seguidors en el passat i també en el concert de Real: “La targeta del paro”, “Canal Bou”, “Escacs” o “Pere l’Arbre”...
Fou una nit especial. Per l’entaulat passaren Xavi Sarrià, Miquel Gironés i Enric Navarro, d’Obrint Pas. Perquè Gramoxone compartí en els seus inicis la mateixa ruta de concerts de la banda senyera del rock en valencià. De fet, el tema més reconegut pel públic, “Canal Bou” triomfà possiblement per la incorporació de les dolçaines dels mateixos Gironés i Navarro.


Dos moments del concert (Xepo W. S)

Però si alguna cosa caracteritza els Gramoxone és l’anecdotari que arrosseguen. Comentar, ara i aquí, algunes de les seues històries serveix perquè el lector s’endinse en el món destarifat d’aquests músics. Gramoxone (tipus d’herbicida) fa anys que van haver de canviar el seu nom. L’empresa propietària del producte químic per a bancals amenaçava en denunciar-los per emprar la marca enregistrada. Hagueren de rebatejar-se i axí alimentar la seua llegenda. Una batalleta que l’escriptor Ferran Torrent traslladà al seu llibre Societat Limitada l’any 2000. A la novel·la un grup de rock anomenat “Gramoxín” era denunciat per la marca d’herbicides. Finalment –en la vida real, que no en el llibre de Torrent– es posaren Ska Band Malajunça (per assegurar davant dels seus acòlits que la junça és una herba resistent al Gramoxone).

Humor i bon rotllo, com aquell dia quan en el programa radiofònic d’Amàlia Garrigós la periodista alcoiana els entrevistava i en obrir la línia telefònica va trucar la germana d’un dels membres del grup per a dir-li en antena que s’havia deixat les claus de casa, però que no es preocupara que a la llar familiar l’esperarien per obrir-li.

Festa, burrera i diversió però per damunt de tot gust musical per tal de quadrar un espectacle correcte i interactiu amb el públic. A Real demostraren, amb una secció de vents renovada per músics de la Xaranga Kriptonita, que si volen –i el cos d’alguns aguanta– tenen corda per a molts directes. De moment es conformen a fer un bolo a l’any a Albalat de la Ribera.

L’altra nit ratificaren que com diuen ells són uns “artistes”. I feren burla del concert-reunió de vells amics i del sopar a l’antiga cambra de secar pernils, on enregistraren el seu primer treball editat en cinta. Realment no feia 20 anys de la gravació del “1er Congrés de Figures Mundials”, es va enregistrar en desembre de 1995, és a dir, encara no fa 19 anys. Donava igual. Són Gramoxone. Uns figures.

La família Gramoxone Ska Band i els amics al complet en acabar l'actuació (Xepo W. S.)

Xavi Sarrià (Obrint Pas) cantant amb els amics de Gramoxone (Xepo W. S.)
La Xaranga Kriptonita animà la nit més encara (Xepo W. S.)

Discografia de Gramoxone Ska Band / Ska Band Malajunça

1er Congrés de Figures Mundials (1996) k7 Cambra Records

2on Congrés de Figures Mundials (1999) CD. Cambra Records

L’Acabose (2004) CD. Cambra Records

diumenge, 19 d’octubre del 2014

METEOR. Molt més d'allò que semblaven

El grup de Dénia i Pedreguer està rodant el seu primer disc


Xe tu, els Meteor m’han sorprés barbaritats. No em canse de dir, als músics que conec, que des d’aquestes ratlles intente parlar dels grups o discos que m’interessen, sense cap dogma o mania. El que em ve de gust, i prou. Ben vist, no sóc més que un periodista que segueix la música en valencià i per a res em considere un crític o un especialista en la matèria. Però, posats a recomanar, aquest mes d’octubre em decante per una banda de rock que, atès el resultat del seu disc de debut, potser siga imprescindible al teu reproductor musical a curt o mitjà termini.

Confesse (ara van les batalletes que tant li agraden al meu amic Xepo Walter Sanches) que Meteor no em va passar desapercebut en la seua primera maqueta, fa un parell d’anys i quan formava part del jurat dels Premis Ovidi Montllor. La resta de periodistes que votaven em deien allò de “mira, un altre grup de la teua comarca, la Marina Alta” i jo els apuntava “qui diu que només sabem fer mestissatge o rock amb dolçaines? Aquí teniu un grup de hard rock d’eixos de malles elàstiques a les cuixes, grenyes i mocadors de colorets penjant de les guitarres i dels micròfons”. Evidentement m’havia contagiat del seu vídeo “Barreres de saliva”… No van guanyar en la secció de maquetes.

Aquelles pinzellades sobre el llenç de dues úniques cançons van ser insuficients per avaluar la seua projecció. Ara, amb l’edició d’aquest “Allò que som”, podem assegurar que és un grup de rumb consistent. Al marge d’haver actualitzat el seu look, la seua música és un llibre obert a les diferents branques del rock i del pop. Això vol dir que aquells que volem que torne el heavy de cantants “marcapaquet”, guitarres esmolades i cabells cardats de perruqueria haurem d’esperar o conformar-se en allò que ens mostren les revistes americanes.

La formació de Pedreguer i Dénia és de l’escola d’Atomic Studio i es nota l’empremta. Ara mateix hi ha detalls que recorden altres discos de la casa del productor Mark Dasousa (“sintes” i tecnologia al servei dels arranjaments). Joel Gilabert (bateria i responsable de bona part del disc) afirma que volien donar un salt musical per tal d’arribar a més gent. I, sense cap mena de dubte, “Allò que som” és una notable carta de presentació per aconseguir-ho.

Hi ha motius per a escoltar el disc? Pense que sí. Té temes rodons com “Equació imperfecta”, una bomba pop amb eufòrics i potents canvis i un fantàstic tractament de les veus; la rítmica “El Calaix del temps”; l’existencialista “Ni un sol segon” amb Carles Caselles, el cantant d’Smoking Souls; o la nostàlgica i enlluernadora “Somniar”.

I si no t’he convençut; he de dir que sembla que per fi hi ha una veu de veritat al front d’un grup, Adrià Hyde Devesa, cantant dels Meteor. Vaja, com si fora el millor deixeble –per exemple– de Carlos Tarque dels M Clan. Fort, no?

dimarts, 30 de setembre del 2014

PROZAK SOUP. SOM IMBÈCILS?

Joan Palomares (Bellreguard) inicia un altre camí creatiu amb Prozak Soup


El nou projecte musical de Joan Palomares –Prozak Soup– sorprén per la sonoritat aconseguida i per l’estil escollit. Tecnologia, rock, hardcore, pop, electrònica, rap i poesia per a gent anestesiada. Un cant per a tu que ets autòmata i conformista. I per a tu que veus el que li passa al teu veí i quan te’l creues no li ho dius. Un crit amarg per fer despertar la conciència i en el fons, esbrinar si això que en diem vida té futur.

Perquè sense el títol de sociòleg per la Universitat de València que acaba d’obtindre, Palomares podria semblar un personatge que predica amb la crítica fàcil i desllenguada. No és així. Aquest jove de Bellreguard ho té tot mesurat. Té un discurs intel·ligent i empíric, moltes vegades autobiogràfic.

S’ha envoltat d’un grup solvent per portar als escenaris aquest treball. Un tobogan de sensacions rítmiques, que en la música en català és difícil de trobar, com ell mateix reconeix en públic. El resultat és bo, però encara una mica dispers, com en discos anteriors. Hi ha talls notables com La Clau, Sentat t’espere a mi o Llàgrimes i pastilles.

“Imbècil” és un invent de Joan Palomares i Mark Dasousa enregistrat als estudis Atòmic que el propi Dasousa té a Ondara. Ja són incomptables els discos brillants que ha facturat el productor de la Marina Alta.

Joan Palomares recorda les dificultats que va tindre per enregistrar les 10 cançons, sense recursos econòmics, finançades mitjançant un micromecenatge. Ens ho contà en un descans prop del bancal de tarongers on ha treballat aquest estiu de llaurador al seu poble. “Vaig dormir acampat en un indret de la serra de Segària i acudia a l’estudi en fer-se de dia”. L’artista de la Safor està unit al medi ambient i la natura s’escolta en les seues lletres i es reivindica. “Sóc un grenyut xuplat i preferisc la muntanya que fer l’imbècil a un centre comercial / em pose en marxa i no crie panxa/ bec aigua del Túria i suc de taronja.

Palomares va premiar els seus mecenes amb un concert acústic dins d’un avenc a 80 metres de profunditat


Crida l'atenció la recompensa que va regalar als seguidors que més diners van aportar per poder enregistrar “Imbècil”: un concert acústic dins d’un avenc, a 80 metres de profunditat.

Huit mecenes acompanyats per altres huit espeleòlegs van entrar a l’avenc “Llenca de Serrà” al Pla del Campet, a Tous. Allà dins, en la foscor, al cor de la terra, Palomares interpretà sis cançons acompanyat d’altres dos músics a les guitarres.
“Forme part del Grup d’Espeleologia de Bellreguard ‘Despenjats’ i em va vindre de gust premiar als mecenes amb un concert especial”. Abans però, l’artista ja havia baixat a l’avenc amb un enginyer de so, Joan Àngel Rosselló. “Em va dir que era la millor reverb natural que havia escoltat, de molta talla i ens hi vam embarcar definitivament”.

Així gaudeix de la música i la vida Joan Palomares. Una rara avis nascuda al bell mig d’una societat que ell identifica com a malalta i farcida d’ansiolítics. Potser la seua música siga millor que els antidepressius.

Palomares amb la banda al complet


divendres, 8 d’agost del 2014

Entrevista a La Gossa Sorda. «LA SITUACIÓ ACTUAL ENS DEMANA SEGUIR POSANT EL DIT A LA NAFRA»


La formació de Pego presenta disc, «La Polseguera». Foto Xepo W. S.


Després d’un període de descans torna la Gossa Sorda amb «La Polseguera» (Maldito Records). Un treball acurat produït per Jaume Faraig als estudis Tesla de Dénia. El grup de Pego ompli els festivals de rock aquest estiu gràcies a un disc farcit de detalls, amb cançons ballables i reivindicatives i col·laboracions de luxe. Parlem amb Josep Nadal, líder de la formació. 


Ara que comenceu a rodar aquest nou disc, quina reacció heu trobat entre el públic? 
Bé, si tenim en compte que a hores d'ara només hem mostrat les quatre primeres cançons del disc, doncs la veritat és que creiem que la reacció del públic ve sent molt bona. De fet hi ha molta expectativa, una cosa que també pot arribar a ser negativa. Però veiem que la gent té moltes ganes de cançons noves i sobretot de concerts.

-Era el disc que desitjaven els vostres seguidors o el disc que volieu fer vosaltres?

És el disc que desitjàvem fer nosaltres. Des d'abans de l'aturada que teníem clar que volíem fer un disc com aquest i va ser una de les causes de parar i agafar-nos-ho amb més calma. De tota manera, sempre hem tingut clar que per nosaltres era molt important cultivar l'empatia amb el públic. Les cançons, els concerts, els espectacles culturals en general són alguna cosa més que uns «tipos» tocant i uns altres mirant. Intentem que el públic se senta partícep de les nostres històries, tant en les lletres com en la música. Tot i que evidentment seria un error terrible anar amb la filosofia de fer un disc com desitja el públic, primer perquè això és impossible de saber i segon perquè el públic el que et demana en primer lloc és que sigues honrat amb tu mateix i que les coses no semblen forçades.

-Respecte a la temàtica de les lletres hi predomina la crítica i la reivindicació però també hi ha lloc per a temes més tendres o poètics com ara «He robat un altre cor», o «Dona d’aigua».

Hem seguit un poc la línia de sempre seguint aquestes dues vies. Per un costat, resulta que la situació social actual ens demana que continuem posant el dit a la nafra i per l'altra conforme anem fent-nos majors i anem aprenent, cada volta ens agrada més jugar amb els significats i amb la sonoritat de les paraules. El que passa també és que fa 5 anys hi havia certs debats socials que eren cosa de sectors molt minoritaris i ara estan a l'ordre del dia. Això fa que s'hagen de treballar més les propostes per què la gent no es canse. 


Josep Nadal, per Xepo W. S.


- El tema La Polseguera dóna nom al disc i li heu cedit bona part del protagonisme a Carles Dénia, una de les veus més importants del nostre país. Com va sorgir la col·laboració?
Bé, a Carles Dénia fa un temps que el seguim. És impressionant la capacitat que ha tingut per agafar la música tradicional valenciana i actualitzar-la com si fórem un país normal, sense haver patit Almansa, Franco i tants anys d'assimilació castellana. Però de fet, el contacte va sorgir un poc de casualitat perquè el nostre baixista Jordi Martí és de Gandia i els seus pares coneixen a Carles. Estem especialment contents d'aquesta col·laboració. La veritat és que vore que una lletra i una música que has fet tu arriba a uns nivells interpretatius com aquests esborrona prou.

- I de la resta de participants del disc, què apuntaries?

Hem tingut a Paula bam bam -cantant de Ki Sap- que li dóna un un aire femení molt interessant a l'última cançó del disc. A Jano -El DJ de La Raíz- que ens ha ajudat en el color de moltes cançons. També hem tingut a Fran, de Ki Sap, al saxo i a Pau Barberà, de Tashkenti,, a l'acordió que és una de les grans novetats sonores d'aquest disc. De fet, el nostre teclista Joan Marc ha aprés a tocar l'acordió i l'incorporarem també als concerts. Per últim, dir que va ser una gran experiència per nosaltres això de portar un cor infantil a gravar la col·laboració de Dona d'Aigua.

-Vos sentiu una mica més responsables ara mateix, en un moment en què potser molta gent espera que reompliu i reforceu l’espai que compartíeu amb Obrint Pas?

Crec que ens sentim un mica més responsables perquè en aquest any que hem parat hem notat que la gent ens estimava molt i ens demanava contínuament que tornarem, això evidentment és una responsabilitat. D'altra banda, i pel que comentes, crec que des de fa uns quatre anys cap ací que ja s'ha demostrat que Obrint Pas i nosaltres no som els únics grups que arrastren gent. Hem aconseguit que hi haja un bon relleu. Per tant, en aquest punt estem molt tranquils.

-Les dues bandes valencianes amb més força als escenaris –Aspencat i vosaltres– són de la Marina Alta. Per què creus que hi ha tants grups (i tan variats) entre el Penyal d’IFACH i la marjal de Pego?

No sé si som millors o pitjors que la resta a la Marina, ni tant sols tinc comptat que en siguem més de grups, però SÍ que hi ha un fet objectiu i és que a la zona de La Marina Alta i La Safor és on més concerts de música en valencià es realitzen a l'any. Això, evidentment, crea una escena i unes facilitats per què isquen grups d'ací de qualitat. De tota manera, quan nosaltres vàrem començar, això no era així.

- La Gossa SORDA és un grup netament reivindicatiu. Tu eres regidor de Compromís a Pego. Creus que el jovent està disposat a donar el pas i apostar per la política com a eina per a canviar les coses?

Doncs no ho sé, la veritat. ÉS més fàcil dir que tots els polítics són iguals, és una idea que


porta menys faena i menys responsabilitats. Però crec que els canvis en positiu només vindran de la implicació de la gent en la política, també en la política institucional. El poder existirà sempre i -com deia Fuster- si no el fem nostre els altres l’utilitzaran contra nosaltres. A més, pense que la mateixa evolució de Compromís o fenòmens com Siriza, Podemos o l'esquerra llatinoamericana -en les seues diferents cares- donen idees de cap on van les coses.

-Hi haurà algun dia un disc en directe de la Gossa?

La veritat és que no ens ho hem plantejat seriosament però és d'aquelles coses que ens falten per fer i que pot ser algun dia ens plantegem. 


La banda reivindicativa de la Marina Alta al complet. Foto Xepo W. S.





dijous, 24 de juliol del 2014

El Clan Caravan i l'esdevenir de Novembre Elèctric *

Els guanyadors dels Ovidi amb Conxeta Figatell (Eugeni Alemany) espatarrada

(Publicat a la Revista Saó de juny)



Passats uns dies del lliurament dels Premis Ovidi Montllor a la música en valencià intente fer balanç d’una collita important, amb vora 100 referències discogràfiques diferents. Ha estat l’edició d’Hugo Mas, d’Arthur Caravan (foto 2) i de We are not brothers. Els tres plegats –i cohabitant amb Verdcel –encarnen eixe cosmos creatiu que és Alcoi. Bressol de poetes, músics i actors. Municipi industrial, de la festa de Moros i Cristians i de les herbes fetes alcohol. Ciutat d’Ovidi Montllor, però també de Camilo Sexto i Francisco. Alcoi ha sigut i és tendència en la cultura i la contracultura del nostre país.

La gala del 27 de maig al Teatre Micalet (i gràcies al Teatre Micalet) tingué un aire especial amb l’humorista Eugeni Alemany, qui es treballà el guió per parlar dels grups i solistes. Disfressat i caracteritzat com a Conxeta Figatell, tot imitant a Conchita Wurst -la dona barbuda que ha guanyat fa poc el Festival d’Eurovisió- aconseguí dotar de coherència els espais entre premis, fent riure tot el públic. L’espectacle dels Ovidi ha de crèixer i s’ha d’innovar. Comptar amb Alemany fou un encert.




També hi hagué lloc per què l’SGAE recuperara el prestigi perdut entre els artistes. Pep Llopis –ex Cotó-en-pèl i ara dirigent de la delegació valenciana de la societat–lliurà un dels guardons després d’escoltar xiulits. Llopis manifestà que, justament, havia entrat en l’SGAE per canviar les coses i potenciar la música en la nostra llengua (aplaudiments).

Alta competència

Aquest 2014 ha donat discos notables i no ha estat fàcil per al jurat. Wegener, el cd d’Hugo Mas i Arthur Caravan, s’ha imposat en rock als treballs de Senior i el Cor Brutal o El Corredor Polonès (per exemple), Tomàs de los Santos i Borja Penalba han vençut en Cançó a Òscar Briz, Rafa Xambó o Verdcel (possiblement la categoria més disputada, tenint en compte que Feliu Ventura no fou nominat).
Hi havia discos en l’apartat de folk excel·lents i arriscats: Sitja i Sis Veus per al poeta, grandíssimes veus femenines per a reivindicar en la nostra música. I en el camp del Pop es premià el solvent debut de Yeray Calvo al front de Novembre Elèctric. «Intacte» és un compendi de cançons per a escoltar atentament i gaudir de la nitidesa del so i la veu. Una producció rellevant per a un compositor que caldrà seguir amb cura.

En l’apartat reivindicatiu, Manolo Miralles, president del COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià), criticà el govern del PP perquè “ha anat desmuntant tot el que ens és necessari per al redreçament del nostre poble, des de la sanitat a l’educació públiques, des dels mitjans públics de comunicació a les institucions, tots i cadascun dels incentius a la producció cultural pròpia i en valencià especialment. Així, intenten ofegar l’accés dels nostres xiquets a l’educació en valencià, i del nostre poble a la seua cultura”, Miralles, per contra, donà les gràcies a l’SGAE i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per la seua col·laboració en els premis.

La vetlada serví també per retre homenatge a Tres fan ball (foto 3), un dels grups que més ha fet per recuperar la música popular i els balls als pobles del País Valencià. Els components de la formació folk, amb Vicent Pastor al front, reberen el premi a la trajectòria artística.



PREMIS 2014:

Millor disc de cançó: Tomàs de los Santos i Borja Penalba: Dones i dons

Millor disc de folk: Sitja: Good Laboratory Practices

Millor disc de pop: Novembre Elèctric: Intacte

Millor disc d'electrònica i rap: We Are Not Brothers: No som germans


Millor disc de rock: Hugo Mas i Arthur Caravan: Wegener

Millor cançó: Terres rares: Hugo Mas i Arthur Caravan

Millors arranjaments i producció: Hugo Mas i Arthur Caravan: Wegener

Millor lletra: Havanera de Vicent: Sis Veus per al Poeta

Millor maqueta: Bluesfuckers: Bluesfuckers

Millor disseny: Ex Aequo:  3.0 / 3.1, d’Orxata. Disseny gràfic d’Orxata i Wegener, d’Hugo Mas i Arthur Caravan. Disseny gràfic d’Andreu Valls, amb la col·laboració d’Establiment.

Millor videoclip: Somnis de lluna, d’Obrint Pas i Shamán (Área 23). Autor: Josep Pitarch (Causa.org).

Premi Especial mitjans digitals. Música en valencià, Indiecat, Sons de Xaloc, i Revista Tres Deu.

Premi Trajectòria Artística. Tres fan ball.

Peus de foto: 1- Els guardonats amb Conxeta Figatell (Eugeni Alemany) estirada al davant. 2- Pau Miquel Soler (Arthur Caravan ) parla al public després d’Hugo Mas. 3.Tres fan ball, premi a la trajectòria artística



dimecres, 4 de juny del 2014

SANT GATXO i PINKA. La qualitat en la discreció

Els darrers mesos musicals s’han succeït marcats per diferents efemèrides dins de la nostra música. Possiblement la més comentada ha estat l’adéu (no sabem si definitiu) d’Obrint Pas, després de 20 anys d’existència.

Però el 2013 i el 2014 han tingut més substància de l’aparent, pel que fa als aniversaris. Amb discreció, menys públic, molta qualitat i en les mateixes coordenades temporals també han complit 20 anys dues de les bandes de rock més destacades del País Valencià: Pinka i Sant Gatxo. Totes dues tenen bastants punts de connexió: 1. Practiquen rock i pop diametralment allunyat dels mestissatges musicals que han saturat l’escena musical valenciana. 2. Procedeixen de la Marina (Sant Gatxo de la Vila Joiosa i Pinka de Xàbia). 3. Han compartit escenaris i bon rotllo des dels inicis. 4. Han patit els entrebancs artístics de viure allunyats de València i Barcelona.

Són grups de culte. Els oblidats per bona part del públic dels festivals i pels programadors, però amb una excel·lent manera de treballar les cançons. Hi ha docents de música i llengua a les dues formacions i això s’havia de notar. Són les bandes «amagades» del sud del País Valencià.

Pinka compleix 21 anys aquest 2014. El seu primer enregistrament fou la maqueta «Dolç verí» (1996). Després arribaria el mini cd «Al darrere del meu núvol d’ambició» (1999) i els seus tres grans treballs: «De cap» (2001), «Somnis» (2006) i «Dia i nit» (2009). La vespra del passat cap d’any decidiren celebrar les dues dècades amb un concert molt especial al pub Desnivell de Xàbia; el primer local on la banda actuà en directe el 1993, també un 31 de desembre.

Pinka, la formació de rock de Xàbia (la Marina Alta)
Sant Gatxo, la banda de la Vila Joiosa (la Marina Baixa)


«Els inicis de Pinka van ser –suposem– que semblants als de moltes bandes no professionals (tant als anys 90, com abans, o a l’actualitat), gent amb certes afinitats i connexions s´hi conviden a fer alguna cosa comuna. Teníem la inquietud i l’energia desbocada per començar un projecte musical que ens ha fet caminar junts i satisfer totes aquelles coses que esperàvem durant l’adolescència. És un autèntic repte a les nostres memòries recordar què era allò, al que aspiràvem, però crec que ho hem fet pràcticament tot i ho estem gaudint encara». Guillem Bolufer –cantant i compositor del grup– avalua tot aquest temps. «La nostra evolució ha estat en continu creixement, com així havia de ser. El ritme ha sigut més lent al principi, ja que encetàvem tot el projecte des de zero, amb gent que no sabia tocar cap instrument ni tenia formació musical. Però hem sigut capaços d’enfrontar-nos a les nostres carències i fer-les desaparèixer. La rutina de treball, la capacitat d’autocrítica, l’inconformisme  canalitzat i el nostre caràcter incansable ens ha dut a aconseguir una gran trajectòria. Eixe ha estat el nostre secret i el nostre elixir de durabilitat. Intentem reinventar-nos a diari i això dóna els seus fruits».     

Sobre si Pinka és un grup referent del boom del rock en valencià Bolufer respon clar: «No ens hem sentit mai referència de la música en valencià ni creiem que ho hagen sentit les institucions o entitats que aposten per la música cantada en la nostra llengua. Em sembla que nosaltres ens hem mantingut al marge de forma natural perquè el nostre camí sempre ha estat un altre i no el d’oferir alguna cosa que anès més enllà…».
Respecte a si plegaran prompte –com Obrint Pas– la veu de Pinka lleva trascendència. «Cadascú sap quin és el seu moment. Això s’ha de respectar totalment perquè sempre hi ha algun motiu coherent quan has de plegar amb una cosa de tanta envergadura. El nostre moment encara no ha arribat. El temps que haja passat des dels inicis és absolutament relatiu. Per a nosaltres ara mateix el més important és continuar creixent de forma madura i seguir amb el compromís que vam adquirir el primer dia perquè això és el motor del grup i volem tots que ho continue sent».



Gaspar López –cantant de Sant Gatxo- també reflexiona sobre les dues dècades que ara mateix celebren amb tot un grapat de concerts. «Del Sant Gatxo dels inicis jo crec que hi ha molt encara. Seguim sent un grup d'amics que queda en una caseta per a fer música. Continua il·lusionant-nos cada concert que aconseguim i jo seguisc posant-me nerviós abans de cada bolo. És evident que hem canviat molt perquè evolucionem com a persones (20 anys donen per a molt) però vull pensar que l'essència continua sent la mateixa. No sé ni tan sols si ens ho plantejàvem. Jo, personalment, recorde anar a la Plaça de Bous de València a vore el Tirant de Rock i pensar: "M'agradaria estar un dia ací tocant". I crec que ho hem aconseguit. No em referisc a tocar a la Plaça de Bous (que també) sinó a tocar en els festivals més importants i, en definitiva, a arribar a molta gent. Respecte a l’inici de tot, el primer concert fou a un pub de la Vila Joiosa. Hi havia un grup a la Vila que es deia Sioux. Eren amics nostres i anaven a tocar en eixe pub i els vam demanar que ens deixaren fer de teloners». 

Sant Gatxo ha tingut una producció musical interessant: Sant Gatxo (1998), «Quan ja és tard» (2002), «Si tanque els ulls» (2006) –Premi Ovidi Montllor al millor disc de rock– i «Llum» (2012). De la seua singladura hi ha un fet remarcable. «És evident que entre “Quan ja és tard” i “Si tanque els ulls” hi ha un canvi d'estil, n'érem conscients però no va ser un canvi premeditat sinó que va eixir de manera natural. De fet jo crec que l'essència del grup, també pel que fa a l'estil, continua sent la mateixa. Som un grup de guitarres que dóna molta importància a les melodies i als jocs de veus. Ho érem fa vint anys i ho continuem sent ara».

Ara, sembla que hi ha un miratge musical. Sorgeixen noves bandes que potser estan més pròximes a Sant Gatxo o Pinka que al recent boom del mestissatge. «Com a consumidor d'aquest tipus de música a mi m'encanta, sobretot perquè estem parlant de bandes amb qualitat i això sí que és un símptoma de normalitat», apunta Gaspar López. 


Pinka i Sant Gatxo desconeixen quan llançaran nous treballs. La pressió per editar la tenen aquells grups que han de demostrar qui són. I ells, després de més de 20 anys de treball, pressa, el que és pressa, no en tenen.

(Publicat a la revista Saó de maig de 2014)