L'Estellés més íntim de Pau Alabajos

Pau Alabajos per Xepo WS

Alabajos continua amb la seua producció musical ferma i sincera. Un esforç constant que l’ha situat entre els grans de la Cançó actual, amb tot un seguit de discos que ens ajuden a entendre la música valenciana dels darrers quinze anys i bona part del que li ha passat al nostre país durant eixe temps. Ara torna a la palestra amb el disc “Ciutat a cau d’orella” (Bureo Músiques). Dotze poemes d’Estellés que han marcat l’aprenentatge poètic, musical i, perquè no, vital, del cantautor de Torrent. Conversem amb Pau Alabajos en dies frenètics, just abans de la presentació del disc al Teatre Micalet de València.

Dins de la immensitat creativa de Vicent Andrés Estellés, què ha motivat aquesta tria de poemes?

Són dotze poemes que d’una manera o d’una altra m’han marcat en la meua trajectòria artística. És a dir, són poemes que des de ben jove he anat llegint i m’han influït en la forma d’escriure i que pense que tenen una força poètica molt gran. Evidentment se n’han quedat fora molts i alguns dels que he triat ja havien estat enregistrats per altra gent com “Coral Comput” per Ovidi Montllor, “Els amants”, recitat per Ovidi o cantat per Bertomeu… al remat el que volíem era fer la nostra lectura pròpia i sobretot fer un disc conceptual, que poguera ser un espectable en el qual hi haguera molt de diàleg entre poesia i música. Per això és el meu Estellés íntim, o el que més m’ha tocat el cor.

Parlem del procés de gravació. T’has envoltat d’alguns dels teus músics de confiança, també de nous, però els teus seguidors notaran la signatura en la producció de Santos&Fluren.

Ha sigut un treball en el qual hem posat molt poquetes mans. Jo he portat a l’estudi les cançons amb la guitarra, enregistrades amb la gravadora i les hem treballat des de zero, des de l’esquelet que li hem lliurat als productors artístics, Santos i Fluren. Tots dos treballen com un tàndem. Santos se n’ocupa més bé de l’estructura de la cançó i de la part més rítmica i Fluren té un poquet més de fantasia, d’arranjaments, és qui posa els pianos i les guitarres. Després he comptat amb Laura Navarro, com sempre, al violí i en alguns arranjaments de corda, dels més bonics del disc. També Adriana Sena, que ha tocat el violoncel i que ja havia col·laborat en altres treballs i que s’ha afegit a la formació de directes. Hem comptat amb La Lira Ampostina, que és una banda simfònica d’Amposta. Ha tocat el tema “Coral Comput” per al qual el músic de Tarragona Roger Conesa va fer un arranjament preciós, que li donava un poquet eixe aire de música popular. Com que Estellés parlava molt sobre la terra i les tradicions hem buscat lligar-ho amb eixa sonoritat.

“Volíem musicar un Estellés més actual, vigent i avantguardista, per això hem comptat amb la producció de Santos&Fluren (Izal, Love of Lesvian, Sidonie…)”

Pau Alabajos presenta enguany el disc estellesià "Ciutat a cau d'orella"

En el panorama musical valencià vivim un moment de saturació estellesiana? O el que cal és buscar noves musicacions?

No crec que n’hi haja saturació de cançons. Estellés era tan prolífc que hi ha moltíssima literatura seua que encara no s’ha treballat, que no s’ha musicat, que no s’ha convertit en cançó. A més a més, com era un poeta tan metòdic en la mètrica això fa que es puguen fer moltíssimes lectures i relectures d’Estellés. El que sí que és veritat, des del meu punt de vista, és que l’objectiu que teníem era portar Estellés al dia d’avui, fer-lo vigent i actual i per això el llenguatge que hem utilitzat s’allunya una miqueta del classicisme i intenta ubicar-se en sons més moderns, més actuals i avantguardistes. Per això vam comptar amb Santos i Fluren que venen d’un tipus de produccions més indies després de treballar amb Izal, Love of lesbian, Sidonie, Supersubmarina… en definitiva amb grups més urbans i més tenint en compte que aquest disc es diu “Ciutat a cau d’orella”.

“Són poemes escrits a la València de la dictadura, de la postguerra. En un ambient duríssim que comença a semblar-se a l’actual, després de la “llei mordassa” i de la pèrdua de drets civils”

Del nom del disc voldríem parlar. Per què “Ciutat a cau d’orella” i no, per exemple, l’Estellés lligat a l’Horta, als pobles?

Hem triat aquest títol perquè hi ha uns homenatges implícits a la ciutat de València, però també a qualsevol altra ciutat que puga haver viscut un amor com el del poema “Els amants”, per exemple. I a més a més perquè és el títol del primer llibre escrit en valencià per Vicent Andrés Estéllés, la qual cosa ens servia de punt d’inici i de tria simbòlica d’eixa decisió personal de començar a escriure en valencià en una època duríssima de repressió i de censura. Per què no hem escollit l’Horta? Els poemes que ell escriu en eixe temps, d’on hem triat els textos, és just quan Estellés és periodista en Las Provincias i està vivint la ciutat molt aprop. Ha abandonat el Burjassot de la seua joventut i se’n va al carrer Micer Mascó 17 a viure a València i a fer una crònica de la ciutat de la dictadura, de la postguerra, que és terrible però on intenta sempre trobar una mirada d’esperança. Estellés buscava la bellesa en un ambient que és molt dur i que s’assembla al que està passant ara, després de la “llei mordassa” amb alguns drets civils que estem perdent a la carrera. Per exemple amb el tema dels rapers que han sigut processats.

El disc (Fitxa)

“Ciutat a cau d’orella” ha estat enregistrat als estudis Blind Records de Barcelona i masteritzat als estudis Kadifornia Mastering, d’El Puerto de Santa María. Els poemes de Vicent Andrés Estellés musicats són “Crònica especial”, “Els amants”, “D’un any” (llibre de meravelles),  “Sonata d’Isabel” (Sonata d’Isabel), “També”, “Testament mural”, “Memòria tristíssima”, “Postal”, “Show”, “Saló”, “Coral romput” i “Cançó de bressol”. El treball es completa amb un acurat treball gràfic i conceptual en tots els camps de la comunicació (Disseny del disc Raquel Escrivà, Maquetació David Vila, Web Laia Marqués i Fotografia Xepo WS). Modestament, crec que “Ciutat a cau d’orella” alberga un tema que destaca i molt. En temps de cançons efímeres, teasers promocionals i píndoles musicals paga la pena escoltar els vora cinc minuts de “Sonata d’Isabel”. 

(Publicat a la Revista Saó de Març de 2018)