Arriscar per a guanyar

La banda de Pego en una imatge promocional obra de Xepo WS

El nou disc dels Smoking Souls “Cendra i or” torna a situar el grup de Pego en el centre d’atenció de la música feta al sud del Sénia. Noves sonoritats i la mateixa contundència. Decidits a petar-ho tot.

La música valenciana viu aquests mesos l’eixida al carrer dels discos d’alguns dels grups que més públic tenen, si agafem com a patró la quantitat de concerts que realitzen al llarg de l’any. Smoking Souls ha arribat al tercer disc en una situació que ja desitjarien moltes bandes del nostre país. Des que publicaren “Nòmades” (2015) pràcticament no han deixat de tocar cada cap de setmana en una gira amb un nom ben explícit “Tour Salvatge”.

Com ja hem escrit, tradicionalment el tercer disc es pren, en termes comercials, com el treball de la veritat, el de l’esclat definitiu, el sempre amanit terme del punt d’inflexió per saber si “la cosa” es dispara professionalment, es desinfla i si es queda en divertiment o proposta cultural que no dóna per pagar el lloguer del pis i menjar cada dia.

De números no sabem com aniran els pegolins Smoking Souls però és indiscutible que la publicació d’aquest “Cendra i Or” (Propaganda pel fet) es produeix en plena eufòria dels seguidors i del grup. Però, el més important, com són les noves cançons?

El disc manté, a grans trets, les constants musicals anteriors. Si ha funcionat i és el que li ve de gust al grup, per què no repetir-se? Però no és el cas exactament. El rock (contundent i en ocasions linial) dels Smoking potser podria cansar al públic a mitjà termini. Per això eixamplar possibilitats i estructures en les composicions és un clar encert. Hi ha temes més delicats que semblen obrir l’aixeta estilística sense allunyar-se del fil embastit per la força de les guitarres i la pegada rítmica. “Cançó de la son” en seria un dels exemples, amb fragments en eusquera interpretats per Gorka Urbizu de Berri Txarrak, un grup que sempre ha estat present en la música de la formació de la Marina. Destacable el tall final “Guarda’m l’aire”. El tema que volien fer els membres del grup, com confessaren, “durara el que durara”. Cinc minuts i mig en diferents seqüències, per a gaudir plenament, amb lletra emotiva i cors preparats per fer cantar el públic. Els riffs de “Vida” (amb un vídeo promocional de nivell, amb el segell de Tresdeu) i la fantàstica “Lluna”, amb una tornada de pes que reclama estima en un moment de deriva, són alguns motius per escoltar “Cendra i Or”. Impecable la producció (un altra vegada ho has fet Mark Dasousa) ben farcida de tot. El grup així ho volia. Igual caldria mirar-se la repetició dels “eoos” “ooos” i “oees” de tota mena que apareixen en els cors de moltes cançons.

Les lletres tornen a situar-los en el context vital i històric de la joventut. De fet argumenten que “Cendra i or” és la imatge poètica de l’au fènix, que resorgeix daurada després de morta. “La immortalitat de les idees, l’estat permanent del canvi, fer front als obstacles...” .  El segon senzill “Murs” ens parla de la incomunicació de la gent en una era tecnològica en la qual les eines de contacte ens allunyen físicament contraposant-se al que abans eren les relacions humanes reals.

El disc és optimista, per omplir pulmons i ànima d’aire, assegut a l’arena de la platja, al penya-segat, a l’escull, al cim de la muntanya o llançant pedres al riu. Tot té remei en aquesta vida. Just és acabar aquestes ratlles amb els versos d’”Eterna força”.

“Si m’ofegue seràs l’aigua

que s’endinsa dins de mi.

Si em disparen seràs el moment

just abans de morir.

Seràs la llei més justa,

l’eterna força,

seràs la meva llar!

Si em fan fora de les cases,

tu seràs el meu abric!

Si em fan presoner per no callar,

seràs la llibertat!

Seràs l’exèrcit que farà

cremar la soledat,

Seràs la meva llar!

.