Pop en augment

Imatge promocional de NUC. Esther Cuenca

El que passa a la Safor i la Marina Alta és probablement una qüestió d’estadística o de conjuntura generacional. També ho és el fet d’escriure sobre grups de dues comarques amb excelsa tradició musical i on l’ús i el coneixement del valencià sol liderar les enquestes que realitza la Generalitat. El cas és que bona part de la nova fornada del pop i del rock en valencià està sorgint als dos costats del riu Molinell. De moment encara se situen en un segon pla, però espenten i intenten fer forat en l’escena musical valenciana. Està per vore si obriran bretxa.

En aquest número de Saó posem la lupa en tres formacions que busquen aquest espai –Tremp, Gin Lemon’s i Nuc– i que podem col·locar a l’estel d’altres epicentres pop que encapçalen grups o solistes de diferent recorregut, però tots ells consolidats: Àrea de la Ribera Alta-La Costera (Ona Nua, l’Emperador, Òscar Briz, l’Home Brut i Gem, per citar-ne alguns), Àrea de l’Alcoià-El Comtat (amb Júlia i Arthur Caravan al front) i València (amb bandes com Tardor, Gener, Geografies o Mai Mai). Cadascun dels grups amb els seus matisos i, clar està, no hi són tots.

A la Marina i la Safor viure del pop-rock o de l’indie no és fàcil. Són dues comarques acostumades al regnat de bandes històriques de Pego, Xaló i Gandia que a més a més han manat o manen en els escenaris de tot el país: la Gossa Sorda, Aspencat, Smoking Souls i Zoo. Cap d’elles va optar pel pop en les respectives trajectòries, així que la presència d’aquesta generació de bandes recents té el valor afegit de marcar una altra tendència. I això, si més no, és enriquidor. I no serà perquè no hi ha o ha hagut fils musicals interessants, com els obterts fa poc anys per Matís, Deliri i King Kong Boy (a llegir en propers números).

Però anem al tall. Tremp i Gin Lemon’s són grups apenes separats geogràficament per cinc kilòmetres, la distància que trobem entre Gata de Gorgos i Pedreguer. Els primers són de Gata (5.800 habitants) i els segons de Pedreguer (7.400 habitants). Tremp compta ja amb dos discos i cueja encara “Zaindu”, que van rodar l’any passat, després de la seua edició en la segona meitat de 2016. L’arquitecte de les cançons és Paco Sirerol. Poesia de desamors, d’existencialisme, de principis i finals i d’un interés per explicar bé les històries (“Jo vull”, “Zaindu”, “Poeta morta”, “Retrovisor”…) interessants. Editat per Mésdemil i amb la marca personal de Mark Dasousa a la producció (Atomic Studio. Ondara). Ara tornen amb temes excel·lents com este "Cors que escalen la pluja".

Gin lemon’s naix a Pedreguer, un dels pobles més importants del País Valencià pel que fa a la música en directe. Del mateix municipi són –poca broma– els Mox Nox  (amb treballs com “Damnatio Memoriae” –Premi Ovidi Montllor de rock en 2013– , “Or i baladre” i el fantàstic EP de 2017 “Cova Ampla”). 

Doncs bé, els Gin Lemon’s debutaren amb “Irreflexions” (2016. Autoeditat) un treball notable produït pel denier Joel Gilabert (Meteor) als Soundskeys Studios del Verger. Cançons farcides d’optimisme i ritme. Ells diuen que “volen parar de pensar”, deixar-se portar per les melodies i “viure el moment”. El cas és que el vídeo “París” (el segon tall del disc) és una reivindicació d’allò que et demana el cor, un relat sobre una relació amorosa amb final feliç. A “Irreflexions” hi ha temes que ens indiquen què volen ser Gin Lemo’ns a curt i mitjà termini: base rítmica repetitiva i sintetizadors per esclatar en tornades corregudes com en “Identitat distorsionada”, “La magia de l’instant” o “Tornar a començar”. Caldrà vore l’evolució.

El darrer grup d’aquest mes a Saó és Nuc (Premi Ovidi Montllor al grup revelació de 2017). La formació de la Safor (amb el mateix nom que una banda de Figueres) ha aparegut fruit de la unió de diferents músics curtits en altres projectes. Veu tendra i mesurada (la de de Deo) per a una proposta guitarrera i melòdica que s’ubica en el mateix camí estílistic obert pels Smokings Souls, amb qui comparteixen productor (de nou Mark Dasousa). El disc de presentació “Arran del mar” ens convida a imaginar que tindran una trajectòria sòlida. Records de la infantesa, reivindicació de l’amistat, de la solidaritat, de les dones i del medi ambient… Cançons ben construïdes com “Viatgera de l’espai”, “Mai”, “Pluja de cendra”, “Forta” o “Salitre”. Tot ben lligat i amarrat. Són Nuc. L’oferta musical s’amplia des de les comarques centrals valencianes.

(Publicat a la revista Saó de gener de 2018)

On habita el desig de fer cançons

Xavi Sarrià envoltat de la seua banda. Xepo WS

El 2018 s’estrena amb bones sensacions per a la música valenciana. La posada en marxa de la ràdio pública d’À punt obri una finestra important per als grups i solistes que gaudixen des de l’11 de desembre d’un mitjà de país per difondre les seues creacions. Ara cal que l’engranatge de tot plegat (artistes, mànagers, estudis de gravació, promotors, sales i segells) comulguen amb el nou espai comunicatiu per traure’n rèdit.

Pel que fa als discos del darrer trimestre de l’any passat volem remarcar dues produccions interessants. La primera és el projecte en solitari de Xavi Sarrià, líder d’Obrint Pas, que ha decidit fer un parèntesi en la seua tasca com a escriptor i editor per tornar a enregistrar cançons i embarcar-se en la gira del disc “Amb l’esperança entre les dents” (Propaganda pel fet). La segona referència és el retorn del Trineu Tanoka, –ara com a Trineu– amb el tercer disc “Peix Cru”. Un treball que s’ha convertit en la darrera edició del segell Mésdemil, que ha baixat la persiana després de 10 anys de vida.

Xavi Sarrià. “Amb l’esperança entre les dents”

L’expectativa creada pel disc de Xavi Sarrià era normal. Obrint Pas ha sigut el grup valencià de rock en català més important de la història i el seu públic ho esperava. Alguns, però, pensàvem que potser Sarrià canviaria el rumb de la seua música cap a altres territoris menys explorats o explotats per Obrint Pas. No ha estat així. Continuïtat. Ingredients per mantenir l’èxit i tocar (que no és poc). I el més important, el retorn al lideratge. Perquè la seua temàtica, amb continguts definits fa temps, disposa de seguidors fidels –i més que en vindran, segurament­– i això és fonamental per a viure de la música.

Sarrià –deixant a un costat el lèxic combatiu i reivindicatiu majoritari de sempre– ha tornat a signar lletres excel·lents. “Ànimes navegables” és magnífica: pels versos, les imatges, pel ritme i per la intensitat de la història. Un relat del qual és coneixedor el propi Sarrià, quan viatjà a Grècia per tocar davant dels refugiats. Un poema d’amor i recerca de refugi que sembla tindre seguida en “Lluny”.

Un tant del mateix passa amb “On habita l’aire”. Declamació pura i dura. Lectura epistolar que desemboca en una tornada potent, emotiva. La resta del disc complirà amb els desitjos dels fans. A més, Sarrià ha creat un grup solvent i explosiu per als directes. A petar-ho.

Trineu en la festa de comiat de Mésdemil a la Sala 16 Toneladas de València. V. X. C.

Trineu. “Peix cru”

El tercer disc de Trineu és més que notable (amb tot, tampoc es va endur cap premi en els darrers Ovidi, igual que Xavi Sarrià). El cantant i guitarrista Xavier Blesa (responsable de la música i els textos) és un personatge ben interessant i la seua ment és capaç de crear estructures musicals riques i intenses. Les lletres, a més a més, se separen de convencionalismes. Recursos estilístics, imatges i situacions que es lliguen per transmetre històries com la de “Dies grisos” i l’espera llarga d’un amor que no torna: “Implosionant amb tu. Enregistrant els més alts pics, decreixent, perdent la força supernova que suaument es va estingint”. O també en “Camps de maduixes” i el fet de saber nadar contra corrent davant d’una societat ‘aborregada’: “No et rendisques al mal gust popular, tu eres l’únic entre totes les persones, que nada com cal, amb el teu horrible estil personal, no et pares mai i sura per dalt de les ones. La vulgaritat de les còpies. La cultura oficial”.

El so del grup del Camp de Túria, guitarrer i amb nombrosos canvis rítmics, és ja la seua marca. Tancar aquest “Peix Cru” amb els més de set minuts del tema “Fades despentinades” és elogiable. Un colofó surrealista digne de Lewis Carrol. Un tobogan fantasiós.

Què amaga Trineu en les seues lletres? Escolteu, llegiu i –si podeu– comenceu el comentari de text. Després podeu enviar per correu les postals de les lletres del disc. Un bon record per demostrar que sou diferents. Com els Trineu.

(Publicat a la Revista Saó de desembre de 2017)

La música que estima Senior en la veu del pop català

Senior durant una actuació a València. Imatge de Xepo WS

Se’n va l’any i els bons discos s’acumulen per parlar en aquesta finestra mensual. I no en són pocs. Un d’ells són les dotze cançons de Senior i el Cor Brutal amb La Síndrome Lomax, amb les quals la formació de Miquel Àngel Landete ha celebrat enguany una dècada de tenacitat artística i excel·lents cedés. “Valenciana Vol.1” (Malatesta Records) és un projecte ambiciós, d’aquells que t’ajuden a redescobrir el perfil musical d’un home –Senior (Landete)– que en aquesta ocasió ha concebut un relat sonor amb la seua discoteca de capçalera. Versions en català interpretades pel milloret de l’escena pop actual.

“Era un projecte que anà creixent dia a dia”, argumenta Senior. “En principi no anava a fer res. Volia estar sense traure disc tres o quatre anys i el meu editor Vicent Martínez em va aconsellar que tant de temps no podia estar sense fer res. I se li va ocòrrer la idea del disc de versions”.

I així s’assolí aquesta insòlita proposta d’estacar en un mateix cabàs –batejat com a La Síndrome Lomax– personatges il·lustres de la nostra música com Lluís Gavaldà (Els Pets), David Carabán (Mishima), Jaume Pla (Mazoni), Carles Sanjosé (Sanjosex), Clara Andrés, Núria Graham, Pau Vallbé, Artur Estrada (Nueva Vulcano), Carles Chiner (Gener), Maria Arnal, Judit Casado, Jordi Lanuza (Inspira), Manu Ferrón, Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Mireia Vidal. I la moguda té mèrit, si damunt les col·laboracions ens deixen en la llengua d’Estellés les melodies de The Jesus and Mary Chain, Tom Waits o Jonhy Cash, entre molts altres.

“Les versions anava a cantar-les jo en un primer moment. Però en la de Tom Waits no hi havia manera de clavar-li mà i vam pensar en David Carabán, dels Mishima. Digué que sí de seguida. Llavors vam pensar en tancar el cercle amb tota la gent que fa música anglosaxona en català. L’adaptació de les lletres ha sigut fidel; jo diria que en un 90%. L’anglès i el català –per a la música– són idiomes molts semblants, amb molts monosíl·labs i una musicalitat similar”.

Valenciana. Una manera d’interpretar la música a casa nostra

Res més que això. Les inquietuds de Senior plasmades sota el segell o el paraigua d’una Valenciana. És a dir, la marca que s’ha inventat lligada a les Americanes, per a difondre el que fa ell a terres valencianes. En aquest Volum 1 escoltem una producció refinada del so de Senior i el Cor Brutal. Han suavitzat la part més guitarrera i bruta de la banda, potser de cara a embolcallar com cal els artistes convidats i les cançons escollides. Luis Martínez (Little Canyon Studios) signa un disc ben resolt. Trobar les directrius a seguir en un ventall de músics tan variat i amb els grups que s’anaven a versionar no ha d’haver sigut precisament un camí planer. En Volum 1 Senior volia, igualment, recordar un important disc de versions: el Family Album 1 de Surfin’ Bichos. “M’agrada molt el rotllo enciclòpedic”, apunta Senior.

Valenciana és també nom femení i les dones brillen en aquest recopilatori d’emocions. “Són els temes que més lluïxen”, afirma el músic. Cançons d’estima. L’amor i les seues històries interpretades per un Landete còmode amb Clara Andrés a “Potser tingues raó”, la sucosa “Nascut amb un so” junt a Núria Graham i “Cari” amb Maria Arnal. I per als seguidors fidels de Senior, a gaudir de l’eterna “Reina d’Anglaterra” (Manu Ferrón) i “Perdut en el somni” (Artur Estrada). En un temps indeterminat arribarà nou disc amb cançons pròpies. Noves històries per cantar i escriure.

(Publicat a la revista Saó de novembre de 2017)

SERGI CONTRÍ. La Marina intensa

ALS PEUS DEL MONTGÓ. Sergi Contrí a Jesús Pobre. Foto XEPO WS

Després de 25 anys d’escriure i parlar de la música en valencià ha arribat el moment d’entrevistar per primera vegada el meu germà, Sergi Contrí. El motiu es diu “Un dia de febrer”, el tercer disc que edita el cantautor denier de la mà d’Albert Bertomeu (Estelstudi) i amb el qual celebra dues dècades de trajectòria musical. Conversem sobre poesia, música, urbanisme, medi ambient i, com qui no fa la cosa, sobre els sentiments. Les emocions d’un artista que vol compartir les històries arrelades a la Marina amb un disc net i clar. Intens.

Per què ara “Un dia de febrer”? 

“Un dia de febrer” arriba després d’uns anys d’aturada artística. No tenia intenció de tornar a enregistrar res si no es presentaven les condicions idònies per fer-ho i en aquest cas s’han donat. Tot va començar al febrer d’enguany després de parlar amb Albert Bertomeu i d’explicar-li la idea que portava sobre el que volia fer. Tenia noves cançons i m’abellia tornar a enregistrar-ne algunes de més antigues per celebrar d’alguna manera que seguim cantant pràcticament 20 anys després. Volia ser un disc recopilatori amb algun tema nou però al final ha sigut un disc nou amb tres temes dels anteriors dos discos.

“Jesus Pobre” (on apareix el nom del disc), és una cançó molt personal, com quasi tot el que fas, amb referències a gent important de la música valenciana com Lluís el Sifoner, Paco Muñoz i Remigi Palmero. Com va sorgir?

Tots tres són artistes que respecte i admire i amb els quals he tingut la sort de coincidir en algun moment i que sonaven a casa quan era menut, i tot això transportat a la Marina de finals dels 80 principi dels 90. Una història com una altra d’un xiquet que queda pres del seu entorn i sempre, sempre, amb la música de fons.

ROCK D'ARREL. Guitarra acústica en mà. Foto XEPO WS

També està “La llum del far”, tan marinera...

“La llum del far” parla de l’ofici de mariner, de la seua duresa, del sacrifici que implica, familiarment parlant, el fet d’eixir cada dia a la mar. Malgrat que els pescadors de hui en dia ja no amollen veles, segueix sent un treball duríssim i molt poc reconegut. La llum del far és tornar a casa.

Quin criteri has seguit per a revisar i enregistrar les cançons velles. Sembla que després d’un disc més guitarrer (“Dies de fira i flors”) ha parat el temporal i estàs en calma. 

Sí, és cert, és un disc molt més pausat. M’abellia molt que el so fóra molt net, tant de les guitarres com de la veu. Volia que sonara com si estiguera cantant molt a la vora de la gent. I això hem intentat. Les cançons que hem tornat a enregistrar estan més o menys enquadrades dins del que és el conjunt del disc…jugar molt amb el so de les acústiques i amb la claror de la veu. Tant “Vides Noves” com “Recorde” i Quan mirant-te” eren cançons que s’adaptaven a la filosofia i engranatge de la gravació. Hem introduït algun piano i algun teclat en diferents temes, un fet que mai havia passat en els anteriors discos.

SERGI CONTRÍ presenta el seu tercer disc. FOTO XEPO WS

"ÉS UN DISC MOLT MÉS PAUSAT. M'ABELLIA QUE EL SO FORA NET, TANT DE LES GUITARRES COM DE LA VEU. VOLIA QUE SONARA COM SI ESTIGUERA CANTANT A LA VORA DE LA GENT"

I el paper de Bertomeu?

Bertomeu ha estat fonamental, sense ell ni m’hauria plantejat tornar a enregistrar res. S’ha implicat al màxim en la producció i al directe m’acompanyarà. Ha estat una sort poder treballar amb ell i aprendre una miqueta de tot el que sap fer, que és una autèntica barbaritat.

Les històries vinculades al Medi Ambient, a l’entorn personal i nostàlgic són el teu baluard literari. Hi haurà un nou llibre de poemes com en “La Pena i la reixa” (Editorial Germania)?

De moment no. Les coses van sorgint i l’experiència de “La pena i la reixa” amb Manel Alonso –poeta i editor de Germania– fou altament positiva. La veritat és que no tanque les portes a publicar alguna cosa més però  no hi ha res planejat.

El teu imaginari creatiu segueix sent la Marina tot i que vius a cavall entre la Ribera i la Costera. És difícil ser músic lluny de València o Barcelona o està tot igual de malament? 

Pense que les coses estan igual de malament vivint a la ciutat que en un poble xicotet. Viure de la música continua sent complicat, hem avançat molt poquet en eixe sentit. Tot i el canvi de color polític al nostre país queda molta feina per fer culturalment parlant. Ja veus… dos anys i mig després del canvi i seguim sense mitjans públics en la nostra llengua.

"ALGUNES CANÇONS QUE HE FET SÓN UNA EINA MÉS PER TRACTAR DE CONSCIENCIAR LA GENT QUE LA SOLUCIÓ NO ÉS UN TURISME BASAT EN LA RAJOLA I LA MASSIFICACIÓ"

Amb el grau de Dret i postgrau en urbanisme has sigut molt crític amb el creixement desmesurat del País Valencià. Quina visió tens de l’evolució en matèria de planejament als pobles i ciutats. 

L’especulació urbanística és el gegant adormit que sembla que de nou comença a despertar. La figura de l’agent urbanitzador ha estat un dels pitjors invents que hem patit els valencians. Vas a tocar pels pobles i veus polígons deserts, camps de golf, urbanitzacions fantasma i un llarg etcètera de desficacis dels quals podríem estar parlant hores i hores. Sembla que no hem aprés res i de nou comencen a créixer les grues a primera línia de platja en els pocs metres quadrats que es van salvar en plena efervescència de la bombolla. Evidentment la tendència hauria de ser encaminar tots els planejaments a un creixement 100% sostenible i respectuós amb el medi ambient. Sempre ho he pensat; sense territori no hi ha país. Algunes cançons que he fet són una eina més per tractar de conscienciar la gent que la solució no és un turisme basat en la rajola i la massificació.

Hi ha alternatives, tenim els suficients atractius com per oferir un turisme de qualitat basat en la sostenibilitat i posada en valor del nostre entorn sense que això implique destrossar-ho tot.

En què penses quan composes, et marques algun objectiu quan traus un disc com ara el que estàs presentant?

Sobretot quan escric m’agrada no fugir de la quotidianitat; les històries que explique les he viscut o em toquen de ben aprop. Sempre dic que no hi ha res d’excepcional en el que faig. Voràs que en moltes de les cançons parle de natura, de fauna, de plantes… si aconseguisc que algú busque a través de la xarxa que és un esparver o una geneta (per exemple) em done per satisfet. Som uns priviligiats pel que fa al nostre entorn i si amb les cançons puc donar a conèixer espais que cal preservar o despertar certa inquietud en eixe sentit, valdrà la pena cantar malgrat les dificultats que se’ns plantegen a diari.

(Publicat a la Revista Saó d'Octubre de 2017)