ARTHUR CARAVAN. Poetes hipnagògics

El grup alcoià, un altre any en primera línia. Foto de Dp. Chaigneau

Són un delit creatiu, un llir entre cards en el món de les lletres de la música en valencià. Arthur Caravan torna a l’escena amb un disc amb suficients senyals per a llegir i interpretar. Viatges filosòfics lligats al món del pintor surrealista belga, René Magritte, i un recorregut pel rock psicodèlic del segle passat. Art conceptual i missatge boirós, àcid i ple. Major propòsit (Música de Telers, 2016) navega amb el tamís final del músic català Mau Boada a la producció. Pau Miquel Soler, veu i autor dels textos, ens apunta en aquesta entrevista alguns viratges del disc.

–Per què Magritte?

–Pau Miquel Soler. Per fer més ric el joc de significats del disc. Vam pensar que era interessant linkar cadascuna de les cançons amb quadres d’aquest autor per sobredimensionar les imatges poètiques i el missatge global del disc. És, alhora, un mètode experimental de composició i una manera de fer més suggeridor el producte i estimular l’oient.

–Una vegada pensada la temàtica i la inspiració del disc és quan decidiu treballar amb Mau Boada, o ja el teníeu a l’agenda?

–Mau va vindre en l’última fase de la producció, quan més o menys el disc estava compost, però certament va revolucionar tots els plantejaments aportant un to psicodèlic i d’indeterminació en la producció que era justament el que necessitava perquè prenguera ales i consistència. Era el que millor podia passar a un disc que versa sobre el surrealisme: l’acidesa.

–I què volíeu amb el disc?

–El de sempre: passar-nos ho bé, crear, comunicar i intentar, en la mesura del possible, no repetir-nos.

–Hi ha massa poesia i romanç en els grups alcoians dels darrers anys, o el pes de la cultura a la vostra ciutat marca a qualsevol que no siga Francisco o Camilo Sesto?

–És cert que, en general, les lletres dels grups alcoians tenen un punt poètic; ara mateix no se m’acut cap excepció llevat de les que esmentes. Amb tot, cadascú tenim un estil diferent però possiblement una sola influència: l’Ovidi, sobretot en el seu paper de poeta/rapsode. Pense que a tots ens ha marcat, a banda d’altres opcions personals o estètiques.

–La portada… un ull, una diana, un mugró…? Què us ha agradat per triar-la?

–Més complicat encara: l’absolut indeterminat. L’estat previ al big bang. Està basada en un diagrama tàntric del Rajahstan del segle XVII que expressa aquest concepte cosmològic i també amb una il·lustració que l’autora, Àngela Tarrazó, estava preparant per a un observatori astronòmic a Porto. De tota manera, si algú hi veu un ull o un mugró, també està bé, perquè potser tot siga la mateixa cosa.

–Les cançons. On es troba millor Arthur Caravan, en el pop de samarretes de ratlles ben actual o en la psicodèlia dels 70?

–Ens sentim més còmodes bussejant en el gran llegat de la música popular de la segona meitat del segle XX que no pretenent sonar massa moderns o actuals. Amb el tipus de producció i de cançons ho demostrem. Amb tot, sempre hi alguna cosa d’actualitat en el nostre treball; vull dir, no crec que siguem cap anacronisme ni excessivament manieristes.

–Cal somiar molt o estar ben despert per escriure lletres com «El més enllà», un tema tan estimulant…

–Cal somniar despert. En la lletra parlem dels estats hipnagògics; estats fronterers entre el somni i la vigília en què, d’alguna manera, el teu jo és conscient que està manifestant-se un altre ordre de coses o estat de consciència. És una espècie també d’estat meditatiu; en eixe sentit, la lletra de la cançó no és més que una reflexió –inspirada en el quadre homònim de Magritte– al voltant del significat o sentit de la mort.

–En «Principi de plaer» sorgeix un protagonista que sembla de pel·lícula, de novel·la. Qui és Johnny? Quin és el seu turment? Quants johnnies hi ha al món?

–Johnny és un personatge que busca la seua identitat al marge de les conviccions socials; és a dir, un outsider. També és un personatge dramàtic, tràgic i, per tant, una mica humorístic. És víctima d’una societat que confon el plaer amb l’excés i que mai no repara en el consum d’energia, sovint irreversible, que comporta la superació incessant del límit corporal. Ben mirat, Johnny som tots, o si no tots, una immensa minoria, els qui estem alhora fora i dins del joc, per dir-ho d’alguna manera.

"ALABATRE". Voltor torna a enlairar-se

La gent metallera i hardcorera està que balla amb un peu. Aquest estiu, la formació d’Aldaia anunciava la «#Voltornada» i setembre ha estat el mes triat per llançar la primera cançó, «Punt d’inflexió», a través d’un videoclip. Voltor, huit anys després del seu darrer treball, presenta l’EP Alabatre: tres temes que tornen a posar en l’escena un dels grups més contundents i de millor directe de la dècada passada.

El grup d'Aldaia de nou en marxa. Foto Joan Varona

«És com quan escrius un article i no t’ixen les paraules, allò que vols explicar o que no saps explicar. Al remat, notes que no hi aportes res nou. L’art és això. Si no ets capaç de fer la revolució al teu propi grup, no paga la pena seguir». Així explica Lluís Albert Granell, cantant de Voltor, la parada indefinida que tingueren després de traure dos discos, Aprenent a volar (Cambra Records, 2005) i Perill d’extinció (Radikal Records, 2008). Paradoxes de la vida, Voltor no s’ha extingit. Seguint amb la que sembla la singladura vital d’aquesta gran au carronyaire, ara presenten Alabatre. És a dir, que s’enlairen de nou.

I la volada és atractiva. «Tenim una dotzena de cançons, material suficient per a traure un llarga durada, però no volíem demanar un préstec per a la producció i l’enregistrament», argumenta Granell. Així que la pela mana. Han gravat tres temes que no decebran els seus seguidors de sempre. Hi estan presents la força, les veus guturals però també espais per al rap i tornades més rock, escales heavy i guitarres virtuoses. Tot comprimit en «Punt d’inflexió», «Dolç esglai» i «Ànima/art».  Alabatre està enregistrat a Elefante Musice (Sant Isidre-VLC) per Alberto Díaz, mesclat per Paco Morillas i masteritzat per Enrique Soriano (Crossfate).

El grup, però, ha canviat, i prou, respecte d’aquell comunicat en el qual anunciaven l’adéu temporal. Hi continuen Lluís Granell (veu) i Joan F. Mas (bateria), i s’hi han afegit Vincent Garcia (baix), Jota (guitarra) i Julien Kanyaveres (guitarra), membres joves i experimentats provinents de bandes com ara Funkiwi’s.

El carismàtic Lluís Granell remarca que amb els nous components, i sobretot amb la presència de Julien Kanyaveres, ha experimentat com un «xute d’aire fresc. M’han demostrat que puc tornar a fer cançons».

Pel que fa a la temàtica de les composicions, hi trobem un cant a la creativitat i la imaginació amb «Ànima/art» i una emotiva «Dolç esglai» dedicada al fill del cantant. Possiblement, aquest siga el tema més sorprenent d’Alabatre, perquè estilísticament és molt variat i creix amb diferents seqüències musicals dins de la mateixa història. De segur que aconseguirà apropar Voltor a gent que mai havia escoltat la seua música. Una cançó per entrar per la porta gran, igual que el senzill promocional escollit que es mou en els paràmetres evolutius de Voltor. Una contundència que agradarà els seus fans amb lletra denúncia inclosa. «Parla de la immigració, del genocidi en les fronteres, un tema que no ens podem perdonar com a espècie humana», diu Granell. Les lletres de Voltor 2016 són més treballades, més riques i intimistes. El missatge directe i explícit ja no hi juga tant. «Ens agradaria que cadascú fera seues les cançons i les interpretara a la seua manera», apunta el vocalista.

Al seu Facebook podem trobar Alabatre i els vídeos, però… per a quan el concert a casa seua? «La #Voltornada serà a l’Àgora d’Aldaia al mes de novembre», conclou Granell. La data, la diran més endavant, i anuncien pròximes sorpreses. Atents.

La música als cotxes

Smoking Souls per Xepo WS

Cadascú té la seua banda sonora per viatjar, per recórrer pobles i carreteres amunt i avall i per creuar núvols i oceans. En companyia dels Obrint Pas eren les cançons de Kortatu, amb Dropo Rory Gallagher, amb Anselmos The Cult i amb Munlogs U2 o Supergrass. Al cotxe sempre hi ha qui mana de l’aparell de música. Si hi ha bon criteri el trajecte és fantàstic i el paisatge, moltes vegades, es fusiona amb els discos de per vida. Videoclips personals amagats als indrets més insospitats del cervell. Llistes d’èxits  recordades davant de cada mar, de cada muntanya.

Les vacances d’estiu semblen fetes per als festivals; per a fugir de les ciutats i dels pobles i descobrir nous paratges i gent. Passats els anys la música al cotxe ha canviat majorment. Per diferents raons Tardor i Smoking Souls han guanyat pes en els viatges llargs del meu vehicle, igual que han aconseguit entrar a moltíssims cartells de les principals cites estiuenques. Especialment significatiu és el cas del “Tour Salvatge” dels Smoking. Els pegolins no han parat en torreta i podem dir que toquen igual o més que la Gossa Sorda i Obrint Pas en els seus respectius millors moments. 

L’increment de les nits de rock en valencià i dels grans festivals on hi participen els nostres grups (Aplec dels Ports, Fira de Juliol, Meruts Festival, Gandia Sound Festival, Figa Rock, Ceba Rock, Medusa, Xufa Rock, Canet Rock...) fa vertigen. I els valencians traem pit allà on anem amb les samarretes dels nostres grups preferits i dels festivals. Sí, també som capaços d’aguantar les polseres ronyoses fins que comence el curs a setembre.

El recent agost, en un d’eixos viatges buscant la frescor a la Selva d’Irati i entre mirades de complicitat, la meua samarreta de Sant Gatxo va coincidir en el buffet de l’hotel amb una de Zoo. L’anecdotari lluny de quedar ací va créixer a la nit en una sidreria d’Otsagavia. En la taula del costat sopaven Andreu Garcia (Soul Atac) i Anna Franco (Quàmlibet, Soul Atac). Tota una alegria. Soul Atac fou una de les formacions de veus femenines que més em va impactar en el seu moment i que vaig tindre la sort de posar al cartell d’aquell Rock a la Mar de Dénia l’any 2007.

En seure junts vam fer un repàs dels darrers anys i de les dificultats que han tingut molts grups per poder tocar en condicions òptimes, una situació que en l’actualitat s’ha capgirat per la quantitat i qualitat dels grups, però també pel canvi de color polític a molts ajuntaments. També vaig apuntar en el debat si hi havia bombolla musical en haver tant de festival en dansa amb la repetició de grups i de públic.

La conversa s’endinsà en les festes de poble i les orquestres i xarangues que ja incorporen repertori del rock en valencià. Pel que fa a les xarangues gent com Pau Puchol (Lilit i Dionís), Joan Mont, José Luis Server o el mateix Miquel Gironés (Obrint Pas) han ajudat a posar al carrer els clàssics del rock valencià amb les seues partitures i arranjaments.

En el cas de les nits de verbena, orquestres valencianes com “La Pato” igual et fan una versió del Canto del Loco que aconsegueixen enfollir a milers de persones amb “La Flama” d’Obrint Pas. Comentava amb Andreu i Anna –irònicament– que a Bétera vaig vore a Alberto Comesaña (Semen Up i Amistades Peligrosas) amb Pablo Perea (La Trampa) interpretant les seues cançons i d’altres amb una banda solvent en un espectacle titulat “La edad de oro del pop español”. Hi haurà algun mànager capaç de posar dalt de l’entaulat als membres “jubilats” o en “mode pausa” de les formacions més importants del rock en valencià? S’imagineu una nit de revetlla amb el bo i millor dels darrers vint anys de la nostra música?

L’estiu s’ha acabat, igual l’agost de 2017 tindrem alguna sorpresa. Una nova banda sonora potser.
(Publicat a la revista Saó de setembre)

NOVEMBRE ELÈCTRIC I HÈCTOR SERRA. SOLVÈNCIA POÈTICA

La música està plena de col·laboracions. La majoria d’elles fruit de les amistas dels artistes o, per contra, impulsades per objectius estrictament comercials. L’escena en valencià no està òrfena en aquest aspecte. 

Ara bé, hi ha obres musicals que naixen i es treballen amb cura. Sorgeixen de l’estima per la cultura i les ganes de portar a bon port idees i projectes que es volen compartir.

Escoltar “Tremole” (Mésdemil), de Novembre Elèctric i Hèctor Serra, et reconcilia amb la poesia i el pop de casa nostra. És el triomf d’una realitat: la de la gent que proposa i executa fórmules que naden lluny dels convencionalismes. 

L’enregistrament és càlid i dolç. Rodó. Si el so del guardonat “Intacte” ja ens va agradar, aquests catorze poemes d’Hèctor Serra convertits en cançons per Yeray Calvo (Novembre Elèctric) no es queden enrere. Encara que el cantant d’Algemesí recorde que “Intacte” “tenia una producció potent i amb molts arranjaments”, el cert és que l’aparent senzilleza d’aquest “Tremole” amaga un treball ben estudiat.

La proposta, però, ha sigut més fàcil d’executar del que hom puga imaginar. Yeray Calvo i Hèctor Serra (tots dos periodistes) es van retrobar un dia i després de diferents col·laboracions s’inicià el projecte. Com explica Calvo “es tractava d’una evolució personal, de desenvolupament creatiu per a deixar l’àrea de confort” i està clar que els textos de Serra eren el repte perfecte. “És una proposta honesta i arriscada. Els poemes han sigut fàcils de portar, eren versos que demanaven ser musicats”, apunta Yeray Calvo. Com a exemple “Oceànica”. “Eren cinc frases, amb les guitarres acústiques”. Deliciosa, com també “Secret” amb piano, cançons que les podria haver signat la millor versió de Marcel Cranc.

Un disc recomanable per a escoltar amb auriculars, treballant a casa, per a gaudir passejant pel carrer, al metro…

En aquesta història qui potser tindria més a perdre que a guanyar era Hèctor Serra. Del resultat en vam raonar via mail. Aquí teniu la conversa amb el poeta d’Aldaia que cal seguir sí o sí, sobre tot si continua vinculant-se a la música. Que no pare.

SERRA: «Yeray m’ha ajudat molt en donar una nova volada a la transmissió dels poemes»

- La relació amb Yeray Calvo té un temps, com ha anat construint-se el matrimoni artístic fins arribar a Tremole?

Tremole ha suposat la consecució de moltes complicitats gestades entre tots dos a partir de l'any 2013. Fou eixe any quan Yeray em va enviar un correu electrònic amb un arxiu sonor adjunt que acabaria encenent la metxa de tot el que ha vingut posteriorment. Aquell adjunt era una gravació casolana del poema "Secret" que Yeray havia trobat per la xarxa. Certament, alguns poemes del llibre Trèmolo es prestaven al fil musical perquè, en bastir-los, havia pensat en estructures que potser s'adeien millor en una cançó: versos d'art menor, concisió en el símbol... Amb tot, mai pensava veure textos meus en partitura musical. Després de "Secret" vingueren més cançons. I llavors vam plantejar-nos crear l'espectacle poèticomusical que hem rodat durant aquest temps i que ha desembocat en la publicació de Tremole.

És curiós: Yeray i jo havíem estudiat junts Periodisme a la Universitat de València però no va ser fins aquest moment que la nostra relació es va fer contundent. Es pot dir que la poesia i la música ens han unit, ni que siga de manera conjuntural. Ara mateix, no concep una altra manera de difondre els meus poemes que no siga amb l'acompanyament de Yeray als recitals. M'ha ajudat molt en donar una nova volada a la transmissió dels poemes i a immortalitzar-los en el canal de transmissió més popular dels nostres temps. 

- Quan s’accepta la musicació d’un poema no hi ha por al resultat? Hi ha alguna peça de Novembre Elèctric en la qual has dit: "Xe, aquesta no". O, directament, "ostres, no pensava que quedaria bé així”.

La feina de Yeray m'ha sorprès gratament. Trobe que, en la majoria de les cançons, ha aconseguit encaixar els versos amb molta destresa i ha captat l'essència dels poemes que va triar. Fins i tot, hi ha cançons que han superat amb escreix el poema. "Mediterrània" o "Habitacle III" són poemes que mai defensaria en la presentació dels meus llibres, però transmutats en cançó han pres una nova perspectiva i han salvat el poema. Aquesta és la virtut d'unir disciplines: el poema s'hi presta gràcies a la seua propietat dúctil i la música és un artefacte que envola les paraules a cotes emocionals vertiginoses. També s'ha donat el cas de poemes que mai pensava que acabarien esdevenint cançó: "Avinguda Ovidi Montllor" i molt especialment "Oceànica" són poemes molt plàstics que difícilment es podien transportar. O això pensava. Novembre Elèctric ho ha aconseguit i m'han deixat amb la boca oberta. 

- Has intervingut en la part musical?

He estat ajudant en l'encaix dels versos, assessorant quan calia. Però les composicions de Yeray ja venien molt ben apuntalades. Més que en el disc, la meua intervenció amb Yeray o amb Novembre Elèctric es requereix als espectacles, on cal assajar prèviament tots els passatges de recitació i encabir les atmosferes musicals que l'acompanyen. No val qualsevol arpegi per a tot poema ni a l'inrevés. Això s'ha d'anar cercant amb paciència. 

- Trèmolo i tremole. L’alternança de sons i la tremolor que són per a tu?

En l’àmbit musical, un trèmolo (o trèmol) és una vibració o una reiteració ràpida d’un so que aconsegueix produir l’efecte d’un gran trasbals. La sonoritat de la paraula, efectivament, remet a la tremolor, a l’agitació, a la commoció. Així és com veig el meu món. Tot és una successió que es trepitja. Novembre Elèctric ha pres el relleu del concepte i l'ha convertit en verb, personificant el sentiment i incrustant-lo en el jo mundanal. 

A l'espectacle poèticomusical és on més clarament es percep la idea de la tremolor. Dividim l'acte en tres passatges temàtics: un de més urbà, un altre de més reivindicatiu i un tercer de més amatori. Ciutat, lluita i amor formen un triangle caòtic, desordenat, dolorós, amerat de contradiccions diàries... però alhora carregats d'agitació i commoció. 

- Serà aquesta la darrera col·laboració poètica musical o tens nous projectes?

El meu nou llibre, Cinètica, no és tan musical. He enfilat per proses poètiques i allargament dels versos. Necessitava expandir-me més. Però una cosa no lleva l'altra. De fet, hem incorporat peces de Cinètica a l'espectacle. De moment, Tremole me'l mire com el millor regal que un grup de música pot fer-li a un escriptor de poesia; estaré eternament agraït als Novembre i a Yeray per aquesta joia. No és l'única vegada que els meus poemes s'han vist involucrats en la música. També l'Orfeó d'Aldaia i l'Orfeó Universitari de València han creat peces a partir de poemes meus. Tot això és molt engrescador.