Qui fa negoci en la música

Xavi Sarrià i el Cor de la Fera. Xepo WS

(Publicat. Revista Saó 2018)

Porte uns mesos raonant amb músics, promotors de concerts i activistes de la cultura musical en valencià sobre les dificultats de professionalitzar el sector amb sous dignes per als artistes. Acabades les converses, no sé ben bé quina és la resposta idònia o quines les millors solucions. Ens trobem davant de molts i variats casos i cada part de l’engranatge musical té una perspectiva diferent del negoci.

Pel que fa a les empreses de managementla cosa se simplifica bastant. La seua tasca és “col·locar” els seus artistes –o d’altres aliens– en els cartells dels grans festivals, teatres i escenaris. Uns esdeveniments fonamentalment sufragats per les institucions públiques (ajuntaments, generalitats i diputacions) que han d’aportar a la societat una programació digna i, com sempre, amb el màxim ressò pel que fa al públic i l’impacte mediàtic. Si les partides pressupostàries de Festes i Cultura d’eixes administracions són sucoses tots n’eixiran beneficiats.

Però tothom en trau profit? Els cantautors i grups tenen moltes més dificultats per guanyar-se la vida. La fiscalització a la qual estan sotmesos no ajuda gens ni mica a un dels pilars de qualsevol societat democràtica moderna: la cultura. Fer-se treballador autònom per facturar a l’any uns pocs concerts és ruïnós i no fer-ho és un risc que suporten a títol individual baixistes, cantants, bateristes, dolçainers, pianistes, guitarristes... i músics de tota mena i condició. En tot aquest procés és llavors quan els artistes comencen a fer l’anguila per a cobrar sense perdre diners. Els grups es constitueixen en associacions culturals sense ànim de lucre, busquen societats “amigues” que facturen a canvi d’un percentatge o miren la manera de cobrar en negre. És així i tots ho sabem.

Després, arriba el problema de convertir les administracions públiques en un monocultiu. Les empreses de management, les promotores, les productores de so i de muntatge d’escenaris han de fer bé el càlcul per no fer fallida. Com en qualsevol sector econòmic pateixen, i molt, els retards en els pagaments (a 30, 40 o 60 dies i tu pagant treballadors, llum, aigua, telèfon, lloguer d’oficina...). Uns retards que al remat castiguen també els mateixos grups o solistes, que sempre estan al final de la cadena quan han sigut els primers en pagar el desplaçament a un poble, el lloguer d’una furgoneta i les despeses del sopar i de l’hotel.

Enhorabona si eres un artista d’èxit

La tan amanida frase de construir una societat més justa de baix cap a dalt està lluny de fer-se realitat en el món de la música. Els de baix, els músics, difícilment eixiran de l’amateurisme si les condicions no canvien. Però volem ser positius. Posem en Saó un exemple clar que ens aproxime a la situació anhelada. Imaginem un grup valencià de cinc components que triomfa i cobra 5.000 euros per actuació sense producció de so (en tenim alguns que es mouen i s’han mogut en eixes xifres). Si la seua companyia per cada concert contractat li cobra un 10% de comissió (500 euros), cada membre del grup té unes despeses per bolo de 100 euros per dinar, sopar i dormir (500 euros), el lloguer i el gasoil de la furgoneta li costa 150euros i ha de pagar un conductor-pipa, un tècnic de so i un tècnic de llums amb les seues dietes (uns 600 euros), al remat per cada concert el grup cobra nets 3.250 euros, és a dir, 650 euros per músic. Ara, posem per cas que actuen a l’any 48 vegades. Una xifra espectacular, amb una mitjana d’un concert totes les setmanes de l’exercici (molts ja ho voldrien). Doncs en aquesta situació immillorable, cada músic –d’eixa banda que arrasa en els escenaris i que no baixa mai el preu per actuació– rep a l’any un sou brut d’uns 31.200 euros. Un jornal de 2.600 euros al mes, que descomptades les retencions i els pagaments per estar donats d’alta en el règim d’autònoms es quedarien en uns 2.300 euros nets al mes. Sempre en el millor any de la gira d’un grup i havent tocat sostre. Altra cosa és que eixe ritme de concerts es puga aguantar i que la vida del grup s’allargue el màxim en el temps. Amb eixe sostre del qual parlem pocs grups aguantaran més de 4 o 5 anys. Retallar despeses serà l’objectiu següent: músics acompanyants més barats, hotels més assequibles, menús de carretera i equip tècnic més econòmic.

Si eres un grup que comença

Ens hem centrat en les actuacions en directe, que malauradament s’han convertit en l’única font d’ingressos fixa dels artistes. Amb l’era digital i el rebuig majoritari a l’SGAE –pel gros dels grups de la música en valencià– pocs guanyen royaltiespels drets d’autor. Un aspecte que ara es pot corregir amb el funcionament d’À Punt Mèdia, una fita importantíssima perquè per fi la música en valencià s’escolta i es veu, amb tot el que comporta i comportarà mentre no hi haja un canvi polític en l’ens públic de comunicació.

Però què passa amb els grups que comencen, els que encara no són contractats per omplir places de poble i camps de futbol? Doncs fan el que bonament poden. Com hem comentat abans, pateixen els entrebancs per facturar als ajuntaments i la resta d’entitats.

Fa un parell de dècades, anar a tocar a les sales de concerts de les principals ciutats del País Valencià era una alternativa. Et pagaven un mínim, s’acordava anar a mitges en la recaptació d’entrades, o es buscava un acord que beneficiara el pub o auditori i també el grup. Ara, la cosa és més complicada. Es tanquen més espais de música en directe que se n’obrin i els grups paguen per actuar. Sí, és així, pagues per actuar. A la sala de concerts li ix més a compte punxar música i fer caixa de les barres que invertir en un grup que igual no aporta públic. Arribats a aquest punt, els concerts de les bandes més novençanes es programen prompte i en dies poc atractius. Vull entendre que s’està treballant al respecte des de totes les parts implicades. Si es vol apostar per la cultura musical de base, cal que tots els actors s’assenten per buscar alternatives i traçar un pla que revertisca la situació actual. És necessari, si més no, fer una anàlisi completa que arribe més enllà d’aquestes línies.

Joe Pask. Rock terapèutic

La formació de Joe Pask al complet

(Publicat. Revista Saó 2018)

Durant l’escolta dels discos dels premis Ovidi Montllor de 2016, ens va sorprendre la irrupció de Joe Pask. Des de les comarques centrals ens arribaven retalls musicals d’un jove dilanià d’Alcoi que havia deixat l’anglès de les seues primeres cançons, per concebre peces de rock americà en valencià. Josué Miró feia acte de presència en aquells guardons i s’embutxacava el premi al millor vídeo per “Blau”, del disc “A la deriva”. El projecte de Joe Pask es capbussava amb solvència dins de l’escena valenciana.

Ara arriba “Salt”, un treball editat gràcies al micromecenatge, que ja ha tingut bona acollida a les ràdios i a les xarxes socials. Onze talls produïts per Blai Antoni Vañó, productor i músic de capçalera de l’àrea alcoiana, lligat a noms com Els Jóvens, Andreu Valor, Arthur Caravan o We Are Not Brothers, entre d’altres.  Benvingudes les melodies guitarreres farcides de versos i relats vitals. Cançons que desprenen un so sincer emmarcat en el gèrene de les americanes, que per les nostres contrades ha popularitzat Miquel Àngel Landete “Senior”. En aquest sentit, sorprén la similitud en la forma de cantar del propi Joe Pask respecte a Senior. Dos artistes que s’han unit en aquest “Salt” per interpretar el mig temps neguitós “Noves companyies” i l’evolutiva “Camins oposats” (més de sis minuts per les sendes oníriques del desamor).

“Escric cançons també com a forma de fer teràpia”, ens comentà Joe Pask fa unes setmanes en Al ras, d’A punt mèdia. Li vam comprar la definició de rock terapèutic. Ja n’hem parlat ací: la música com a eina d’alliberament. “Salt” té motius per ser escoltat. En la línia escapista i trista destaquem “Sol d’hivern” i l’àcida “El final del nostre món”, amb tot un repàs a la política corrupta del PP: “Pareixia el final de Camps i Barberà / però per històries no van xafar el penal / jo ho veia per la tele i no podia entendre / com untant a fills de puta, mai no vas a perdre. / I em pegava cabotades i volia pensar... / que el final del nostre món està ahí, al caure.”.

En el disc ens és grat gaudir de la musicació del poema de Joan Salvat Papasseït “Dona’m la mà”. El mateix Joe Pask s’encarregava de dir a les xarxes que no coneixia el poeta avantguardista i que entrà a gravar el tema per al concurs Terra i cultura, que apadrina cada any Lluís Llach. Intensa és “Mort i fuga”, un crit amarg de comiat, i un dels meus temes preferits és “El fantasma del passat”, una cursa de guitarres buscant la llum després de l’amargor. 

Que quede clar que Joe Pask no és un home orquestra. És una banda al voltant de Josué Miró, amb Andreu Vidal (baix), Víctor Traves (bateria) i Blai Antoni Vañó (guitarres, cors i molt més). Rock per a viure’l en directe. Apunteu dates. La més sonada possiblement siga la del 8 de juny al Festival de les Arts de València. Abans, però, ja hauran presentat disc a Madrid i al Teatre Micalet del Cap i Casal.

Navegant sobre les emocions

Carles Pastor en una imatge en concert de Xepo WS

(Publicat. Revista Saó 2018)

“Als peus de la llàgrima, vam marxar molt lluny / volíem viure amb les mans plenes de desitjos breus / no teníem pressa, jo et mirava les cames a la mar”. Així arranca un dels dos discos que hem triat per al present article.

 “Andròmina”, de Carles Pastor,no és precisament un estri vell. És més bé un bagul de sentiments compassat per una poesia neta i directa. Preguntes i reflexions fetes cançons davant d’un neguit que sembla empresonar el protagonista real o imaginari de cada composició.

“Andròmina” (la Casa Calba) atresora el talent d’aquest músic afincat a la Safor però no s’entendria el resultat sense la mà de Tony Garcia i de Josep Pérez (Ona nua) en la producció i instruments. Perquè el disc ens transporta als millors treballs que s’han concebut al cor de la Ribera, lloc d’expressió artística d’Ona Nua, però també de grans referents com és el cas d’Òscar Briz, qui aporta guitarra i veu en “Fràgil” (de fet “l’Estiu” de Briz és un treball que el propi Pastor reivindica). També la incorporació a la banda d’Abraham Rivas és un valor segur al piano i els teclats. De temes en trobem un grapat per destacar. Potser em quedaria amb el tall dos, un dels hitsdel disc amb les potents guitarres d’Ivan Espí. “T’acarone” és una lluita entre allò que vols i no pots o deus retindre. “Però no tinc més que donar-te, /sóc un rodamón desordenat / no és recomanable que tornes, / no t’enganxes, fes-me cas”.

Després trobem cançons potser més diverses estilísticament respecte a l’inici del disc, però sempre amb el rerefons amarg o amb dosis d’humor o ironia. En eixe camp tenim “El blues de l’Hotel París”, amb el relat poètic d’Estellés, la descriptiva “Liverpool” i la country rock “Vaig fent camí” (original de Lucinda Williams, “Concrete and Barbed Wire”). Perquè al remat, tot i el garbell d’Ona Nua Produccions, Carles Pastor s’hi troba molt a gust amb la música americana (què bonica “Teatres” amb els arranjaments de violins de Jordi Silvestre). El disc s’acaba amb l’amagada “Agárrate a mí María”, de Los Secretos i cantada per Sílvia Pérez Miret (de nou els problemes i l’amargor en escena). 

“Andròmina és la segona part d’una trilogia final, un tancament d’esquemes mentals i musicals. Potser en aquest cas volia un disc més amable”, explica Carles Pastor. “Les cançons són imatges, o pensaments furtius. És un món personal però també imaginari, amb un present, passat i futur. Potser que Andròmina siga el present encara que tracte de distorsionar les històries senzilles amb elements de l’entorn, intentant no maltractar allò que ix de dins. No és un procés constant, més bé són dèries puntuals”, conclou el cantautor. 

Si no coneixeu Carles Pastor, ara teniu una oportunitat per estrenar-se amb “Andròmina” i, després, amb els quatre discos anteriors. 

Yeray Calvo, veu de Novembre Elèctric, en la presentació a València de "Quart Minvant". Xepo WS

L’altra aposta emotiva d’aquest mes és el nou disc de Novembre Elèctric, eixa formació assentada a Madrid per la tenacitat del periodista i músic valencià Yeray Calvo. Com en el disc abans comentat, “Quart Minvant” (Primavera d’Hivern) s’ha pogut editar gràcies al micromecenatge i, possiblement, siga un dels millors discos de pop en valencià d’enguany. No sempre és fàcil trobar un cedé tan equilibrat com el que ha signat Pachi García a la producció (Alisrecord). La clau està en les estructures de la majoria de les cançons: escalades musicals amb incorporació d’instruments, i noves pujades d’intensitat.  A més, eixes explosions de sentiments, s’adoben amb textos d’amor, d’estima, de finals sense remei, de trencaments. El disc és per assaborir amb el llibret davant (si has aconseguit l’edició especial de “Quart Minvant” encara tindràs més entreteniment). Al remat, són deu cançons per dibuixar una constel·lació d’històries en les quals els camins de les relacions, les complicitats i els vincles no són gens fàcils. Material per adolescents? No, per a tots els públics. I només cal vore en concert Novembre Elèctric per certificar el projecte del qual formen part, al marge de Calvo, Rodrigo Domínguez, Sergio León, Bert Posada i Adrián Díaz. Cal seguir també la part audiovisual (com apuntem, el món de la comunicació és l’altra vida de Yeray Calvo). Els vídeos no desentonen en eixe context melangiós, de postal millenial, de super 8. Com a anècdota, el propi Calvo explica que “Polaroids”, el tema que tanca el disc, anava a caure de la tria. El productor no el va defensar com sí que ho va fer la banda. Al remat, la cançó s’ha convertit en un petit curtmetratge dedicat a l’amor fidel, aquell que es veu esquinçat per una malaltia que deixa a una de les parts fora del món dels sentiments, de la raó. El treball el signa Àlex Blat (Àlex Martínez, cantant de Tardor). De “Quart minvant” t’agradaran “Abismes”, “Les conseqüències”, “Beneïda innocència”, “Aquells xiquets” o “L’esquerda”. Pop de teclats, de veus dolces i guitarres que converteixen l’escolta en un àlbum de records aliens o qui sap si més personal del que ens pensem.

La força de l'interior

INÈRCIA. La banda de Banyeres de Mariola amb nou disc: "Lluita". Foto Garay Green

Bandes com Auxili (Ontinyent) i Inèrcia (Banyeres de Mariola) es reivindiquen des de les comarques de muntanya del nostre país amb un discurs contundent, clar, solidari i optimista. Els primers presenten Tresors (Propaganda pel fet) i els segons Lluita (Autoeditat). Dos regals per escoltar aquesta primavera.

Podem celebrar-ho. Veus nítides en els versos que lluentegen dins del rock guitarrer d’Inèrcia i també tots els colors corals en les composicions d’aires jamaicans d’Auxili. Dos grups que han tornat enguany amb treballs nous i ganes de pujar graons, cadascú en el seu camp de batalla particular.

En el cas d’Auxili és evident que no pararan de tocar mentre ells així ho decidisquen. Aclamats pel públic, en els festivals més importants de dins i fora del país, es troben en un any decisiu per enfilar la seua carrera musical. Aquests apunts s’escriuen mentre preparen quatre concerts claus per a la seua gira: la presentació de llarg a la Sala Apolo de Barcelona, el concert al frontó del municipi navarrés de Lizarra, en el Viñarock de Villarrobledo i en la Sala Soundstage de Madrid. A partir d’ací, un estiu i una tardor de no parar. El rodatge ja el van realitzar a casa el 31 de març, en el multitudinari concert del Festival Diània (Ontinyent). 

El disc conté realment algunes de les joies més ballables i cantables per al 2018. “Hui la liem”, “Com Camot” (amb Panxo de Zoo), “No m’esperes” l’estiuenca i fresca “Converses de balcons” “ i potser el tema més bell del disc “T’escric” (amb Ander de Greeen Valley) consoliden “Tresors” com un cedé de referència per als amants del reggae.  

Però en el pack d’Auxili no entren només les seues cançons i un directe de nivell. Cal remarcar la proximitat dels seus membres al públic, la simpatia que desprenen i el bé que comuniquen amb gestos, paraules i naturalitat. I això és una benedicció per a qualsevol grup.

Entrevistats en el magazín Al Ras (d’À Punt Mèdia) foren sincers en tot el que envolta l’escena musical i el seu paper com a grup. Així, van criticar l’ajuntament del seu municipi, Ontinyent, per no recolzar la música en valencià. De fet, “Tresors” és una barreja de cançons d’amor i de denúncia. En aquest segon camp trobem temes que reflecteixen el Procés a Catalunya (“No m’esperes”), el paper de les festes més “sexistes, “privades i feixistes” als pobles (“Hui la liem”) i la corrupció política amb aquella gravació d’Alfonso Rus (mil, dos mil, tres mil, quatre mil...) per contextualitzar el “qui la fa la paga”en “Com Camot” (frase feta que recorda el bandoler de Xàtiva Camot, que acabà mort i esquarterat pels seus propis companys). 

AUXILI (Ontinyent) no para de tocar de dalt a baix del país. Foto Xepo WS

I ara toca Inèrcia. I toca prestar-li atenció perquè és una de les bandes més coherents i fermes dels darrers anys. So guitarrer compacte i ara, amb “Lluita”, amb una delicada i excelsa producció a càrrec de Kaki Arkarazo dels històrics Garate Studios del País Basc. “Vam barallar diverses opcions i vam pensar que la millor era anar a casa de Kaki Arkarazo. Ens vam decidir perquè per allí han passat grups referents com Berri Txarrak o Vetusta Morla i perquè seria complicat trobar algú amb més experiència que Kaki. També ens atreia la idea de passar uns dies evadits de la civilització a Andoain”.

L’EP és per a gaudir-lo de principi a fi amb cançons que –si es radiara música en valencià amb major normalitat – tindrien un parell de temes sonant a les emissores més comercials tot el dia. Perquè Inèrcia ha trobat l’equilibri a la seua ràbia i potència instrumental amb aquestes cinc cançons que conformen “Lluita”.  Al disc s’escolta tot amb precisió milimètrica d’estudi. Els arranjaments, els cors, l’electrònica, els efectes... “Lluita” és un treball complet, encara que la curta durada faça pensar el contrari.

De les lletres es fa palès que ens trobem amb un discurs solidari, d’ajuda i estima per la gent que busca la seua particular llibertat. Així es llig en “Refugi”, “Màgia” i “Mans” (aquestes darreres capítol II i I en la seua producció audiovisual, cal vore-les).  

Totes les cançons tenen el seu punt d’emoció. Bé siga amb les tornades, els sons guitarrers, l’ús dels botonets (Martín Arnau & Ibrah Pedernera en la base electrònica de “Màgia”) o les dures veus de Marcos, de Mafalda, en “Mans”.

Aitor Estan, veu del grup, reconeix que viure allunyat dels pols d’atracció i creació musical (València o Barcelona) no és fàcil per a un grup d’un poble menut de muntanya. “Suposa fer molts kilòmetres en cotxe. La nostra zona no està massa integrada en l’escena de la música en valencià i els pocs festivals són molt joves i autogestionats. Al País Valencià la majoria de concerts es fan a l’àrea de la Marina o prop de València i això fa que siga més difícil per nosaltres, que vivim lluny i que, per lògica, arrosseguem menys quantitat de gent”.

Però Inèrcia va. I això és el més important. La formació de Banyeres de Mariola segueix fent la seua disc rere disc. A per totes!

Article publicat a la revista Saó d'abril de 2018