Estellés per Bertomeu (Publicat a la revista Saó de desembre)

L'Any Estellés ens està donant grates i enriquidores sorpreses pel que fa a l'edició de textos, muntatges d'exposicions (molt recomanable la del Centre del Carme a València «Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances») i festes literàries. En l'apartat musical podem estar satisfets. A falta de conèixer el disc recopilatori de poemes musicats del poeta de Burjassot que trau l'AVL (gran feina, com sempre, de Josep Vicent Frechina) i l'aportació que farà Pau Alabajos pròximament, ara ja tenim a les nostres mans una autèntica delícia: «7 d'Estellés» de Bertomeu.

Es tracta d'un llibre-disc que ha sigut possible gràcies a la imaginació i inquietud del propi Bertomeu i a la cura en l'edició d'Edicions del Bullent. Set poemes musicats amb el segell de Bertomeu, pop acústic de guitarres esquitxades de folc nordamericà. Senzill, directe, planer, apassionat i lluent. Com el mateix Estellés. Però darrere d'aquesta aventura poètica i musical de Bertomeu (Albert Ortega) hi ha molt més que un poemari-disc editat l'any commemoratiu de l'escriptor. Ho explica el mateix músic. «Vicent Andrés Estellés forma part de la història del País Valencià i jo sempre he viscut ací com ell diu en algun dels seus poemes "ací em pariren i ací estic..." i això faig, agafe una espurneta de l'obra d'aquest gran poeta i intente fer allò que sé, cançons, és la manera natural que tinc de fer aquestes coses». I després toca comentar la part íntima, la fins ara desconeguda, aquella que li dóna un valor afegit al treball i reflecteix el caliu del poeta envers la seua gent en una època difícil, de reconstrucció lingüística, cultural i nacional. És aleshores quan en «7 d'Estellés» apareix Al Tall i el propi escriptor: «Al pròleg hi trobem Vicent Torrent, perquè aquest gran músic també forma part de la història del nostre país però sobretot forma part de la meua història personal. Dintre del llibre hi ha un poema que Estellés dedicà a Enric Ortega, músic del País Valencià, component d'Al Tall i el meu pare; després de la mort d'Enric Ortega, Estellés li'l donà a ma mare, Empar Torres. El fet és que vaig pensar que seria un bon record i homenatge publicar aquest poema inèdit en el llibre-disc però havia d'explicar les raons, i qui millor que Vicent Torrent, fundador d'Al Tall i amic del meu pare». El poema es va escriure ara fa 34 anys. Així doncs hi trobem musicats els poemes «Assumiràs…», «Treballe amb molt d'amor…», «Amor i amor…», «Només un mot que t'ho diria tot…», «Cançó de la lluna», «Ací em pariren i ací estic…» i «Oh clar país…»; per a rematar el llibret amb la publicació del poema «A Enric Ortega». I tot amanit amb el disseny i les il·lustracions d'Empar i Marc Bou. En la selecció de textos Bertomeu ho ha tingut clar. «La tria de poemes ha estat fàcil perquè Estellés té un grapat de bons poemes per musicar, el més difícil per a mi ha estat "Assumiràs la veu d'un poble" ja que és un poema molt extens però l'experiència ha estat molt enriquidora i qui sap, si tindrà una segona part». Per obrir boca no deixeu de veure els vídeos a la xarxa de «Treballe amb molt d'amor…» i «Només un mot que t'ho diria tot…». Naturalitat i tendresa també en imatges.

BUFA NOU VENT (Publicat a la revista Saó de Novembre)

En alguna xarrada entre músics, promotors i crítics em vaig referir al fenomen del rock amb dolçaines com "Obrint Pas i l'atac dels clons". La banda de València fou la primera a incorporar l'instrument de música tradicional al rock dur, el hardcore o l'ska, entre d'altres sons. Del seu èxit i qualitat no cal que escriga més. És un grup que va crear escola i per això feia broma amb allò dels clons, alguns d'ells de notable repercussió. Efectivament, la dècada passada aparegueren i moriren molts grups amb un mateix perfil: mestissatge musical, lletres reivindicatives i incorporació –als instruments de rock– de dolçaines, vents i percussions; seguint el patró dels Obrint. Ara mateix sembla que el vent ha canviat de direcció. La moda, els gustos musicals de les noves generacions, la saturació del "mercat" musical –amb tanta dolçaina i bandera– i la diversificació de discos de tota índole editats en valencià, ha fet que els nous grups agafen altres assagadors. En els darrers articles he parlat de formacions de pop, emocore, power pop o punk rock. Algunes d'elles supervivents dels 90, com Sant Gatxo i l'excel.lent "Llum", i d'altres més recents com els consolidats 121dB i la seua darrera entrega "Lesotho". Avui vull recomanar dues bandes que segueixen el mateix fil argumental i que acaben d'editar dos bons cedés. Tardor és, ara mateix, un fenomen inusual. S'han presentat amb un primer disc "Revolució de l'estat latent" (Més de mil) de magnífica facturació. Vaig apostar per la seua maqueta com a jurat dels premis Ovidi de fa dos anys, però no m'imaginava una evolució professional tan ràpida: bona promoció a les xarxes socials, web molt útil, un videoclip treballat del tema més comercial del disc "Baix de l'aigua" i un so en el qual es nota la mà de Pau Paredes a la producció, responsable també dels discos de 121dB. Crec que Tardor pot tindre un llarg camí en l'escena valenciana. El trio de València gaudeix d'un control absolut de les tornades (apegaloses a més no poder; "Dubtes", "Creuarem la ciutat"…), una veu addictiva, i força i bona tècnica en els recursos de guitarra. Ara bé, tot això caldrà ratificar-ho en directe, doncs els concerts són la vida i la mort d'una banda. L'altre grup –Inèrcia– arriba des de Banyeres de Mariola i Alfafara. Rock dur, punk rock melòdic i records nirvaners per al disc de debut "No és cap simulacre" (també editat per Més de mil). Més reivindicatiu i amb un so més cru que el dels seus germans de segell, no puc estalviar-me el comentari de recordar a uns pioners: Kartutx. Un grup de Bocairent i Banyeres de Mariola que mostrà el seu punk en valencià a principi dels anys noranta, quasi res. Inèrcia no sé si agafa el seu testimoni geogràfic i musical però té fonaments sòlids, incorpora a l'escena la peculiaritat de comptar amb una base rítmica femenina i, sobretot, el disc té algunes peces ben aconseguides ("L'escletxa", "Ara que tots dormen", "Adéu-Siau").

FOTO 1. Inèrcia. Punk rock als peus de la Serra Mariola. FOTO 2. Tardor. El so actual de València. Foto de Pablo Garrigós.

121dB. L'optimisme guanya l'escepticisme

121dB en directe. Xepo WS

El retorn de 121dB amb un EP en vinil (en procés de materialització mitjançant la plataforma Verkami) serveix per què la banda de València mantinga el pols ferm en l'escena musical del nostre país. «Lesotho» està format per quatre temes on hi predomina un discurs d'actualitat impregnat d'emocions. Missatges que, líricament, naden en les dificultats del present col·lectiu però que també bussegen en les interioritats personals. La música de 121dB és actual en la forma i en el fons. El seu emocore, la puixança de les guitarres i els colps sonors de la base rítmica narren eclècticament la crisi que patim, el frau humà en què estem instal·lats, les pors i les decepcions. Però no és un disc negatiu o de viratge estoic. «La temàtica és prou continuista respecte a Assaig/Error, però l'essència tampoc canvia des d'Equilàter (els dos treballs anteriors)», afirma Ramon Marrades, baixista del grup. «Les lletres de 121dB estan farcides d'escepticisme però, no sé si es nota, que tant en la nostra vida fora del grup com amb Lesotho, veiem coses que ens plenen d'optimiste. Potser que 'Nostàlgia de futur' siga la cançó més optimista que hem escrit mai. I 'Equilibri impar' és una lletra totalment autobiogràfica. Al final sempre és el mateix, observació subjectiva passada pel nostre filtre. Algú ens ha dit alguna vegada que som massa críptics», apunta el membre del grup.

El trio de VLC. Xepo WS

El trio és l'exemple del jovent preparat que ha passat per la universitat i que coneix les dificultats d'una generació angoixada. Un economista, un informàtic i un fotògraf és un bon combinat per fabricar composicions on hi ha apunts de física, tecnologia, macroeconomia, geopolítica, poesia o art visual. Aquest treball apareix després d'un parèntesi de la banda forçat per la marxa a Holanda de Víctor Moya (cantant i guitarra) i Ramon Marrades (baix). A València els esperaven Albert Belda (bateria) i Pau Paredes (enginyer de gravació) per arrodonir als estudis Millenia (Vicente Sabater) quatre cançons engabiades dins del nom d'un petit país africà: Lesotho. «És evident que Lesotho és un país dintre d'un altre país (Sudàfrica) i això representa una metàfora molt gràfica. Però el nostre Lesotho més enllà de l'obvietat política representa una abstracció personal. El nostre Lesotho es recolza en les estructures que ens són pròpies i està ple de complexes, errades, simfonies i il·lusions. És un espai d’amics i encontres. És nostàlgia de futur», argumenta Marrades. Als anys 80 fou el grup valencià de pop Armas Blancas qui també cantà "Nostalgia del Futuro" i ara 121dB ret un petit homenatge al cartellista Josep Renau, amb l'esplèndida peça del mateix nom. El repte és si amb melangia es pot construir la felicitat futura tornant a repensar el que volíem ser de majors abans de l'esclafit econòmic, de la davallada generalitzada que sofrim. Eixe és el discurs que 121dB dibuixa a Lesotho on guanya l'optimisme. «Entrà la llum,/vam descobrir escletxes,/en mirar-les augmentaren i vam composar la més potent de les imatges./L'energia incontrolable, incontrolable./No hi ha murs, ni portes ni entrebancs que puguen rodejar-te./Amb un fort abraç, ganes i treball, no coneixeràs obstacles./Plena el teu moment de nostàlgia de futur./De nostàlgia i noves il·lusions.».

LA PUBLICITAT DE LES ESCOLES PRIVADES

Dins d'eixa escalada per demostrar quin és el col.legi privat més execel.lent, més internacional o catòlic de València, enguany les empreses de publicitat s'han superat a cursos anteriors. El més normal era traure a les tanques exposades de les grans avingudes a un jove pigós i rogenc, amb pinta d'haver nascut a Bristol, i amb un lema relacionat amb l'aprenentatge de l'anglès. El nano o nana apareixia amb un jersei de corfa i molla d'eixos que tenen un escut tres vegades més gran que el de la selecció espanyola, sempre somrient i feliç. Fa uns anys vaig arribar a llegir "educando para formar líderes" o alguna cosa semblant. Ara que la sanitat pública valenciana es troba liderant la classificació com la més deficient de l'estat em ve al cap que els dirigents polítics de la Generalitat deuen haver estudiat de joves en eixa escola que crea líders, sense especificar-ne de quina competició. Aquest curs que arranca he vist tres publicitats inquietants. La primera mostra a un xiquet amb un baló i contrariat tot afirmant: "inventaré una pelota que no se encale". Vaja que el xiquet en qüestió si acaba de conseller la pot "liar parda" millorant les coses; s'imaginen un eslògan del tipus "inventaré un aeropuerto en el que aterricen aviones". Aquí no acaba la cosa. En aquest col.legi també estudien xiquetes (no sé si per sort o per desgràcia) i en una altra tanca podem llegir com una doneta amb el cabell fet un embolic per culpa d'una pinta pensa: "inventaré un cepillo que no se enganche". Xe, quina barbaritat d'escola...eixe Freinet era un inútil (i no m'estic referint al cava de nom Freixenet, parle del pedagog francès elevat als altars per mestres de tota condició). Amb la frase "Educación católica y bilingüe desde los tres años" reconec que quasi patisc un accident fent-li una foto al cartell des de l'autovia. Evidentment el bilingüisme no era català/castellà. Ni castellà/alemany... amb motiu de la visita de la Merkel. Es referien a estudiar en castellà i en anglès, vaja, les llengües pròpies i històriques dels valencians. Maliciós que és un vaig pensar que igual un col.legi "elitista" d'aquests no tardarà en ofertar "educación religiosa protestante en inglés, católica en castellano y judía en hebreo". I ja tenim millorat el decret de plurilingüisme de la conselleria d'Educació. Bon arranc de curs escolar!