On habita el desig de fer cançons

Xavi Sarrià envoltat de la seua banda. Xepo WS

El 2018 s’estrena amb bones sensacions per a la música valenciana. La posada en marxa de la ràdio pública d’À punt obri una finestra important per als grups i solistes que gaudixen des de l’11 de desembre d’un mitjà de país per difondre les seues creacions. Ara cal que l’engranatge de tot plegat (artistes, mànagers, estudis de gravació, promotors, sales i segells) comulguen amb el nou espai comunicatiu per traure’n rèdit.

Pel que fa als discos del darrer trimestre de l’any passat volem remarcar dues produccions interessants. La primera és el projecte en solitari de Xavi Sarrià, líder d’Obrint Pas, que ha decidit fer un parèntesi en la seua tasca com a escriptor i editor per tornar a enregistrar cançons i embarcar-se en la gira del disc “Amb l’esperança entre les dents” (Propaganda pel fet). La segona referència és el retorn del Trineu Tanoka, –ara com a Trineu– amb el tercer disc “Peix Cru”. Un treball que s’ha convertit en la darrera edició del segell Mésdemil, que ha baixat la persiana després de 10 anys de vida.

Xavi Sarrià. “Amb l’esperança entre les dents”

L’expectativa creada pel disc de Xavi Sarrià era normal. Obrint Pas ha sigut el grup valencià de rock en català més important de la història i el seu públic ho esperava. Alguns, però, pensàvem que potser Sarrià canviaria el rumb de la seua música cap a altres territoris menys explorats o explotats per Obrint Pas. No ha estat així. Continuïtat. Ingredients per mantenir l’èxit i tocar (que no és poc). I el més important, el retorn al lideratge. Perquè la seua temàtica, amb continguts definits fa temps, disposa de seguidors fidels –i més que en vindran, segurament­– i això és fonamental per a viure de la música.

Sarrià –deixant a un costat el lèxic combatiu i reivindicatiu majoritari de sempre– ha tornat a signar lletres excel·lents. “Ànimes navegables” és magnífica: pels versos, les imatges, pel ritme i per la intensitat de la història. Un relat del qual és coneixedor el propi Sarrià, quan viatjà a Grècia per tocar davant dels refugiats. Un poema d’amor i recerca de refugi que sembla tindre seguida en “Lluny”.

Un tant del mateix passa amb “On habita l’aire”. Declamació pura i dura. Lectura epistolar que desemboca en una tornada potent, emotiva. La resta del disc complirà amb els desitjos dels fans. A més, Sarrià ha creat un grup solvent i explosiu per als directes. A petar-ho.

Trineu en la festa de comiat de Mésdemil a la Sala 16 Toneladas de València. V. X. C.

Trineu. “Peix cru”

El tercer disc de Trineu és més que notable (amb tot, tampoc es va endur cap premi en els darrers Ovidi, igual que Xavi Sarrià). El cantant i guitarrista Xavier Blesa (responsable de la música i els textos) és un personatge ben interessant i la seua ment és capaç de crear estructures musicals riques i intenses. Les lletres, a més a més, se separen de convencionalismes. Recursos estilístics, imatges i situacions que es lliguen per transmetre històries com la de “Dies grisos” i l’espera llarga d’un amor que no torna: “Implosionant amb tu. Enregistrant els més alts pics, decreixent, perdent la força supernova que suaument es va estingint”. O també en “Camps de maduixes” i el fet de saber nadar contra corrent davant d’una societat ‘aborregada’: “No et rendisques al mal gust popular, tu eres l’únic entre totes les persones, que nada com cal, amb el teu horrible estil personal, no et pares mai i sura per dalt de les ones. La vulgaritat de les còpies. La cultura oficial”.

El so del grup del Camp de Túria, guitarrer i amb nombrosos canvis rítmics, és ja la seua marca. Tancar aquest “Peix Cru” amb els més de set minuts del tema “Fades despentinades” és elogiable. Un colofó surrealista digne de Lewis Carrol. Un tobogan fantasiós.

Què amaga Trineu en les seues lletres? Escolteu, llegiu i –si podeu– comenceu el comentari de text. Després podeu enviar per correu les postals de les lletres del disc. Un bon record per demostrar que sou diferents. Com els Trineu.

(Publicat a la Revista Saó de desembre de 2017)