Navegant sobre les emocions

Carles Pastor en una imatge en concert de Xepo WS

(Publicat. Revista Saó 2018)

“Als peus de la llàgrima, vam marxar molt lluny / volíem viure amb les mans plenes de desitjos breus / no teníem pressa, jo et mirava les cames a la mar”. Així arranca un dels dos discos que hem triat per al present article.

 “Andròmina”, de Carles Pastor,no és precisament un estri vell. És més bé un bagul de sentiments compassat per una poesia neta i directa. Preguntes i reflexions fetes cançons davant d’un neguit que sembla empresonar el protagonista real o imaginari de cada composició.

“Andròmina” (la Casa Calba) atresora el talent d’aquest músic afincat a la Safor però no s’entendria el resultat sense la mà de Tony Garcia i de Josep Pérez (Ona nua) en la producció i instruments. Perquè el disc ens transporta als millors treballs que s’han concebut al cor de la Ribera, lloc d’expressió artística d’Ona Nua, però també de grans referents com és el cas d’Òscar Briz, qui aporta guitarra i veu en “Fràgil” (de fet “l’Estiu” de Briz és un treball que el propi Pastor reivindica). També la incorporació a la banda d’Abraham Rivas és un valor segur al piano i els teclats. De temes en trobem un grapat per destacar. Potser em quedaria amb el tall dos, un dels hitsdel disc amb les potents guitarres d’Ivan Espí. “T’acarone” és una lluita entre allò que vols i no pots o deus retindre. “Però no tinc més que donar-te, /sóc un rodamón desordenat / no és recomanable que tornes, / no t’enganxes, fes-me cas”.

Després trobem cançons potser més diverses estilísticament respecte a l’inici del disc, però sempre amb el rerefons amarg o amb dosis d’humor o ironia. En eixe camp tenim “El blues de l’Hotel París”, amb el relat poètic d’Estellés, la descriptiva “Liverpool” i la country rock “Vaig fent camí” (original de Lucinda Williams, “Concrete and Barbed Wire”). Perquè al remat, tot i el garbell d’Ona Nua Produccions, Carles Pastor s’hi troba molt a gust amb la música americana (què bonica “Teatres” amb els arranjaments de violins de Jordi Silvestre). El disc s’acaba amb l’amagada “Agárrate a mí María”, de Los Secretos i cantada per Sílvia Pérez Miret (de nou els problemes i l’amargor en escena). 

“Andròmina és la segona part d’una trilogia final, un tancament d’esquemes mentals i musicals. Potser en aquest cas volia un disc més amable”, explica Carles Pastor. “Les cançons són imatges, o pensaments furtius. És un món personal però també imaginari, amb un present, passat i futur. Potser que Andròmina siga el present encara que tracte de distorsionar les històries senzilles amb elements de l’entorn, intentant no maltractar allò que ix de dins. No és un procés constant, més bé són dèries puntuals”, conclou el cantautor. 

Si no coneixeu Carles Pastor, ara teniu una oportunitat per estrenar-se amb “Andròmina” i, després, amb els quatre discos anteriors. 

Yeray Calvo, veu de Novembre Elèctric, en la presentació a València de "Quart Minvant". Xepo WS

L’altra aposta emotiva d’aquest mes és el nou disc de Novembre Elèctric, eixa formació assentada a Madrid per la tenacitat del periodista i músic valencià Yeray Calvo. Com en el disc abans comentat, “Quart Minvant” (Primavera d’Hivern) s’ha pogut editar gràcies al micromecenatge i, possiblement, siga un dels millors discos de pop en valencià d’enguany. No sempre és fàcil trobar un cedé tan equilibrat com el que ha signat Pachi García a la producció (Alisrecord). La clau està en les estructures de la majoria de les cançons: escalades musicals amb incorporació d’instruments, i noves pujades d’intensitat.  A més, eixes explosions de sentiments, s’adoben amb textos d’amor, d’estima, de finals sense remei, de trencaments. El disc és per assaborir amb el llibret davant (si has aconseguit l’edició especial de “Quart Minvant” encara tindràs més entreteniment). Al remat, són deu cançons per dibuixar una constel·lació d’històries en les quals els camins de les relacions, les complicitats i els vincles no són gens fàcils. Material per adolescents? No, per a tots els públics. I només cal vore en concert Novembre Elèctric per certificar el projecte del qual formen part, al marge de Calvo, Rodrigo Domínguez, Sergio León, Bert Posada i Adrián Díaz. Cal seguir també la part audiovisual (com apuntem, el món de la comunicació és l’altra vida de Yeray Calvo). Els vídeos no desentonen en eixe context melangiós, de postal millenial, de super 8. Com a anècdota, el propi Calvo explica que “Polaroids”, el tema que tanca el disc, anava a caure de la tria. El productor no el va defensar com sí que ho va fer la banda. Al remat, la cançó s’ha convertit en un petit curtmetratge dedicat a l’amor fidel, aquell que es veu esquinçat per una malaltia que deixa a una de les parts fora del món dels sentiments, de la raó. El treball el signa Àlex Blat (Àlex Martínez, cantant de Tardor). De “Quart minvant” t’agradaran “Abismes”, “Les conseqüències”, “Beneïda innocència”, “Aquells xiquets” o “L’esquerda”. Pop de teclats, de veus dolces i guitarres que converteixen l’escolta en un àlbum de records aliens o qui sap si més personal del que ens pensem.