Nous viatges, cap a millors terres

La crisi té les seues oportunitats però hi ha gent que s'encabota en desaprofitar-les. Les empreses de comunicació no paren de retallar plantilles i encara no saben com afrontar la reconversió en la que estan capficades.

Parlant amb companys de diferents mitjans i ciutats coincideixen, majorment, en una idea. Els periodistes que es queden treballant o que contracten per substituir els acomiadats només acompleixen un perfil: el de la comoditat econòmica per als gestors del periòdic, ràdio o tele de torn. O el que és el mateix; es queden els dinosaures que costen un ronyó (d'indemnització) de fer fora, o es contracta gent que cobra una misèria i que en cap cas té una solvència contrastada.

Veig una miopia exagerada en els mass media del nostre entorn cultural. No s'aposta pels professionals de veritat. No es veu ni la trajectòria dels que vénen, ni la projecció que poden tindre en el futur. Igualment en els acomiadaments o en les fugides de la crema ningú es para a pensar que hi ha periodistes de raça, que han fet d'eixes ràdios, teles o diaris uns autèntics referents de la informació independent, fresca i de llenguatge directe. Sense pors.

Això no té remei. Ningú ostenta les claus o els ingredients únics per eixir d'aquesta situació que travessen els mitjans de comunicació. Ara bé, tinc clar que si algú pot fer res per salvar eixes empreses són els professionals de la informació de veritat. Els treballadors que busquen la noticia, la trauen i fan trontollar a qui faça falta per explicar-nos la realitat caiga qui caiga, sense estar pendents de qui posa la publicitat o de quin polític et paga indirectament la nòmina.
La resta de cures d'emergència no deixen de ser una manera de tapar forats i salvar el cul als quatre que volen mantindre el poder i el jornal de les èpoques de bonança (altrament dits directius).

En dies on la paraula ERE és repetida constantment, i on homes i dones de la comunicació fan les maletes per una pèssima gestió de recursos humans, només puc animar eixos periodistes a que continuen buscant notícies amb dignitat per a narrar-les. La societat que tenim, òrfena de referents i malalta de mediocritat, necessita d'aquestes persones.