Mi#. Humor de bagatge cultural (Publicat a la Revista Saó de gener)

Arriba amb la Casa Calba l'esperada estrena discogràfica de Mi# (Mi Sostingut). Una extravagant i divertida aposta literària i musical encapçalada per Josep Artés. "El projecte escolopendra" és una destarifant conjunció de cançons pop i psicodèliques que ens remunten de vegades als grups peninsulars dels 80 i a aquells sons de disc "Fundador" dels 60. En eixe curiós revisionisme rau una part de la seua invitació a riure. Perquè per a entendre els Mi Sostingut cal conèixer o haver participat de les inquietuds culturals dels seus components. Sobretot per què les cançons no et semblen una bajanada i potser sí una forma intel·ligent de descriure amb gràcia i ironia episodis de la nostra història, llengua o religió, del cinema gai o de la literatura de ficció. Cultura de masses i local fabricada a la Pobla Llarga. Per això si has vist "Brokeback mountain" et riuràs amb l'amor que prolifera un obrer cap al seu company de bastida a "Brokeback formigonera" (memorable la tornada "passa'm el sac de Portland"). Si has llegit "William S. Burroughs" et sonarà el tall "Esmorzar cru". I si has anat a Randa, al monestir de Cura, coneixeràs la versió de com el Beat Ramon Llull va vore realment a Déu. Un Llull que sembla ser que era de Seattle i no de Mallorca ("Llull Cobain") amb tot el que això comporta… En clau valenciana pots gaudir de les vivències de "l'Historiador d'Alfarrasí", el relat sobre el centre sanitari de Bétera (al més pur estil de cançoneta parroquial en "Hospital psiquiàtric Pare Jofre"). I amb "Partitura en espiral" pararàs l'orella per esbrinar si té alguna cosa a veure amb aquell fantàstic "Programa en espiral" dels Aviador Dro (1982).

El Corredor Polonés, avantguarda en directe També per aquestes dates ha caigut a les meues mans "#elcamellpostrat", el darrer treball d'El Corredor Polonés. Huit cançons enregistrades en directe i en acústic per a un espectacle íntim protagonitzat per una de les bandes més originals i difícils de qualificar de l'escena alternativa valenciana. El disc -en edició limitada- es lliura en una llapissera de memòria amb material extra (clip i fotos). Si t'enganxaren com a banda de rock en l'anterior disc "l'Embaràs d'Agnieszka” ara descobriràs com es despullen acompanyats de palmes, violins, piano o percussions. "#elcamellpostrat" es va enregistrar a l'Auditori d'Agullent el 24 de març de 2012. Foto 1. Mi# obrin la porta de la seua creativitat. Lluís Llapissera. Foto 2. El Corredor Polonés, sempre espectacle des d'Ontinyent. ECP.

La manca de criteri en la policia de València

Escric això en calent...La Policia Local de València no sé si actua al dictat polític de la dreta casposa que mana, o simplement no té cap tipus de criteri en les seues accions. Avui dissabte he sigut testimoni de la vergonyosa actuació que han protagonitzat uns agents al Centre Octubre del Cap i Casal quan han alertat als organitzadors del concert de presentació dels discos de 121dB i Sant Gatxo, d'una possible sanció econòmica si finalment començaven a tocar A LES 18'30 HORES DE LA VESPRADA! Per a ràbia de tots el concert s'ha suspés. Que de multes Acció Cultural del País Valencià (propietària de l'Octubre) ja n'està farta. I tot perquè una dona ha telefonat a la Policia Local. La diligència de les autoritats ha sigut tan ràpida que a aquests agents ja els voldrien alguns jutges per a destapar trames Gürtel, Noos, Bárcenas, Brugal i un llarg etcètera de casos de corrupció. Fa un any i mig vaig estar telefonant des de les DUES DE LA MATINADA FINS A LES SIS a la Policía Local de València per a que demanaren a una trentena de veïns que baixaren el volum de la música que eixia d'un pati interior de la finca. Un espai improvisat com a terrassa de ball, barra a l'aire lliure i festa en definitiva. No cal que us diga que cap agent va vindre malgrat la meua insistència. Com tampoc solen anar a les nombroses disco mòbils de les falles. El Centre Octubre celebra molts concerts i actes culturals cada mes. I sembla ser que l'Ajuntament de Rita Barberà li denega la llicència per a fer-los. Aviat tornarem a vore a 121dB i Sant Gatxo (a les imatges) en la presentació dels seus discos. N'estic segur.

Sopeseu vosaltres si hi ha intencionalitat política. Llicències al carrer per fer festa les que facen falta si interessen a la dreta casposa. Ara bé, un concert de música en valencià, al centre de València i en un espai tancat, privat i de cultura? No, home no.

Estellés per Bertomeu (Publicat a la revista Saó de desembre)

L'Any Estellés ens està donant grates i enriquidores sorpreses pel que fa a l'edició de textos, muntatges d'exposicions (molt recomanable la del Centre del Carme a València «Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances») i festes literàries. En l'apartat musical podem estar satisfets. A falta de conèixer el disc recopilatori de poemes musicats del poeta de Burjassot que trau l'AVL (gran feina, com sempre, de Josep Vicent Frechina) i l'aportació que farà Pau Alabajos pròximament, ara ja tenim a les nostres mans una autèntica delícia: «7 d'Estellés» de Bertomeu.

Es tracta d'un llibre-disc que ha sigut possible gràcies a la imaginació i inquietud del propi Bertomeu i a la cura en l'edició d'Edicions del Bullent. Set poemes musicats amb el segell de Bertomeu, pop acústic de guitarres esquitxades de folc nordamericà. Senzill, directe, planer, apassionat i lluent. Com el mateix Estellés. Però darrere d'aquesta aventura poètica i musical de Bertomeu (Albert Ortega) hi ha molt més que un poemari-disc editat l'any commemoratiu de l'escriptor. Ho explica el mateix músic. «Vicent Andrés Estellés forma part de la història del País Valencià i jo sempre he viscut ací com ell diu en algun dels seus poemes "ací em pariren i ací estic..." i això faig, agafe una espurneta de l'obra d'aquest gran poeta i intente fer allò que sé, cançons, és la manera natural que tinc de fer aquestes coses». I després toca comentar la part íntima, la fins ara desconeguda, aquella que li dóna un valor afegit al treball i reflecteix el caliu del poeta envers la seua gent en una època difícil, de reconstrucció lingüística, cultural i nacional. És aleshores quan en «7 d'Estellés» apareix Al Tall i el propi escriptor: «Al pròleg hi trobem Vicent Torrent, perquè aquest gran músic també forma part de la història del nostre país però sobretot forma part de la meua història personal. Dintre del llibre hi ha un poema que Estellés dedicà a Enric Ortega, músic del País Valencià, component d'Al Tall i el meu pare; després de la mort d'Enric Ortega, Estellés li'l donà a ma mare, Empar Torres. El fet és que vaig pensar que seria un bon record i homenatge publicar aquest poema inèdit en el llibre-disc però havia d'explicar les raons, i qui millor que Vicent Torrent, fundador d'Al Tall i amic del meu pare». El poema es va escriure ara fa 34 anys. Així doncs hi trobem musicats els poemes «Assumiràs…», «Treballe amb molt d'amor…», «Amor i amor…», «Només un mot que t'ho diria tot…», «Cançó de la lluna», «Ací em pariren i ací estic…» i «Oh clar país…»; per a rematar el llibret amb la publicació del poema «A Enric Ortega». I tot amanit amb el disseny i les il·lustracions d'Empar i Marc Bou. En la selecció de textos Bertomeu ho ha tingut clar. «La tria de poemes ha estat fàcil perquè Estellés té un grapat de bons poemes per musicar, el més difícil per a mi ha estat "Assumiràs la veu d'un poble" ja que és un poema molt extens però l'experiència ha estat molt enriquidora i qui sap, si tindrà una segona part». Per obrir boca no deixeu de veure els vídeos a la xarxa de «Treballe amb molt d'amor…» i «Només un mot que t'ho diria tot…». Naturalitat i tendresa també en imatges.

BUFA NOU VENT (Publicat a la revista Saó de Novembre)

En alguna xarrada entre músics, promotors i crítics em vaig referir al fenomen del rock amb dolçaines com "Obrint Pas i l'atac dels clons". La banda de València fou la primera a incorporar l'instrument de música tradicional al rock dur, el hardcore o l'ska, entre d'altres sons. Del seu èxit i qualitat no cal que escriga més. És un grup que va crear escola i per això feia broma amb allò dels clons, alguns d'ells de notable repercussió. Efectivament, la dècada passada aparegueren i moriren molts grups amb un mateix perfil: mestissatge musical, lletres reivindicatives i incorporació –als instruments de rock– de dolçaines, vents i percussions; seguint el patró dels Obrint. Ara mateix sembla que el vent ha canviat de direcció. La moda, els gustos musicals de les noves generacions, la saturació del "mercat" musical –amb tanta dolçaina i bandera– i la diversificació de discos de tota índole editats en valencià, ha fet que els nous grups agafen altres assagadors. En els darrers articles he parlat de formacions de pop, emocore, power pop o punk rock. Algunes d'elles supervivents dels 90, com Sant Gatxo i l'excel.lent "Llum", i d'altres més recents com els consolidats 121dB i la seua darrera entrega "Lesotho". Avui vull recomanar dues bandes que segueixen el mateix fil argumental i que acaben d'editar dos bons cedés. Tardor és, ara mateix, un fenomen inusual. S'han presentat amb un primer disc "Revolució de l'estat latent" (Més de mil) de magnífica facturació. Vaig apostar per la seua maqueta com a jurat dels premis Ovidi de fa dos anys, però no m'imaginava una evolució professional tan ràpida: bona promoció a les xarxes socials, web molt útil, un videoclip treballat del tema més comercial del disc "Baix de l'aigua" i un so en el qual es nota la mà de Pau Paredes a la producció, responsable també dels discos de 121dB. Crec que Tardor pot tindre un llarg camí en l'escena valenciana. El trio de València gaudeix d'un control absolut de les tornades (apegaloses a més no poder; "Dubtes", "Creuarem la ciutat"…), una veu addictiva, i força i bona tècnica en els recursos de guitarra. Ara bé, tot això caldrà ratificar-ho en directe, doncs els concerts són la vida i la mort d'una banda. L'altre grup –Inèrcia– arriba des de Banyeres de Mariola i Alfafara. Rock dur, punk rock melòdic i records nirvaners per al disc de debut "No és cap simulacre" (també editat per Més de mil). Més reivindicatiu i amb un so més cru que el dels seus germans de segell, no puc estalviar-me el comentari de recordar a uns pioners: Kartutx. Un grup de Bocairent i Banyeres de Mariola que mostrà el seu punk en valencià a principi dels anys noranta, quasi res. Inèrcia no sé si agafa el seu testimoni geogràfic i musical però té fonaments sòlids, incorpora a l'escena la peculiaritat de comptar amb una base rítmica femenina i, sobretot, el disc té algunes peces ben aconseguides ("L'escletxa", "Ara que tots dormen", "Adéu-Siau").

FOTO 1. Inèrcia. Punk rock als peus de la Serra Mariola. FOTO 2. Tardor. El so actual de València. Foto de Pablo Garrigós.