Un grup per a 2015

TARDOR en concert acústic al mes de gener a l'Escola Gavina (Picanya)

Hi ha per a triar. Discos i molt bons que s'han editat en el darrer terç de 2014 i aquest inici del 2015. Posats a recomanar-ne un em quede amb "Una ciutat invisible" (Més de mil) de Tardor. M'agrada la temàtica de les lletres i la seua qualitat literària, el camí musical escollit em sembla encertat i en directe el grup funciona com un rellotge, en elèctric i en acústic.

Vos deixe la meua peça sobre Tardor publicada a la revista Saó i el vídeo de Pomelo TV del darrer Festivern.

Au, salut!

TARDOR. APRENENT DE LA MELANGIA

Imatge promocional del grup de València TARDOR

«Si arribem a una nova ciutat, potser tot canvie, potser ploga igual. És estimulant. No he vingut per deixar-me portar. Tinc les mans de fusta i una guerra dins del cap, que ningú guanyarà. Vull viure ací, me’n vaig de matí. Tots els meus sentits estan descosits». Aquest és el llenguatge de Tardor, versos ancorats en les vivències personals d’aquesta banda de València que ja va tindre una estrena ambiciosa amb el primer disc i que ara esclaten creativament amb un treball seriós, per a escoltar relaxadament, analitzar i comprendre.

Una ciutat invisible (Més de Mil, 2014) és un nou examen de definició musical de Tardor. Onze missatges per a gaudir tirat al sofà, viatjant al metro, preparant el sopar o agafant la son després d’un llarg dia de cercar feina. El canvi –respecte a  l’anterior Revolució de l’estat latent– és mesurat però notable. Han incorporat els teclats com a element indiscutible del patró que volen seguir. Unes composicions que intenten travessar-te l’ànima amb temàtiques d’una tristor calculada. Una amargor continguda que emociona i molt amb els arranjaments apianats de Pau Paredes, el productor del disc i responsable del so en directe, que ara pren encara més protagonisme amb els teclats.

Però no ens equivoquem en les apreciacions superficials. El disc no està fet per a plorons o adolescents. Les cançons estan tacades de malenconia però tenen eixe punt de llum que recorden certes bandes britàniques que d’un entrebanc, d’una desgràcia, o d’una mala temptativa biogràfica construeixen obres intencionadament simfòniques, de tornades fins i tot encoratjadores. Només cal escoltar «Ontàrio» per a saber de la rellevància de les melodies que t’impregnen d’esperança. Des de ja mateix el grup guanya solvència i contundència en directe: ha fitxat Antonio Hurtado com a baixista i el cantant, Àlex Martínez, s’ha penjat la guitarra rítmica al coll.

Precisament, Martínez explica el nexe d’unió d’aquest cedé. «En un any els tres membres del grup ens haguérem de separar per motius laborals. Cesc es va quedar treballant a València, David va marxar a Brussel·les i jo em vaig instal·lar a París». Llavors, relata que les històries dels tres es van posar a poc a poc en un calaix d’Internet. Un document compartit que anava recollint les marors dels tres músics (dos periodistes i un biòleg). Eixe espai de comunicació va esdevenir la «ciutat invisible», un lloc hostil i difícil que ara és el segon llarga durada de Tardor.

«El disc és més pessimista, però no per això deixa de ser un relat creatiu i un aprenentatge vital”, argumenta Àlex. El vocalista encara recorda les experiències viscudes. La fugida a les grans urbs d’Europa «pot semblar un període gratificant, però no sempre és satisfactori. Jo, a París, entrava a treballar de nit i eixia de nit igualment. La gent no et mirava al metro a la cara; la solitud, la vida a l’hivern no era fàcil, i això té un desgast personal. Són situacions que comencen bé però que no són la solució que buscaves». Després arribà el viatge al Canadà i allí va nàixer «Ontàrio», la cançó que abandera el primer disc que recomanem a Saó aquest 2015. Si els seus amics i antecessors, els ja desapareguts 121db, van construir un país imaginari on capbussar les seues dèries amb aquell fantàstic EP Lesotho, ara ens toca endinsar-nos en una ciutat composta pel viatge migratori de Tardor. Geografia urbana de sentiments. Post Erasmus de la música.