La lletra perfecta

Portada del disc d'Ona Nua, lletres originals i treballades

De ben menut ja m’apassionaven les cançons de rock i pop. Recorde com, amb catorze anys, les influències eren les que em proporcionaven el meu germà major i els companys d’escola. Les xiques de la meua classe traduïen les lletres de Michael Jackson i les posaven en llibretes monogràfiques, amb dibuixos, colors i cors. Amb aquelles traduccions i la manca d’atenció que tenia jo, poc vaig entendre de «Billie Jean» (1982), per exemple. Una cançó que va reflectir el moviment de les groupies, eixes joves fans disposades a tindre sexe amb els artistes després dels concerts.

«Billie Jean» fou un tema aclamat per la crítica. Estigué setanta-sis setmanes liderant les llistes d’èxits dels Estats Units, i si en repassem la lletra potser no era –líricament– un text com per a tirar coets. En canvi, el contingut era bo, sobretot si el contextualitzem en l’època i el posem en boca d’una estrella de la música. Era una novetat que Michael Jackson cantara una història (possiblement vinculada a la seua biografia) sobre una dona que deia que tenia un fill amb el protagonista, i més encara si es lligava amb la vida que portaven els artistes i les bogeries que arribaven a fer els i les fans per passar una estona a soles amb els seus ídols.

Sovint ens qüestionem –els qui escrivim i opinem sobre la música en valencià– què fa que la lletra d’una cançó siga especial, que ens toque la fibra i que siga capaç d’aconseguir l’excel·lència quan casa a la perfecció amb música i interpretació. Els experiments, els porte al cotxe però també els he duts a classe. Alumnes que responen amb emoció a les lletres de Tardor o que els costa barbaritats entendre els versos d’Ona Nua. De tot hi ha. (Els qui vam aprendre literatura escoltant els versos de March amb Raimon ho vam tindre més difícil…).

Però, per què «Al País de l’Olivera», d’Obrint Pas, és una gran lletra? O quines raons portaren els membres del jurat dels Premis Ovidi a premiar la surrealista i poètica cançó d’amor «Les amants» d’Arthur Caravan? No és fàcil trobar grans continguts en les cançons. L’originalitat no sempre té el premi del públic, i crec que als grups els agrada més tocar que no compondre. Millor dit, pensen abans en el directe, en si funcionarà la seua música en concert, que en la creativitat.

I hem de dir que es poden fer les dues coses. Es pot ser una banda reivindicativa, skatalítica i festera i escriure textos digníssims alhora. Heu escoltat «Al poble de les rondalles» de Pellikana? Ho han aconseguit. Una cançó d’amor de les més boniques que s’han escrit en els darrers anys, alegre i amb Castalla com a context vital. És allò que espera el seu públic, reivindiquen el sentiment de pertinença, també l’escriptor Enric Valor, i parlen d’estima amb la fórmula del mestissatge musical.

Més grups actuals, o que travessen un moment dolç. A qui no li ha agradat «Quan caminàvem» d’Aspencat? Un repàs tendre, combatiu i melangiós sobre tot allò que fa de València una gran ciutat d’acollida per als estudiants vinguts de comarques. Perquè està clar que cantar versos d’Estellés és plaent, però també és fonamental aprendre l’ofici de poeta.

Ens endinsem en el que expliquen els versos. Potser «Els fills de la nit», un dels temes més reeixits dels Smoking Souls, diu molt de les generacions de pares i mares que visqueren la por, per exemple, de la dictadura, del pecat, de l’Església, del què diran al poble, sobre si tenim aquest o altre comportament… Una bona idea per a portar a una cançó, no?

Parlem, doncs, d’escriure bé, de tindre un lèxic acurat, vocabulari extens i de saber usar els mots segons en quin moment. Però el més important, almenys crec que per a la gent que consumeix molta música, és el relat: allò que es vol explicar directament o mitjançant metàfores i símils. Després ens seduirà la música, si la cançó no té tornada, o si en té una, o fins i tot dues de ben diferenciades. Cal llegir molt i no pensar en el què diran els crítics o el públic. Escriure i crear amb imaginació, expandir les idees i gaudir de l’acte de la concepció textual.

Travessem moments en què la immediatesa guanya a l’art de meditar allò que es vol transmetre. També en la música. Potser ha arribat el moment de frenar. D’aturar-se i pensar què expliquem. L’hora del desendoll. És una bona opció.

«Foscos boscos de gent,/ cossos cegos d’amor./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Benefactors virtuals,/ complaença fugaç./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Dogma de la imatge,/ esclaus de la idea./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?»

Publicat a la Revista Saó de febrer de 2017.