“ÉSSER VIU”. Gent del Desert

Hi ha formacions que deambulen discretament pel panorama musical valencià al mateix temps que ens deixen notables treballs. Històries que saben envellir, com si buscaren la fermentació en caves, per fer-nos entendre amb un nou tast que les melodies i narracions cantades han estat concebudes per a mantindre’s eternes. I això té mèrit.

Ho he sentit escoltant algunes de les cançons del disc en directe “Ésser viu” de Gent del Desert (Comboi Records). Un disc recopilatori de tot el que han fet i volen mostrar els músics d’aquest grup liderat per Jesús Barranco. Folk rock obert a tot, però amb continguts etnològics que ens ajuden a entendre la història del nostre país. País de roders, d’oficis tradicionals, de fonts, rius i muntanyes, de llegendes i de poetes. La Vall d’Albaida amagada.

Retrobar-se amb “Toni Pep” en directe és recordar una de les millors lletres que s’han escrit en els darrers anys: La vida d’un cadirer valencià, el pas per la indústria del moble i el seu zenit. Barranco escriu bé, i es nota el seu punt pedagògic (és profe de secundària).

Saber-ne dels avatars del bandoler “Cameta” o del relat tradicional de “La Senda dels cinc germans” (en un 1), amb la mort de cinc joves llauradors infectats d’aigua enverinada per una “cuca papera”, és com endinsar-se en un llibre de rondalles, ple de detalls, explicatiu. Perquè aquestes lletres tenen un treball d’investigació i documentació darrere. Tenen vida. En el cas de l’insecte que deixa malalts de mort aquells cinc donzells Jesús Barranco consultà l’insigne Martí Domínguez (doctor en Biologia) per conèixer sobre quin animalot cantaven. I es tractava del Meloe proscarabeus, un escarabat llarg amb retxes roges que realment produeix substàncies tòxiques.

Arribats a aquest punt “Ésser viu” ens mostra l’interés del grup d’Ontinyent per la Cançó i la poesia. Remarcable la versió que feren i han tornat a gravar  de “Montserrat”, d’Ovidi Montllor. I les musicacions de poetes coneguts, amics i estimats per Barranco, com ara Sergi Torró, Manel Alonso o Sergi Gómez…

Però el disc ens mostra també l’interés per la música d’arrel anglosaxona amb unes adaptacions de textos al valencià de conegudes peces de Bob Dylan, Mark Knopfler o Eric Bogle. Una bona forma d’apropar els clàssics de la música contemporània en la nostra llengua. El fácil, potser, hauria estat cantar en anglès, però el treball de traducció i interpretació és un valor afegit a les inquietuds de Gent del Desert.

El disc en directe s’enregistrà al cinema del Centre d’Interpretació Turística de la Serra de Mariola, a Bocairent, just quan el grup complia deu anys. Una dècada en la qual ens han deixat sis discos i aquest resum que ara presenten. “Veig Ontinyent” diu el darrer tall, amb text de David Mira. Ontinyent, paga la pena escoltar-se’l. I la Vall d’Albaida sencera. Desert florit.

L’estiu de ZOO i el destí d’Aspencat

Per altra banda, com a epíleg primaveral, volia recordar que Zoo ja estan de tornada amb “Raval” (Propaganda pel fet). Un disc d’imminent aparició que ha tornat a posar els Panxo, Arnau i companyia en la llista dels grups preferits de la música en català. Ja han exhaurit totes les entrades per a la presentació a la Sala Apolo de Barcelona, quan en el moment d’escriure aquestes ratlles encara falta un mes llarg per a l’actuació (26 d’abril). El 20 d’abril s’estrenaran a Repvblicca (Mislata).

Aspencat, l’altre grup valencià de masses, continua tocant amb consistència quan ja fa dos anys del seu exitòs “Tot és ara” (Halley Records). Darrerament, els concerts els concentren també a diferents ciutats de l’Estat. Han estat per Madrid, la Manxa, Cantàbria… obrint mercat, vaja. El que és preocupant per als seus fans és que han anunciat una aturada indefinida per a l’any vinent. Si finalment pleguen, seria bo que tragueren material nou o de comiat. Possiblement la gent en vol més.

(Publicat a la Revista Saó d'Abril de 2017)