BRIZ. La veritat menyspreada

L'artista de l'Alcúdia segons Ximo Bueno

Potser siga dels artistes amb més reconeixement i prestigi a casa nostra. Ho ha fet gairebé tot en la música i vaja per davant que no és la primera vegada que ix en les pàgines de Saó. Fa just dos anys que Òscar Briz va copar el Sona V amb motiu de Youth.

Ara retorna amb aquest Entre llums i ombres (Més de Mil), un disc en què, segons Briz, el protagonisme pertany per complet a «la música amb intuïció», «la direccionalitat i la rapidesa per captar l’instant». El rigor de la senzillesa. Els mateixos vectors que en l’anterior cedé, com ja va apuntar aquell dia. El cas és que aquestes deu cançons van començar a florir fa ara un any, quan el cantautor de l’Alcúdia va entendre que tenia material suficient com per enregistrar-lo. «No volia fer un disc llarg; volia plasmar eixe so directe a l’estudi», afirma Briz. Dit i fet. Amb Nacho Villanueva (baix) i Víctor Traves (bateria) entrà el juliol passat a l’estudi Tressets d’Algemesí per enllestir el gros de la gravació. Més tard s’arredoní el projecte a Atomic Studio (Ondara), on el productor del moment, Mark Dasousa, s’encarregà de la vestimenta dels temes amb la incorporació de tres teclats, guitarres i veus.

El resultat possiblement siga menor que el dels anteriors discos –el cim, de moment, el té amb l’aclamat Estiu–, però hi ha aspectes de Briz que ens interessen força. Les relacions entre els éssers humans, les misèries de les persones, la descripció d’una societat, d’uns individus buits, hipòcrites, descarats o simplement malalts de cobdícia... Tot això dóna per a molt. I Òscar Briz –ho tenim clar– té el cul més que pelat i la seua capacitat analítica és igual de bona que les seues facultats musicals.

El títol escollit, Entre llums i ombres, és la realitat del que plantegem, d’igual manera que la portada escollida, obra de Jordi Albinyana (un home envoltat de màscares de tota mena). «És molt fort com la veritat és menyspreada contínuament, sempre es menteix: abans, ara i després. Era un fet que m’interessava reflectir. La mentida, que damunt porta implícita la burla, són aspectes de la condició humana», explica el músic.

Llavors conversem sobre com se li va acudir fer una cançó a Giordano Bruno –filòsof i científic cremat viu per l’Església catòlica– en un tema que es manifesta com una mena d’homenatge als qui diuen la veritat: «Glòria als pensadors que ens han fet avançar». I llavors Briz ens comenta que tot va sorgir llegint El somni de Lucreci, de Martí Domínguez. Un bon assaig per tal de refermar el discurs.

L’engany, la falsedat i la mentida, llavors, es passegen per bona part de les composicions: la carta de presentació en «Màscares», la irònica «Delicat Narcís», les rockeres «Les justes» i «Paranormal»... I després tens aquelles cançons per les quals pots reconéixer el Briz dels darrers anys amb «Entropia» i «Un instant», per a tancar l’obra amb la mandrosa «Florentina Sunset», un tema clàssic dels seus directes i revisat per a l’ocasió. Així s’ha presentat Òscar Briz aquest 2015, un home que va sumant discos i més discos.

L’afegitó

I per finalitzar aquesta peça, no volia deixar de recordar que la X Edició dels Premis Ovidi Montllor se celebra aquest mes de novembre. El Palau de la Música de València acollirà el lliurament dels guardons el diumenge 22 a partir de les 20 hores. L’entrada és lliure i, com cada any, la participació ha anat en augment amb vora 130 discos editats en valencià. Ja us ho contarem en la Saó de desembre.

Vicent Xavier Contrí. Periodista i crític musical

Fotografia: Ximo Bueno