MÉS LLUM

Buscant la llum a les acaballes del 2019

Puc assegurar-vos que el 2019 ha sigut i és de tot menys tranquil. Ara, justament, trobe un forat per explicar-me i descriure els canvis. Per motius laborals i d'horaris de la ràdio la meua col·laboració dins del programa Al ras d'À punt mèdia ha passat a millor vida. El nou repte professional (retorn a la comunicació i l'assessorament institucional) m'ha obligat a plegar veles en l'emissora pública i també en la revista Saó. Tots sabem que viure del periodisme musical és un privilegi que està a l'abast de poca gent. (Em faig vell sense haver acomplit el meu somni, què hi farem... Però sense traumes, eh!).

Això no vol dir que deixe de banda la música, més bé tot el contrari. La flama no s'apaga. Ara tinc més temps per triar allà on em deixen escriure. De fet em seguireu llegint en la revista Allioli (Stepv), on continuaré raonant al voltant dels millors discos de la música en valencià. Aquest mes de novembre que iniciem, si rebeu o trobeu un dels 21.000 exemplars de l'Allioli, trobareu una peça atípica –per la atemporalitat– sobre dos discos amb un mateix nom: Llum de Munlogs i Llum de Sant Gatxo.

Ací ho deixe de moment. Per altra banda, vull felicitar els guanyadors dels Premis Ovidi 2019, els nominats i els que s'han quedat a les portes de la nominació. Enguany he tornat a tindre la difícil tasca de formar part del jurat amb els companys i companyes Josep Vicent Frechina, Carla González, Joaquim Vilarnau i Amàlia Garrigós. 

Molta bonhomia amics!

Un any en Al ras d'À punt mèdia

L'onze de desembre de 2017 vaig començar la meua col·laboració en el programa matinal AL RAS de la ràdio d'À Punt Mèdia, just el mateix dia que els valencians i les valencianes recuperàvem el servei públic de ràdio. Des d'aquella data tots els dijous heu tingut l'oportunitat de conèixer en directe a un fum de grups i solistes de la música en valencià, de tots els estils i vinguts des de diferents comarques. 

Passat tot aquest temps vull manifestar-vos la meua satisfacció per vore que els nostres artistes per fi sonen amb normalitat en la ràdio pública. En la part personal i professional vull donar les gràcies a tot l'equip d'Al Ras i de la ràdio –de dins i de fora d'ella– per apostar per una programació de proximitat i que posa en valor la nostra cultura.

Dijous, a partir de les 12'15, tenim una cita en la ràdio d'À punt amb #6Cordesi88Tecles.

Acompanyeu-me!

Els discos que venen

Tres dels membres de NUC amb un servidor a les portes d'À punt Mèdia

(Publicat. Revista Saó gener 2019)

Encetem un exercici musical encoratjador per a la música en valencià i per això dediquem aquest text per parlar d’alguns dels discos que possiblement destacaran en 2019. La tria és complicada, però sí que ens agradaria aportar algunes pistes sobre el bo i millor dels fruits que aviat naixeran, si no ho han fet ja en aquest mes de gener. Ens centrem doncs, en els grups que busquen l’esclat definitiu i en els artistes plenament consolidats que editaran nous treballs després de molt de temps sense fer-ho.

L’EMPERADOR. Des de Canals (la Costera) la formació ha confiat la producció del disc a Carlos Hernández Nombela. El treball ja té nom, “La gran aventura”, i s’ha enregistrat als estudis Elefante de València. Després de l’èxit de crítica de “Vuit vuitmils” i “Alpinistes” sembla ser que el grup continua cercant la inspiració en el món de l’exploració, les gestes i els grans viatges. El pop guitarrer de l’Emperador demana a crits més presència a les sales i festivals del nostre país. Potser siga el moment.

FELIU VENTURA. El trobem a faltar. No és que haja marxat, perquè no ha parat de col·laborar en discos, fer produccions i d’actuar allà on fera falta. El cas és que des del 2011 (“Música i lletra”) que no edita un cedé sencer en solitari. Després del recent “Sessions ferotges” –pels camins del reagge amb Xerramequ i els Aborígens– i de fer possible l’homenatge musical a Antoni Miró –comboiant un grapat d’artistes en “Antoni Miró, Pintura musicada”– la pròxima primavera arriba per fi un nou disc del cantautor de Xàtiva. Esperem amb ganes les composicions d’un dels millors lletristes i intèrprets de la recent Cançó del nostre país.

EFRéN LóPEZ. El músic més internacional i de més recorregut en el món del folk i les músiques del món edita i per partida doble. El multiinstrumentista de Manises traurà un recopilatori de cançons amb motiu dels 20 anys de trajectòria. Un triple disc amb els 3 treballs protagonitzats amb l'Ham de foc, els d'Aman Aman, Sabir, Evo, els dos amb el trio amb Stelios Petrakis i Bijan Chemirani i el seu disc en solitari de 2015. Però la nota més rellevant serà l’eixida d’un disc de música experimental. És un treball amb cinc composicions noves, dues noves versions de temes antics d’Efrén, més peces tradicionals del Kurdistan, Turquia, Armènia i Grècia, tot amb una base de so elèctric. El projecte es diu EAR i en tindreu notícies aviat ací mateix.

VERDCEL. Alfons Olmo (Alcoi) ha tornat a posar en marxa un nou verkami de Verdcel per tancar l’obra magna que va encetar escrivint cançons sobre els elements: l’aigua amb “Els dies del Saurí” (2012), el foc amb “Argilaga” (2014), i la terra amb ‘De plantes, talaies i cims’ (2017). Ara li toca a l’aire i de nou ens trobarem amb un treball artísticament multidisciplinar format per dos discos i un llibre. Còmic, poesia, animació i música per tancar un cicle. Cançó d’autor de gran volada, en la qual la creativitat i les sorpreses d’afegit són el segell de la casa.

NUC. La banda de la Safor fou una de les grans sorpreses del 2017. Es van embutxacar el premi Ovidi Montllor com a grup revelació amb el seu disc “Arran del mar” i després de rodar-lo pels entaulats més importants de l’escena valenciana entraran a gravar el 2019. A la tardor probablement tindrem les noves cançons i podrem constatar si l’evolució de l’indie rock que facturen els consolida a l’estel d’altres bandes com Smoking Souls, per exemple.

MIQUEL GIL. La nova figura de la televisió valenciana (Bambant per casa, À punt) torna a enregistrar disc després de cinc anys i també ha optat per la plataforma de micromecenatge Verkami per editar-lo. El treball es dirà “Geometries” i comptarà amb textos musicats d’Estellés, Enric Cassasses, Anna Montero, Teresa Pasqual, Begonya Pozo, Imma Máñez i Rosa Roig. Melodies andalusís, veus i fils narratius per a les melodies amb més renom del panorama folk valencià. En el disc hi participem Abraham Rivas, Eduard Navarro, Antoni Porcar, Gusmà Gil i David Gadea. En la producció ha estat Borja Penalba i Jorge Pérez al comandament tècnic.

Els Jóvens arrasen l’any de la Fera

Els Jóvens amb el president del COM, Manolo Miralles.

(Publicat. Revista Saó en 2018)

Unanimitat. Els Jóvens han xafat amb força l’escena de la música en valencià. Aquesta tardor passaran a la història cultural d’aquest país per aconseguir quatre premis Ovidi Montllor: millor cançó per “Anís Tenis”, millor lletra per “Ailoviu més que l’hòstia”, millor disseny de disc i, finalment, el guardó al grup revelació. Cal recordar, a més a més, que no van optar a fer el ple en l’apartat de folk perquè era impossible guanyar al “Cant Espiritual” de Carles Dénia (també premi a la millor producció i arranjaments). De justícia era començar aquests apunts sobre els XIII Premis Ovidi amb Els Jóvens, la banda sorgida des de Sant Vicent del Raspeig, que camina amb pas ferm per copar bona part dels cartells de sales i festivals. 

La gala del diumenge 21 d’octubre fou certament especial. S’acomplien 50 anys de l’edició de la cançó, encara vigent, “La fera ferotge” de l’artista alcoià Ovidi Montllor. Per tant, els premis tenien un valor afegit. Si deixem de banda els grans triomfadors dels Ovidi d’enguany, la resta de guardonats eren previsibles atesa la qualitat dels treballs que presentaren en les diferents categories. El Teatre Rialto de València va tindre música en directe (amb la formació ideada per Ximo Caffarena), una tele per enregistrar la gala (À Punt), un públic apassionat que va omplir la sala i tot arrodonit amb la presentació d’Amàlia Garrigós. Cal esmentar que entre bastidors s’hi trobava el músic, sociòleg i professor Rafa Xambó, qui va dirigir tota la família de la música en valencià amb Cèsar Amiguet, Jesús Barranco i Joan Palomares, entre d’altres, com ajudants d’excepció.

La nit va servir per reivindicar la música i la nostra llengua però també per demanar la llibertat dels presos polítics catalans i la fi de la persecució dels artistes que s’expressen sense mordasses (Valtonyc hi estigué present en els parlaments). Un dels moments més remarcables fou el premi als organitzadors de l’Aplec dels Ports, eixa trobada cultural i lúdica que ha celebrat el 40 aniversari i que ens recorda cada estiu la importància dels municipis rurals de muntanya. La imatge dels joves representants dels diferents pobles dalt de l’escenari es va convertir en un missatge de futur, sense cap dubte. 

Molt emotiu fou l’Ovidi a la trajectòria músical que recolliren els membres de la Gossa Sorda, una de les formacions més estimades pel públic i que més ha contribuït a fer gran el rock en valencià. L’altra fotografia, una campanya més, fou la poca presència femenina en la producció discogràfica d’enguany, la més gran dels premis amb 129 treballs. 

També hi hagué temps per recordar els que ja no hi són. Com Pep Laguarda, pioner del pop rock valencià, desaparegut el passat estiu. En el parlament final, Manolo Miralles, president del COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià) feu un repàs històric als cinquanta anys i al context de la Fera Ferotge, el maig del 68 i la resta de revolucions que sacsejaren el món fa mig segle. La festa continuà després al barri del Carme de València. Els Ovidi de 2019 ja estan en marxa.

ELS PREMIS OVIDI 2018

Millor disc de rock

Joe Pask, Salt (autoeditat, 2018)

Millor disc de pop

Novembre Elèctric, Quart minvant (Primavera d'Hivern, 2018)

Millor disc de folk

Carles Dénia, Cant espiritual (Cátedra, 2018)

Millor disc de cançó d'autor

Carles Pastor, Andròmina (La Casa Calba, 2018)

Millor disc de hip-hop i electrònica

Frida, Gegants (autoeditat, 2018)

Millor disc de mestissatge

Auxili, Tresors (Propaganda pel Fet!, 2018)

Intèrpret revelació

Els Jóvens, Els Jóvens (El Niño de la Hipoteca, 2018)

Millor cançó

"Anís Tenis", Els Jóvens 

Millor lletra

"T'ailoviu més que l'hòstia", Els Jóvens

Millors arranjaments i/o producció

Carles Dénia, Cant espiritual (Cátedra, 2018)

Millor disseny

Luis Yang, per la il·lustració i el disseny d’Els Jóvens (El Niño de la Hipoteca, 2018), d'Els Jóvens

Millor videoclip

Cristóbal Quesada (direcció) i Manuel Rodríguez (il·luminació), per "Omertà", de Zoo(Terral Estudio i Zoo, 2018)

Premis a la trajectòria i suport a la música en   valencià

La Gossa Sorda

Aplec dels Ports

Qui fa negoci en la música

Xavi Sarrià i el Cor de la Fera. Xepo WS

(Publicat. Revista Saó 2018)

Porte uns mesos raonant amb músics, promotors de concerts i activistes de la cultura musical en valencià sobre les dificultats de professionalitzar el sector amb sous dignes per als artistes. Acabades les converses, no sé ben bé quina és la resposta idònia o quines les millors solucions. Ens trobem davant de molts i variats casos i cada part de l’engranatge musical té una perspectiva diferent del negoci.

Pel que fa a les empreses de managementla cosa se simplifica bastant. La seua tasca és “col·locar” els seus artistes –o d’altres aliens– en els cartells dels grans festivals, teatres i escenaris. Uns esdeveniments fonamentalment sufragats per les institucions públiques (ajuntaments, generalitats i diputacions) que han d’aportar a la societat una programació digna i, com sempre, amb el màxim ressò pel que fa al públic i l’impacte mediàtic. Si les partides pressupostàries de Festes i Cultura d’eixes administracions són sucoses tots n’eixiran beneficiats.

Però tothom en trau profit? Els cantautors i grups tenen moltes més dificultats per guanyar-se la vida. La fiscalització a la qual estan sotmesos no ajuda gens ni mica a un dels pilars de qualsevol societat democràtica moderna: la cultura. Fer-se treballador autònom per facturar a l’any uns pocs concerts és ruïnós i no fer-ho és un risc que suporten a títol individual baixistes, cantants, bateristes, dolçainers, pianistes, guitarristes... i músics de tota mena i condició. En tot aquest procés és llavors quan els artistes comencen a fer l’anguila per a cobrar sense perdre diners. Els grups es constitueixen en associacions culturals sense ànim de lucre, busquen societats “amigues” que facturen a canvi d’un percentatge o miren la manera de cobrar en negre. És així i tots ho sabem.

Després, arriba el problema de convertir les administracions públiques en un monocultiu. Les empreses de management, les promotores, les productores de so i de muntatge d’escenaris han de fer bé el càlcul per no fer fallida. Com en qualsevol sector econòmic pateixen, i molt, els retards en els pagaments (a 30, 40 o 60 dies i tu pagant treballadors, llum, aigua, telèfon, lloguer d’oficina...). Uns retards que al remat castiguen també els mateixos grups o solistes, que sempre estan al final de la cadena quan han sigut els primers en pagar el desplaçament a un poble, el lloguer d’una furgoneta i les despeses del sopar i de l’hotel.

Enhorabona si eres un artista d’èxit

La tan amanida frase de construir una societat més justa de baix cap a dalt està lluny de fer-se realitat en el món de la música. Els de baix, els músics, difícilment eixiran de l’amateurisme si les condicions no canvien. Però volem ser positius. Posem en Saó un exemple clar que ens aproxime a la situació anhelada. Imaginem un grup valencià de cinc components que triomfa i cobra 5.000 euros per actuació sense producció de so (en tenim alguns que es mouen i s’han mogut en eixes xifres). Si la seua companyia per cada concert contractat li cobra un 10% de comissió (500 euros), cada membre del grup té unes despeses per bolo de 100 euros per dinar, sopar i dormir (500 euros), el lloguer i el gasoil de la furgoneta li costa 150euros i ha de pagar un conductor-pipa, un tècnic de so i un tècnic de llums amb les seues dietes (uns 600 euros), al remat per cada concert el grup cobra nets 3.250 euros, és a dir, 650 euros per músic. Ara, posem per cas que actuen a l’any 48 vegades. Una xifra espectacular, amb una mitjana d’un concert totes les setmanes de l’exercici (molts ja ho voldrien). Doncs en aquesta situació immillorable, cada músic –d’eixa banda que arrasa en els escenaris i que no baixa mai el preu per actuació– rep a l’any un sou brut d’uns 31.200 euros. Un jornal de 2.600 euros al mes, que descomptades les retencions i els pagaments per estar donats d’alta en el règim d’autònoms es quedarien en uns 2.300 euros nets al mes. Sempre en el millor any de la gira d’un grup i havent tocat sostre. Altra cosa és que eixe ritme de concerts es puga aguantar i que la vida del grup s’allargue el màxim en el temps. Amb eixe sostre del qual parlem pocs grups aguantaran més de 4 o 5 anys. Retallar despeses serà l’objectiu següent: músics acompanyants més barats, hotels més assequibles, menús de carretera i equip tècnic més econòmic.

Si eres un grup que comença

Ens hem centrat en les actuacions en directe, que malauradament s’han convertit en l’única font d’ingressos fixa dels artistes. Amb l’era digital i el rebuig majoritari a l’SGAE –pel gros dels grups de la música en valencià– pocs guanyen royaltiespels drets d’autor. Un aspecte que ara es pot corregir amb el funcionament d’À Punt Mèdia, una fita importantíssima perquè per fi la música en valencià s’escolta i es veu, amb tot el que comporta i comportarà mentre no hi haja un canvi polític en l’ens públic de comunicació.

Però què passa amb els grups que comencen, els que encara no són contractats per omplir places de poble i camps de futbol? Doncs fan el que bonament poden. Com hem comentat abans, pateixen els entrebancs per facturar als ajuntaments i la resta d’entitats.

Fa un parell de dècades, anar a tocar a les sales de concerts de les principals ciutats del País Valencià era una alternativa. Et pagaven un mínim, s’acordava anar a mitges en la recaptació d’entrades, o es buscava un acord que beneficiara el pub o auditori i també el grup. Ara, la cosa és més complicada. Es tanquen més espais de música en directe que se n’obrin i els grups paguen per actuar. Sí, és així, pagues per actuar. A la sala de concerts li ix més a compte punxar música i fer caixa de les barres que invertir en un grup que igual no aporta públic. Arribats a aquest punt, els concerts de les bandes més novençanes es programen prompte i en dies poc atractius. Vull entendre que s’està treballant al respecte des de totes les parts implicades. Si es vol apostar per la cultura musical de base, cal que tots els actors s’assenten per buscar alternatives i traçar un pla que revertisca la situació actual. És necessari, si més no, fer una anàlisi completa que arribe més enllà d’aquestes línies.

Joe Pask. Rock terapèutic

La formació de Joe Pask al complet

(Publicat. Revista Saó 2018)

Durant l’escolta dels discos dels premis Ovidi Montllor de 2016, ens va sorprendre la irrupció de Joe Pask. Des de les comarques centrals ens arribaven retalls musicals d’un jove dilanià d’Alcoi que havia deixat l’anglès de les seues primeres cançons, per concebre peces de rock americà en valencià. Josué Miró feia acte de presència en aquells guardons i s’embutxacava el premi al millor vídeo per “Blau”, del disc “A la deriva”. El projecte de Joe Pask es capbussava amb solvència dins de l’escena valenciana.

Ara arriba “Salt”, un treball editat gràcies al micromecenatge, que ja ha tingut bona acollida a les ràdios i a les xarxes socials. Onze talls produïts per Blai Antoni Vañó, productor i músic de capçalera de l’àrea alcoiana, lligat a noms com Els Jóvens, Andreu Valor, Arthur Caravan o We Are Not Brothers, entre d’altres.  Benvingudes les melodies guitarreres farcides de versos i relats vitals. Cançons que desprenen un so sincer emmarcat en el gèrene de les americanes, que per les nostres contrades ha popularitzat Miquel Àngel Landete “Senior”. En aquest sentit, sorprén la similitud en la forma de cantar del propi Joe Pask respecte a Senior. Dos artistes que s’han unit en aquest “Salt” per interpretar el mig temps neguitós “Noves companyies” i l’evolutiva “Camins oposats” (més de sis minuts per les sendes oníriques del desamor).

“Escric cançons també com a forma de fer teràpia”, ens comentà Joe Pask fa unes setmanes en Al ras, d’A punt mèdia. Li vam comprar la definició de rock terapèutic. Ja n’hem parlat ací: la música com a eina d’alliberament. “Salt” té motius per ser escoltat. En la línia escapista i trista destaquem “Sol d’hivern” i l’àcida “El final del nostre món”, amb tot un repàs a la política corrupta del PP: “Pareixia el final de Camps i Barberà / però per històries no van xafar el penal / jo ho veia per la tele i no podia entendre / com untant a fills de puta, mai no vas a perdre. / I em pegava cabotades i volia pensar... / que el final del nostre món està ahí, al caure.”.

En el disc ens és grat gaudir de la musicació del poema de Joan Salvat Papasseït “Dona’m la mà”. El mateix Joe Pask s’encarregava de dir a les xarxes que no coneixia el poeta avantguardista i que entrà a gravar el tema per al concurs Terra i cultura, que apadrina cada any Lluís Llach. Intensa és “Mort i fuga”, un crit amarg de comiat, i un dels meus temes preferits és “El fantasma del passat”, una cursa de guitarres buscant la llum després de l’amargor. 

Que quede clar que Joe Pask no és un home orquestra. És una banda al voltant de Josué Miró, amb Andreu Vidal (baix), Víctor Traves (bateria) i Blai Antoni Vañó (guitarres, cors i molt més). Rock per a viure’l en directe. Apunteu dates. La més sonada possiblement siga la del 8 de juny al Festival de les Arts de València. Abans, però, ja hauran presentat disc a Madrid i al Teatre Micalet del Cap i Casal.

Navegant sobre les emocions

Carles Pastor en una imatge en concert de Xepo WS

(Publicat. Revista Saó 2018)

“Als peus de la llàgrima, vam marxar molt lluny / volíem viure amb les mans plenes de desitjos breus / no teníem pressa, jo et mirava les cames a la mar”. Així arranca un dels dos discos que hem triat per al present article.

 “Andròmina”, de Carles Pastor,no és precisament un estri vell. És més bé un bagul de sentiments compassat per una poesia neta i directa. Preguntes i reflexions fetes cançons davant d’un neguit que sembla empresonar el protagonista real o imaginari de cada composició.

“Andròmina” (la Casa Calba) atresora el talent d’aquest músic afincat a la Safor però no s’entendria el resultat sense la mà de Tony Garcia i de Josep Pérez (Ona nua) en la producció i instruments. Perquè el disc ens transporta als millors treballs que s’han concebut al cor de la Ribera, lloc d’expressió artística d’Ona Nua, però també de grans referents com és el cas d’Òscar Briz, qui aporta guitarra i veu en “Fràgil” (de fet “l’Estiu” de Briz és un treball que el propi Pastor reivindica). També la incorporació a la banda d’Abraham Rivas és un valor segur al piano i els teclats. De temes en trobem un grapat per destacar. Potser em quedaria amb el tall dos, un dels hitsdel disc amb les potents guitarres d’Ivan Espí. “T’acarone” és una lluita entre allò que vols i no pots o deus retindre. “Però no tinc més que donar-te, /sóc un rodamón desordenat / no és recomanable que tornes, / no t’enganxes, fes-me cas”.

Després trobem cançons potser més diverses estilísticament respecte a l’inici del disc, però sempre amb el rerefons amarg o amb dosis d’humor o ironia. En eixe camp tenim “El blues de l’Hotel París”, amb el relat poètic d’Estellés, la descriptiva “Liverpool” i la country rock “Vaig fent camí” (original de Lucinda Williams, “Concrete and Barbed Wire”). Perquè al remat, tot i el garbell d’Ona Nua Produccions, Carles Pastor s’hi troba molt a gust amb la música americana (què bonica “Teatres” amb els arranjaments de violins de Jordi Silvestre). El disc s’acaba amb l’amagada “Agárrate a mí María”, de Los Secretos i cantada per Sílvia Pérez Miret (de nou els problemes i l’amargor en escena). 

“Andròmina és la segona part d’una trilogia final, un tancament d’esquemes mentals i musicals. Potser en aquest cas volia un disc més amable”, explica Carles Pastor. “Les cançons són imatges, o pensaments furtius. És un món personal però també imaginari, amb un present, passat i futur. Potser que Andròmina siga el present encara que tracte de distorsionar les històries senzilles amb elements de l’entorn, intentant no maltractar allò que ix de dins. No és un procés constant, més bé són dèries puntuals”, conclou el cantautor. 

Si no coneixeu Carles Pastor, ara teniu una oportunitat per estrenar-se amb “Andròmina” i, després, amb els quatre discos anteriors. 

Yeray Calvo, veu de Novembre Elèctric, en la presentació a València de "Quart Minvant". Xepo WS

L’altra aposta emotiva d’aquest mes és el nou disc de Novembre Elèctric, eixa formació assentada a Madrid per la tenacitat del periodista i músic valencià Yeray Calvo. Com en el disc abans comentat, “Quart Minvant” (Primavera d’Hivern) s’ha pogut editar gràcies al micromecenatge i, possiblement, siga un dels millors discos de pop en valencià d’enguany. No sempre és fàcil trobar un cedé tan equilibrat com el que ha signat Pachi García a la producció (Alisrecord). La clau està en les estructures de la majoria de les cançons: escalades musicals amb incorporació d’instruments, i noves pujades d’intensitat.  A més, eixes explosions de sentiments, s’adoben amb textos d’amor, d’estima, de finals sense remei, de trencaments. El disc és per assaborir amb el llibret davant (si has aconseguit l’edició especial de “Quart Minvant” encara tindràs més entreteniment). Al remat, són deu cançons per dibuixar una constel·lació d’històries en les quals els camins de les relacions, les complicitats i els vincles no són gens fàcils. Material per adolescents? No, per a tots els públics. I només cal vore en concert Novembre Elèctric per certificar el projecte del qual formen part, al marge de Calvo, Rodrigo Domínguez, Sergio León, Bert Posada i Adrián Díaz. Cal seguir també la part audiovisual (com apuntem, el món de la comunicació és l’altra vida de Yeray Calvo). Els vídeos no desentonen en eixe context melangiós, de postal millenial, de super 8. Com a anècdota, el propi Calvo explica que “Polaroids”, el tema que tanca el disc, anava a caure de la tria. El productor no el va defensar com sí que ho va fer la banda. Al remat, la cançó s’ha convertit en un petit curtmetratge dedicat a l’amor fidel, aquell que es veu esquinçat per una malaltia que deixa a una de les parts fora del món dels sentiments, de la raó. El treball el signa Àlex Blat (Àlex Martínez, cantant de Tardor). De “Quart minvant” t’agradaran “Abismes”, “Les conseqüències”, “Beneïda innocència”, “Aquells xiquets” o “L’esquerda”. Pop de teclats, de veus dolces i guitarres que converteixen l’escolta en un àlbum de records aliens o qui sap si més personal del que ens pensem.

La força de l'interior

INÈRCIA. La banda de Banyeres de Mariola amb nou disc: "Lluita". Foto Garay Green

Bandes com Auxili (Ontinyent) i Inèrcia (Banyeres de Mariola) es reivindiquen des de les comarques de muntanya del nostre país amb un discurs contundent, clar, solidari i optimista. Els primers presenten Tresors (Propaganda pel fet) i els segons Lluita (Autoeditat). Dos regals per escoltar aquesta primavera.

Podem celebrar-ho. Veus nítides en els versos que lluentegen dins del rock guitarrer d’Inèrcia i també tots els colors corals en les composicions d’aires jamaicans d’Auxili. Dos grups que han tornat enguany amb treballs nous i ganes de pujar graons, cadascú en el seu camp de batalla particular.

En el cas d’Auxili és evident que no pararan de tocar mentre ells així ho decidisquen. Aclamats pel públic, en els festivals més importants de dins i fora del país, es troben en un any decisiu per enfilar la seua carrera musical. Aquests apunts s’escriuen mentre preparen quatre concerts claus per a la seua gira: la presentació de llarg a la Sala Apolo de Barcelona, el concert al frontó del municipi navarrés de Lizarra, en el Viñarock de Villarrobledo i en la Sala Soundstage de Madrid. A partir d’ací, un estiu i una tardor de no parar. El rodatge ja el van realitzar a casa el 31 de març, en el multitudinari concert del Festival Diània (Ontinyent). 

El disc conté realment algunes de les joies més ballables i cantables per al 2018. “Hui la liem”, “Com Camot” (amb Panxo de Zoo), “No m’esperes” l’estiuenca i fresca “Converses de balcons” “ i potser el tema més bell del disc “T’escric” (amb Ander de Greeen Valley) consoliden “Tresors” com un cedé de referència per als amants del reggae.  

Però en el pack d’Auxili no entren només les seues cançons i un directe de nivell. Cal remarcar la proximitat dels seus membres al públic, la simpatia que desprenen i el bé que comuniquen amb gestos, paraules i naturalitat. I això és una benedicció per a qualsevol grup.

Entrevistats en el magazín Al Ras (d’À Punt Mèdia) foren sincers en tot el que envolta l’escena musical i el seu paper com a grup. Així, van criticar l’ajuntament del seu municipi, Ontinyent, per no recolzar la música en valencià. De fet, “Tresors” és una barreja de cançons d’amor i de denúncia. En aquest segon camp trobem temes que reflecteixen el Procés a Catalunya (“No m’esperes”), el paper de les festes més “sexistes, “privades i feixistes” als pobles (“Hui la liem”) i la corrupció política amb aquella gravació d’Alfonso Rus (mil, dos mil, tres mil, quatre mil...) per contextualitzar el “qui la fa la paga”en “Com Camot” (frase feta que recorda el bandoler de Xàtiva Camot, que acabà mort i esquarterat pels seus propis companys). 

AUXILI (Ontinyent) no para de tocar de dalt a baix del país. Foto Xepo WS

I ara toca Inèrcia. I toca prestar-li atenció perquè és una de les bandes més coherents i fermes dels darrers anys. So guitarrer compacte i ara, amb “Lluita”, amb una delicada i excelsa producció a càrrec de Kaki Arkarazo dels històrics Garate Studios del País Basc. “Vam barallar diverses opcions i vam pensar que la millor era anar a casa de Kaki Arkarazo. Ens vam decidir perquè per allí han passat grups referents com Berri Txarrak o Vetusta Morla i perquè seria complicat trobar algú amb més experiència que Kaki. També ens atreia la idea de passar uns dies evadits de la civilització a Andoain”.

L’EP és per a gaudir-lo de principi a fi amb cançons que –si es radiara música en valencià amb major normalitat – tindrien un parell de temes sonant a les emissores més comercials tot el dia. Perquè Inèrcia ha trobat l’equilibri a la seua ràbia i potència instrumental amb aquestes cinc cançons que conformen “Lluita”.  Al disc s’escolta tot amb precisió milimètrica d’estudi. Els arranjaments, els cors, l’electrònica, els efectes... “Lluita” és un treball complet, encara que la curta durada faça pensar el contrari.

De les lletres es fa palès que ens trobem amb un discurs solidari, d’ajuda i estima per la gent que busca la seua particular llibertat. Així es llig en “Refugi”, “Màgia” i “Mans” (aquestes darreres capítol II i I en la seua producció audiovisual, cal vore-les).  

Totes les cançons tenen el seu punt d’emoció. Bé siga amb les tornades, els sons guitarrers, l’ús dels botonets (Martín Arnau & Ibrah Pedernera en la base electrònica de “Màgia”) o les dures veus de Marcos, de Mafalda, en “Mans”.

Aitor Estan, veu del grup, reconeix que viure allunyat dels pols d’atracció i creació musical (València o Barcelona) no és fàcil per a un grup d’un poble menut de muntanya. “Suposa fer molts kilòmetres en cotxe. La nostra zona no està massa integrada en l’escena de la música en valencià i els pocs festivals són molt joves i autogestionats. Al País Valencià la majoria de concerts es fan a l’àrea de la Marina o prop de València i això fa que siga més difícil per nosaltres, que vivim lluny i que, per lògica, arrosseguem menys quantitat de gent”.

Però Inèrcia va. I això és el més important. La formació de Banyeres de Mariola segueix fent la seua disc rere disc. A per totes!

Article publicat a la revista Saó d'abril de 2018

L'Estellés més íntim de Pau Alabajos

Pau Alabajos per Xepo WS

Alabajos continua amb la seua producció musical ferma i sincera. Un esforç constant que l’ha situat entre els grans de la Cançó actual, amb tot un seguit de discos que ens ajuden a entendre la música valenciana dels darrers quinze anys i bona part del que li ha passat al nostre país durant eixe temps. Ara torna a la palestra amb el disc “Ciutat a cau d’orella” (Bureo Músiques). Dotze poemes d’Estellés que han marcat l’aprenentatge poètic, musical i, perquè no, vital, del cantautor de Torrent. Conversem amb Pau Alabajos en dies frenètics, just abans de la presentació del disc al Teatre Micalet de València.

Dins de la immensitat creativa de Vicent Andrés Estellés, què ha motivat aquesta tria de poemes?

Són dotze poemes que d’una manera o d’una altra m’han marcat en la meua trajectòria artística. És a dir, són poemes que des de ben jove he anat llegint i m’han influït en la forma d’escriure i que pense que tenen una força poètica molt gran. Evidentment se n’han quedat fora molts i alguns dels que he triat ja havien estat enregistrats per altra gent com “Coral Comput” per Ovidi Montllor, “Els amants”, recitat per Ovidi o cantat per Bertomeu… al remat el que volíem era fer la nostra lectura pròpia i sobretot fer un disc conceptual, que poguera ser un espectable en el qual hi haguera molt de diàleg entre poesia i música. Per això és el meu Estellés íntim, o el que més m’ha tocat el cor.

Parlem del procés de gravació. T’has envoltat d’alguns dels teus músics de confiança, també de nous, però els teus seguidors notaran la signatura en la producció de Santos&Fluren.

Ha sigut un treball en el qual hem posat molt poquetes mans. Jo he portat a l’estudi les cançons amb la guitarra, enregistrades amb la gravadora i les hem treballat des de zero, des de l’esquelet que li hem lliurat als productors artístics, Santos i Fluren. Tots dos treballen com un tàndem. Santos se n’ocupa més bé de l’estructura de la cançó i de la part més rítmica i Fluren té un poquet més de fantasia, d’arranjaments, és qui posa els pianos i les guitarres. Després he comptat amb Laura Navarro, com sempre, al violí i en alguns arranjaments de corda, dels més bonics del disc. També Adriana Sena, que ha tocat el violoncel i que ja havia col·laborat en altres treballs i que s’ha afegit a la formació de directes. Hem comptat amb La Lira Ampostina, que és una banda simfònica d’Amposta. Ha tocat el tema “Coral Comput” per al qual el músic de Tarragona Roger Conesa va fer un arranjament preciós, que li donava un poquet eixe aire de música popular. Com que Estellés parlava molt sobre la terra i les tradicions hem buscat lligar-ho amb eixa sonoritat.

“Volíem musicar un Estellés més actual, vigent i avantguardista, per això hem comptat amb la producció de Santos&Fluren (Izal, Love of Lesvian, Sidonie…)”

Pau Alabajos presenta enguany el disc estellesià "Ciutat a cau d'orella"

En el panorama musical valencià vivim un moment de saturació estellesiana? O el que cal és buscar noves musicacions?

No crec que n’hi haja saturació de cançons. Estellés era tan prolífc que hi ha moltíssima literatura seua que encara no s’ha treballat, que no s’ha musicat, que no s’ha convertit en cançó. A més a més, com era un poeta tan metòdic en la mètrica això fa que es puguen fer moltíssimes lectures i relectures d’Estellés. El que sí que és veritat, des del meu punt de vista, és que l’objectiu que teníem era portar Estellés al dia d’avui, fer-lo vigent i actual i per això el llenguatge que hem utilitzat s’allunya una miqueta del classicisme i intenta ubicar-se en sons més moderns, més actuals i avantguardistes. Per això vam comptar amb Santos i Fluren que venen d’un tipus de produccions més indies després de treballar amb Izal, Love of lesbian, Sidonie, Supersubmarina… en definitiva amb grups més urbans i més tenint en compte que aquest disc es diu “Ciutat a cau d’orella”.

“Són poemes escrits a la València de la dictadura, de la postguerra. En un ambient duríssim que comença a semblar-se a l’actual, després de la “llei mordassa” i de la pèrdua de drets civils”

Del nom del disc voldríem parlar. Per què “Ciutat a cau d’orella” i no, per exemple, l’Estellés lligat a l’Horta, als pobles?

Hem triat aquest títol perquè hi ha uns homenatges implícits a la ciutat de València, però també a qualsevol altra ciutat que puga haver viscut un amor com el del poema “Els amants”, per exemple. I a més a més perquè és el títol del primer llibre escrit en valencià per Vicent Andrés Estéllés, la qual cosa ens servia de punt d’inici i de tria simbòlica d’eixa decisió personal de començar a escriure en valencià en una època duríssima de repressió i de censura. Per què no hem escollit l’Horta? Els poemes que ell escriu en eixe temps, d’on hem triat els textos, és just quan Estellés és periodista en Las Provincias i està vivint la ciutat molt aprop. Ha abandonat el Burjassot de la seua joventut i se’n va al carrer Micer Mascó 17 a viure a València i a fer una crònica de la ciutat de la dictadura, de la postguerra, que és terrible però on intenta sempre trobar una mirada d’esperança. Estellés buscava la bellesa en un ambient que és molt dur i que s’assembla al que està passant ara, després de la “llei mordassa” amb alguns drets civils que estem perdent a la carrera. Per exemple amb el tema dels rapers que han sigut processats.

El disc (Fitxa)

“Ciutat a cau d’orella” ha estat enregistrat als estudis Blind Records de Barcelona i masteritzat als estudis Kadifornia Mastering, d’El Puerto de Santa María. Els poemes de Vicent Andrés Estellés musicats són “Crònica especial”, “Els amants”, “D’un any” (llibre de meravelles),  “Sonata d’Isabel” (Sonata d’Isabel), “També”, “Testament mural”, “Memòria tristíssima”, “Postal”, “Show”, “Saló”, “Coral romput” i “Cançó de bressol”. El treball es completa amb un acurat treball gràfic i conceptual en tots els camps de la comunicació (Disseny del disc Raquel Escrivà, Maquetació David Vila, Web Laia Marqués i Fotografia Xepo WS). Modestament, crec que “Ciutat a cau d’orella” alberga un tema que destaca i molt. En temps de cançons efímeres, teasers promocionals i píndoles musicals paga la pena escoltar els vora cinc minuts de “Sonata d’Isabel”. 

(Publicat a la Revista Saó de Març de 2018)

#6cordesi88tecles en Al ras d'À punt mèdia

Urbàlia Rurana

Aviat farà quatre mesos de la posada en marxa de la ràdio d'À punt Mèdia. 
Des del primer dia estic embarcat en el magazín Al ras, amb la bona gent que capitanegen Ernest Parra, Jèssica Crespo i Joan Tur.
Tots els dijous en #6cordesi88tecles convidem un grup de la música en valencià a l'estudi de Burjassot perquè presente les seues cançons en directe. L'experiència no pot ser més gratificant. I, a més a més, estem d'enhorabona perquè per les vesprades comptem amb el programa Territori Sonor, per on passa el milloret de l'escena musical valenciana de la mà d'Amàlia Garrigós. Per altra banda, entre setmana, també pose la veu per les vesprades en Caixa de ritmes (la selecció musical de la ràdio).
Ací us deixe una selecció fotogràfica de tots els grups i solistes que ens han acompanyat fins ara en #6cordesi88tecles d'Al ras.
Evidentement no estan tots i en vindran molts més. Recordeu que teniu totes les entrevistes en el web d'À punt mèdia i que podeu escoltar en directe la secció tots els dijous a partir de les 12, després de l'informatiu.
I si teniu un disc per mostrar al món no dubteu i contacteu amb nosaltres.

Us esperem, ens escoltem.

Amb Pau Alabajos i Josep Rodríguez (redactor d'Al ras)

Recepció de Tardor

Mireia Vives i Borja Penalba en l'actuació

Arrop i tallaetes

Smoking Souls

Amb Elies Monxolí i Jèssica Crespo

Abraham Rivas

Amb GEM

Vadebo

Miquel Pérez i Maria Jesús Moreno

Amb el company Ernest Parra (Al ras)

Bertomeu amb Joan Tur (Al ras)

Nuc a l'entrada d'A punt mèdia

Jonatan Penalba entre Pere Rodenas i Hèctor Peropadre

Vicent Torrent en el programa fet a l'Ajuntament de València

Inèrcia

En la redacció amb el fotògraf Xepo WS