"L'amor i la ferocitat". El disc americà de Pau Alabajos

Pau Alabajos a Nashville, fotografiat per Xepo WS

Conversem amb el cantautor sobre L’amor i la ferocitat (Bureo Músiques), un disc enregistrat als Estats Units sota la producció de Brad Jones (Els Pets, Josh Rouse o Quique González). Un nou gir en la carrera de Pau Alabajos que, amb un acurat treball, l’apropa al rock i al pop més directe i fresc.

–Per què Pau puja a un avió i se’n va a gravar a Nashville?

–Teníem molt bones referències d’un productor artístic que es diu Brad Jones, m’encanta el seu treball: intercanviàrem diversos mails i mp3 i vam aprofitar una minigira de concerts per diverses universitats nord-americanes per allargar-nos a Nashville, on Brad té el seu estudi de gravació, que es diu Alex The Great.

–Hi anares a soles? On actuares?

–No, em va acompanyar, com ja és habitual en les gires internacionals, el meu amic Xepo WS (que és un fotògraf espectacular), i va fer un reportatge gràfic de la gira de concerts, va documentar la gravació i em va fer també algunes fotos de sessió per a L’amor i la ferocitat. Actuàrem a la Universitat de Columbia a Nova York, a la Universitat de Chicago i a la Universitat de Missouri. Un autèntic road trip!

–Com va sorgir la idea?

–Després de celebrar els deu anys de carrera musical al Palau de la Música de València amb una orquestra simfònica, volíem fer alguna cosa diferent, més elèctrica i contundent. Les cançons de L’amor i la ferocitat són fruit dels moments convulsos que estem vivint socialment i política: una situació d’emergència humanitària en els nostres barris, en les nostres places i carrers. També hi ha cançons d’amor, salvatges i plenes de passió, com indica el títol del disc. (Riu)

–Quina diferència de músics i de producció has trobat respecte dels estudis d’aquí?

–Hi ha molt bons músics ací i allà, això que vaja per davant. Però la manera de treballar és diferent: Brad sol fer produccions amb molta cruesa i una amplíssima gamma de matisos. Es grava tot en directe i els músics estem mirant-nos als ulls dins de la sala de gravació. Com si fóra un concert, però sense públic: s’intenten potenciar les emocions i l’espontaneïtat del moment, es grava sense metrònom i queden enregistrades totes les imperfeccions i errades, que no molesten, sinó al contrari: fan més humanes les cançons, més reals, més vives.

–Com encaixes aquest disc tan fresc, pop/rock… en la teua trajectòria?

–Crec que els discos són com polaroids, fotografies instantànies dels moments que vius, de les experiències vitals que t’inspiren. Conte i cante el que em demana el cos, i ara el cos em demana una miqueta de rock and roll.

–Què t’agrada més del disc, quines cançons, detalls…?

–M’agrada el concepte. Brad va pensar els arranjaments com si estiguera component una banda sonora per a una pel·lícula. Cada cançó és com una mena de curtmetratge sonor. La idea és que allò que expliquen les lletres siga transmés també a través de la música, a través dels efectes, dels ornaments i l’acompanyament de la resta d’instruments. Això fa que els oients s’identifiquen més amb les lletres, afavoreix l’empatia de qui escolta les cançons, com si la pròpia música els transportara a la ciutat concreta de què parla cada tema. Per això, el primer pas de la producció fou traduir i explicar a Brad les històries que conta el disc. No agafàrem la guitarra fins que no estigué clar què era el que volíem expressar!

–Què creus que el seguidor de Pau trobarà de diferent en les lletres, temàtiques, composicions…?

–Trobe que les sonoritats poden sorprendre molta gent. Guitarres elèctriques, distorsió, slides, pedal steel, trompetes, trombons… Són instruments testimonials en els nostres treballs anteriors i en el nou disc prenen bona cosa de protagonisme. També és veritat que els oients podran trobar-hi també arranjaments de quartet de corda i cançons despullades amb guitarres acústiques. És un disc molt eclèctic, molt visceral; he cantat sobre el que m’abellia cantar sense pensar en la cohesió final del disc. La vida no està ordenada, tendeix a l’entropia, i la vida és la matèria primera de qualsevol cançó que et passe pel cap…

–Per què el cor?

–El cor és el símbol de l’amor, de l’afecte, de la tendresa, però també és el motor del cos humà, l’òrgan vital que fa bombejar la sang que circula per les nostres venes. La ferocitat del títol fa referència a la lluita, a la passió, a la força incommensurable de la vida palpitant dins del nostre tòrax. La il·lustració és d’Alba López Soler, i em sembla una imatge potentíssima per explicar d’un sol colp d’ull de què parlen les cançons del disc.

–El tema «Viure» em sembla brutal. Hi ha una intrahistòria de la cançó amb Compromís i Mònica Oltra. La podries explicar?

–Amb les eleccions municipals i nacionals del 24 de maig de 2015 a la vora, Mònica va contactar amb mi per fer la sintonia de campanya de Compromís. Jo li vaig enviar un esborrany de la cançó «Viure» que parla dels dies històrics que estàvem vivint: els valencians i valencianes prenent el carrer per tal d’obrir per sempre les finestres del nostre país i que fluïra l’oxigen per fi i desapareguera la pudor de naftalina després de vint anys de polítiques cavernícoles del PP. Ella em va dir que estava buscant una cosa molt concreta: una cançó entre «Aniversari» dels Manel, la meua cançó «Inventari» i les cançons mítiques de Nino Bravo; volia un tema molt alegre i amb instruments del terreny. Li vaig dir que si estava segura que jo era la persona adequada (les cançons alegres no són precisament la meua especialitat!). Finalment em va vindre la inspiració i vaig escriure «Valentia», una sintonia gravada i interpretada per músics de la meua estricta confiança, produïda per Toni Xuclà i amb la participació de la Xaranga Kriptonita.

–No et fan por els espais grans per actuar? Després del Palau, del Teatre Romà de Sagunt…

–Sembla mentida, però en realitat em fan molta més por els llocs xicotets, íntims, espais escènics on tens el pati de butaques a menys de tres metres del micròfon i veus les cares del públic, perceps la mirada inquisitorial dels espectadors, i de vegades notes fins i tot la respiració de la gent… En grans escenaris com el Palau de la Música o el Teatre Romà de Sagunt portava un exèrcit de músics al meu costat; no hi havia tant de risc com quan estic només jo i la meua guitarra en el cadafal i et sents despullat i vulnerable.

–Has anat un poc contracorrent: tu tocares al Palau pagant la sala quan el COM reivindicava que els músics volien tocar i hi havia censura. Com avalues tot el procés fins arribar a l’estat de normalitat actual?

–Nosaltres vam suar el que no està escrit per poder actuar al Palau de la Música de València. Teníem les institucions en contra i vam haver de picar pedra per aconseguir posar una pica en Flandes. És una de les coses de les quals em sent més orgullós de la meua carrera musical: haver pogut penjar el cartell de «Sold out» en un espai tan simbòlic com el Palau de la Música de València i, a més, pujar a l’escenari acompanyat per una orquestra simfònica, retre homenatge a Vicent Andrés Estellés i cloure l’espectacle amb la Muixeranga sonant i tot el públic en peu. La gent tenia moltes ganes de recuperar els espais escènics que ens havia negat el PP durant dècades! En els darrers deu anys el COM ha fet una intensa feina de reivindicació: hem plorat, ens hem queixat i hem exigit un tracte just per part de les institucions. La dreta mai no va voler asseure’s a parlar amb nosaltres perquè molestàvem; la cultura crítica els feia por. Estàvem vetats a la Conselleria de Cultura i a RTVV. Esperem que a partir d’ara les polítiques culturals facen un gir de 180 graus.

–Has fet un vídeo clip xinès, has tocat a Palestina, Estats Units,un bon grapat de ciutats del centre d’Europa… El pròxim objectiu és l’Antàrtida o l’espai exterior?

–Hahahaha… És una de les coses que més m’agrada de la meua feina: viatjar constament, conéixer noves ciutats, impregnar-me d’altres formes d’entendre el món, aprehendre noves cultures i creuar-me amb tantíssimes persones, diferents i úniques. Ara mateix estem preparant la gira de presentacions de “L’amor i la ferocitat” que encetem a l’Auditori de Barcelona (27 de febrer) i al Centre Cultural Les Naus de València (12 de març). Sobre la marxa anirem veient a quines altres ciutats ens porta la nova aventura!

–Quina vida li espera en el futur a mitjà termini, el Pau Alabajos polític o el músic?

–Hauràs de telefonar a un d’eixos endevins que fan tarot per les nits en televisions de la TDT perquè jo ara mateix no tinc ni la més remota idea del futur que m’espera! Pasapalabra!

L’AMOR I LA FEROCITAT

Lloc i data de gravació. Estudis Alex The Great, Nashville-Tennessee. Enregistrat durant 21 dies de l’hivern de 2015

Productor: Brad Jones

Músics: Jason Cheek (bateria i percussió), 
Will Kimbrough (guitarres), 
Dan Cohen (guitarres), Brad Jones (baix i contrabaix),
 Chris Carmichael (cello, viola, violins),
Jamison Sevitz (vents), 
Tyson Rogers (piano i teclats) i 
Pau Alabajos (guitarres i veu)

Segell: Bureo Músiques

Entrevista publicada al nº 412 de la Revista Saó, corresponent a febrer de 2016.

No amaguem la precarietat, eliminem-la

(Article publicat a la revista Saó de gener de 2016).

Mox –des de Puçol– una de les bandes del moment. Foto Xepo WS

Iniciem el 2016 amb les bateries reposades, amb la satisfacció d’haver passat per un any, el 2015, que ens ha deixat una més que correcta collita musical.

Amb tot, no vull malgastar aquest espai per fer el tradicional refregit. Eixe resum anual de revistes i diaris que s’ha convertit més en un còpia-pega de nevera, que en un balanç o anàlisi de tot el que ha succeït. M’abelleix posar l’accent sobre la imperiosa necessitat de dignificar la música en valencià i de tot el que l’envolta. Hem acabat l’any eufòrics pel canvi de les institucions públiques i pel suport que sembla que van a donar a la cultura.

Encara hi ha gent que està aplaudint extasiada a polítics i músics des de la butaca del Palau de la Música, en la nit del lliurament dels premis Ovidi. Aquest mant de flors i violes, però, no hauria d’amagar una crua realitat: la música en valencià és precària. I tots ho sabem.

I és precària, entre moltíssimes altres coses, perquè el pes “del país”, de “la defensa de la llengua i la cultura” encara ens té acollonats, o millor dit acomodats. Ens hem acostumat a malpagar els nostres músics, a no respectar la seua feina, a demanar resultats a curt termini, a guanyar titulars abans que notícies, a empobrir, en definitiva, un moviment musical que és massa gran i bo com perquè s’immobilitze eternament. Quantes vegades hem actuat, escrit gratis, fotografiat o dissenyat cartells “pel país”...

Quantes vegades hem pagat per la música com toca? Quantes vegades hem apostat per la innovació i la creativitat sense pensar en els resultats? Poques. Ens ha esglaiat el pànic al fracàs, a que ens diguen que als concerts van quatre gats. Quan quatre gats eren els artistes que un dia decidiren cantar en català.

I els exemples són nombrosos: els programadors volen només grups que porten públic o ressò mediàtic i la fórmula és repetitiva fins l’avorriment. Els grups de masses aparquen la seua creativitat davant la por de no ser programats o de perdre seguidors. Les bandes de menys públic són ignorades o els demanen que canvien d’estil per a entrar als grans festivals. A la majoria dels cantautors els contracten només si van amb la guitarreta, per no pagar als músics que els acompanyen, o pitjor encara: si es posen de moda les versions d’Ovidi, Llach, Estellés o “l’homenot” de torn, per poc els exigeixen una versió en el repertori del poema o cançó de l’artista per a poder participar de la nit musical. Això sí, amb un jornal de luxe: un entrepà, vi i cacaus. Després arriba la part fiscal: es paga en negre, es creen associacions per no tributar com a empreses o autònoms, hisenda xucla en cada trimestre, el fastigós Iva cultural...

La inestabilitat de la música és una cadena de deficiències que cal resoldre. Si els músics estan ben pagats podran deixar-se els diners en un bon estudi de gravació, en un productor, en un dissenyador de portades i en un realitzador de vídeo clips. Per tant, els discos seran millors i tots eixirem guanyant. Els mànagers podran invertir en publicitat a les revistes, ràdios, teles i diaris i, per tant, els mitjans de comunicació (aquells que també funcionen amb el xantatge del “fes-ho pel país”) podran pagar a redactors, fotògrafs, dissenyadors, comercials...

La connexió entre tots és tan gran i els recursos econòmics del públic tan limitats que cal entendre que no és fàcil. Però tots hem d’apostar per l’autoestima, la professionalitat i la generació de riquesa. Quants músics valencians s’han deixat la pell tocant de franc per fer-se escoltar? Quants han demanat crèdits als bancs o a les famílies per llogar teatres, treure discos o comprar-se instruments?

La música en valencià s’ha de reivindicar com qualsevol altre moviment o negoci artístic. Si el producte cultural és bo ha de tindre un preu i si es regala ha de ser per a una bona causa, no per norma.

L’any 2006 vaig escriure a l’anuari de la Música i l’Espectacle dels Països Catalans que la cultura estava molt per damunt de la indústria i dels polítics. Ara afegiria que la cultura, la que genera la música en valencià, ha de despertar i reivindicar-se com a motor econòmic d’un sector que vol eixir de l’estatus amateur per esdevindre una realitat laboral.

Gener i Mox triomfen l'any de la Fera al Palau

En pop i rock, respectivament, s’enduen dos guardons cadascun d’ells amb els discos El temps del llop i Tuactes i rebomboris (tots dos editats per MésdeMil) en una convocatòria dels Ovidi que passarà a la història per fer-se al Palau de la Música de València i amb el desembarcament de la plana major del Consell, encapçalada per Ximo Puig. El President demana perdó, en nom de la Generalitat, pels anys de marginació i d’oblit de la música en valencià per part de les institucions públiques.

(Publicat a la revista Saó de desembre de 2015)

Els premiats en els Ovidi 2015. Imatge de Xepo WS.

Tot fou igual d’atípic com d'emotiu i alegre. La música cantada en valencià prenia possessió del Palau de la Música deu anys després del tancament de diversos artistes al mateix edifici. Llavors reclamaven a les institucions públiques governades pel PP que no foren marginats, que es programara música en valencià amb normalitat a tots els contenidors culturals públics.

Amb el govern de PSPV i de Compromís, el gir sembla ser absolut. La nit dels Ovidi, batejada encertadament com «La Fera al Palau», fou una gala anormal en la qual es repetia allò que «havia tornat la normalitat democràtica». Veure tants polítics i càrrecs institucionals en les primeres butaques sorprenia els músics de tota la vida, aquells que han omplit d’entusiasme i aplaudiments el galliner del Teatre Micalet en les passades edicions. El president de la Generalitat, Ximo Puig; el president de les Corts, Enric Morera; la vicepresidenta Mónica Oltra i una llarga representació de la Conselleria de Cultura, de la Diputació de València, de l’Ajuntament del Cap i Casal, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua… Tots units per abraçar-se als músics i donar espenta mediàtica a la música en valencià.

S’omplí la sala Joaquín Rodrigo del Palau de la Música i s’habilitaren les sales annexes amb pantalles per seguir els premis des de fora. Presentà Amàlia Garrigós, i el protagonisme –per fi– el guanyà Ovidi Montllor i la seua herència musical. Un referent de resistència i qualitat creativa en tants àmbits que és difícil quedar-se’n amb un. Manel Rodríguez Castelló posà veu a l’Ovidi. Alcoi vibrava al Palau. L’audiovisual sobre l’artista féu la resta.

I sorgiren els parlaments i els premiats en una nit, repetisc, diferent. Com diferent –em perdonareu els guanyadors– que és aquest escrit de Saó. Perquè allò foren més de dues hores de goig, però també de compromisos polítics. Molta responsabilitat assumida pel govern actual (programació, gires, nova ràdio i televisió…). Però hem d’estar tranquils, si és que finalment no ho compleixen. La Fera mossega, està solta i més forta que mai (134 discos han competit enguany pels premis). Desbocada, en diria jo. S’encarregà de recordar-ho Manolo Miralles, el president del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics en Valencià (el COM).

El president de la Generalitat i Obrint Pas: la foto impossible

Un president de la Generalitat en uns premis de la música en valencià i demanant perdó als artistes? Impensable. Hauria de ser normal després del que ha plogut, però no ho és. El protagonisme de Ximo Puig té un gran valor. No en tingueu cap dubte. Paregut al que en els darrers anys, de concert en concert, ha tingut Enric Morera, l’actual president de les Corts.

No continuem emmirallant-nos, per favor. Això no ha passat a Catalunya; ha passat a València. Ho vaig parlar aquella nit amb Lluís Gendrau, director de la revista Enderrock, publicació que dóna els guardons més importants de la música en català. Artur Mas mai ha assistit als Premis Enderrock. Potser, qui sap, perquè al Principat no faça falta posar el focus dels mitjans sobre la música; perquè hi ha més normalitat i trellat. Certament, el tema dóna per a més d’una tertúlia.

El cas és que Ximo Puig demanà perdó, en nom de la Generalitat, pels anys de marginació de la música en valencià per part de la institució pública de tots els valencians. El president lliurà el Premi a la Trajectòria Artística a Obrint Pas. Fins i tot s’atreví a demanar que tornaren. Una proposta que irònicament contestà el grup a Puig: «Quan va nàixer Obrint Pas, guanyà el PP a la Generalitat. A vore si tornem i entren de nou…».

Els vencedors: Clara Andrés, Mara Aranda, Zoo, Mox, Gener, Aspencat i Geografies

Pel que fa als mereixedors del titular d’aquesta «crònica de la normalitat», hem de dir que Mox, Gener i el segell MésdeMil (cinc guardons) coparen el protagonisme. Gener  com a millor grup de pop amb el disc El temps del llop, i s’hi imposà amb la millor lletra per l’excel·lent «Contrallum». Per la seua part, Mox triomfà amb Tuactes i rebomboris en rock, i en millor cançó amb «Si el poguera partir. Cançó de batre», en la qual participa Pep Gimeno Botifarra. Zoo, amb Tempestes vénen del sud, s’endugué l’Ovidi en hip hop i electrònica. En cançó d’autor, Clara Andrés tornà a guanyar amb Entrelínies (ja ho féu en 2008) i Mara Aranda en folk per Mare Vostrum (ja té ovidis amb Solatge de 2013 i 2009). Geografies (el projecte dels ex 121db) obtingué el premi en maquetes. Pau Berga aconseguí l’èxit en l’apartat de videoclips per Música naix de la ràbia d’Aspencat, i Sofia Hernández rebé el reconeixement al disseny pel disc Nuvolàstic de Júlia. Per acabar, cal recordar que el portal d’Internet Viasona fou premiat amb un Ovidi especial per la seua tasca de penjar al web vora 58.000 cançons en català de prop de 3.400 grups.

A tots i totes, l’enhorabona. L’any que ve, més i millor.

Premis Ovidi 2015

• Millor disc de cançó d’autor: Clara Andrés (Entrelínies. MésdeMil)
• Millor disc de folk: Mara Aranda (Mare Vostrum. Picap)
• Millor disc de hip hop i electrònica: Zoo (Tempestes vénen del sud. Propaganda pel Fet)
• Millor disc de pop: Gener (El temps del llop. MésdeMil)
• Millor disc de rock: Mox (Tuactes i rebomboris. MésdeMil)
• Millor maqueta: Geografies, Primer condicional. Autoeditada.
• Millor producció i arranjaments: Aspencat (Tot és ara. Mark Dasousa. Halley Records)
• Millor cançó: «Si el poguera partir. Cançó de batre» (Mox amb Pep G. Botifarra)
• Millor lletra: «Contrallum» (Gener)
• Millor videoclip: Aspencat (Música naix de la ràbia, de Pau Berga)
• Millor disseny: Nuvolàstic, de Júlia. Disseny de Sofia Hernández
• Premi a la trajectòria: Obrint Pas
• Premi especial: Viasona

Dies del COM, anys inoblidables

Sant Gatxo i els fills. Escenari del Palau de la Música de València (11-11-15). Xepo WS

La imatge que Xepo WS m'ha cedit diu molt més que un grapat de músics-pares ben pagats amb els seus nanos dalt de l'escenari. És la foto dels deures fets, de l'objectiu assolit, la satisfacció plena per haver arribat a la meta.

Són els components de Sant Gatxo, una gent a la qual m'uneix amistat, respecte i gust musical. Al grup el vaig conèixer l'any 1999, a l'Almadrava Rock dels Poblets, muntant amplis i compartint cartell amb Pinka, Sopa de Cabra, Ja t'ho diré, Obrint Pas, Gramoxone... una aventura insòlita que caminava imparable des de la Marina.

Han passat els anys i el  Col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià (el COM) celebra per fi els seus premis al Palau de la Música, després d'anys d'oblit i marginació per part de la Generalitat i de l'Ajuntament de València.

Sant Gatxo ho ha deixat, però aquesta setmana ha tornat a actuar al mateix Palau, en un moment històric de la música en valencià. Així que, possiblement, estem davant de la darrera foto de la formació de la Vila Joiosa mirant el públic des d'un territori conquerit amb esforç, dignitat, rebel·lia i estima pel país i la música.

És la postal de la normalitat. La música en valencià és visible i s'ha fet gran, molt gran. Aquells joves que començaren a muntar grups, a l'estel de l'esclat del rock català i del Tirant de Rock, tenen fills. El futur és fantàstic. Hi ha llum amics.