Posa un festival al teu poble

La transició va portar d’afegitó “la modernització” de les festes majors de moltíssims pobles de la geografia valenciana. A poc a poc, anaren morint a les places i els carrers aquells esdeveniments festers anacrònics en un nou temps que respirava llibertat i que volia espolsar-se de damunt la caspa artística lligada a la dictadura. Els espectacles de varietats –la vedet, l’humorista i el cantant melòdic o folklòric– donaren pas estiu rere estiu a les nits de rock, de cançó i de folk valencià.

És curiós com en els anys huitanta una significativa relació de localitats inicià una espècie de competició per vore quin ajuntament era capaç de portar al grup del moment; eixa formació que sonava a les principals ràdios comercials del país o que eixia en la tele. Tot un ritual. Els festers i festeres rebien la visita del “representant”, acompanyat del regidor o alcalde de torn, qui per guanyar-se la gent jove signava contractes sucosos.

Cartells de diferents festivals que se celebren a terres valencianes

Com en tot en aquesta vida, hi havia grans programadors externs que confeccionaven cartells de festes dignes i ajustats als pressupostos. Però també hi havia comercials sense escrúpols, que s’embutxacaven grans comissions per portar aquestes o aquelles bandes de rock. Les comparacions entre les festes de ciutats i pobles eren la millor ferramenta per a fer l’agost, mai millor dit. Si el poble A portava el grup X, el poble B contractava X2, costara el que costara.

Els temps canviaren i la música en valencià anà guanyant pes en les nits de rock. Primer, tímidament, acompanyant altres grups espanyols o que cantaven en altres llengües, i després, telonejant les bandes més conegudes de Catalunya, on el rock en català volava alt. Aquelles empreses d’espectacles, que igual et portaven al Titi, una desencaixonada de bous o una orquestra, incorporaren al seu catàleg artístic la nit de rock, primer, i després la nit de rock en valencià. Però qui realment portà el pes de les programacions musicals foren les associacions culturals, juvenils, les “quintades” i les autoritats municipals que apostaren pels músics valencians.

A les acaballes de la dècada dels noranta arribà el boom dels festivals i és aquí on volia arribar. Portem gairebé vint anys de creixement d’un model que planteja, en no poques ocasions, seriosos dubtes pel que fa a l’oferta musical i que, per altra banda, m’imagine que deu ser beneficiós per als promotors i companyies de management: si mirem les xifres de cada temporada. Des que arranca la primavera i fins que comencen les pluges de la tardor comptabilitzem al País Valencià –pam dalt, pam baix– una trentena de festivals de rock, pop, folk i electrònica on hi participen grups que canten en català. Evidentment, el canvi de govern a gran part dels ajuntaments (governats per forces progressistes, que aposten per la cultura pròpia) ha ajudat a consolidar el fenomen. En l’actualitat el patró és el següent: els consistoris no es barallen per tindre la seua nit de rock més gran i grossa que al poble del costat. Ara la lliga es juga en festivals de dos, tres i quatre dies amb zona d’acampada, activitats paral·leles i el negoci de les barres i l’alcohol. I si hi ha platja, pinada, riu o piscina, millor que millor.

Patisc en vore com hi ha programadors de debó que arrisquen. Que volen conjugar públic i noves tendències. Que no tenen por a fer cartells variats i de qualitat front a les repeticions de grups, que any sí, any també, es repeteixen en les grans cites de l’estiu. El negoci és el negoci... però, i la cultura?

Fa anys, des de dalt de l’escenari del Rock a la Mar de Dénia (2005-2007), Miquel Gironés –el dolçainer d’Obrint Pas, la banda valenciana més exitosa de la història– em va explicar una anècdota o metàfora del que li passava com a músic. Venia a dir que quan, repetidament, en cada concert que feien de la gira, es trobava amb aquell personatge peculiar, amb el gos a la mà al fons del recinte, se n’adonava que el públic havia tocat sostre. Es repetia.

I eixe és el debat. El públic, evidentment, es renova. Les generacions canvien però ja portem un temps instal·lats en festivals amb promotors que els vénen al millor (postor) poble. Gran part dels grups accepten el paper de secundaris i el públic només trau el cap de les tendes de campanya quan actuen els caps de cartell, quan cal dutxar-se o es necessari renovar l’arsenal de la nevera.

Potser per això les bandes punteres, quan saturen el circuit, fan tot el possible per eixir a tocar a l’estranger, amb la intenció d’oxigenar-se i calibrar nous mercats. Però ací, a casa nostra, què fem? S’acabarà el boom dels festivals com els entenem ara? Hi ha mutació? Els artistes i promotors estan disposats a prendre els teatres i auditoris municipals de debó? Perquè per descomptat tenim programadors valents i festivals de categoria. Ajudem-los. Tots hi guanyarem.

(Publicat a la revista Saó d'agost-setembre de 2017)

URBÀLIA RURANA: “Aquest disc és extens i obert, ens ha permés donar via lliure a l'expressió més poètica”

El folk valencià suma un nou disc en 2017. Una de les formacions més importants del nostre país –Urbàlia Rurana– torna a enregistrar cançons quan compleixen 28 anys de xafar escenaris i places. Toni Torregrossa (ànima i motor dels Urbàlia) ens explica els principals detalls d’aquest “De tornada a les ribes” (Mesdemil). 

Urbàlia Rurana al Centre Octubre de València en la presentació del disc. VXC.

Com es gestà el vostre retorn discogràfic? 

En realitat hem anat gravant bases de fa temps i acabant els temes a mesura que sentíem que estaven «arreglats». Això perquè teníem dins el grup al productor artístic i tècnic de gravació, Bernat Pellisser. Tots hem participat en altres projectes simultanis i aquesta forma de treballar ens va bé. D'altra banda, sempre hem sigut un grup de directe, no ens posem un objectiu a presentar obra nova amb terminis concrets. Ja sabem que això no és «promocional», sabem que la promoció és més fàcil si presentes disc nou, però ens preocupa més que un treball discogràfic deixe una bona impressió entre els seguidors. Encara som del pensament que un disc és per a tota la vida. Des de l'anterior disc hem anat incorporant i descartant peces amb la idea nostra de combinar música popular valenciana amb d'altra de l'Europa mediterrània i finalment han quedat 19 pistes que són representatives dels distints espectacles que fem, en concert o festius.

Per què decidíreu incorporar textos de poetes actuals (Granell, Gumbau i Soler) i un clàssic dels poetes arabigovalencians com Ibn al-Labbana?

El poema de Marc Granell «Esbós de xiquet eixint d'escola» ja fa anys que li pegàvem voltes, no encaixava en altres treballs més «monogràfics», i sentíem que quedava desaprofitat, perquè el poema parla de tantes coses i té tantes lectures! Hi ha l'esperança, també l'enyor, l'afany de lluita i superació... i tot amb unes paraules que enamoren, com tota la poesia de Granell. En un treball on anàvem a portar el discurs que la música i la cultura viatja pel mar, toca les ribes i torna a casa carregada d'altres aires, el fragment «... de tornada a les ribes...» ha estat una feliç coincidència. A Rosabel Gumbau li vam preguntar si se sentia inspirada per a renovar els textos vells de les Seguidilles de Carlet, experta com és amb la mètrica. No va tardar gens a enviar-nos unes estrofes de seguidilla clàssica amb unes imatges lluminoses i tan mediterrànies que s'adiuen totalment amb aquesta melodia anònima arreplegada a Carlet. L'adpatació de Joan Soler i Amigó del rondeu «Tres a buscar fortuna» ja havia aparegut en un espectacle i Cd que es diu Mar Mur (2010), sobre la desafortunada experiència de l'emigració per mar. Aquests últims anys, com tothom sap, el problema s'ha agreujat i no fa la impressió que s'ature. Soler i Amigó és un home conegut per centenars d'adaptacions de cançons folk (la més célebre potser siga aquella «La vall del riu Vermell»), però amb uns recursos poètics i creatius imprevisibles, a més, el seu cabal de coneixements històrics, mitològics, etc. fa que treballar qualsevol tema amb ell isques carregat d'aprenentatge. Finalment el «Panegíric» d'Ibn al-Labbana, poeta de la Taifa de Dénia, en una bella versió de Josep Piera, és una d'aquelles creacions musicals que tampoc havíem pogut incorporar encara. Podríem dir que aquest disc, més extens i obert de mires que altres nostres, ens ha permés donar via lliure a l'expressió més poètica i, inclús, reforçar la millor poesia popular que hem sabut trobar.

I la selecció de melodies i peces tradicionals... quin patró heu seguit per confeccionar-les o refer-les.

Ací ens hem basat en el leit motiv del grup des dels nostres inicis del 1989, reconéixer totes les influències que ha tingut la nostra música i fer-ne una tria personal. La música popular valenciana és molt variada estilísticament, si hi afegim la tradicional, els gèneres es multipliquen, en el context de la musicalitat mediterrània, imagineu-vos. Les fonts d'inspiració són innumerables i depenen dels gustos de cada membre del grup. Carles Gil fa els seus arranjaments tenint en ment l'ús preponderant de la doble corda mediterrània; Josep Sebastià, per la seua experiència, coneix la major part de repertori de dolçaina i gralla, i ha buscat com i on sonen el piffero del Piemont o el zurnàs de Grècia i Turquia; Joan Buigues amb tot el cabal del repertori de banda, popular i d'autor, que coneix, ho trasllada a la producció d'un so englobador; jo mateix he procurat escoltar les versions més arcaiques de la música popular, però també les adaptacions contemporànies i Bernat Pellisser, pel seu treball i experiència com a tècnic d'estudi és capaç de donar una coherència sonora a tota l'obra.

Després de tres dècades de trajectòria amb Urbàlia i tota una vida als escenaris, com veus l'ofici de músic?

Anem endarrerits respecte d'altres àrees. No pas en els aspectes de creativitat, de propostes artístiques, de vitalitat del folklore, etc. No conec bé els sectors que no siguen el folk, que és un món més bé amateur que no professional, però en general, es percep un dèficit de normalitat en la difusió, siga en mitjans de comunicació (a excepció de la fonamental revista Caramella) o a través de festivals. La projecció exterior d'altra banda no és suficient, i el mercat intern és limitat. Puc parlar del folk, on els festivals de referència es poden contar amb els dits d'una mà i estan concentrats en poques àrees, però altres estils també pateixen aquestes mancances. Ara bé, molts titulars de premsa i declaracions institucionals diuen que som «el país de la música», «les bandes, una cosa única al món»... Alguna cosa no quadra.

El folk valencià és la part de la nostra cultura més invisible?

No crec que estiga pitjor que la poesia, el teatre, el cinema... Segurament té més visibilitat que qualsevol altra faceta de la cultura. Potser per això se la deixa caminar massa sola, sense llocs de trobada i debat, que li vindrien bé a l'hora de generar opinió i tendències i compartir experiències. Potser ni tan sols es considera cultura. Què en diria la majoria de les persones? Un bon professor deia: quan una disciplina pretén ser ciència, primer ha de dotar-se d'una terminologia. Fent un paral·lelisme amb el folk, la meua impressió és que no s'acaba de donar importància a conceptes bàsics com «popular» o «tradicional», s'abusa del concepte «recuperació» quan es vol dir difusió... invisibles no, però sí una mica emboirats.

Com apropem la música tradicional a les noves generacions de públic i músics?

Cada època té les seues modes, com és natural. La música tradicional aguanta bé i arriba als joves per l'ús social en festes i rituals. És curiós com té prestigi per als joves en una processó com la de la Mare de Déu d'Algemesí, o el cant d'estil en determinats contextos, o la música interpretada en les festes de moros i cristians, on a més trobem que conviuen tradició i innovació, però massa sovint els i les intèrprets són autodidactes i la formació reglada no s'estés suficientment, per la qual cosa hem d'aplaudir iniciatives privades com l'Escola de Música Tradicional de la Ciutat de València (ESMUTRAD) o altres intents d'incorporar instruments a més de dolçaina i tabal, com l'Escola de Música Tradicional «La Xafigà» de Muro.

Què vorem, escoltarem i ballarem en els concerts d'aquest estiu?

Principalment volem mostrar el repertori del disc en diversos formats de concert: uns més representatius de De tornada a les ribes i altres més festius i reforçats amb repertori històric. En segon terme tenim ballades folk, el que nosaltres titulem «Sarau a la plaça», ací també hi ha molt de repertori del disc i busquem també combinar la música de ball valenciana amb les danses col·lectives italianes, gregues o macedòniques. D'altra banda, sempre que podem ens ajuntem amb La Romàntica del Saladar (Xàbia) per fer el concert més festiu que tenim: «La Vespra i la Festa».

(Publicat a la Revista Saó. Juliol de 2017).