VADEBO. Consciència i diversió

Vadebo en la presentació del disc "La por" a València. V. X. C.

Hi havia ganes de saber si el llistó dels Vadebo havia pujat poc o molt amb el nou disc. Així que el passat 15 de febrer ens vam apropar a la presentació en concert de "La Por" (Maldito Records) en la sala 16 Toneladas de València.

Escoltat el disc (en directe i a casa) intuïm que Vadebo té potencial artístic per consolidar-se entre el públic de masses. En aquest nou capítol musical per a fer l’assalt estem d’acord que és un treball més ambiciós, per les col·laboracions, la producció i els continguts, i en un context clau per a una banda que ha decidit caminar entre el rock de guitarres, el mestissatge, el reggae, el rap, els sons llatins i les pinzellades electròniques.

“La Por” és un disc ric en ritmes i amb algunes tornades ben parides. Però on destaca sobretot és en el discurs social que recorre cadascuna de les deu composicions. La societat viu amb por i el relat dels Vadebo parla de la diversitat de temors que té la gent. Ja el primer tall és un compendi de situacions que dibuixen eixa sensació de pànic per a desembocar en un recorregut musical ben carregat de crítiques. Així “La condemna” parla de “repressió, mordassa i barrots” (amb menció expressa d’ànim per al raper Valtonyc, condemnat a tres anys i mig per les seues cançons); “Al foc” és un crit per la resistència i contra la corrupció: “Al foc, amb el món dirigit per la por, al foc, amb les mentides, al foc, amb els farsants corruptes dictadors, que en arribar la nit cremen com un ninot”; i així una darrere de l’altra. Sense pausa.

En l’estrena del disc a València, el guitarrista Víctor Ferreró, va fer de mestre de cerimònies per a la premsa i, arribat el moment, explicà les facilitats posades pels diferents artistes que han col·laborat en “La por”. Laura Esparza en “Abraçades viatgeres”, les raperes Machete en boca en “Misèria”, Josep “Panxo” de La Raíz en “La pols de la por” (cent euros a la corda que serà un dels temes que millor funcionarà) i la frenètica i vitalista “Somnis”, amb Adrià Salas de La Pegatina.

Així que això va de bo, certament. Una bona producció a càrrec de Sam Ferrer, amb els tècnics Tony García i Carles Zapater, un acurat disseny de Münster Studio i la companyia de management Pro21, per mirar de recollir els fruits sembrats per bandes com Aspencat o Zoo. El mercat del “reggae-rock tecno-rapejat” està que no para. I alerta! Ja venen els nous discos d’Auxili I Atzembla. Festival.

"La por" és l'aposta de Vadebo per a 2018. V. X. C.

Pop en augment

Imatge promocional de NUC. Esther Cuenca

El que passa a la Safor i la Marina Alta és probablement una qüestió d’estadística o de conjuntura generacional. També ho és el fet d’escriure sobre grups de dues comarques amb excelsa tradició musical i on l’ús i el coneixement del valencià sol liderar les enquestes que realitza la Generalitat. El cas és que bona part de la nova fornada del pop i del rock en valencià està sorgint als dos costats del riu Molinell. De moment encara se situen en un segon pla, però espenten i intenten fer forat en l’escena musical valenciana. Està per vore si obriran bretxa.

En aquest número de Saó posem la lupa en tres formacions que busquen aquest espai –Tremp, Gin Lemon’s i Nuc– i que podem col·locar a l’estel d’altres epicentres pop que encapçalen grups o solistes de diferent recorregut, però tots ells consolidats: Àrea de la Ribera Alta-La Costera (Ona Nua, l’Emperador, Òscar Briz, l’Home Brut i Gem, per citar-ne alguns), Àrea de l’Alcoià-El Comtat (amb Júlia i Arthur Caravan al front) i València (amb bandes com Tardor, Gener, Geografies o Mai Mai). Cadascun dels grups amb els seus matisos i, clar està, no hi són tots.

A la Marina i la Safor viure del pop-rock o de l’indie no és fàcil. Són dues comarques acostumades al regnat de bandes històriques de Pego, Xaló i Gandia que a més a més han manat o manen en els escenaris de tot el país: la Gossa Sorda, Aspencat, Smoking Souls i Zoo. Cap d’elles va optar pel pop en les respectives trajectòries, així que la presència d’aquesta generació de bandes recents té el valor afegit de marcar una altra tendència. I això, si més no, és enriquidor. I no serà perquè no hi ha o ha hagut fils musicals interessants, com els obterts fa poc anys per Matís, Deliri i King Kong Boy (a llegir en propers números).

Però anem al tall. Tremp i Gin Lemon’s són grups apenes separats geogràficament per cinc kilòmetres, la distància que trobem entre Gata de Gorgos i Pedreguer. Els primers són de Gata (5.800 habitants) i els segons de Pedreguer (7.400 habitants). Tremp compta ja amb dos discos i cueja encara “Zaindu”, que van rodar l’any passat, després de la seua edició en la segona meitat de 2016. L’arquitecte de les cançons és Paco Sirerol. Poesia de desamors, d’existencialisme, de principis i finals i d’un interés per explicar bé les històries (“Jo vull”, “Zaindu”, “Poeta morta”, “Retrovisor”…) interessants. Editat per Mésdemil i amb la marca personal de Mark Dasousa a la producció (Atomic Studio. Ondara). Ara tornen amb temes excel·lents com este "Cors que escalen la pluja".

Gin lemon’s naix a Pedreguer, un dels pobles més importants del País Valencià pel que fa a la música en directe. Del mateix municipi són –poca broma– els Mox Nox  (amb treballs com “Damnatio Memoriae” –Premi Ovidi Montllor de rock en 2013– , “Or i baladre” i el fantàstic EP de 2017 “Cova Ampla”). 

Doncs bé, els Gin Lemon’s debutaren amb “Irreflexions” (2016. Autoeditat) un treball notable produït pel denier Joel Gilabert (Meteor) als Soundskeys Studios del Verger. Cançons farcides d’optimisme i ritme. Ells diuen que “volen parar de pensar”, deixar-se portar per les melodies i “viure el moment”. El cas és que el vídeo “París” (el segon tall del disc) és una reivindicació d’allò que et demana el cor, un relat sobre una relació amorosa amb final feliç. A “Irreflexions” hi ha temes que ens indiquen què volen ser Gin Lemo’ns a curt i mitjà termini: base rítmica repetitiva i sintetizadors per esclatar en tornades corregudes com en “Identitat distorsionada”, “La magia de l’instant” o “Tornar a començar”. Caldrà vore l’evolució.

El darrer grup d’aquest mes a Saó és Nuc (Premi Ovidi Montllor al grup revelació de 2017). La formació de la Safor (amb el mateix nom que una banda de Figueres) ha aparegut fruit de la unió de diferents músics curtits en altres projectes. Veu tendra i mesurada (la de de Deo) per a una proposta guitarrera i melòdica que s’ubica en el mateix camí estílistic obert pels Smokings Souls, amb qui comparteixen productor (de nou Mark Dasousa). El disc de presentació “Arran del mar” ens convida a imaginar que tindran una trajectòria sòlida. Records de la infantesa, reivindicació de l’amistat, de la solidaritat, de les dones i del medi ambient… Cançons ben construïdes com “Viatgera de l’espai”, “Mai”, “Pluja de cendra”, “Forta” o “Salitre”. Tot ben lligat i amarrat. Són Nuc. L’oferta musical s’amplia des de les comarques centrals valencianes.

(Publicat a la revista Saó de gener de 2018)

On habita el desig de fer cançons

Xavi Sarrià envoltat de la seua banda. Xepo WS

El 2018 s’estrena amb bones sensacions per a la música valenciana. La posada en marxa de la ràdio pública d’À punt obri una finestra important per als grups i solistes que gaudixen des de l’11 de desembre d’un mitjà de país per difondre les seues creacions. Ara cal que l’engranatge de tot plegat (artistes, mànagers, estudis de gravació, promotors, sales i segells) comulguen amb el nou espai comunicatiu per traure’n rèdit.

Pel que fa als discos del darrer trimestre de l’any passat volem remarcar dues produccions interessants. La primera és el projecte en solitari de Xavi Sarrià, líder d’Obrint Pas, que ha decidit fer un parèntesi en la seua tasca com a escriptor i editor per tornar a enregistrar cançons i embarcar-se en la gira del disc “Amb l’esperança entre les dents” (Propaganda pel fet). La segona referència és el retorn del Trineu Tanoka, –ara com a Trineu– amb el tercer disc “Peix Cru”. Un treball que s’ha convertit en la darrera edició del segell Mésdemil, que ha baixat la persiana després de 10 anys de vida.

Xavi Sarrià. “Amb l’esperança entre les dents”

L’expectativa creada pel disc de Xavi Sarrià era normal. Obrint Pas ha sigut el grup valencià de rock en català més important de la història i el seu públic ho esperava. Alguns, però, pensàvem que potser Sarrià canviaria el rumb de la seua música cap a altres territoris menys explorats o explotats per Obrint Pas. No ha estat així. Continuïtat. Ingredients per mantenir l’èxit i tocar (que no és poc). I el més important, el retorn al lideratge. Perquè la seua temàtica, amb continguts definits fa temps, disposa de seguidors fidels –i més que en vindran, segurament­– i això és fonamental per a viure de la música.

Sarrià –deixant a un costat el lèxic combatiu i reivindicatiu majoritari de sempre– ha tornat a signar lletres excel·lents. “Ànimes navegables” és magnífica: pels versos, les imatges, pel ritme i per la intensitat de la història. Un relat del qual és coneixedor el propi Sarrià, quan viatjà a Grècia per tocar davant dels refugiats. Un poema d’amor i recerca de refugi que sembla tindre seguida en “Lluny”.

Un tant del mateix passa amb “On habita l’aire”. Declamació pura i dura. Lectura epistolar que desemboca en una tornada potent, emotiva. La resta del disc complirà amb els desitjos dels fans. A més, Sarrià ha creat un grup solvent i explosiu per als directes. A petar-ho.

Trineu en la festa de comiat de Mésdemil a la Sala 16 Toneladas de València. V. X. C.

Trineu. “Peix cru”

El tercer disc de Trineu és més que notable (amb tot, tampoc es va endur cap premi en els darrers Ovidi, igual que Xavi Sarrià). El cantant i guitarrista Xavier Blesa (responsable de la música i els textos) és un personatge ben interessant i la seua ment és capaç de crear estructures musicals riques i intenses. Les lletres, a més a més, se separen de convencionalismes. Recursos estilístics, imatges i situacions que es lliguen per transmetre històries com la de “Dies grisos” i l’espera llarga d’un amor que no torna: “Implosionant amb tu. Enregistrant els més alts pics, decreixent, perdent la força supernova que suaument es va estingint”. O també en “Camps de maduixes” i el fet de saber nadar contra corrent davant d’una societat ‘aborregada’: “No et rendisques al mal gust popular, tu eres l’únic entre totes les persones, que nada com cal, amb el teu horrible estil personal, no et pares mai i sura per dalt de les ones. La vulgaritat de les còpies. La cultura oficial”.

El so del grup del Camp de Túria, guitarrer i amb nombrosos canvis rítmics, és ja la seua marca. Tancar aquest “Peix Cru” amb els més de set minuts del tema “Fades despentinades” és elogiable. Un colofó surrealista digne de Lewis Carrol. Un tobogan fantasiós.

Què amaga Trineu en les seues lletres? Escolteu, llegiu i –si podeu– comenceu el comentari de text. Després podeu enviar per correu les postals de les lletres del disc. Un bon record per demostrar que sou diferents. Com els Trineu.

(Publicat a la Revista Saó de desembre de 2017)