Cris Juanico presenta f(a)usta a Dénia

Cris Juanico a Dénia durant l'actuació per a la Fundació Baleària. Foto Ricard Pérez

Cris Juanico ha tornat a treure disc i passen els anys i els registres vocàlics del cantant menorquí (Menaix a Trois i Ja t'ho diré) segueixen intactes, si és que no han millorat. 

A Dénia ens visità gràcies al treball de la Fundació Baleària, entitat de la naviera que ha habilitat una fantàstica sala de concerts i events a l'estació marítima de la capital de la Marina Alta.
F(a)usta és un disc de corda (fusta) amb violins, guitarres, contrabaix i violoncel. Un nou recorregut per la sociologia i lèxics menorquins. 

Al concert del divendres 5 de juny vingué tot sol (qüestions de pressupost...) i feu un repàs del disc -excel·lents "Com un infant", "Ei, que fràgils som" i "Em dius que em vols estimar"– amanits amb els clàssics de Ja t'ho diré "l'Univers", "Així i tot" i "Si véns". Destacada la versió d'Ovidi Montllor "Tot esperant Ulisses" del poema d'Estellés.

Juanico es mostrà satisfet de tornar a Dénia (fa uns anys actuà amb l'espectacle infantil Tabaluga) i després del concert manifestà les seues ganes de tocar de nou però amb el quartet de corda.

Tot arribarà.

La constel·lació creativa de Morant (publicat a la revista Saó de maig)

Portada del disc obra del pintor, escultor i músic maniser Max Vila.    

Arriba un nou disc del músic, cantant i productor de Manises Xavier Morant. Raonem amb ell sobre tot plegat. Els amants de l’indie tenen parada obligada per escoltar “Astremón”, sis cançons de bona factura rítmica i poètica.

-“Astremón” és fruit de la continuïtat o has volgut trencar amb els anteriors discos “Revolutum” i “Posidònia”?

Trobe que en els altres discos apareixen algunes cançons que podrien encaixar ací. Posidònia recollia un grapat de cançons que havien format part del repertori de Cuixa amb una sonoritat que estava investigant amb loops, i arranjaments suaus, en general. Era el meu primer disc en solitari i tornava a cantar després de molts anys, guarde bon record d'ell. Revolutum, amb Abraham Rivas, (excepcional músic que també va fer grans aportacions en Posidònia) va ser un intent de vore fins a on podíem arribar amb uns arranjaments que trobe que estaven realment bé. Amb moltes col·laboracions i uns temes d'estils i sonoritats diverses, era com un calaix on havien anat entrant gran part de les nostres influències musicals. El nom Revolutum volia reflectir el rebolic que presentàvem. Inicialment el meu concepte del disc era més elèctric i de fet les primeres versions d'algunes de les cançons eren així, però va anar transformant-se. Vaig animar a Abraham perquè compartira també les seues cançons, i a que les cantés. Va ser una experiència llarga i gratificant. Nominat com a finalista Millor disc de pop als premis Ovidi 2011, per a alguns era un disc dispers i poc compacte, excessivament eclèctic.

En Astremón, volia fer un disc en primer lloc, més senzill per dur-lo al directe, i també definitivament elèctric. La inclusió del violí de Pepe Bosch li podia donar un so característic, intentant que els arranjaments no derivaren en una sonoritat repetitiva.

-Però, què és Astremón?

Astremón és una paraula inventada (vaig estar mirant si existia, i no). Tot ve de la idea inicial que era fer un disc conceptual al voltant de l'astronomia i l'univers com a paral·lelisme amb les relacions humanes. Els forats negres evoquen moltes coses, són paraules i conceptes poderosos. El xoc de galàxies, tindria un reflex amb el xoc de civilitzacions o els sistemes solars com a reflex de les relacions familiars, amb cudols errants, estrelles, llunes, planetes, astres i fins i tot alguns planetes senzillament gasosos. Una idea ambiciosa i difícil. A la fi quedaren dues cançons del plantejament inicial: "Galàxica" i "La cosmonauta trista". Com en els meus treballs anteriors el títol del disc havia de ser una paraula que tinguera la capacitat de conjurar una idea, una emoció o un sentiment. "Montgó" "Posidònia", "Revolutum" "Astremón",  crec que tots mantenen eixes característiques.

Jesús Correcher, Pepe Bosch, Maribel Crespo (Els Niquelats) i Xavier Morant (a la dreta).

-T’has rodejat de músics solvents una altra vegada. Com sorgeixen aquestes col·laboracions? Idees el concepte de cada cançó i després parles amb els músics, o és tot més natural?

En aquesta ocasió, hem treballat tres músics i per primera vegada la responsabilitat total del producte és meua. Els arranjaments han estat creats intentant que mantingueren el concepte inicial de la cançó. En els discos anteriors, de vegades els arranjaments feien derivar les cançons a resultats, que encara que bons, s'allunyaven del concepte inicial. Ens deixavem dur. En aquest cas no. Amb el guitarrista Jesús Correcher porte treballant uns anys i amb Pepe Bosch, sabia que tocava el violí i la bateria, però al final decidírem apostar pel violí. Quasi sempre he portat la cançó pràcticament acabada i després l'hem posada en comú. En aquest cas no ha estat un disc de composició col·lectiva.

-Per què sis cançons?

Si em dedicara professionalment a la música, potser tindria més temps i el cap millor situat per a ser més prolífic, però no és el cas. Vaig escriure molts textos després de Revolutum i em vaig quedar amb poquets, no volia fer un disc amb moltes cançons, si no tenia clar que pogueren convertir-se en un conjunt compacte.

Crec que hauríem de tornar al single, a l’EP, no tens per què fer un disc amb deu o dotze cançons sempre. En el meu cas el procés creatiu, per les circumstàncies personals, és prou lent... Podia haver inclòs alguna cançó més, com per exemple una versió, com he fet als altres discos, però he preferit deixar-ho en sis.

-Al llarg de la teua trajectòria has format part de Cuixa –grup pioner de folk rock en valencià als anys setanta– de bandes de rock com Ceremonia, La Morgue o Armas Blancas. També has fet de productor (Munlogs, Pinka…). De tot aquest bagatge amb què et quedes i cap a on creus que vas?

Sempre he dit que una de les millors coses del món de la música, és la part humana, la quantitat de persones que coneixes i els llaços que es van creant. He vist de prop el talent de moltes persones, professionals i amateurs, i després també la seua qualitat humana i amb això em quede del passat. Sempre he estat una persona inquieta musicalment, m'agrada la música i seria incapaç de quedar-me atrapat en un estil, o en un so i això et porta de vegades a grans contradiccions, però aquestes formen part de la meua vida. Me n’he adonat que en molts aspectes sóc i segurament seré contradictori. On vaig? Continuaré fent cançons que és el que m'agrada i actuar en directe quan puga doncs vivim temps difícils, almenys si -com en el meu cas- eres un tant "outsider" i no estàs en cap companyia discogràfica, ni oficina, és dificil accedir a actuacions... Vaig pensar també que quan tornava a cantar, realment ho feia com el que era: un principiant.

-Quins grups escoltes darrerament?

La veritat és que darrerament no escolte massa música, encara que gràcies a les xarxes socials, vaig descobrint novetats o retrobant cançons i grups oblidats. Algunes coses que he escoltat seguint de vegades noms que apareixen a les crítiques o a la ràdio serien: Demien Jurado, Kelley Stoltz, The Autumn Defense. Oren Lavie (la meua filla em va fer escoltar-lo), Arcade Fire o Wilco i Richard Hawley, Edwyn Collins, Josh Rouse, que m'agraden de fa temps, però també podria estar Chet Baker o Jay Jay Johanson. Ací, de casa, sempre em crida l'atenció Clara Andrés, i ara Gener, però n'hi ha molts. Ara és un gran moment per a la música en valencià i intente escoltar les novetats que des de les revistes van apareixent, encara que no és una escolta detinguda la majoria de les vegades.

-Formes part del grup d’artistes de la música en valencià que ha fet el salt a la política i en Compromís (Pau Alabajos, Josep Nadal, Rafa Xambó...). Com avalues la teua experiència a Manises?

Estem vivint temps d'emergència als àmbits polític, social i  econòmic. Són moments de donar un pas endavant i fer el que deia Stéphane Hessel (“Després de la indignació, cal el compromís”) i m'ho vaig prendre al peu de la lletra! (risa).

El col·lectiu de Manises es diu APM-Compromís, l'Agrupament Progressista de Manises que era una formació local, que ha entrat a formar part de la coalició Compromís. Hem de retornar la dignitat a les institucions, el PP ha desfet l'autonomia, segurament perquè no creu en ella i ha fet que el País Valencià siga la marca de la corrupció. Una vergonya, i jo no vull sentir-me així. A Manises es fa necessari un canvi per regenerar la vida pública, i retornar les institucions als ciutadans. Va haver un temps que Manises tenia una vida cultural intensa i ara és un desert. Han enderrocat l'antic barri dels artesans Obradors, amb més de 700 anys d'història, i ací tots dormien sota el fum d'un urbanisme depredador. Podem quedar-nos a casa i parlar amb els amics, criticar i dir això de "s’hauria de fer..." o donar un pas endavant i intentar fer el possible per capgirar l'actual situació de pobresa i misèria moral. Temps durs i difícils, però il·lusionants.

Les cançons per Xavi Morant:

BONA COMPANYIA

Al llarg de la vida, te n’adones que tot es inútil i absurd si no comparteixes la vida amb gent que t'estima i estimes. La tornada ens recorda que la vida és una roda que amb nosaltres o sense, seguirà rodant.

GALÀXICA

Seria com una de les cares de la idea d’Astremón. Algú que mira al cel i és capaç de viatjar amb imaginació travessant un univers fictici. Cal reivindicar la imaginació com a arma poderosa.També hem de ser conscients com som de menuts al costat de l'univers real o imaginari.

ELS DORMENTS

La vaig escriure –excepte modificacions posteriors i el canvi de llengua de castellà al valencià– a finals dels anys 80. La idea va nàixer a partir del títol d'un poema de Walt Withman, encara que no té res a vore amb el poema de l'escriptor. Vaig imaginar que tots nosaltres, de vegades, tenim els ulls oberts i l'ànima adormida. No hem de perdre mai la sensibilitat davant els sofriments dels altres.

A LA CARENA SECRETA DEL TEU LLAVI

Sempre m'ha agradat musicar poesia, vaig començar amb Salvat-Papasseit i Ventura-Gassol al disc de Cuixa. M'hagués agradat fer un disc de novíssima poesia valenciana, d'autors joves, però no tenia el material, encara que no ho descarte per a un futur.

Salvador Jafer, el recordava de quan va guanyar fa anys el V. Andrés Estellés de poesia i vaig començar a llegir els seus poemes.

Aquest poema tan breu, em semblava poderós i musical.

LA COSMONAUTA TRISTA

Seria com l'altra cara de la idea Astremón, una altra persona que mira a les estrelles, però aquesta vegada amb malenconia. Una dona que ha vist la immensitat de l'espai exterior, i ara resta ací, envoltada d'un món mesquí, quan ella creu que allà fora tot és més pur i indestructible.

DEUTES

Sempre estem en deute amb algú. Es curiós perquè és una cançó que per al directe resulta molt intensa. Volia donar una sensació agobiant i  crec que musicalment té moltes referències estilístiques de la música amb la qual vaig crèixer.

Contra la por i per la llibertat (publicat al mes d'abril a la revista Saó)

Rafa Xambó als 70

Vivim mesos convulsos. D’una fartera popular que podria tindre data de caducitat el pròxim 24 de maig. El PP valencià ha tornat a traure la calculadora electoral fent sumes i multiplicacions de catalanofòbia, desqualificant artistes, professors, escriptors i intelel·lectuals. Un retorn als anys norantes per tapar les vergonyes de la corrupció, el balafiament i la submissió al Rajoy de torn. Res de nou, en definitiva. 

Ovidi Montllor 

Ara s’han tret això de la llei de senyes d’identitat. L’enèsima cortina de fum posada ara per dilapidar qualsevol proposta de cultura valenciana que no passe pel control ideològic de la dreta. Un altra eina mediàtica al servei del poder inquisitiu d’un govern perdut i ruc, sense cap altre rumb que aguantar el poder. 

El darrer episodi de l’esquizofrènica maquinària electoral s’ha centrat en la negativa a celebrar els 20 anys de la mort d’Ovidi Montllor. Les Corts –amb la majoria del PP– han rebutjat la proposta d’Esquerra Unida perquè el 2105 fora l’any del cantautor i actor alcoià. Així que ens ha tocat vore mapes dels Països Catalans a l’hemicicle, intervencions en contra de l’artista recordant que “cantava en català a la manera de València” i tot un seguit d’improperis per calfar la recta final d’una legislatura marcada per la por de molts diputats a perdre poltrona i sou.

Mentrestant els homenatges a Ovidi Montllor segueixen el seu camí al marge de les grans institucions; organitzats per músics, associacions i col·lecius ciutadans. Perquè -malgrat tot- el 2015 és l’any d’Ovidi. L’any del clam per la justícia social, del malestar generalitzat, de la reivindicació d’un treball digne, de riure la vida i viure-la amb sarcasme i ironia. 

Per tot això, amb el permís d’Ovidi, he cregut convenient escriure unes ratlles sobre un disc d’època, lligat estilísticament a l’artista d’Alcoi, però també a Raimon. Es tracta de l’edició de “Llibertat” (Cilestis 2015) una gravació de Rafa Xambó de fa vora 40 anys. Nou cançons que recullen l’essència d’aquells anys de lluita. Dies d’albirar la llum al final de la dictadura, del retrobament amb les esperances.

“Llibertat” (“Ella” al CD) és una maqueta fresca i casolana amb l’esclat potent de veu d’un jove Xambó que emulava els autors del moment. Com explica el músic d’Algemesí fou enregistrada l’any 76 o 77 al Pub Biogènia de València amb l’ajut de Rafa Ruiz, el guitarrista dels “ Els 4 Z “ i retrobada a casa per atzar. Conté textos de Xambó, de Miquel Martí i Pol i de Feliu Fornosa. Amb la guitarra i la gola portades al límit –valentes!– escoltem unes composicions que parlen d’un futur negat però que per fi pot canviar (“Amic”),  en un temps on s’oblidava per fi el temor i es reivindicava refer el país (“Obrim els ulls al sol”). Un bon material per als estudiosos de la Cançó. Un disc que tot i l’embolcall setanter està vigent per moltes de les reivindicacions que hi apareixen.

INCONTROLABLE VIDA. Smoking Sou'ls

Smoking Sou'ls per Xepo W. Sanches

Seria bo comptabilitzar tots els grups que han editat discos des de l’esclat de la crisi –més o menys allà per l’any 2008– fins els nostres dies. Bàsicament per una qüestió estadística: bona part de les bandes de rock en valencià han cantat tot el que sociològicament li està passant al jovent del nostre país. Retalls de la història recent que cada vegada són més freqüents de trobar a les lletres. Versos que parlen de fugides a l’estranger, de la insubmissió a les directrius dels mercats econòmics, del futur incert i de tantes i tantes coses que des de fa set anys copen els sumaris dels informatius.

Li ha passat també a una de les formacions més sòlides del moment. Amb un títol ben explícit –Nòmades (Propaganda pel fet 2015)– Smoking Sou’ls s’ha decantat per una narració de temàtica social però inevitablement personal. “Ens trobem en una societat globalitzadora on s'han trencat les fronteres culturals i on la tecnologia està al servei de l'economia. Veiem com molts dels nostres amics han de marxar per la impossibilitat de treballar. D'aquesta manera l'ésser humà es pot considerar com a nòmada, ja que emigra per buscar l'actual substent  –"el capital" del qual se’n deriven els productes bàsics”. L’explicació del grup és coneguda. Artistes que s’expressen amb ressignació, rebel·lia o amb voluntat de canvi, quan el futur es troba lluny de casa.

Però els Smoking potser tenen la virtut d’explicar moltes de les seues històries amb eixe embolcall social de context i no a l’inrevés. “Deixa’m creuar la ciutat, Deixa’m sol. M’acompanyen els teus ulls. Mare ara he decidit marxar. I ara creus que no t’escolte. La distància és el motiu. De què jo seguisca viu”, com manifesten al tema “Carrer dels somnis”.

Enregistrament del disc als estudis Atòmic. Xepo W. S.

Un colp damunt de la taula

Smoking Soul’s s’ha conjurat per conquerir el territori sonor dels grups guitarrers i posar, al mateix temps, la bandereta al cim de l’existencialisme musical (“Passatgers del món, el viatge s’acaba, viure serà el nostre tren, més val córrer o el perdrem. Escalem muntanyes fins el cel, on caurem”).

Si la primera entrega (l’Espenta) ja fou estimulant, Nòmades és la continuïtat d’un camí explosiu, el d’una banda compacta i dura, que irradia directe a cada riff. Quan escolteu els Smoking podreu fer-se una idea del que hi ha dalt d’un entaulat. I cal vore-los –sí, cal anar als concerts– per certificar que el que aboquen a l’estudi de gravació no és fruit de la casualitat. Ho descriuen a l’Escenari (“No hem perdut la força, i aquest moment serà una espiral adrenalínica. L’escenari mai serà buit, jo cree el meu soroll, tu el pintes de color”). Al disc trobem destacades col·laboracions: Xavi Sarrià (Obrint Pas), Panxo (Zoo) i Maria Bas (Solar). L’enregistrament s’ha realitzat als estudis Atòmic d’Ondara, amb Mark Dasousa als botons.

Contundència, ràbia i domini del discurs. Una societat que lluita contra els imperis de la desil·lusió. Una joventut que ha madurat a base d’incerteses i que així es dibuixa en la majoria de les cançons que signa el grup de la Marina Alta. Deu temes per batzegar “l’Anestesiada llibertat” i trobar respostes al merder emocional on vivim.

Desperteu! Arriben els Smoking.

* Publicat a la revista Saó de febrer de 2015