Testimoni del desballestament social (Publicat a la revista Saó de març)

Arriben les noves cançons de Senior i el Cor Brutal en plena efervescència creativa de Miquel Àngel Landete, el barbut més visible i màxim responsable de la banda. Un disc, València, Califòrnia (Malatestarecords), enregistrat a tret de gargall, allunyant-se de la producció de Gran, l'anterior treball. Onze temes de folk americà d'aquells on hi predomina fonamentalment la guitarra a pèl, l'harmònica o el piano, i que dibuixen en conjunt un escenari amarg i nostàlgic. Una veu esquinçada, narradora del desballestament social que vivim. De fet, només la peça que tanca i dóna nom al disc espurneja clarament esperança (la més rockera i instrumental). Eixe viatge –a un indret batejat com a València, Califòrnia– es fa palès en el dibuix de la portada (Be Lozano) on un ocell vola i porta al llom un petit poble. La fugida americana, el fenomen migratori davant de la crisi, queda també reflectit en "Flor de maig" on el protagonista decideix marxar amb dona i fills "per fam" a Califòrnia. Li ho explica a sa mare mentre li demana "només la flassada" que feu la seua àvia quan es va embarcar cap a l'Uruguai. El disc té espai també per a les crítiques àcides contra l'esglèsia, "Ausiàs Marx", i per al compromís ideològic, "La Gran esperança roja". Sempre al costat d'aquells que lluiten contra els lladres i assassins que diàriament es burlen de nosaltres (Landete dixit). Composicions per a escoltar en directe, rebecat entre coixins o amagada entre gots i ampolles. Onze relats per a convertir-los en fil musical de la cafeteria de les Corts Valencianes, allà on el menú és tan barat i només uns pocs es guanyen el jornal. Per exemple.

LA POP. Diversió per a xiquets i grans (Publicat a la revista Saó de febrer)

Els estudis Pixar d'animació (Up, Buscant a Nemo, Cars…) han assolit el seu èxit mundial gràcies a la capacitat dels seus guionistes per a generar pel.lícules que agraden per igual xiquets i adults. Una fórmula que després han seguit altres prestigioses empreses d'animació americanes com ara Dreamworks (Shrek, Madagascar, Kung fu Panda…). És així. En el negoci cultural, o millor dit en l'actual supervivència cultural, tot artista somia alguna vegada a convertir-se en un producte «de masses» o si més no en una oferta «per a tots els públics o familiar», com en el cas dels films de dibuixets abans esmentats. A casa nostra, en aquesta línia i en la vessant musical, celebrem la irrupció de la POP (Petita Orquestra Peiotaire). Una formació única nascuda al bressol afectuós d'eixa fàbrica imaginària que és la Casa Calba (responsable dels darrers discos editats de Mi#, Pau Riba, Òscar Briz o Remigi Palmero, entre d'altres). La POP ha buscat, precisament, dirigir-se a tots els públics: la complicitat dels pares en les seues cançons i el contagi sense prejudicis dels fills, en assimilar melodies i lletres divertides. Aquest Volum 1 del grup de la Valldigna té moltes virtuts: la recuperació de peces de la música popular infantil ("Mareta, mareta") o el record al mestre Remigi Palmero (a "Un llangardaix i una au rapinyaire") i també a Joan Monleón i els Pavessos ("Les anguiles de l'Albufera). Damunt, la revisió o reinterpretació dels clàssics s'ha fet amb ritmes poc usuals en la nostra llengua com la cúmbia o el tango. Ho explica Francesc Burgos, ànima mater del grup. «Volíem també trencar barreres estilístiques, sobretot per això de la cultura anglosaxona que ho acapara quasi tot. En eixe sentit, ja ens hem alliberat d'aquest plantejament, per a nosaltres és una de tantes músiques populars que circulen pel món. I des d'eixa perspectiva les possibilitats són majors i més excitants s'hi cap, tant pel que fa a la recerca de la nostra pròpia música com la d'altres cultures que ens envolten: aromes africans i brasilers, cúmbia, tangopereta, polca, so de la frontera, psicodèlia, música de circ, les pel·lícules de Berlanga o Fellini…». Done fe que la història funciona amb els nanos i la POP es troba en plena gira presentant el seu espectacle "Marxem de viatge!". Un muntatge ideal per a teatres de poble, ateneus, escoles o bars, que per estil i públic té cabuda a qualsevol lloc. Preguntats pel risc que comporta que els petits descobrisquen el significat que els majors atorguen als seus textos d'aparença infantil Francesc Burgos respon: «Doncs no tenim por. De fet no crec que es tracte en cap cas de cançons ofensives. És veritat que algunes d'elles parlen de temes que a hores d'ara i en certs àmbits encara poden ser una mica tabú (la mort, el sexe, per exemple) i d'altres que les hem adaptades amb lletres més gamberres, però és que certament no es tracta d'un disc diríem "infantil" a la manera de María Jesús y su acordeón. La idea és tractar els xiquets com a persones que són i el més important és que compartisquen música feta amb cura amb els seus pares; en definitiva, establir ponts de comunicació intergeneracional. El disc, de fet, està concebut com un disc qualsevol de música per adults, però amb uns timbres i una instrumentació particular que poden enganxar tant als menuts com als grans (una de les lliçons és que es pot fer música quasi amb qualsevol cosa; no és una idea que nosaltres inventem, però sí que volem impulsar). L'espectacle, on les cançons van enllaçant-se amb una història (l'ordre no és el mateix que en el disc), també suggereix coses tant per als xiquets com per als majors. En definitiva, es tracta d'una proposta per a tots els públics». Amanida Peiot –el grup embrionari que finalment s'ha mutat en la POP– sembla ser que hivernarà molt de temps. Foto 1. Imatge promocional de l'espectacle de la POP. Lluís Llapissera.

Quan un grup et descobreix. Sant Gatxo i 121dB

Va de batalletes. Dijous no podré anar al concert de presentació dels discos de 121dB i Sant Gatxo a la Sala Matisse de València. L'agenda personal va com va i la veritat és que em sap greu. Pensant en els protagonistes la memòria ha viatjat fins al dia que vaig saber de la existència d'aquestes dues bandes. Quantes vegades hem escoltat a crítics musicals o mànagers dir allò de: «a XXXX el vaig descobrir jo». Tot el contrari. Els grups són moltes vegades els descobridors de la gent i no a l'inrevés. A mi m'ha passat precisament això. Fou l'any 1995 a la Vila Joiosa. Treballava amb una excel·lent persona de cap –Rosabel Gumbau– en la producció del Tirant de Rock. A la discoteca Colon (si no recorde malament) actuaven els mallorquins Ocults, els valencians Dropo i els callosins OWIX. En un dels moments del concert un vell conegut em va dir "mira Vicent este xicot toca en un grup local; es diuen Sant Gatxo". No recorde si això que ara explique ha estat una al·lucinació meua. Tampoc sé qui era el jove membre del grup (Gaspar, Bou, Paco?). De fet mai els he comentat aquesta anècdota i desconec si aleshores realment començaven a tocar. A mi el nom de la formació em feu gràcia. Em van vindre al cap eixes coques de tomacat –tan nostrades a la Marina– esguitades per trocets d'aquesta saladura de peix infinitament gustosa. Quatre anys després els Sant Gatxo xafaven l'entaulat de l'Almadrava Rock dels Poblets. Personalment acabava d'encetar una relació d'amistat i professional amb Isabel Moreno i Guillem Bolufer (Pinka). Una parella que m'ha acompanyat en la promoció del rock en català a la Marina Alta i que juntament amb els veïns dels Poblets feren possible aquelles fantàstiques nits de rock junt al riu Girona. Aquell any els Sant Gatxo descarregaren el seu punk rock, amb apunts skatalítics (era la moda) i fou llavors quan, definitivament, deixaren de ser uns desconeguts per a mi. El cas de 121dB significà la demostració del creixement del rock cantat en català a terres valencianes. En el meu pas l'any 2006 per Sí Ràdio (emissora d'RTVV on vaig fer el programa "Sona V" durant no arriba a una temporada i sense cobrar un duro) vaig rebre una carta amb una maqueta de tres joves de València. 121dB tocava a la meua porta per a sonar en la ràdio pública que per norma donava l'esquena als nostres grups. Un any més tard pujarien a l'escenari del Rock a la Mar de Dénia. Sis mesos abans Isabel Moreno, Guillem Bolufer i jo mateix havíem decidit seleccionar-los per a aquest nou festival, després d'escoltar la seua música i vore'ls en directe a Pedreguer. Al marge de tot aquest anecdotari està la música. Dos grups que han crescut amb el pas dels anys i que musicalment es troben i s'agraden. Per aquest motiu han decidit compartir espai i presentar els seus darrers discos LLUM (Sant Gatxo) i LESOTHO (121dB). Espere que hi haja una gran nit de rock. De segur que el públic respondrà.

Mi#. Humor de bagatge cultural (Publicat a la Revista Saó de gener)

Arriba amb la Casa Calba l'esperada estrena discogràfica de Mi# (Mi Sostingut). Una extravagant i divertida aposta literària i musical encapçalada per Josep Artés. "El projecte escolopendra" és una destarifant conjunció de cançons pop i psicodèliques que ens remunten de vegades als grups peninsulars dels 80 i a aquells sons de disc "Fundador" dels 60. En eixe curiós revisionisme rau una part de la seua invitació a riure. Perquè per a entendre els Mi Sostingut cal conèixer o haver participat de les inquietuds culturals dels seus components. Sobretot per què les cançons no et semblen una bajanada i potser sí una forma intel·ligent de descriure amb gràcia i ironia episodis de la nostra història, llengua o religió, del cinema gai o de la literatura de ficció. Cultura de masses i local fabricada a la Pobla Llarga. Per això si has vist "Brokeback mountain" et riuràs amb l'amor que prolifera un obrer cap al seu company de bastida a "Brokeback formigonera" (memorable la tornada "passa'm el sac de Portland"). Si has llegit "William S. Burroughs" et sonarà el tall "Esmorzar cru". I si has anat a Randa, al monestir de Cura, coneixeràs la versió de com el Beat Ramon Llull va vore realment a Déu. Un Llull que sembla ser que era de Seattle i no de Mallorca ("Llull Cobain") amb tot el que això comporta… En clau valenciana pots gaudir de les vivències de "l'Historiador d'Alfarrasí", el relat sobre el centre sanitari de Bétera (al més pur estil de cançoneta parroquial en "Hospital psiquiàtric Pare Jofre"). I amb "Partitura en espiral" pararàs l'orella per esbrinar si té alguna cosa a veure amb aquell fantàstic "Programa en espiral" dels Aviador Dro (1982).

El Corredor Polonés, avantguarda en directe També per aquestes dates ha caigut a les meues mans "#elcamellpostrat", el darrer treball d'El Corredor Polonés. Huit cançons enregistrades en directe i en acústic per a un espectacle íntim protagonitzat per una de les bandes més originals i difícils de qualificar de l'escena alternativa valenciana. El disc -en edició limitada- es lliura en una llapissera de memòria amb material extra (clip i fotos). Si t'enganxaren com a banda de rock en l'anterior disc "l'Embaràs d'Agnieszka” ara descobriràs com es despullen acompanyats de palmes, violins, piano o percussions. "#elcamellpostrat" es va enregistrar a l'Auditori d'Agullent el 24 de març de 2012. Foto 1. Mi# obrin la porta de la seua creativitat. Lluís Llapissera. Foto 2. El Corredor Polonés, sempre espectacle des d'Ontinyent. ECP.