ARTHUR CARAVAN. Poetes hipnagògics

El grup alcoià, un altre any en primera línia. Foto de Dp. Chaigneau

Són un delit creatiu, un llir entre cards en el món de les lletres de la música en valencià. Arthur Caravan torna a l’escena amb un disc amb suficients senyals per a llegir i interpretar. Viatges filosòfics lligats al món del pintor surrealista belga, René Magritte, i un recorregut pel rock psicodèlic del segle passat. Art conceptual i missatge boirós, àcid i ple. Major propòsit (Música de Telers, 2016) navega amb el tamís final del músic català Mau Boada a la producció. Pau Miquel Soler, veu i autor dels textos, ens apunta en aquesta entrevista alguns viratges del disc.

–Per què Magritte?

–Pau Miquel Soler. Per fer més ric el joc de significats del disc. Vam pensar que era interessant linkar cadascuna de les cançons amb quadres d’aquest autor per sobredimensionar les imatges poètiques i el missatge global del disc. És, alhora, un mètode experimental de composició i una manera de fer més suggeridor el producte i estimular l’oient.

–Una vegada pensada la temàtica i la inspiració del disc és quan decidiu treballar amb Mau Boada, o ja el teníeu a l’agenda?

–Mau va vindre en l’última fase de la producció, quan més o menys el disc estava compost, però certament va revolucionar tots els plantejaments aportant un to psicodèlic i d’indeterminació en la producció que era justament el que necessitava perquè prenguera ales i consistència. Era el que millor podia passar a un disc que versa sobre el surrealisme: l’acidesa.

–I què volíeu amb el disc?

–El de sempre: passar-nos ho bé, crear, comunicar i intentar, en la mesura del possible, no repetir-nos.

–Hi ha massa poesia i romanç en els grups alcoians dels darrers anys, o el pes de la cultura a la vostra ciutat marca a qualsevol que no siga Francisco o Camilo Sesto?

–És cert que, en general, les lletres dels grups alcoians tenen un punt poètic; ara mateix no se m’acut cap excepció llevat de les que esmentes. Amb tot, cadascú tenim un estil diferent però possiblement una sola influència: l’Ovidi, sobretot en el seu paper de poeta/rapsode. Pense que a tots ens ha marcat, a banda d’altres opcions personals o estètiques.

–La portada… un ull, una diana, un mugró…? Què us ha agradat per triar-la?

–Més complicat encara: l’absolut indeterminat. L’estat previ al big bang. Està basada en un diagrama tàntric del Rajahstan del segle XVII que expressa aquest concepte cosmològic i també amb una il·lustració que l’autora, Àngela Tarrazó, estava preparant per a un observatori astronòmic a Porto. De tota manera, si algú hi veu un ull o un mugró, també està bé, perquè potser tot siga la mateixa cosa.

–Les cançons. On es troba millor Arthur Caravan, en el pop de samarretes de ratlles ben actual o en la psicodèlia dels 70?

–Ens sentim més còmodes bussejant en el gran llegat de la música popular de la segona meitat del segle XX que no pretenent sonar massa moderns o actuals. Amb el tipus de producció i de cançons ho demostrem. Amb tot, sempre hi alguna cosa d’actualitat en el nostre treball; vull dir, no crec que siguem cap anacronisme ni excessivament manieristes.

–Cal somiar molt o estar ben despert per escriure lletres com «El més enllà», un tema tan estimulant…

–Cal somniar despert. En la lletra parlem dels estats hipnagògics; estats fronterers entre el somni i la vigília en què, d’alguna manera, el teu jo és conscient que està manifestant-se un altre ordre de coses o estat de consciència. És una espècie també d’estat meditatiu; en eixe sentit, la lletra de la cançó no és més que una reflexió –inspirada en el quadre homònim de Magritte– al voltant del significat o sentit de la mort.

–En «Principi de plaer» sorgeix un protagonista que sembla de pel·lícula, de novel·la. Qui és Johnny? Quin és el seu turment? Quants johnnies hi ha al món?

–Johnny és un personatge que busca la seua identitat al marge de les conviccions socials; és a dir, un outsider. També és un personatge dramàtic, tràgic i, per tant, una mica humorístic. És víctima d’una societat que confon el plaer amb l’excés i que mai no repara en el consum d’energia, sovint irreversible, que comporta la superació incessant del límit corporal. Ben mirat, Johnny som tots, o si no tots, una immensa minoria, els qui estem alhora fora i dins del joc, per dir-ho d’alguna manera.