121dB. L'optimisme guanya l'escepticisme

121dB en directe. Xepo WS

El retorn de 121dB amb un EP en vinil (en procés de materialització mitjançant la plataforma Verkami) serveix per què la banda de València mantinga el pols ferm en l'escena musical del nostre país. «Lesotho» està format per quatre temes on hi predomina un discurs d'actualitat impregnat d'emocions. Missatges que, líricament, naden en les dificultats del present col·lectiu però que també bussegen en les interioritats personals. La música de 121dB és actual en la forma i en el fons. El seu emocore, la puixança de les guitarres i els colps sonors de la base rítmica narren eclècticament la crisi que patim, el frau humà en què estem instal·lats, les pors i les decepcions. Però no és un disc negatiu o de viratge estoic. «La temàtica és prou continuista respecte a Assaig/Error, però l'essència tampoc canvia des d'Equilàter (els dos treballs anteriors)», afirma Ramon Marrades, baixista del grup. «Les lletres de 121dB estan farcides d'escepticisme però, no sé si es nota, que tant en la nostra vida fora del grup com amb Lesotho, veiem coses que ens plenen d'optimiste. Potser que 'Nostàlgia de futur' siga la cançó més optimista que hem escrit mai. I 'Equilibri impar' és una lletra totalment autobiogràfica. Al final sempre és el mateix, observació subjectiva passada pel nostre filtre. Algú ens ha dit alguna vegada que som massa críptics», apunta el membre del grup.

El trio de VLC. Xepo WS

El trio és l'exemple del jovent preparat que ha passat per la universitat i que coneix les dificultats d'una generació angoixada. Un economista, un informàtic i un fotògraf és un bon combinat per fabricar composicions on hi ha apunts de física, tecnologia, macroeconomia, geopolítica, poesia o art visual. Aquest treball apareix després d'un parèntesi de la banda forçat per la marxa a Holanda de Víctor Moya (cantant i guitarra) i Ramon Marrades (baix). A València els esperaven Albert Belda (bateria) i Pau Paredes (enginyer de gravació) per arrodonir als estudis Millenia (Vicente Sabater) quatre cançons engabiades dins del nom d'un petit país africà: Lesotho. «És evident que Lesotho és un país dintre d'un altre país (Sudàfrica) i això representa una metàfora molt gràfica. Però el nostre Lesotho més enllà de l'obvietat política representa una abstracció personal. El nostre Lesotho es recolza en les estructures que ens són pròpies i està ple de complexes, errades, simfonies i il·lusions. És un espai d’amics i encontres. És nostàlgia de futur», argumenta Marrades. Als anys 80 fou el grup valencià de pop Armas Blancas qui també cantà "Nostalgia del Futuro" i ara 121dB ret un petit homenatge al cartellista Josep Renau, amb l'esplèndida peça del mateix nom. El repte és si amb melangia es pot construir la felicitat futura tornant a repensar el que volíem ser de majors abans de l'esclafit econòmic, de la davallada generalitzada que sofrim. Eixe és el discurs que 121dB dibuixa a Lesotho on guanya l'optimisme. «Entrà la llum,/vam descobrir escletxes,/en mirar-les augmentaren i vam composar la més potent de les imatges./L'energia incontrolable, incontrolable./No hi ha murs, ni portes ni entrebancs que puguen rodejar-te./Amb un fort abraç, ganes i treball, no coneixeràs obstacles./Plena el teu moment de nostàlgia de futur./De nostàlgia i noves il·lusions.».

JOAN PALOMARES. Tralla contra les retallades. (Publicat a la revista SAÓ de setembre. Foto Rebeca Estrugo)

El segon disc de Joan Palomares (Bellreguard / la Safor) és una descàrrega virulenta de guitarres, de textos directes i crítics davant la crisi que ens toca viure. Versos com "Al combat per destruir Espanya", "Demà no hi ha demà" o "En un sec jardí" donen pistes d'un treball amb molt de pes ideològic, però en el qual destaca per damunt de tot una correcta producció que li dona a Palomares suficient fonament per a pensar en un futur musical sòlid. Amb 22 anys ho toca gairebé tot en les dotze cançons de "Moltes putades i ningun miracle" (Més de mil. 2012). Un virtuós amb esperit punk? Això sembla. M'he de sincerar. M'agraden els artistes canyers i que arrisquen. Aquelles bandes o solistes que intenten trencar tòpics fent barreges amb salts del heavy al pop, del metall al rap, de les bases programades al punk i del rock al folk. Em criden l'atenció les aventures creatives que quasi sempre acaben en la incomprensió dels propis músics i del seu públic potencial. És el que té formar part d'una minoria minoritzada, que es projecta també en les apetències culturals. Podríem dir que a la Safor ha nascut un diamant per polir que ens ofereix tot això. Un artista que mostra les seues armes musicals i discursives per a –clar i contundent– no deixar estaca en paret. Discurs punk, rebel, anticapitalista i altament inflamable, fàcil d'escriure i d'escopir. Però no tot és així en els textos. Hi ha versos més acurats, que volen manifestar el malestar de milers de joves valencians: "M'he trobat una flor seca en un sec jardí/ mira si era rara ella que em recorda a mi/ he pensat botar la tanca i traure-la d'allí/ Però m'ha dit: No ho intentes, tinc arrels de pi". Palomares és un músic que no defuig dels problemes de la seua generació i que no es tanca en la autocontemplació. "Moltes putades i ningun miracle" és un disc potent on hi predominen moltes variants del rock dur i del metall, però que té la virtut d'endisar-se en melodies i veus pop per a cercar nous espais d'experimentació. Pel que fa al contingut el músic de Bellreguard separa les lletres en dues temàtiques "les que reflecteixen les agressions a la nostra llengua i demanen una resposta" afirma Palomares, "i les que mostren un sentiment d'empatia i solidaritat cap als pobles del món que pateixen qualsevol tipus d'opressió". Després de passar per bandes com Aixada o La Comuna, Joan Palomares s'obri camí en solitari gravant en el seu estudi –muntat a casa– i amb les dificultats que comporta dur a l'escenari el muntatge musical. La crisi no dóna treva tampoc a la música cantada en català. "Com és difícil actuar participe en trobades literàries on es lligen versos i toque temes en acústic", apunta. Si us agrada la música amb volum considerable no deixeu d'escoltar les trallades guitarreres d'aquest treball i pareu l'orella per entendre el que diu a les cançons: "Eixos senyors que xarren en el parlament són els que a tu t'escuren les butxaques, són els que firmen totes les retallades, són els que envien les porres a les places. S'omplin la boca de pau i dignitat, mentre ordenen la guerra al servei del capital. Es riuen de tu…que se m'acaba l'atur. És riuen d'ell…que ja no té futur. Rita, Suárez, Rubalcaba, Franco, Camps i Calatrava. Lerma, Primo de Rivera, Juanca, Leti i tota la granja".

LA PUBLICITAT DE LES ESCOLES PRIVADES

Dins d'eixa escalada per demostrar quin és el col.legi privat més execel.lent, més internacional o catòlic de València, enguany les empreses de publicitat s'han superat a cursos anteriors. El més normal era traure a les tanques exposades de les grans avingudes a un jove pigós i rogenc, amb pinta d'haver nascut a Bristol, i amb un lema relacionat amb l'aprenentatge de l'anglès. El nano o nana apareixia amb un jersei de corfa i molla d'eixos que tenen un escut tres vegades més gran que el de la selecció espanyola, sempre somrient i feliç. Fa uns anys vaig arribar a llegir "educando para formar líderes" o alguna cosa semblant. Ara que la sanitat pública valenciana es troba liderant la classificació com la més deficient de l'estat em ve al cap que els dirigents polítics de la Generalitat deuen haver estudiat de joves en eixa escola que crea líders, sense especificar-ne de quina competició. Aquest curs que arranca he vist tres publicitats inquietants. La primera mostra a un xiquet amb un baló i contrariat tot afirmant: "inventaré una pelota que no se encale". Vaja que el xiquet en qüestió si acaba de conseller la pot "liar parda" millorant les coses; s'imaginen un eslògan del tipus "inventaré un aeropuerto en el que aterricen aviones". Aquí no acaba la cosa. En aquest col.legi també estudien xiquetes (no sé si per sort o per desgràcia) i en una altra tanca podem llegir com una doneta amb el cabell fet un embolic per culpa d'una pinta pensa: "inventaré un cepillo que no se enganche". Xe, quina barbaritat d'escola...eixe Freinet era un inútil (i no m'estic referint al cava de nom Freixenet, parle del pedagog francès elevat als altars per mestres de tota condició). Amb la frase "Educación católica y bilingüe desde los tres años" reconec que quasi patisc un accident fent-li una foto al cartell des de l'autovia. Evidentment el bilingüisme no era català/castellà. Ni castellà/alemany... amb motiu de la visita de la Merkel. Es referien a estudiar en castellà i en anglès, vaja, les llengües pròpies i històriques dels valencians. Maliciós que és un vaig pensar que igual un col.legi "elitista" d'aquests no tardarà en ofertar "educación religiosa protestante en inglés, católica en castellano y judía en hebreo". I ja tenim millorat el decret de plurilingüisme de la conselleria d'Educació. Bon arranc de curs escolar!

IOGURTS I ÚS DE LA LLENGUA.

Anar a comprar a un centre comercial és tota una aventura si disposes del temps just. Les distàncies entre els productes que vols adquirir i els itineraris definits pels responsables de màrqueting fan de la compra una carrera frenètica per evitar gastar-te més diners i consumir la vesprada. Amb tot, eixe no és l'únic problema. Només entrar al recinte ja xoques amb els venedors de sillons, de targetes de crèdit, d'assegurances o de cosmètics que t'assalten sense compassió als passadissos d'accés.  L'altre dia però, al Carrefour de Campanar, a València, fou diferent. Vaig entrar com un coet per salvar la presència de tres dones rialleres i un mostrador. "¿Tiene un momento por favor? em digué una xica amb la pertinent acreditació de l'ONG Intermón Oxfam.  Sense parar la marxa en direcció a l'entrada definitiva  -i lloc segur de la zona d'alimentació- li vaig respondre: "ho sent, tinc pressa".  Generalment amb aquesta resposta sempre m'han interpel.lat amb un "si són cinc minuts" o "serà molt breu". En canvi ahir la treballadora d'Intermón o voluntària de l'ONG em va descol.locar en replicar: "Uf, mira. No se valenciano y eso que me he presentado tres veces al mitjà".  Em vaig acomiadar perplex. I per la zona de congelats el meu cap bollia i analitzava la resposta que em va regalar la xicota. La dona d'Intermón (ONG que curiosament té el nom fonèticament català) em va contestar així per...i allà van les meues cavil.lacions: A) Mira que bé, com vosté parla valencià i no té temps i jo vull que es faça soci d'Intermón però no sé valencià. No passa res, vosté se'n va a per iogurts i jo ja pillaré per banda algú que xarre en castellà per apuntar-lo. B) La xica està traumatitzada per no aprovar el Mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià i damunt el seu nivell no li arriba per entendre "ho sent tinc pressa". C) És possible que des de la conselleria li hagen aprovat l'Oral i l'Elemental per la cara o va copiar a l'examen! O, més curiós encara, s'ha presentat tres vegades al Mitjà sense tindre ni idea de la nostra llengua. D) M'estava demanant indirectament que em fera voluntari lingüístic. E) Ja està! És una xica sofisticada. Volia lligar amb mi. F) Carrefour i Intermón proven noves estratègies de "mercadotecnia". Des d'aleshores no he pogut trobar una resposta que em deixe tranquil. Per això he decidit  escriure l'anècdota per si alguna persona pot aportar-me idees. Bé siga experta en ONG (abstindre's Blasco) o en sociolingüística (no cal ser conseller de plurilingüisme).  De tota manera la pròxima vegada davant d'un "¿Tiene un momento?" diré "sí, dispose de temps de sobra, encara que em caduquen els iogurts" i a vore què passa.