L’evolució de la música en
valencià en els darrers anys
Intentaré
contar-los un fet insòlit, un gir en la història cultural d’aquest país que
demostra que els valencians no som submissos i que tampoc ens rendim davant dels
entrebancs que ens posen. Els contaré uns fets que revelen que ni el Decret de
Nova Planta, ni els 20 anys de govern del partit més antivalencià que pot haver-nos
manat (el PP) han pogut amb la nostra llengua musicada.
L’evolució de la
música en valencià en els darrers 30 anys és una qüestió fonamental per
entendre el futur cultural que se’ns ve al damunt. Aquí, en boca dels mitjans de comunicació més
cavernícoles o poc informats, hem hagut
d’escoltar autèntiques bajanades (“La música en valencià està subvencionada”, “Per
què canteu en valencià?” “Vos paga la Generalitat de Catalunya”, “És pamfletera” o “Això no interessa el
públic”…). Un seguit de “sentències” dirigides a desprestigiar un moviment
musical en valencià que abasteix tots els estils i que ara per ara està
consolidat i en plena expansió. Un esclat de grups i solistes que no és ni
millor ni pitjor que el parit a qualsevol país del nostre entorn. Simplement és
el nostre.
 |
| Obrint Pas en acció a les Festes de la Mercé de Barcelona 2013. Foto Xepo Walter Sanches |
Però, com i per
què ha evolucionat la música en català a terres valencianes?
No caldrà en
aquestes pàgines fer un repàs extens de la història passada, però és evident
que durant el franquisme i en els principis de la Transició la presència de
cantautors, bandes de rock i folk –comparativament– era igual de minsa que d’important
per a la consolidació de la democràcia i la reconstrucció nacional i cultural. Noms
com els de Raimon, Al Tall, Ovidi Montllor, Paco Muñoz, Carraixet, Els Pavesos,
Rafa Xambó, Cuixa o Lluís «el Sifoner», entre d’altres, han estat lligats al ressorgiment
junt a la històrica productora La Taba. Artistes que modernitzaren la música en
valencià, extraent-la dels reductes més folklòrics per recuperar cançons i
melodies, aportar continguts, llançar missatges polítics i, sobretot, per dotar
de normalitat lingüística un camp adobat fins aleshores pel castellà i l’anglès.
Quan escric
aquestes ratlles estic escoltant i repassant vora 90 treballs discogràfics en
valencià que opten als Premis Ovidi Montllor 2014. Sí, han llegit bé. 90
referències de rock, folk, pop, electrònica, jazz o cançó d’autor que s’han editat
des del mes d’abril de 2013 a dia d’avui. Any rere any, els membres del jurat
d’aquests guardons que organitza el COM –Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics en
Valencià– ens sorprenem per la quantitat de material que s’edita. I tot això
sense a penes mitjans de comunicació que difonguen la nostra música, una gairebé
inexistent indústria musical valenciana i tot en plena davallada de contractació
d’espectacles. Què passaria si els nostres ajuntaments, diputacions i
Generalitat contractaren els grups i solistes que canten en valencià per a les
festes majors? Que passaria si tinguérem una RTVV –malauradament tancada– que acomplira
la seua llei de creació, com hauria d’haver fet quan funcionava? Segur que les
dades millorarien en un negoci que repercutiria netament en el teixit econòmic
valencià (companyies de management, estudis de gravació, segells discogràfics,
empreses d’entaulats, de seguretat, de sonorització, de restauració, mitjans de
comunicació especialitzats, etcètera.).
Com hem arribat
fins aquí? El reviscolament del folk a terres valencianes s’evidencia amb el
boom a Catalunya fomentat per diverses trobades musicals que desemboquen en el
festival Tradicionàrius. En les dues dècades passades s’assenten formacions que
aniran fomentant pedrera allà on actuen: Urbàlia Rurana, Tres fan ball, L’Ham
de Foc, Miquel Gil, La Romàntica del Saladar o Quàmlibet; fins que triomfaran
cares ben conegudes ara dins del circuit de la música tradicional com Efrén
López, Mara Aranda, Carles Dénia, Nèstor Mont, Pep Gimeno «Botifarra» i Sitja,
per citar-ne alguns i que em disculpen altres tants.
Però, per volum,
ha estat el rock el gran protagonista dels darrers vint anys per dues raons principals
que ara tractaré d’explicar. Fou Acció Cultural del País Valencià (ACPV) qui va
importar de Catalunya les principals bandes de rock, en un macrofestival –el
Tirant de Rock– que començà a celebrar-se a la Plaça de Bous de València un 11
d’abril de 1992. Al recinte del carrer Xàtiva milers d’estudiants de secundària
es reuniren per veure per primera vegada les grans bandes catalanes que ja
omplien camps de futbol al Principat: Sau, Els Pets i Sangtraït. No era
casualitat tampoc que eixos joves pertanyeren a una generació d’estudiants que
per fi havia pogut estudiar en valencià als seus instituts, gràcies a la Llei
d’Ús i Ensenyament en Valencià que s’estava implantant des de 1983. Resultà
difícil per a ACPV trobar grups valencians amb cert nivell per poder acompanyar
aquelles estrelles catalanes. Finalment, 4.000 Som prou (Rafelbunyol) i Kartutx
(Banyeres de Mariola) actuaren davant d’un públic que acabava de descobrir que
el rock en la nostra llengua també podia ser de masses.
 |
| Orxata. La música electrònica valenciana s'internacionalitza. Foto Xepo W. S. |
El Tirant de Rock
continuà celebrant-se. Es va convertir en concurs i es féu itinerant.
Començaren a crear-se noves bandes de rock i els estils es diversificaren. El
1993 naixia un trio que esdevindria anys després un grup nombrós. Obrint Pas
anava a canviar la història de la música als Països Catalans.
El moviment era ja
imparable. Els festivals de rock en valencià amb més o menys seguida han estat
presents a moltes comarques en els darrers 20 anys (Aplec dels Ports,
Carrascar, Almadrava Rock, Festivern, Rock a la Mar, Aborigen, Arrels, Diània).
Alguns ajuntaments –majorment governats per corporacions nacionalistes o
directament pressionats pel jovent– han inclòs música en valencià en els seus
programes de festes. En els bulliciosos 90 sorgia Cambra Records; un petit
segell discogràfic de Montroi que pràcticament edità els primers treballs de la
major part de la moguda (Feliu Ventura, Pep Gimeno “Botifarra”, Gramoxone Ska
Band, Pau Alabajos, Lluís Vicent, Voltor, Sva-ters, Sergi Contrí...).
Curiosament els
grups naixien a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana quan a
Catalunya –anys enrere– el boom s’havia localitzat a les comarques. Fou una
qüestió inicial amb bandes com Obrint Pas, Dropo, Munlogs... poc després –o simultàniament–
les comarques centrals i les Riberes no pararien ja de crear grups de rock,
ska, pop o mestissatge (Anselmos, The Jam-Ones, Pinka, Owix, Senglar, Alèdua,
Orgasme, Excés, Metall i So, la Gossa Sorda, Atzukak). I així fins els nostres
dies.
Un altre fet cabdal
és el conjunt de cantautors o solistes que han sorgit, al marge dels històrics
que encara actuen. La Cançó del segle XXI és valenciana. Noms com Joan Amèric,
Òscar Briz, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Bertomeu, Eva Dénia, Lluís Vicent, Verdcel,
Clara Andrés, Andreu Valor, Sergi Contrí, Hugo Mas, Néstor Mont, Tomàs de los
Santos, Miquel Pérez, Joan Palomares o Andreu Todó certifiquen la creativitat
dels solistes d’ara, la seua reivindicació social, política i poètica.
L’ensenyament en valencià
ha estat clau, com he apuntat. Escola Valenciana ho ha vist clar i segueix el patró
que inicià ACPV, editant cada any un disc recopilatori i fent un fum de
concerts sota la marca de La Gira. L’èxit del rock a Catalunya i
l’emmirallament posterior a les nostres terres continua ajudant. A tot això hem
d’afegir un aspecte que no és intrínsec a la música en valencià: les noves
tecnologies i les facilitats actuals per gravar un disc en condicions ens han fet
eixir de la marginalitat. A més a més, hem forjat un grup de masses com Obrint
Pas, que ha arrasat a Catalunya i que ha actuat a diferents països del món (els
Estats Units, Japó, Alemanya, França, Mèxic). L’any 2005, Obrint Pas col·locà
el seu disc en directe «En moviment» entre els 20 més venuts d’Espanya, al
costat de grups com Coldplay, U2 o Green Day. Una banda senyera única, que
conjugà amb èxit el rock i el hard core amb la música tradicional de dolçaines.
Una formació que ha injectat optimisme, ideologia i inconformisme a diferents
generacions de valencians i valencianes.
El futur està
obert. Bandes com Aspencat o Orxata sembla ser que copen ara el públic que
fidelitzaren els Obrint Pas o la Gossa Sorda. Apareixen com a bolets grups de
pop, indie o rock guitarrer. No tenim ràdio ni tele en valencià però el món
digital pot ser nostre. Gaudim de la generació de músics millor preparada (hi
ha guitarristes enginyers, cantants filòlegs i llicenciats en dret, baixistes
economistes o geògrafs i bateristes periodistes i arqueòlegs). Fan falta espais
per a tocar i mitjans per a sonar; i que els segells discogràfics existents i
les companyies de management puguen respirar i recolzar els seus artistes a la
volta que inverteixen diners en nous projectes. Miren vostès com estàvem fa mig
segle i com estem ara. És el moment. Si els governants balafiadors i lladres
que hem tingut no han acabat amb la música en valencià, ningú podrà fer-ho.
Amb tot hem de
ser crítics. L’aspecte cultural i creatiu sembla salvat. Però, per a quan els
grups podran viure de la música?
Paguem, per
favor. La música ha de servir per guanyar-se la vida dignament.
(Publicat al Quadern de la revista Saó de maig de 2014 sobre música en valencià)
