LA PUBLICITAT DE LES ESCOLES PRIVADES

Dins d'eixa escalada per demostrar quin és el col.legi privat més execel.lent, més internacional o catòlic de València, enguany les empreses de publicitat s'han superat a cursos anteriors. El més normal era traure a les tanques exposades de les grans avingudes a un jove pigós i rogenc, amb pinta d'haver nascut a Bristol, i amb un lema relacionat amb l'aprenentatge de l'anglès. El nano o nana apareixia amb un jersei de corfa i molla d'eixos que tenen un escut tres vegades més gran que el de la selecció espanyola, sempre somrient i feliç. Fa uns anys vaig arribar a llegir "educando para formar líderes" o alguna cosa semblant. Ara que la sanitat pública valenciana es troba liderant la classificació com la més deficient de l'estat em ve al cap que els dirigents polítics de la Generalitat deuen haver estudiat de joves en eixa escola que crea líders, sense especificar-ne de quina competició. Aquest curs que arranca he vist tres publicitats inquietants. La primera mostra a un xiquet amb un baló i contrariat tot afirmant: "inventaré una pelota que no se encale". Vaja que el xiquet en qüestió si acaba de conseller la pot "liar parda" millorant les coses; s'imaginen un eslògan del tipus "inventaré un aeropuerto en el que aterricen aviones". Aquí no acaba la cosa. En aquest col.legi també estudien xiquetes (no sé si per sort o per desgràcia) i en una altra tanca podem llegir com una doneta amb el cabell fet un embolic per culpa d'una pinta pensa: "inventaré un cepillo que no se enganche". Xe, quina barbaritat d'escola...eixe Freinet era un inútil (i no m'estic referint al cava de nom Freixenet, parle del pedagog francès elevat als altars per mestres de tota condició). Amb la frase "Educación católica y bilingüe desde los tres años" reconec que quasi patisc un accident fent-li una foto al cartell des de l'autovia. Evidentment el bilingüisme no era català/castellà. Ni castellà/alemany... amb motiu de la visita de la Merkel. Es referien a estudiar en castellà i en anglès, vaja, les llengües pròpies i històriques dels valencians. Maliciós que és un vaig pensar que igual un col.legi "elitista" d'aquests no tardarà en ofertar "educación religiosa protestante en inglés, católica en castellano y judía en hebreo". I ja tenim millorat el decret de plurilingüisme de la conselleria d'Educació. Bon arranc de curs escolar!

IOGURTS I ÚS DE LA LLENGUA.

Anar a comprar a un centre comercial és tota una aventura si disposes del temps just. Les distàncies entre els productes que vols adquirir i els itineraris definits pels responsables de màrqueting fan de la compra una carrera frenètica per evitar gastar-te més diners i consumir la vesprada. Amb tot, eixe no és l'únic problema. Només entrar al recinte ja xoques amb els venedors de sillons, de targetes de crèdit, d'assegurances o de cosmètics que t'assalten sense compassió als passadissos d'accés.  L'altre dia però, al Carrefour de Campanar, a València, fou diferent. Vaig entrar com un coet per salvar la presència de tres dones rialleres i un mostrador. "¿Tiene un momento por favor? em digué una xica amb la pertinent acreditació de l'ONG Intermón Oxfam.  Sense parar la marxa en direcció a l'entrada definitiva  -i lloc segur de la zona d'alimentació- li vaig respondre: "ho sent, tinc pressa".  Generalment amb aquesta resposta sempre m'han interpel.lat amb un "si són cinc minuts" o "serà molt breu". En canvi ahir la treballadora d'Intermón o voluntària de l'ONG em va descol.locar en replicar: "Uf, mira. No se valenciano y eso que me he presentado tres veces al mitjà".  Em vaig acomiadar perplex. I per la zona de congelats el meu cap bollia i analitzava la resposta que em va regalar la xicota. La dona d'Intermón (ONG que curiosament té el nom fonèticament català) em va contestar així per...i allà van les meues cavil.lacions: A) Mira que bé, com vosté parla valencià i no té temps i jo vull que es faça soci d'Intermón però no sé valencià. No passa res, vosté se'n va a per iogurts i jo ja pillaré per banda algú que xarre en castellà per apuntar-lo. B) La xica està traumatitzada per no aprovar el Mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià i damunt el seu nivell no li arriba per entendre "ho sent tinc pressa". C) És possible que des de la conselleria li hagen aprovat l'Oral i l'Elemental per la cara o va copiar a l'examen! O, més curiós encara, s'ha presentat tres vegades al Mitjà sense tindre ni idea de la nostra llengua. D) M'estava demanant indirectament que em fera voluntari lingüístic. E) Ja està! És una xica sofisticada. Volia lligar amb mi. F) Carrefour i Intermón proven noves estratègies de "mercadotecnia". Des d'aleshores no he pogut trobar una resposta que em deixe tranquil. Per això he decidit  escriure l'anècdota per si alguna persona pot aportar-me idees. Bé siga experta en ONG (abstindre's Blasco) o en sociolingüística (no cal ser conseller de plurilingüisme).  De tota manera la pròxima vegada davant d'un "¿Tiene un momento?" diré "sí, dispose de temps de sobra, encara que em caduquen els iogurts" i a vore què passa.

Uns Ovidi sense sorpreses (publicat a la revista Saó del mes de juliol)

Els guardons de la nostra música d'enguany han sigut els esperats, encara que no haguera passat res amb algun intercanvi de noms en els diferents premis. Perquè és així; al remat la vida és qüestió de gustos i els crítics, com tot el món, també en tenen. Que Carles Dénia superara a Miquel Gil en l'apartat de folk podria ser motiu de disgust per als seguidors de l'home de la veu trencada, però res més que això: una anècdota. Crec, modestament, que el disc de Carles Dénia –amb la sòlida musicació i interpretació dels textos dels poetes arabigo-valencians que tant ha treballat l'escriptor Josep Piera– ha estat la gran aportació d'aquest exercici, on s'han editat més de setanta referències musicals en valencià. Setanta-sis discos és una xifra que dóna ja vertigen si tenim en compte la destacable qualitat de més d'una vintena de produccions. De la resta em quede amb tres noms. Els “pares” de tota aquesta història, Al tall. Músics d'alçada i persones responsables en la seua trajectòria social i professional al País Valencià. Just era el reconeixement en la nit del 28 de juny al teatre el Micalet de València per part del COM –Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià–. Els altres grups que voldria destacar per la seua versatilitat son Verdcel i Aspencat. Els alcoians Verdcel han guanyat aquest 2012 en l'apartat de pop amb “Els dies del saurí”, un disc amb el qual han pres un nou gir sonor després de caminar ferms pel folk i la cançó d'autor. Aspencat, no vaig a negar-ho, és el futur. L'any passat no triomfaren en l'apartat de rock perquè els Obrint Pas es van creuar en el camí. Amb “Inèdit”, un disc bàsicament de remescles dels seus temes més coneguts, s'ha fet justícia a l'excel·lent evolució d'aquesta banda de la Marina Alta. Finalment, pense que caldria repensar-se els premis Ovidi. Són set anys amb una gala en la que majoritàriament tan sols assisteixen els músics nominats i on la presència de l'event al carrer depen de la permeabilitat de determinats mitjans de comunicació. El fenomen de la música en valencià –malgrat els entrebancs existents– ja no és marginal i per tant ha d'obrir les ales i volar més encara. Hi ha que buscar com.

Sant Gatxo. Cançons per als temps que corren No vull tancar aquestes ratlles sense una recomanació per a l'estiu. Si hi ha un disc que estic escoltant darrerament eixe és “Llum” de Sant Gatxo. La formació de la Vila Joiosa ens ha regalat un grapat de bones cançons. Un resum musical del moment que travessem, de com s'ha quedat una generació jove que ha vist com vivia amb les butxaques plenes i ara té dificultats per a celebrar alegries per culpa de la crisi. Llum no és un cant a l'optimisme i si una descripció del present i una recerca del futur (com també ho era el darrer disc de Munlogs titulat igualment Llum fa ara déu anys). Amb tot, el que predomina als temes de Sant Gatxo és la fotografia de la societat en general i els drames personals. De nou guitarres confeccionant tornades i lletres portant l'emotivitat al límit. Pop i rock sòlids, una connexió mesurada amb l'anterior cd “Si tanque els ulls” per a suportar la calor i les notícies als diaris.

La Casa del Pati

Imaginant  un retorn impossible entre carrers de colors anticrisi, comerços efímers que voregen l'origen: la casa del patí, finestra al mercat, tapiada la porta, records d'un 'infant. Arribe als Maristes...oh! esclat urbà del Convent! terrasses per a forasters ocupen la plaça, ancians bronzejats que brinden entre bodes, comunions i soterraments. Allí vaig vore a Llach, Glamour i el Sifoner. Torne al carrer la Mar,  on pubs, llibreries i botigues de roba escriuen la vida als peus del Castell. I baixe de nou Diana avall I torne a girar. Magallanes. La casa del patí, finestra al mercat Cabreig a la cara i ganes de tornar.