Obrint Pas rebenta Barcelona

Més de 30.000 goles diuen adéu al grup a les Festes de la Mercè

Fotos de Xepo Walter Sanches 

El Parc del Fòrum s'omplí per rebre la darrera actuació elèctrica d'Obrint Pas a Barcelona

Poques coses poden omplir més com a valencià i periodista musical que vore unes Festes de la Mercè a Barcelona amb la participació de dues bandes valencianes: Orxata i Obrint Pas. Fou el passat 21 de setembre al Parc del Fòrum i no cal que m'extenga massa explicant que el plat fort de la matinada recaigué en els Obrint Pas, després d'anunciar que pleguen indefinidament.

La banda dels Xavi Sarrià, Miquel Gironés, Robert Fernández, Miquel Ramos i companyia s'acomiadava del públic barceloní en format elèctric (el 2014 faran l'adéu acústic oficial a Barcelona, Mallorca i València). I la gent va respondre com mai. Més de 30.000 ànimes cantaren i ballaren un repertori especialment emotiu. Així, sonaren impecables els grans hits del grup: Coratge, Seguirem, La vida sense tu, No tingues por, Som, La Flama, Viure, Del sud…tot barrejat amb les proclames reivindicatives del moment.

Xavi Sarrià

Eren les tres de la matinada i –apenes quinze minuts abans d'iniciar el darrer gran bolo dels Obrint– Xavi Sarrià i Miquel Gironés explicaven a Saó les sensacions que tenien. «És tot molt emocionant. No acabem de ser conscients del què significarà no tindre el grup. Són molts anys de tocar junts, moltes vivències, pressió i responsabilitat en una llarga cursa de fons. Ara alliberem la càrrega que vam crear quan teníem 15 anys», explicà Sarrià per a tot seguit afegir: «No sabem si volem tornar o quan. Estimem el grup i no volíem seguir si no estàvem amb la banda al 100%».

«El que volem és viure la vida que no hem viscut», responia Miquel Gironés. «Per a nosaltres la vida d'Obrint Pas ha sigut la nostra vida. No sabem si en el futur el cor i el fetge ens reclamarà seguir i fer un altre disc. Preferim canviar d'etapa i tancar el cicle», argumentà el dolçainer.

Miquel Gironés i Robert Fernández

Respecte al sentiment de ser de València i tocar a les festes majors de Barcelona i no poder fer-ho a les del Cap i Casal, Gironés fou clar. «Els entrebancs els posa l'administració. No vas a les Festes de Juliol de València però després actues a Benimaclet per a 8.000 persones en un concert al marge de l'ajuntament. Afortunadament la qualitat de les nostres bandes i solistes (la Gossa, Feliu Ventura, el Botifarra o Aspencat) va tombant fronteres».

Miquel Ramos. Homenatge al raper Pavlos Fyssas assassinat pels Nazis

I Barcelona en fou l'exemple, perquè l'èxit dels Obrint Pas vingué en una nit on els Orxata –una vegada més– posaren el llistó molt alt amb la seua música electrònica. Hi ha relleus per a Obrint Pas? Està clar que sí. Hi haurà grups com Obrint Pas en el futur? Crec que tardarem en saber-ho.

Orxata és ja un grup de masses

(Publicat a la revista Saó d'Octubre)

O. P. Pròximament la crònica de la Mercè

Divendres passat vaig anar al darrer concert d'Obrint Pas a l'Horta, en aquesta gira de comiat (parada indefinida li diuen) que han batejat com a «Seguirem». A Vinalesa la banda més internacional del rock català omplí l'aforament en un espectacle força emotiu. Serveixen aquestes línies per explicar que aquesta setmana penjaré la crònica de la revista Saó d'Octubre sobre el concert que els Obrint Pas feren a les festes de la Mercè, a Barcelona. Allí, al parc del Fòrum, més de 30.000 persones acompanyaren el grup senyera de la nostra música, en un concert sense precedents per a una banda valenciana.

Obrint Pas divendres 25-10-13 a Vinalesa

EL TRINEU TANOKA. Desfent la neu a colps de guitarra*

«Microones» és el segon treball per a El Trineu Tanoka (Benissanó-Llíria). Dotze talls per a gaudir amb un dispositiu sonor que reproduisca els petits detalls d’un disc generós en estímuls i suculent en la gravació. Tornem a parlar de rock de guitarres. Power pop casat amb lletres enginyoses i surrealistes. Transgressió original i irònica. («Déu viu dins de la ràdio i saps que et vol..», «Ja ve l’estiu. L’estiu és lleig i fals», «Xica coet», «l’Home biònic», «Satel·lit Neutral»…).

Les raons de Microones s’expliquen en el tarannà del propi grup. Ho argumenta extensament Xavi Blesa, veu i guitarra de la banda. «El nom del disc ens agradà als tres, encara que parega mentida. I no és gens fàcil arribar a un consens en un trio de rock. De zero a cent en uns pocs segons. De congelats a estar bollint en un tres i no res; així som nosaltres. Creàrem el grup i als sis mesos ja teniem un disc, en dos anys dos cedés i molts concerts a les esquenes».

Però també hi ha un rerefons lèxic, musical i sentimental que amaga «Microones». La filla menuda de Blesa es diu Ona i «el micròfon és un element bàsic de la música (transmetre) i les ones de la ràdio ens porten els sons que ens va captivar d'adolescents (rebre). A més a més si els Sonic Youth tenien el  ‘Washing machine’ nosaltres havíem de tindre un altre domèstic!», conclou el músic.

El disc potser seria més rodó amb menys temes, però en conjunt és pura dinamita que els Tanoka saben comunicar en directe. Un trio impetuós dalt de l’escenari dotat d’una captivadora base rítmica (Tubal Perales i Ico) orquestrada sota el comandament creatiu de la veu aguda i melòdica de Blesa. Un fet diferèncial per a ser reconeguts en la escena més recent de l’indie català. Perquè de música indie parla el grup quan arriba el moment d’ubicar-se en l’escena rock. «El revival dels 90 ja està ací!! Shoegazing, Noise pop, Experimental punk, Psychodelic rock, My bloody valentine, No age, Deerhunter, Pavement, Tame Impala... Encara que nosaltres ens fixem també en bandes més melòdiques com ara Teenage Fanclub, The posies, The flaming lips... i a nivell català ens encanten Plouen Catximbes, Inòpia, Raydibaum, i Antònia Font... El Columpio Asesino (des de Pamplona) també és brutal. Volem que El Trineu Tanoka faça de punta de llança d'aquest estil musical a València».

I realment, en poquet temps i dos cedés, porten el camí d’aconseguir els objectius.

* PUBLICAT A LA REVISTA SAÓ DE SETEMBRE

Aspencat, omnipresents als Ovidi*

Aspencat

La huitena edició dels Premis Ovidi a la música en valencià passarà a la història per l'èxit d'un grup que creix a cada disc que edita. Aspencat fou la banda més reconeguda en la gala organitzada pel Col·lectiu Ovidi Montllor (el COM) celebrada al Teatre Micalet el passat 27 de juny. Amb «Essència» aconseguí dos guardons –al millor treball de Hip Hop i Electrònica i als millors Arranjaments i Producció– i es quedà a les portes d'endur-se els premis a la millor cançó i millor lletra pel tema «Quan caminàvem». L'any anterior ja havien guanyat un Ovidi per un disc de remescles i el 2011 els faltà poc per aquell notable «Naixen primaveres».

Però aquesta edició estigué plena de sorpreses. Pep Laguarda s'imposava en la categoria de pop amb unes cançons enregistrades feia tres dècades i que –paradoxes de la vida– han eixit al carrer en el present exercici. En l'apartat de Rock la irrupció de Mox Nox fou un dels moments de la vetllada, una confirmació més dels recanvis musicals que s'estan produint. Venceren amb «Damnatio Memoriae» a Atzukak, Tardor i 121dB. Aquests darrers s'emportaren l'Ovidi al Millor Disseny pel seu EP «Lesotho» (Andrea Serra, José M. Pedrajas, José Martí i Vicent Carbonell).

Mox Nox

Pau Miquel Soler

Estellés tornà a ser protagonista. Dos dels quatre discos finalistes en Cançó d'Autor es fonamentaven sobre versos del poeta (el de Bertomeu i el de Pau Miquel Soler). Finalment fou l'estrena en solitari de Soler –cantant d'Arthur Caravan– qui s'endugué la planxa metàl·lica. En l'apartat de Millor Lletra, Lluís Vicent triomfà amb «En la corda fluixa», per davant dels textos de Mara Aranda, Senior i Aspencat; poca broma. «Als germans de diferent mare» de Senior i el Cor Brutal fou considerada la millor cançó de l'any pel jurat; i el fantàstic «Lo testament» de Mara Aranda i Solatge, s'imposà com a millor disc de Folk. Un Ovidi més a la saca d'Aranda i ja hem perdut el compte dels nombrosos premis que té.

Amàlia Garrigós

La nit del Micalet fou un combat musical entre artistes de dues comarques: La Marina Alta i l'Alcoià (11 nominacions de 44 possibles). Aspencat (Benissa i Xaló), Mox Nox (Pedreguer, Benissa i Dénia), Pau Miquel Soler (Alcoi), Júlia (Alcoi) –premi a la millor maqueta–  i Arthur Caravan (Alcoi) –David Cloquell per «Vents», premi al millor vídeo clip– anaren pujant a l'escenari. Igualment ho féu una altra alcoiana, Amàlia Garrigós. L'ex periodista de Ràdio 9 recollia el premi especial al suport de la música en valencià enmig d'un llarg aplaudiment i envoltada de companys afectats per l'ERO de RTVV. Honorat Ros, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, li lliurà el guardó. 

«Ens calen cançons d'ara»

Per acabar, els Ovidi Montllor d'enguany reteren homenatge a una dona excepcional, Mari Carme Girau. Qui podia imaginar-se que als anys 60 una xica de Simat de la Valldigna viatjaria a Barcelona per estudiar Farmàcia i acabaria formant part dels grans regeneradors de la música catalana: Els Setze Jutges. Amb 73 anys Girau explicà, amb humilitat i senzillesa, com va ser el seu periple musical per Catalunya, les relacions amb Joan Fuster, Josep Maria Espinàs, Serrat, Llach… Les dificultats durant el franquisme, la censura, la falta de recursos per enregistrar cançons, però també l'entusiasme per recuperar les velles melodies i fer-les noves.

Manolo Miralles i Mari Carme Girau

Girau rebé les felicitacions per carta de diferents membres dels Setze Jutges i el premi honorífic a la seua trajectòria de mans del president del Col·lectiu Ovidi Montllor, Manolo Miralles. Cantà a capella per a un públic entregat i deixà les millors paraules de la nit. «El crit de guerra dels Setze Jutges era 'ens calen cançons d'ara'. Les cançons d'ara les féu tots vosaltres. Moltes gràcies per elles. I, en aquella època del Franquisme, on no podien arribar els partits polítics –perquè estaven prohibits– i els mitjans de comunicació –perquè estaven censurats– doncs arribaven les lletres de les nostres cançons. Ara, segurament també arribaran les vostres. Perquè ens calen cançons d'ara». Tronadora ovació.

I l'altra bona noticia de la nit la donà el membre del Consell d'Administració d'RTVV i vicepresident del COM, Rafa Xambó. La direcció de la cadena pública valenciana acceptava la proposta presentada pel propi Xambó per a que un 33% de les cançons que sonen a Sí Ràdio –l'emissora pública musical– siga en valencià. Per a facilitar la programació el COM –a través de l'investigador i crític Josep Vicent Frechina– aportà al servei de documentació de la ràdio les més de 3.500 cançons editades al llarg de les huit edicions dels premis Ovidi Montllor.

Manolo Miralles, president del COM, tornà a carregar en el seu discurs contra els governants del PP pels casos de corrupció i el menyspreu a la llengua i la cultura del poble valencià. També personalitzà la protesta amb el ministre Wert. Les seues proclames serviren per tancar la gala del 2013. L'any que ve més i millor. Segur.

Els guanyadors

Els Ovidi 2013
Millor Disc de Cançó. «L'amor o la guerra» de Pau Miquel Soler
Millor Disc de Folk. «Lo testament» de Mara Aranda i Solatge.
Millor Disc de Rock. «Damnatio Memoriae» de Mox Nox
Millor Disc de Pop. «Plexixon impermeable» de Pep Laguarda
Millor Disc de Hip Hop i Electrònica. «Essència» d'Aspencat
Millor Maqueta «El Mecanoscrit» de Júlia
Millor Cançó. «Càntic als germans de diferent mare» de Senior i el Cor Brutal
Millor Lletra. «En la corda fluixa» de Lluís Vicent
Millors Arranjaments i Producció. «Essència» d'Aspencat
Millor Vídeo Clip. «Vents» d'Arthur Caravan de David Cloquell
Millor Disseny de Disc. Lesotho de 121dB d'Andrea Serra, José M. Pedrajas, José Martí i Vicent Carbonell


*PUBLICAT A LA REVISTA SAÓ DE JULIOL-AGOST