URBÀLIA RURANA: “Aquest disc és extens i obert, ens ha permés donar via lliure a l'expressió més poètica”

El folk valencià suma un nou disc en 2017. Una de les formacions més importants del nostre país –Urbàlia Rurana– torna a enregistrar cançons quan compleixen 28 anys de xafar escenaris i places. Toni Torregrossa (ànima i motor dels Urbàlia) ens explica els principals detalls d’aquest “De tornada a les ribes” (Mesdemil). 

Urbàlia Rurana al Centre Octubre de València en la presentació del disc. VXC.

Com es gestà el vostre retorn discogràfic? 

En realitat hem anat gravant bases de fa temps i acabant els temes a mesura que sentíem que estaven «arreglats». Això perquè teníem dins el grup al productor artístic i tècnic de gravació, Bernat Pellisser. Tots hem participat en altres projectes simultanis i aquesta forma de treballar ens va bé. D'altra banda, sempre hem sigut un grup de directe, no ens posem un objectiu a presentar obra nova amb terminis concrets. Ja sabem que això no és «promocional», sabem que la promoció és més fàcil si presentes disc nou, però ens preocupa més que un treball discogràfic deixe una bona impressió entre els seguidors. Encara som del pensament que un disc és per a tota la vida. Des de l'anterior disc hem anat incorporant i descartant peces amb la idea nostra de combinar música popular valenciana amb d'altra de l'Europa mediterrània i finalment han quedat 19 pistes que són representatives dels distints espectacles que fem, en concert o festius.

Per què decidíreu incorporar textos de poetes actuals (Granell, Gumbau i Soler) i un clàssic dels poetes arabigovalencians com Ibn al-Labbana?

El poema de Marc Granell «Esbós de xiquet eixint d'escola» ja fa anys que li pegàvem voltes, no encaixava en altres treballs més «monogràfics», i sentíem que quedava desaprofitat, perquè el poema parla de tantes coses i té tantes lectures! Hi ha l'esperança, també l'enyor, l'afany de lluita i superació... i tot amb unes paraules que enamoren, com tota la poesia de Granell. En un treball on anàvem a portar el discurs que la música i la cultura viatja pel mar, toca les ribes i torna a casa carregada d'altres aires, el fragment «... de tornada a les ribes...» ha estat una feliç coincidència. A Rosabel Gumbau li vam preguntar si se sentia inspirada per a renovar els textos vells de les Seguidilles de Carlet, experta com és amb la mètrica. No va tardar gens a enviar-nos unes estrofes de seguidilla clàssica amb unes imatges lluminoses i tan mediterrànies que s'adiuen totalment amb aquesta melodia anònima arreplegada a Carlet. L'adpatació de Joan Soler i Amigó del rondeu «Tres a buscar fortuna» ja havia aparegut en un espectacle i Cd que es diu Mar Mur (2010), sobre la desafortunada experiència de l'emigració per mar. Aquests últims anys, com tothom sap, el problema s'ha agreujat i no fa la impressió que s'ature. Soler i Amigó és un home conegut per centenars d'adaptacions de cançons folk (la més célebre potser siga aquella «La vall del riu Vermell»), però amb uns recursos poètics i creatius imprevisibles, a més, el seu cabal de coneixements històrics, mitològics, etc. fa que treballar qualsevol tema amb ell isques carregat d'aprenentatge. Finalment el «Panegíric» d'Ibn al-Labbana, poeta de la Taifa de Dénia, en una bella versió de Josep Piera, és una d'aquelles creacions musicals que tampoc havíem pogut incorporar encara. Podríem dir que aquest disc, més extens i obert de mires que altres nostres, ens ha permés donar via lliure a l'expressió més poètica i, inclús, reforçar la millor poesia popular que hem sabut trobar.

I la selecció de melodies i peces tradicionals... quin patró heu seguit per confeccionar-les o refer-les.

Ací ens hem basat en el leit motiv del grup des dels nostres inicis del 1989, reconéixer totes les influències que ha tingut la nostra música i fer-ne una tria personal. La música popular valenciana és molt variada estilísticament, si hi afegim la tradicional, els gèneres es multipliquen, en el context de la musicalitat mediterrània, imagineu-vos. Les fonts d'inspiració són innumerables i depenen dels gustos de cada membre del grup. Carles Gil fa els seus arranjaments tenint en ment l'ús preponderant de la doble corda mediterrània; Josep Sebastià, per la seua experiència, coneix la major part de repertori de dolçaina i gralla, i ha buscat com i on sonen el piffero del Piemont o el zurnàs de Grècia i Turquia; Joan Buigues amb tot el cabal del repertori de banda, popular i d'autor, que coneix, ho trasllada a la producció d'un so englobador; jo mateix he procurat escoltar les versions més arcaiques de la música popular, però també les adaptacions contemporànies i Bernat Pellisser, pel seu treball i experiència com a tècnic d'estudi és capaç de donar una coherència sonora a tota l'obra.

Després de tres dècades de trajectòria amb Urbàlia i tota una vida als escenaris, com veus l'ofici de músic?

Anem endarrerits respecte d'altres àrees. No pas en els aspectes de creativitat, de propostes artístiques, de vitalitat del folklore, etc. No conec bé els sectors que no siguen el folk, que és un món més bé amateur que no professional, però en general, es percep un dèficit de normalitat en la difusió, siga en mitjans de comunicació (a excepció de la fonamental revista Caramella) o a través de festivals. La projecció exterior d'altra banda no és suficient, i el mercat intern és limitat. Puc parlar del folk, on els festivals de referència es poden contar amb els dits d'una mà i estan concentrats en poques àrees, però altres estils també pateixen aquestes mancances. Ara bé, molts titulars de premsa i declaracions institucionals diuen que som «el país de la música», «les bandes, una cosa única al món»... Alguna cosa no quadra.

El folk valencià és la part de la nostra cultura més invisible?

No crec que estiga pitjor que la poesia, el teatre, el cinema... Segurament té més visibilitat que qualsevol altra faceta de la cultura. Potser per això se la deixa caminar massa sola, sense llocs de trobada i debat, que li vindrien bé a l'hora de generar opinió i tendències i compartir experiències. Potser ni tan sols es considera cultura. Què en diria la majoria de les persones? Un bon professor deia: quan una disciplina pretén ser ciència, primer ha de dotar-se d'una terminologia. Fent un paral·lelisme amb el folk, la meua impressió és que no s'acaba de donar importància a conceptes bàsics com «popular» o «tradicional», s'abusa del concepte «recuperació» quan es vol dir difusió... invisibles no, però sí una mica emboirats.

Com apropem la música tradicional a les noves generacions de públic i músics?

Cada època té les seues modes, com és natural. La música tradicional aguanta bé i arriba als joves per l'ús social en festes i rituals. És curiós com té prestigi per als joves en una processó com la de la Mare de Déu d'Algemesí, o el cant d'estil en determinats contextos, o la música interpretada en les festes de moros i cristians, on a més trobem que conviuen tradició i innovació, però massa sovint els i les intèrprets són autodidactes i la formació reglada no s'estés suficientment, per la qual cosa hem d'aplaudir iniciatives privades com l'Escola de Música Tradicional de la Ciutat de València (ESMUTRAD) o altres intents d'incorporar instruments a més de dolçaina i tabal, com l'Escola de Música Tradicional «La Xafigà» de Muro.

Què vorem, escoltarem i ballarem en els concerts d'aquest estiu?

Principalment volem mostrar el repertori del disc en diversos formats de concert: uns més representatius de De tornada a les ribes i altres més festius i reforçats amb repertori històric. En segon terme tenim ballades folk, el que nosaltres titulem «Sarau a la plaça», ací també hi ha molt de repertori del disc i busquem també combinar la música de ball valenciana amb les danses col·lectives italianes, gregues o macedòniques. D'altra banda, sempre que podem ens ajuntem amb La Romàntica del Saladar (Xàbia) per fer el concert més festiu que tenim: «La Vespra i la Festa».

(Publicat a la Revista Saó. Juliol de 2017).